Lolita Bosch: “Estic segura que els meus assetjadors són molt bona gent”

L’escriptora Lolita Bosch acaba de publicar Stop bullying, una guia amb recursos pràctics per a ajudar famílies, infants i entorns educatius a afrontar situacions d’assetjament escolar. Bosch fa deu anys que lluita contra aquesta pandèmia que afecta un infant de cada tres. Després de fer pública la seva experiència com a víctima de l’assetjament escolar, s’ha convertit en un referent. Amb Stopbullying.help, ofereix a adolescents l’oportunitat de fer cursos interactius perquè esdevinguin agents de canvi contra aquesta xacra.

Ella ho veu clar: podem posar fi a l’assetjament escolar. “Sabem com fer-ho”, diu. I creu que la clau la tenen els menors. Però cal la implicació de tots els actors. Per això demana que la Generalitat comenci una campanya per a tot Catalunya. També pensa que els governs haurien de demanar perdó, perquè els pares han deixat els fills a l’escola pensant-se que hi estaven protegits, i no ha estat així. Els governs haurien d’entonar un mea culpa. L’assetjament escolar ha tingut un efecte devastador per a molta gent. Alguns, segurament, no són conscients que tot plegat els ha afectat la vida. Però la desconfiança que tenen per tot va néixer a l’escola, amb aquells companys que els robaven les sabates, que se’n reien quan preguntaven a classe o no els dirigien la paraula al pati i els aïllaven… Segurament aquells companys de classe no són conscients del mal que van fer, pensen que no n’hi ha per a tant. Tanmateix, així com s’han trencat tabús sobre la violència de gènere, ara cal centrar-se en l’assetjament escolar. Com pot ser que visquem amb normalitat que els nens estiguin envoltats de violència?

—Parlem molt de l’assetjament escolar, però sabem què és?
—No, no en parlem molt. Usem molt la paraula, però de parlar-ne en parlem molt poc. Utilitzem molt la paraula bullying com un crit d’alerta, però no en parlem prou, entre altres coses perquè no sabem què és…

—Cert! Per això em sembla interessant saber quan es considera que allò deixa de ser una baralla d’uns nens i és assetjament escolar?
—El bullying escolar és un maltractament sistemàtic que dura un període continuat i que té la intenció de fer mal. Quan vaig a parlar a algun lloc sempre dic que si la gent necessita ajuda que escrigui a @campuslolita. Això fa que molta gent em truqui dient que la seva filla o fill pateixen assetjament escolar i no saben què fer. Jo sempre els pregunto què saben del que passa? Parlant amb ells, m’he adonat que molta gent considera que el fet que vingui un nen i s’enfadi o que el seu fill es baralli un dia a l’escola és assetjament, i no. Això és una baralla infantil entre nens, que és el que ha de ser. És inevitable. Al final, bullying és una paraula que engloba racisme i xenofòbia. Els adults en diem “feixisme”, d’això. Actualment, una gran part de la casta política mundial neutralitza la violència; no ens pot sorprendre que els infants també ho facin. L’han normalitzat. Què passa? Les famílies estan convençudes que això no ho poden aturar. I aleshores demanen ajuda al Departament d’Educació, que tampoc no ho pot aturar.

—No ho pot aturar?
—Ho ha d’aturar, però no ho sap fer. Com a mínim, fins ara no n’ha sabut. Les úniques persones del món que saben qui fa patir i qui rep bullying són els menors d’edat. I no ens ho volen dir. És un tema això, eh? Només un nen de cada quatre nens que pateixen assetjament escolar ho diuen.

—I per què no ho diuen?
—Creuen que no hi podem fer res.

—Per tant, cal crear confiança?
—La cosa més important és que els nens i les nenes entenguin que no són una mena de titelles en un món irreal fins que arribin a la societat. I que mentre són aquí s’han de portar bé, intentar no fer mal. Ells formen part de la societat. Que no tinguin dret de vot no significa que no formin part de la societat. Sempre he pensat que l’equivalent en adult d’una víctima de bullying és una persona sense papers. Són ciutadans sense drets. Perquè si a un nen el comencen a pegar cada dia, no ho pot denunciar, no es considera un crim. És molt bèstia. Això ha canviat amb el cyberbullying, perquè sí que deixa empremta. Sí que és un crim, perquè els mòbils van a nom d’adults. Només per això. Si el mòbil anés a nom del nen, crec que seria molt difícil de denunciar.

