Long Li Xue: “Em pregunten ‘per què ets xinès i parles català?’ Què us passa? Sortiu de la cova!”

Amb només vint anys, Long Li Xue ja és una de les cares més conegudes de l’entreteniment en català a la xarxa. Fa quatre anys va començar a penjar vídeos d’acudits a Instagram i el seu èxit s’ha anat estenent a altres xarxes socials com TikTok. El seu sentit de l’humor i desimboltura l’han dut també a ser un dels presentadors del programa Adolescents iCat i fins i tot a fer monòlegs i presentar esdeveniments com la Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. Té una gran capacitat per a riure’s d’ell mateix i dels clixés que hi ha sobre la comunitat xinesa, i de fet, això li va servir per a superar l’assetjament escolar i el racisme. Parlem amb ell d’aquesta història i també de la darrera campanya de Casa Nostra, Casa Vostra, #1miliódevots, que denuncia que hi ha un milió de catalans que no poden votar pel fet de no tenir la nacionalitat espanyola i demana als abstencionistes de cedir-los el vot. És el seu cas: tot i que va néixer a Catalunya, fill de pares havien arribat de la Xina, mai no ha pogut votar.

—Sou un dels protagonistes de la campanya #1miliódevots. Per què no podeu votar si sou nascut a Catalunya?
—Vaig néixer a Girona, però els meus pares van decidir de preservar-me la nacionalitat xinesa per si de cas. Són les meves arrels i no és fàcil renunciar-hi. Com que no hi ha un conveni entre la Xina i l’estat espanyol i la Xina no accepta la doble nacionalitat, no puc tenir-la. He tingut complicacions per això al llarg de la meva vida, com ara problemes bancaris. Quan vaig començar la carrera, el banc afiliat a la meva universitat, el Santander, no em va deixar obrir un compte. Això em va fer molta ràbia. Sóc de Triodos perquè és l’únic banc on me’n deixen tenir un. I tinc moltíssimes dificultats amb qüestions de papers pel fet de ser xinès. El cas del vot és el súmmum. Sóc una persona que ha nascut i crescut aquí i que treballa i estudia aquí, una persona com qualsevol altra, però se’m nega el dret de vot.

1 milió de persones residents a Catalunya no podran votar el #14F.

Si no tens previst anar a votar, cedeix el teu vot a algú que no pugui.#1MiliódeVots

Comparteix-ho! pic.twitter.com/SnS7dJoscT

— CasaNostraCasaVostra (@volemacollir) February 3, 2021

—Heu considerat de renunciar a la nacionalitat xinesa, arran d’aquesta situació?
—Em diuen: “Si tan català ets, per què no renuncies a la nacionalitat xinesa?”. Jo sóc 100% català, però tinc unes arrels estrangeres a les quals no cal que renunciï. Com seria haver de tornar al país de les meves arrels essent una persona estrangera? Hauria d’anar al consolat a demanar un visat, seria encara més estrany i incòmode. Si fos d’un altre país amb el qual sí que hi ha conveni, podria tenir la doble nacionalitat… A més, és un procés molt exhaustiu, llarg i difícil, que requereix molta paperassa. Hi ha gent que, encara que faci deu anys que treballa a Espanya, si no té l’ESO, li fan pagar la taxa d’un examen per veure el seu grau d’integració. Són unes preguntes estúpides que potser molta gent amb la nacionalitat espanyola no sabria respondre! En el meu cas, és una opció que he considerat, i l’any passat vaig començar a fer la paperassa. Em fa ràbia ser català, sentir-me’n, però no ser representatiu a la democràcia catalana. Per ser-ho, m’obliguen a canviar i renunciar a les meves arrels.

—Quina és la vostra història, i de la vostra família?
—Els meus pares van venir aquí per buscar una oportunitat. El meu pare té un restaurant i un basar, o sigui, que complim els clixés! [Riu.]

