L’opció “que rebenti tot”

Les campanyes electorals es poden dividir, a grans trets, en dues categories. A les primeres els polítics contraposen models socials i de país, fan propostes i debaten les millors solucions per a problemes concrets. És el que sol passar a les eleccions municipals, o en èpoques de prosperitat i optimisme. L’altra opció és muntar un discurs de tipus, diguem-ne, existencial: una victòria dels adversaris causarà la liquidació de la democràcia, la llengua, la integritat territorial, la llibertat o tot el que us vingui de gust. Aquest model sol funcionar, però com que el vencedor només ha guanyat per la por que fa el rival i no per mèrits propis, hi ha força opcions que el poble hagi encimbellat un mediocre, o que l’acció de govern posterior sigui nefasta.

Això ho hem vist darrerament a Catalunya. A les eleccions del 21 de desembre de 2017 els partits independentistes van vendre que una victòria permetria continuar la lluita i restituir els governants legítims (“Perquè torni el president, s’ha de votar el president”, deia un famós lema). Junts, Esquerra i la CUP van sumar una majoria absoluta de 70 diputats, però la presidència de Quim Torra va quedar empantanegada en accions simbòliques absurdes, renúncies constants i la decisió suïcida de perdre la generació més jove deixant-la sola a Urquinaona. A les eleccions del febrer del 2021, si fa no fa igual. L’èpica va fer que s’aconseguissin 74 diputats i el 51,6% de vot independentista, però llavors els votants van ser recompensats amb el govern més incompetent de la Generalitat restaurada, i amb l’espectacle d’una batalla grotesca entre Esquerra i Junts.

S’ha de ser força inconscient o molt barrut per intentar vendre per tercer cop la mateixa mercaderia tronada, però això és precisament el que hem vist en aquesta campanya. Si el 2017 l’enemic a batre era Inés Arrimadas, ara el papu torna a ser Salvador Illa. És força obvi que un govern liderat pel PSC serà un desastre, però quins mèrits han fet els nostres per a renovar-los la confiança? És probable que molts independentistes votin les opcions tradicionals, alguns amb la convicció que és fonamental mantenir la majoria, uns altres resignats o amb la pinça al nas. Aquesta vegada, però, creixerà una altra actitud: que rebenti tot.

I aquí cal fer un incís. Sovint els catalans ens pensem que allò que ens passa és únic al món, però de fet som molt poc originals. Fa quatre anys als Estats Units, Joe Biden es va presentar per a salvar la nació de Donald Trump, i va prometre que seria un president de transició per a deixar pas als joves. Aquest novembre, més decrèpit que mai, i després d’una legislatura irregular, tornarà a ser el candidat –i és força probable que els votants desencisats el castiguin. A França Emmanuel Macron ha aconseguit la presidència dues vegades per la por que feia Marine Le Pen, però la seva trajectòria política ha estat tan mediocre que Rassemblement National obté resultats cada cop millors. I el Brexit no va ser res més que la revolta de la classe treballadora en contra de les elits urbanes riques i alliçonadores.

El “que rebenti tot” nostrat prendrà dues formes. La primera és l’abstenció, fenomen que es debat durant les campanyes electorals, però que tothom oblida tan bon punt comença el recompte. L’altra és el vot de càstig, que aquesta vegada recollirà Aliança Catalana (la CUP ja és part del sistema, i la proposta d’Alhora és massa intel·lectual per a atreure el votant emprenyat). Com que el repartiment d’escons són faves comptades, el “que rebenti tot” independentista afavoreix un govern del PSC, però molts ho veuran com un mal menor.

Desallotjar Esquerra i Junts dels llocs de poder hauria de servir per a forçar-los a repensar l’estratègia que segueixen des de la tardor del 2017, tot i que no sé si en seran capaços. Bona part de Junts vol recuperar l’esperit de Convergència, com veiem cada vegada que Jordi Turull defensa el Hard Rock. Una opció incomprensible, perquè quan aquest model econòmic s’ha presentat sol a les urnes (Unió, PDECat), la ciutadania l’ha rebutjat amb contundència. A Esquerra li convindria un d’aquells congressos caïnites que fan cada quinze o vint anys, però el lideratge messiànic d’Oriol Junqueras (que ja era candidat el 2012!) és tan absolut que no sé si en seran capaços. I la facció que domina la CUP haurà d’entendre algun dia que els bons resultats electorals són més importants que la puresa ideològica.

Ara bé, davant de l’abstenció, i sobretot si Aliança Catalana entra al parlament, les cúpules dels partits tindran la temptació de prendre un altre camí. Com que des de Madrid es vendrà la victòria socialista com una prova que els catalans ja no som independentistes, és possible que algun dels nostres abraci aquesta idea falsa i intenti fer veure que hem tornat als noranta, pacífics i pacificats. I finalment sempre els queda opció més mandrosa: en lloc de fer autocrítica i pensar per què tanta gent els rebutja, dir que la culpa és de la ciutadania, que vota malament.