—Moltes vegades quan pensem en assetjament ens ve al cap un atac físic, però en el llibre parleu també d’atacs físics indirectes com ara robar, o atacs psicològics com conductes d’exclusió o d’aïllament…
—El bullying no vol dir pegar a una altra persona. Els adults sabem que hi ha molts tipus de maltractament. L’assetjament escolar és fer el buit, és insultar, és escopir, és trencar, és robar, és riure, és aplicar la llei del silenci… I depèn molt del gènere. És molt diferent com ho fan els nens que com ho fan les nenes. També canvia segons l’edat. Hi ha molts tipus de bullying. Jo vaig ser víctima de bullying. Vaig ser el 6% de les víctimes que s’intenta suïcidar. És clar, si ho veu la gent que m’ho va fer segurament no deu entendre per què em vaig voler suïcidar per allò. Ells no ho recorden com una gran tragèdia. Però quan els ho expliques bé, diuen: ostres, he fet mal a algú sistemàticament?

—Sí?
—He parlat amb molts assetjadors i assetjadores, i quan paren i pensen que han fet mal a algú, tenen un pes molt bèstia. A mi m’ha passat, per exemple, entrar en una aula a fer una xerrada i trobar-me el fill del meu assetjador. Ell era assetjat. I pensava: què deu pensar el seu pare? Tinc cinquanta-quatre anys. En fa quaranta que em van assetjar. Ho tinc superat, però m’agradaria que em demanessin perdó. Perquè, és clar, et fan tot això en un moment que creixes. Creixes amb una inseguretat permanent. Penses que ningú no et cuida, ni el govern, ni la família, ni l’escola… És molt perillós que no hi intervinguem. Cal una campanya contra les violències a les escoles.

—Per què no es fa aquesta campanya?
—Fa molts anys que vull fer una campanya nacional. He parlat amb tots els governs. He parlat amb moltíssima gent. M’he ofert. Jo ho sé fer. Fa molts anys que al Campus Lolita investiguem com s’ha de fer. Ho sabem fer. A Catalunya tenim coses que ens honoren, com ara el voluntariat. Som un dels països on hi ha llista d’espera per a anar a ajudar a refugiats. Som un país de gent molt treballadora, i tenim un tarannà bastant pacífic, ben mirat. Estic convençuda que podem aturar l’assetjament escolar. Ara, quin és el programa més vist de la televisió catalana?

—Crims?
—I per què? Per descomptat, perquè està molt ben fet, jo també el miro. Però també perquè volem entendre la violència. Tothom la intenta entendre. És un fenomen global i històric. Després de fer moltes xerrades, he entès que hi ha moltes menes de violències. Encara que la gran diferència és que a ningú no se li acudiria d’anar a un adult i preguntar-li: “Com és que t’has deixat fer això? Per què t’ho fan?” No ho faríem mai. Per què ho fem amb els nens assetjats? Per què els preguntem el motiu per què pateixen assetjament escolar? Hòstia! No ho saben. Per què ho haurien de saber?

—I com és que, si sabem com resoldre-ho, la Generalitat no ho resol?
—No ho poden fer. Primer, perquè els polítics canvien cada dos per tres. Però, per una altra banda, saps què m’han dit sempre que hi he anat a parlar? Que en farien una valoració amb els experts! No són conscients que l’única experta és la nena de quinze anys que avui no vol anar a l’escola perquè pateix assetjament. O aquell nen que té una vergonya horrorosa perquè, després de viure anys d’assetjament, ara és ell qui fa mal. Sembla mentida, però això passa molt sovint. Si no els escoltem a ells, no ho sabran fer. El govern de Catalunya no ho sap fer. Necessitem la complicitat de les famílies i dels menors. Això s’ha de fer entre tots. Ho hem de fer juntes.