—Pel que heu viscut, teniu la sensació que la comunitat xinesa a Catalunya està reduïda a aquesta mena de clixés, i alhora força invisibilitzada?
—Sí. A les persones racialitzades normalment se’ns separa en comunitats de xinesos, de musulmans… Comunitats de la minoria. La comunitat xinesa és molt silenciada, envoltada pels clixés, perquè són persones molt treballadores. El clixé hi és perquè la majoria acaba obrint un basar o un restaurant, petits negocis familiars. Negoci i família serien dues paraules que definirien força els xinesos. El meu pare va estar a l’Associació per al Desenvolupament d’Empreses Xineses a Girona i durant la pandèmia vam donar moltes màscares i vam ser els primers a trobar proveïdors per a distribuir-les gratuïtament als hospitals.

—Tot i això, heu suportat molt de racisme durant la pandèmia. 
—Amb la pandèmia hi ha hagut un esclat de racisme amb els xinesos. El comentari de “xinès coronavirus” és l’insult que més he rebut l’últim any. Acaben reduint una pandèmia a racialitzar una malaltia. Durant la quarantena em connectava a Omegle amb gent de tot del món, i potser de cada deu persones vuit em deien això, “puto xinès coronavirus”. Ho sofrim molt.

—Com ho entomeu? Us ho preneu amb humor, però no deixa de ser molt bèstia…
—Des que vaig començar l’institut vaig patir assetjament escolar i ciberassetjament. Era una persona molt explosiva. M’insultaven i a la mínima saltava, i això a la gent li agradava. Com més em punxaven i més reaccionava, més gaudien d’aquesta reacció. Això m’ha creat molta inseguretat. A sobre, després va venir Ask.fm, una xarxa social en què la gent pot fer preguntes anònimes, i per allà també rebia insults. La solució la vaig trobar aprenent a riure’m de mi mateix. L’insult de “xinès menja-gossos” m’afectava moltíssim, perquè m’agraden molt els animals i perquè que et diguin això amb dotze anys afecta moltíssim… Ara, en canvi, quan passa per davant un gos dic “ostres, un rottweiler, quina gana!”. Sóc el primer a fer la broma… Així em va deixar d’afectar que m’ho diguessin. Però alhora som persones i tots podem tenir un mal dia. Si vas rebent insults i odi una vegada i una altra, t’acaba afectant. A les xarxes socials es diuen les coses que la gent no s’atreveix a dir a la cara i intento no donar-li importància, si no, estaria amargat.

—El vostre és un relat de superació de l’assetjament escolar des de l’apoderament.
—Sí, és donar la volta a la truita. Acabo essent “racista” de xinesos, però precisament me’n ric dels clixés, i l’humor es fa a partir dels clixés. Crec que l’apoderament mitjançant l’humor és clau, perquè puc fer humor de mi mateix i reivindicar que aquests clixés són falsos. Sempre he estat una persona graciosa i extravertida, però a més, l’humor per a mi ha estat una arma.

—Per què vau començar a fer vídeos, fa quatre anys?
—Sempre m’ha agradat el món de la comunicació. Des de petit he estat una persona que es comunicava molt i s’entenia molt bé amb la gent gran. Pel fet de tenir aquest tarannà, vaig ser capaç de capgirar-ho, perquè en aquell moment estava molt malament i tenia l’autoestima molt baixa. Però vaig començar quan havia superat el tràngol i ja m’atrevia a fer vídeos sense que m’importés què em dirien. Vaig dir “mira, tant me fa!” i vaig començar a penjar vídeos d’acudits ben content. Fa anys que penjo molts continguts, no m’ha caigut del cel…

