17.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 24.09.2024 - 04:02
L’actual projecció internacional de Barcelona es remunta, en bona mesura, als Jocs Olímpics que s’hi van fer el 1992. Unes altres olimpíades, que s’havien d’haver fet a la mateixa capital catalana fa vuitanta anys, també haurien pogut projectar enormement la ciutat al món, però amb una imatge radicalment diferent. Del 19 al 26 de juliol de 1936, l’Olimpíada Popular barcelonina havia de servir per a contrarestar, des de l’antifeixisme, la potent eina de propaganda i legitimació que significava per al règim nazi la celebració aquell mateix estiu dels XI Jocs Olimpícs moderns a Berlín. La capital alemanya havia estat designada seu olímpica el 26 de maig de 1931 en una reunió del Comitè Olímpic Internacional (CIO) precisament a Barcelona, una nominació que no es va modificar ni amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler el 1933, ni amb l’activació de la seva política antisemita el 1935, ni tampoc amb l’ocupació alemanya de les zones desmilitaritzades de la Renània, pocs mesos abans del començament de les Olimpíades.
Nombrosos països i organitzacions internacionals van decidir de mobilitzar-se i engegar una campanya de boicot i pressió contra els ‘jocs hitlerians’, amb Barcelona de protagonista d’una de les iniciatives més destacades: la convocatòria d’una Olimpíada Popular, poc després de la victòria del Front d’Esquerres a Catalunya a les eleccions del febrer del 1936 i del restabliment de la Generalitat republicana. De l’organització, contra rellotge, se’n va encarregar el Comitè Català pro Esport Popular (CCEP), una agrupació d’entitats esportives i culturals barcelonines (encapçalada per les seccions d’esports del CADCI i de l’Ateneu Enciclopèdic, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d’Esports) nascuda al març en favor d’estendre la pràctica esportiva i els esports populars a tota la societat.
Es va estrenar un mes després d’haver-se constituït organitzant un certamen esportiu en solidaritat amb Ernst Thälmann, un esportista i dirigent comunista alemany empresonat pels nazis des del 1933. Amb la Copa Thälmann, la jove entitat volia avaluar la seva capacitat a l’hora d’organitzar una olimpíada paral·lela al juliol que recuperés el veritable esperit olímpic sota el signe de la pau i la solidaritat de les nacions. ‘L’olimpíada instaurada fa milers d’anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de símbol de la fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter –deia el manifest del CCEP–. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament olímpic. En un país on milions d’esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l’amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei tota una raça, aquest país no és el lloc per a acollir els veritables Jocs Olímpics!’
Experiències anteriors
Des del 1920, el moviment esportiu obrer internacional ja organitzava olimpíades i jocs proletaris alternatius als Jocs Olímpics oficials de Pierre de Frédy, baró de Coubertin, vists cada vegada més allunyats dels valors proclamats inicialment pel COI, com l’universalisme, la solidaritat fraternal, la neutralitat política i l’esport sense distinció social. Organitzats per la Internacional Esportiva Obrera Socialista (ISOS, creada a Lucerna el 1920) o bé per la Internacional Roja dels Esports (IRS, sorgida l’any següent a Moscou i ideològicament comunista), els jocs olímpics obrers i les anomenades espartaquíades es van dur a terme a Praga (1921), Frankfurt (1925), Moscou (1928) i Viena (1931).
L’Olimpíada Popular de Barcelona hauria pogut aparèixer en aquesta seqüència, però no fou de fet un projecte de jocs proletaris en la línia dels que havien organitzat fins aleshores les dues internacionals obreres de l’esport. A Catalunya, amb una àmplia penetració de l’anarquisme entre la classe treballadora, la presència d’entitats autòctones associades a l’ISOS i l’IRS era inexistent. I, alhora, cal tenir present que aquell 1936 l’amenaça creixent del feixisme a Europa va desdibuixar molt les divisions ideològiques entre socialistes i comunistes i va afavorir als països democràtics la unió de les esquerres en fronts populars, amb resultats electorals reeixits tant a Catalunya com a Espanya i França. Fou en aquest context específic que es va crear el CCEP, alimentat per la potent xarxa associativa del país, l’esport de base i d’arrel popular i, és clar, un fort i clar sentiment antifeixista.