—Però els heu fet cap proposta?
—I tant. He proposat campanyes amb un pla de treball i una agenda. He dit que ho cobrava a preu públic. Hi ha molts tècnics del Departament d’Educació que en tenen ganes. Però els càrrecs polítics són molt canviants, i no consideren mai l’assetjament escolar com a prioritat. Només se’n parla quan hi ha una alarma social, com quan hi va haver el suïcidi de l’Alana, la bessona de Sallent.

—Dieu que cal escoltar els nens. Com ho fem?
—Nosaltres hem fet aquest llibre. És un manual amb dotze passes contra el bullying. Et diu coses com ara què pots fer, que és l’assetjament, a qui pots trucar… Et dóna pautes per a parlar amb l’altra família o sobre quins recursos pots donar al teu fill… El llibre també proposa que, mentre els pares el llegeixin, el fill, en lloc d’esperar a casa a veure si tot s’arregla sense fer res, segueixi un programa que hem preparat per aprendre amb el cos. Hem fet una mena de recorreguts virtuals. És a preu públic, costa trenta-cinc euros el mes. És una subscripció de tres mesos. A més, hi ha beques perquè ningú no es quedi fora del programa. Qui el necessiti el tindrà. La clau és que els agents de canvi han de ser els infants. Són els únics que saben què passa, però, és clar, no ens ho volen explicar. I ens hauria de preocupar molt que no ens ho diguin. Durant molts anys les dones no van poder denunciar que eren maltractades. O durant molts anys les víctimes de pederàstia per capellans no van poder explicar les violacions. Això és igual. La nostra responsabilitat és donar les eines als infants perquè puguem evitar que continuï passant.

—Diuen que la Generalitat no pot. No pot o no ho vol?
—És trist, però ha arribat un moment que ens fem aquesta pregunta: ho volen? A Irlanda han sortit a demanar perdó pels nou mil nens que van morir en llars d’acollida de mares solteres… I algú dirà: és clar, és un cas molt extrem. No ho tinc tan clar. Les nostres mares ens van deixar a l’escola perquè un govern els va dir que estaríem segurs. Les nostres famílies van creure el govern quan els va dir que a les escoles la mainada estava controlada. Els nostres pares es van creure les autoritats que deien que havien d’anar a treballar i a fer la seva vida, que a l’escola els infants estàvem segurs. I això era mentida. El govern ens deu una disculpa. A mi m’han trucat i m’han dit: “Lolita, digue’m a quina escola et van fer bullying, els trucarem i direm que et demanin perdó.” I d’ençà que m’ho van dir, en cada entrevista explico aquesta proposta tan animal que em van fer. Que em demanin perdó a mi? Com s’atreveixen? No pot ser que es rentin la cara així. Els recursos els té l’administració. Tenen els recursos per a implantar aquest protocol en què hem treballat durant deu anys. No és que la Generalitat no ho vulgui fer, és que no ho sap fer. I han d’assumir el mea culpa.

—Com es fa?
—Primer han de demanar perdó. I després, hi han de posar remei. Pere Aragonès va fer una cosa que no havia fet mai cap president de Catalunya ni del govern espanyol. Quan va haver-hi el cas d’Alana a Sallent, primer se’n va desentendre, i va dir que era una cosa que fan els nens. Però dos dies després va dir que alguna cosa s’havia fet malament. Quan vaig veure això vaig pensar que teníem una oportunitat com a país. Podem fer un esforç d’autocrítica imprescindible per a millorar la societat, els ho devem. Els menors d’edat són la nostra responsabilitat.