—Darrerament es va fer viral un vídeo en què denunciàveu els insults a TikTok pel fet de parlar en català. És una xarxa social especialment tòxica?
—Hi ha dues xarxes socials força “tòxiques”: Twitter i TikTok. A Twitter tothom insulta i hi diu la seva, és el camp de batalla virtual del dia a dia. És el TikTok de cunyats, la gent que no és a TikTok és a Twitter comentant. I a TikTok hi ha una falta d’educació brutal i és molt polaritzada. És molt bona, però té la seva part dolenta i obscura, plena de racisme, xenofòbia, masclisme, crítiques del cos… El consum principal de TikTok i Twitter no és el del contingut de gent que coneixes i, per tant, pots dir-hi la teva sense conseqüències. Però la gent hauria de ser conscient de l’impacte que té. Durant la quarantena, cada dia em deien “arriba España” i “chino, habla español”. I se’m van inflar els collons… No és una qüestió de política, perquè el feixisme no és política, és opressió. Que utilitzin la bandera d’un país com a arma per imposar una llengua em va fer petar. Jo faig vídeos en català perquè m’hi sento còmode. Per què he de canviar al castellà? Estava fart que me l’imposessin. Ho podria haver dit d’una altra manera, però no tenim dret a enfadar-nos?

Via tik tok, val la pena escoltar aquest noi! 👍🏻👍🏻 pic.twitter.com/9lqBfz8ZU3

— Toni (@tonillafranc) May 3, 2020

—El fet que parleu català els molesta encara més pels vostres trets físics?
—Exactament! Això és el més important: pel fet de ser xinès, els petava que parlés català i no castellà! Em pregunten “per què ets xinès i parles català?” Què us passa? Sortiu de la cova! Sóc xinès, però he nascut a Catalunya, no passa res. No mossego, no sóc un nano estrany…

—Se us dirigeixen en castellà pel carrer?
—Sí… Em passa molt des que visc a Barcelona, mai m’han atès en català. Ho entenc. És a dir, si has tingut experiència amb gent de diferents nacionalitats i se t’han adreçat en castellà… Jo contesto en català i cap problema. No ho veig dramàtic, tot i que és un clixé i un prejudici. Però els comentaris que em molesten són els de cunyat: ‘”Ostres, no sembles de fora amb aquest català…”, “t’has integrat molt bé, quin català que parles!”, “enhorabona pel teu català”. Però bé, fins i tot a mi em va sorprendre una vegada que un paquistanès em respongués amb un català molt correcte. Imagina’t, jo, sorprès per una cosa que a mi mateix em passa!

—Com veieu l’estat del català a internet i què s’hauria de fer per solucionar el problema de la seva poca presència?
—És un problema molt gran, perquè les xarxes socials són un àmbit d’ús que cada vegada té més pes. Molts tiktokers catalans es canvien al castellà per tenir més seguidors. És una manera d’invisibilitzar i menysprear la teva llengua: “Si ho fes en anglès, arribaria a més gent, parlaré en anglès!”, diuen. No, no, no, no, no! A mi això em fa esclatar el cap! Quan a TikTok només hi havia catalanoparlants parlant castellà, era un àmbit d’ús del català menys… Últimament sento comentaris de l’estil: “El tiktoker que parla català” o “El xinès que parla català a TikTok”. Aquest perfil és present, i que ho sigui vol dir que cal invertir en creadors de continguts en català. Hi ha Canal Malaia, Adolescents… S’ha d’optar pels joves. Si jo, que treballo en el sector que més opta pels joves, dic que s’ha d’optar més pels joves, és que clarament hi ha un problema, i es veu representat en el 40% d’atur juvenil que tenim. Però costa que la gent cedeixi.

—Estudieu empresarials i management, però alhora teniu una vena còmica molt potent i també feu monòlegs. Com us veieu en el futur? 
—El meu somni és fer una xerrada TED! M’encanta el món de la comunicació, i si fas aquesta xerrada, vol dir que tens alguna cosa a explicar. També fer alguna cosa de monòlegs… Els escenaris m’agraden molt, fa poc vaig presentar la gala d’Òmnium, amb certa part interpretativa. M’agradaria dirigir-me cap a tot allò que sigui comunicació.

—Ja que voleu fer monòlegs i sempre feu acudits a les xarxes, en tindríeu cap per acabar?
—Això és un català que es troba un argentí a l’ascensor i li pregunta: “Que puja?” I l’argentí respon: “¡Capuja tu madre!” [Riu.] L’humor absurd dels jocs de paraules ximples és el millor!