Suport dels fronts populars
A més de les grans associacions esportives obreres internacionals, el CCEP va obtenir ben ràpidament el suport de la Generalitat, el president de la qual, Lluís Companys (ERC), va acceptar de grat la presidència d’honor dels jocs barcelonins. Al costat de l’executiu català, que va destinar 100.000 pessetes al Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP), també van contribuir a finançar-la els governs frontpopulistes espanyol i francès, amb 400.000 pessetes i 600.000 francs respectivament. La implicació de París no es va aturar aquí: sense deixar de participar en els Jocs de Berlín, com s’havia compromès el govern anterior a Léon Blum, França va enviar a Barcelona una significativa delegació de mil cinc-centes persones.
A Catalunya, la majoria de forces d’esquerra van secundar l’Olimpíada Popular, que segons els organitzadors ‘no era contrària a la idea de l’Olimpíada en si mateix, sinó a l’Olimpíada feixista de Berlín’. L’única excepció destacable fou la del POUM, que se’n va voler mantenir al marge perquè considerava que el concepte d’esport popular era una prostitució de l’esport obrer i perquè era renuent a l’aliança entre socialistes i comunistes. En la dreta, encapçalada per la Lliga, la posició va ser d’oposició frontal. Els regionalistes van intentar de treure tota legitimitat olímpica a la proposta barcelonina esgrimint que el COI, si s’acabava fent aquella Olimpíada Popular ‘de jueus i comunistes’ i amb molts participants amateurs, no acceptaria mai més una candidatura de Barcelona. En el mateix cantó de la balança hi havia també els ultranacionalistes espanyols, contraris aferrissats a la iniciativa des que van saber que la representació de l’estat espanyol es dividia en quatre seleccions: la de Catalunya, la d’Espanya, la d’Euskadi i la de Galícia.
Vint-i-tres delegacions
En efecte, el COOP va establir que, contràriament als ‘jocs estatals’ de Coubertin, les delegacions que podien participar en l’Olimpíada Popular ho podien fer a tres nivells: ‘nacional, regional i local’. Dels quasi sis mil participants inscrits en una vintena de disciplines (atletisme, aviació sense motor, bàsquet, beisbol, bitlles, boxa, ciclisme, escacs, futbol, gimnàstica, handbol, hoquei sobre patins, lluita lliure, natació, pilota basca, ping-pong, rem, rugbi, tennis i tir, a més d’exhibicions de folklore), la meitat provenien de la península Ibèrica, un miler i mig eren francesos i més de dos centenars, suïssos.
Entre les representacions nacionals hi havia les d’Alsàcia i Lorena, Catalunya, Euskadi i Galícia, a més d’una delegació palestina composta per esportistes jueus, i una altra de jueus emigrats europeus que fugien de Hitler. També hi havien de participar esportistes d’Algèria i dels protectorats francès i espanyol del Marroc, a més dels Estats Units i el Canadà. Com la saltadora professional Eva Dawes, per exemple, que es va negar a anar als Jocs de Berlín i ‘competir a l’ombra d’una esvàstica’. La presència d’esportistes femenines, val a dir-ho, era un altre dels elements caracteritzadors de l’Olimpíada Popular: sols en la delegació catalana, ja se’n comptaven dues-centes.
La singularitat de la proposta barcelonina també es va copsar amb l’innovador plantejament de fer ben evident la relació entre esport i cultura. Al costat de les competicions esportives, el COOP va programar una completa olimpíada cultural paral·lela amb exposicions, mostres de folklore, teatre i concerts, conferències i fins i tot un concurs literari amb un jurat format, entre més noms, pel poeta Josep Maria de Sagarra, autor de la lletra del ‘Himne per a l’Olimpíada Popular’:
No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l’únic mot que ens escau
és un crit d’alegria: la pau.
Fora enveges, fora noses
afirmem contra el vidre estret
el nostre dret
a fer un aire més net
a fer un món més ple de roses.
Cors enlaire, llum als braços!
Sempre àgils i ardits els nostres passos.
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!
Força i vida, primavera
ritme, gràcia i esforç i voluntat
tots hem triat
en l’esclat del combat
perquè ens facin de bandera!