—Ara parlàveu del cas de l’Alana. Quan llegeixes tota la història al llibre és colpidor. L’Alana i la seva germana bessona, la Leila, es van llançar del balcó de casa seva perquè no aguantaven més l’assetjament escolar que patien a l’escola. L’Alana va morir…
—Allò que va passar a Sallent és el cim de la impunitat contra el bullying. Va ser espantós. Es reien d’aquestes nenes pel seu accent. Em sembla increïble que els nens siguin seguidors de Messi, però després es riguin de l’accent d’aquestes nenes. És el mateix que el del seu ídol. Alguna cosa no funciona. En aquest cas, no tan sols va haver-hi moltíssima impunitat, a l’escola. El bullying que feien a l’Alana era visible. Encara més, la seva mare, que és una dona increïblement digna i valenta, va anar a parlar amb tothom. Va parlar amb els serveis socials, amb la pedagoga, el professor de música… –per cert, l’únic professor que va anar a l’enterrament de la nena, perquè a l’escola els van demanar que no hi anessin. És molt fort! La mare va demanar ajuda a tothom. Anava cada setmana a l’escola a demanar ajuda! I al final va saltar. I quan va saltar, l’escola va dir que era una baralla entre nens. Va decidir que valia més no parlar-ne. La família de l’Alana ningú no l’ha ajudada, però no són els únics. Els adolescents de Sallent han viscut un gran impacte amb tot això, i ningú no els ha acompanyat.

—Ningú no va ajudar la família?
—No, és molt greu! Ningú no es va acostar a la família de l’Alana i la Leila per demanar-los què necessitaven… Quan dic ningú és ningú. Ningú no els ha ofert un psicòleg, ni una casa, ni un suport econòmic… Res. Mentida, el pare de Kira, que també es va suïcidar víctima de l’assetjament escolar, i els va deixar un pis a Barcelona perquè sortissin de Sallent. És veritat, que amb el temps l’Ajuntament de Barcelona els va donar un pis, però molt de temps després… També s’ha de dir que el germà petit va tenir la sort d’anar a una escola on hi havia una pedagoga fabulosa que la va ajudar moltíssim. I la Leila, que va estar molt de temps al Parc Taulí de Sabadell, on li van fer moltes operacions, va estar acompanyada per un equip meravellós. Però l’administració ha arxivat el cas! El que van fer és acomiadar el director. El director no pot aturar el bullying, cal una campanya global. De fet, els mestres són el col·lectiu més preocupat.

—Moltes vegades hi ha pares que demanen als professors: “No heu vist que el meu fill és víctima d’assetjament escolar?”
—Ho entenc! Però els mestres tindrien el dret de dir: “I vosaltres?” Els indicadors del bullying es veuen molt més a casa que a l’escola. A l’escola s’amaguen. Hi ha una llista d’indicadors, els podeu trobar a stopbullying.help.

—Hi ha molta gent que diu que l’assetjament escolar és una cosa de nens. Som conscients que tot plegat té unes conseqüències?
—Algunes conseqüències són devastadores. Quan vaig fer la novel·la La ràbia, un nen em va dir: “El que em fa més pena és que a mi el meu país m’ha deixat abandonat.” Això és greu, perquè si pensen que els han deixat abandonats… Però, és clar, què fa la Generalitat? Per exemple, hi ha coses que serien molt fàcils de fer. Per què les víctimes d’assetjament escolar no tenen punts extra per a poder-se canviar d’escola? Moltes vegades quan volen canviar-se no tenen places, ningú no prioritza la seva situació.

—I per què no es fa això? Sembla senzill?
—El departament considera un fracàs que el nen se’n vagi de l’escola. La pregunta hauria de ser: per a qui és un fracàs? La majoria dels nens ho consideren un triomf! Qui representa que salvem? No tenim prou present que l’ésser humà és l’únic animal que neix a mig fer. Mentre estem a l’escola i a l’institut ens anem formant, no tenim tancat el còrtex pre-frontal. Per tant, ens és gairebé fisiològicament impossible d’entendre les conseqüències dels nostres actes. Els falten moltes eines corporals. Per una altra banda, a nosaltres ens van ensenyar que això era cosa de nens, i que calia defensar-nos i tornar-nos-hi. Per què, és clar, al final hi havia bons i dolents. I això és mentida. Això és una cosa que diu el feixisme. I els que hem estat víctimes de la violència no podem permetre que s’imposi aquest discurs. Sempre dic que la persona que més s’ha cregut el discurs de la gihad a Ripoll és la seva batllessa. Ha comprat el discurs d’Estat Islàmic de “són ells contra nosaltres”. Això ho fa el feixisme. He vist famílies que tenen fills negres i que m’expliquen que a l’escola els companys els tiren pells de plàtan quan surten d’una classe, i els diuen: “Mico, menja.” I tu pots dir: és que els nens són molt cruels. Perdona? Amb tot això que passa a Gaza, direm que els nens són molt cruels? Proporcionalment, els adults ho som molt més. Nosaltres tolerem molts actes de crueltat al món. El que hem de fer és parlar amb els nens. Cal que sempre que tinguin un input violent, en puguin parlar amb algú.

—I els assetjadors també tenen conseqüències? Molta gent víctima de bullying pensa que els que els ho van fer no són conscients de com ha patit?
—Probablement, no en són conscients per una cosa que es diu “amnèsia pànica”, què és que pensen que ells no són persones capaces de fer això. No n’hi havia per a tant. En el meu cas, tota aquesta lluita va començar el 2016, quan vaig publicar La ràbia. I això va néixer perquè el nen que em feia assetjament escolar em va enviar un missatge que em deia: “Fem una trobada dels alumnes que anaven junts a classe per parlar de velles batalletes.” Jo li vaig respondre: “La teva vella batalleta sóc jo, que fa molts anys que he de fer teràpia.” I la seva resposta, a quaranta-cinc anys, va ser: “Uf, hòstia!” Em va contestar com un nen de catorze anys perquè encara no ho havia processat. Jo, per la meva feina, he entrevistat sicaris o assassins. I t’asseguro que ells tampoc no són conscients del mal que han fet. Ells no es consideren assassins. Es pensen que fan justícia. Quan en prenen consciència, t’asseguro que molts s’ensorren. Això mateix passa amb els assetjadors, que són valents i prenen consciència de l’impacte que han tingut els seus actes. Això també passa amb els pares dels assetjadors. La mare del noi que va cometre la matança de Columbine fa xerrades explicant el patiment d’un assetjador i de les seves famílies. La gran majoria de tirotejos que hi ha als instituts són fets per víctimes d’assetjament. Volen matar gent que els ha fet mal.

—Ara parlàveu de les famílies d’assetjadors. Al llibre dieu que a la gent la preocupa que el seu fill sigui assetjat, però no pensen en la possibilitat que sigui assetjador.
—Poca gent s’atreveix a preguntar als seus fills: “Fas mal a algú a l’escola involuntàriament?” Molt poca gent ho fa, això. Suposo que pensen que si és complicat salvar una víctima d’assetjament, imagina’t l’assetjador. A més, aquest país no perdona. Quan vaig presentar el llibre vaig intentar que vingués un amic meu que havia estat assetjador. És una persona fabulosa, però no s’atreveix a dir-ho en públic. Creu que ningú no li ho perdonarà. I avui un nen de quinze anys demana perdó a les xarxes per haver assetjat, i això segurament li marcarà la vida. D’aquí a vint anys, quan vagi a demanar feina, segurament li’n donaran. Espero que sí, espero que tot hagi evolucionat i li donin la feina, perquè ha demostrat ser valent. Però actualment segurament no l’agafarien. Adonar-te que has fet mal a algú no és fàcil. S’ha d’aprendre a demanar perdó. Jo he parlat amb molts assetjadors. Sempre que faig una xerrada amb ells els dic: “Hola, jo em dic Lolita Bosch, vaig ser víctima del bullying i us considero bones persones.” Tots em miren sorpresos. Però ho crec de veritat, són bones persones, però tenen alguna cosa que no saben com expressar. La violència és un llenguatge, vol dir alguna cosa, sempre. És una manera de parlar. Que hi hagi intenció no vol dir que hi hagi maldat. No són dolents. Són intencionals. No pot ser dolent un nen de catorze anys!