Per al més àgil, per al més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles.
Cop d’estat feixista
El juliol del 1936, amb una ciutat que ja començava a acollir els milers d’atletes i visitants de l’Olimpíada Popular, poca gent presagiava que les paraules de pau escrites per Sagarra es convertirien en lletra morta poques hores abans de la cerimònia inaugural. El 19 de juliol, el mateix dia que l’estadi de Montjuïc havia d’obrir la porta a l’esport popular de mig món, la sortida de l’exèrcit de les casernes per a consumar el cop d’estat contra la república i la Generalitat va frustrar definitivament aquell inusual esdeveniment esportiu i cultural. Si bé la gran majoria dels esportistes estrangers van tornar a casa, n’hi va haver uns quants que van decidir d’agafar les armes i lluitar contra el feixisme: inicialment al costat dels obrers armats que van aturar els soldats als carrers de Barcelona i, més endavant, anant al front integrats en les Milícies Antifeixistes. Es van convertir, involuntàriament, en el primers voluntaris estrangers en defensa de la república, l’embrió de les futures Brigades Internacionals.
Un article de l’època descrivia a la perfecció la situació creada aquell 19 de juliol: ‘No ens fou possible de computar la nostra força esportiva davant del món pel fet d’haver hagut de canviar la javelina pel fusell; el llançament de disc per la bomba de mà; els salts d’obstacles pels parapets i les trinxeres; les curses a peu per les marxes militars; així com la nostra alegria s’esllavissà cap al sofriment i l’atracció forastera es trucà per l’horror, el turisme per la invasió i la llum, l’amor i la vida, pel tenebrós, l’odi i la mort.’ El CCEP, com continuava el text, és cert que ‘no pogué dur a terme aquell somni que s’havia forjat amb tanta il·lusió’, però sí que va poder participar l’any següent, en la seva primera i única experiència en uns jocs proletaris internacionals, en la tercera i última olimpíada obrera abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, a la ciutat flamenca d’Anvers.
Al llibre L’altra olimpíada. Barcelona 1936 (Llibres de l’Índex, 1990), un documentat recull d’aquells jocs que van entrar en la història sense acabar d’existir, Carles Santacana i Xavier Pujadas concloïen: ‘L’Olimpíada Popular de Barcelona esdevingué un record convertit en símbol pel moviment esportiu internacional de signe popular i proletari. El final sagnant que obtingué, per causes òbviament externes als Jocs, consolidà aquest caràcter simbòlic malgrat el declinar cada cop més important d’un moviment internacional que en el context posterior a la Segona Guerra Mundial acabà en l’oblit’.
Record en el vuitantè aniversari
Per a lluitar contra aquest oblit, precisament, el vuitantè aniversari de la data en què s’havia de fer l’Olimpíada Popular arriba amb tot d’iniciatives de record i d’homenatge. La majoria són organitzades pel Comitè per la Commemoració del 80è Aniversari de l’Olimpíada Popular del 1936, amb la col·laboració de la Fundació l’Alternativa, Unitat contra el Feixisme i el Racisme, el Memorial Democràtic de la Generalitat i el Comissionat de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona.
Avui, a dos quarts de vuit del vespre, a tots els districtes de Barcelona es fa l’acte commemoratiu ‘Jo vull la pau, però no vull l’oblit‘, consistent en la lectura simultània de la ‘Oda a Barcelona’, de Pere Quart, i la interpretació de la ‘Oda a l’alegria’, de Ludwig v. Beethoven, la peça que Pau Casals preparava el 1936 per al concert inaugural de l’Olimpíada Popular. Més tard, a les nou, hi ha prevista una enganxada de cartells al centre de la ciutat.
Demà s’inaugura a migdia ‘L’Olimpíada que no fou‘, una exposició a l’Estadi Olímpic Lluís Companys que explica i contextualitza el projecte esportiu de l’Olimpíada Popular i que complementa la mostra que es pot veure, fins el 27 de juliol, al vestíbul de la seu del sindicat Comissions Obreres a Barcelona. També demà, a les cinc de la tarda, s’instal·larà una escultura fotogràfica sobre els jocs barcelonins a l’avinguda del Portal de l’Àngel amb la plaça de Catalunya.