—Actualment, a les escoles hi ha protocols…
—Sí, a Catalunya ja n’hem fet sis, de protocols. Normalment, quan se sospita d’un cas d’assetjament, les famílies van a veure la mestra. El protocol actual proposa que s’asseguin l’assetjador i la persona assetjada. Però normalment la nena assetjada no vol seure davant la persona assetjadora. Sap que quan surti li diran de tot. Això no funciona. Llavors, la gran majoria ho rebutja. El pas següent és que les famílies parlin. A la mestra se li ha imposat aquesta feina, de fer seure les dues famílies. Però a moltes famílies els fa por fer tot això, perquè tots pensem que hem educat els nostres fills amb els millors valors. A moltes famílies aquestes situacions els destrossen. Però, tornant al protocol: si això no passa, s’activa el protocol. Però quin és l’error? Que tot això passa quan ja existeix el cas de bullying. És com si nosaltres expliquéssim que no es pot maltractar un gos quan veiem que el maten. No, nosaltres de molt petits els diem que han de respectar els animals. Però no fem aquesta formació. Quan un nen en pica a un altre se li diu: això és portar-se malament. Cal que entenguem que fer assetjament no és portar-se malament. No hi té res a veure. Fer bullying és un crit desesperat d’ajuda. Ens diu que no pot més d’ell. Necessita que no el miris més a ell, i llavors posa el focus en un altre. A aquesta gent hauríem de preguntar-los: a tu que et passa? Jo sempre els parlo així!

—Diuen que no hem de preguntar a les víctimes pel motiu de l’assetjament. Però hi ha algunes motivacions més comunes?
—Sí, l’homofòbia, la islamofòbia… Les frases “moro de merda” o “escolta, puta” són un clàssic a les nostres aules. Anar a algú i dir-li una d’aquestes frases no és portar-se malament, és que no ha entès el significat del que diu. Ho ha sentit i ho repeteix. És desconeixement. Unamuno deia: el racisme es cura viatjant i el feixisme llegint. Per tant, aquests nens necessiten més informació. No podem parlar de nens bons i dolents, és una salvatjada. I així és com creixen les víctimes del bullying, pensant que la gent que els va fer tot això era dolenta. Doncs, no! Jo això ho vaig descobrir el dia dels atemptats de Charlie Hebdo. No sé per què, perquè mai no els havia buscat a les xarxes, però aquell dia els vaig buscar tots quatre. I tots s’havien posat la imatge de “Jo sóc Charlie”. Érem al mateix bàndol. Estic segura que són molt bona gent. I segurament es traurien un pes de sobre trucant-me i dient-me que no sabien que em feien tant de mal. Estic segura que no ho sabien. Ara, em deuen una disculpa. Tenen el dret de saber que van fer mal. Han d’entendre el poder que tenen per a fer mal.

—Per tant, recomaneu que si algú ha estat víctima d’assetjament cerqui aquest perdó?
—No, però si el necessites, sí. Jo he acompanyat gent adulta que em deia que necessitava aquest perdó. Hi ha conseqüències devastadores. Hi ha un autoestima que et costa molt construir. Hi ha una confiança en l’altre que et costa molt construir. Hi ha una cosa amb la proximitat i la confiança gairebé física que et costa molt construir. Tens una mica de por dels altres. Tens la sensació que no t’entenen mai del tot, que et van deixar sola, que no ets important… Tot això t’arrela en un moment formatiu. Per tant, et penses que això és la normalitat. I després has de fer una feina per curar-te d’aquestes falses creences que ens han posat dins pel fet de ser víctimes de l’assetjament escolar. I totes no ens les traiem. Jo sé que el món és un lloc on quatre persones poden decidir sistemàticament fer-me la vida impossible. Jo ho sé. Durant una època em vaig tornar lipotímica. El meu cos no podia entrar a classe… Jo veig les conseqüències de tot allò en mi. L’impacte és una cosa. Però créixer havent estat maltractada és molt bèstia. I el bullying és una forma de maltractament molt radical, perquè normalment és en grup. Diuen que si ho comparem amb la violència entre els adults, equivaldria a una violació grupal. És quan t’ataca tot un grup. Ara, també aprens altres coses. Jo recordo un dia agafar un grafit i escriure: “Guanyaré jo!” M’ho vaig escriure a l’armari. Jo puc acompanyar víctimes perquè sé què és que et facin miques i no confiar en tu. Puc entendre el dolor de molta gent i acompanyar-la. Sé què és la valentia. Sé què és creure en un mateix. Sé que és la resistència. A la societat adulta ens admira molt la gent valenta. Doncs, els nens que pateixen bullying són molt valents: no volen anar a l’escola, però hi van cada dia.