05.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 05.04.2017 - 23:09
Aquests dies hi ha una discussió que pot fascinar o encuriosir aquells qui no hi estan avesats. Allò que es coneix com a ‘acadèmia’ ha tingut un sotrac quan un medievalista valencià, de la Vall d’Albaida, ha gosat posar nom d’autor a l’anònim del segle XV Curial e Güelfa. No és la primera volta que algú ho intenta, però sí que és la que ha tingut més repercussió. L’investigador es diu Abel Soler i ha escrit una tesi de cinc mil pàgines per dir que l’autor del Curial és Enyego d’Àvalos, camarlenc d’Alfons el Magnànim. Soler li catalanitza el cognom, per bé que D’Àvalos va nàixer a Toledo i va escriure l’obra –si n’és l’autor– a Nàpols.
A l’altra banda d’aquest ring imaginari i bizantí hi ha la doctora i també medievalista Lola Badia. Després de llegir un article de Soler i les declaracions públiques que ha fet, posa en dubte la troballa. En veritat no se’n creu ni la investigació ni el resultat. Badia ha dit que l’anunci, la manera com es va fer i tot allò que l’envolta no és sinó ‘filologia espectacle’.
Soler llegirà avui una conferència al IEC i parlarà de l’autoria del Curial. L’hi acompanyaran el director de la tesi, Antoni Ferrando, i el lingüista mallorquí Joan Veny i Clar. Lola Badia no anirà a escoltar-lo perquè té classe (ací podeu llegir l’entrevista a Abel Soler sobre el mateix tema).
Abel Soler i Lola Badia han volgut respondre a les preguntes de VilaWeb. Tots dos aporten motius i raons per a mantenir encesa la flama de la polèmica. Una d’aquelles polèmiques antigues que han sortit de les biblioteques polsoses i s’han situat, durant unes hores, en les portades dels mitjans de comunicació.
—Per què Enyego D’Àvalos no és l’autor del Curial?
—Perquè no s’ha demostrat. Per poder dir que és l’autor d’una obra anònima del segle XV s’han de trobar unes raons que convencin. Nosaltres no es hem llegit la seua tesi. És una mica agosarat, abans que la tesi s’hagi difós, de proclamar-ne les conclusions. L’única cosa que us puc dir és que l’any 2011 una senyora que era molt bona historiadora, que es deia Maria Teresa Ferrer, va escriure un article molt molt bo dient que l’autor podria ser un tal Sescases, que era el bibliotecari del Magnànim. I en aquell article, molt ben documentat, després de presentar-ho tot, acabava dient: ‘És clar, a mi em faria il·lusió que fos aquest, però jo no ho puc demostrar perquè no en tinc cap document probatori.’ Abans, el mateix director de la tesi, Antoni Ferrando, havia proposat un tal Joan Olzina. Hi ha diverses propostes. Totes acaben amb l’interrogant. Ferrando també. I l’article que resumeix la tesi també diu: ‘És D’Àvalos’? Amb un interrogant. Si tu fas la proposta amb un interrogant i després la proclames com a veritat no anem gaire lluny. A més, els qui hem treballat sobre el Curial sabem que és molt difícil de saber qui és l’autor perquè hi falten les primeres pàgines i no hi ha cap pista material. Tots els arguments que aporta són un joc, com si anessis muntant un trencaclosques i fessis una mica de trampa amb les peces. I el que pot ser és que s’hagi equivocat, no és una cosa que es pugui assegurar. Totes les obres anònimes desvetllen aquestes discussions. El Lazarillo de Tormes, també: de tant en tant apareix algú que té una il·luminació.
—Heu dit que la presentació de la conclusió de la tesi és ‘filologia espectacle’. Ho podeu definir?
—Sóc molt creativa, amb el llenguatge. Quan va sortir això, col·lectivament estàvem una mica sorpresos i havíem de dir alguna cosa per contrarestar tanta gosadia, i vam dir això. Vol dir que en comptes d’estudiar, com fem tots, amb molta dedicació i moltes ganes d’entendre les coses, busquem informacions sensacionalistes que cridin l’atenció. La nostra feina d’investigació, no és una cosa cridanera. No trobem la vacuna per a salvar la gent de la sida. Trobem coses petites que de mica en mica ens van ajudant a entendre-ho tot. Per ser notícia, s’ha de buscar una cosa sensacional. Això volia dir. Distorsionar una mica les característiques del que és la nostra feina per trobar el ressò. Jo què sé, una cosa grossa.
—El fet que hi faltin les primeres planes, que l’obra no vaja signada, creieu que impossibilita l’atribució del Curial?
—Jo no sóc profeta. Els arxius ja han estat molt treballats, però, i si un dia ens trobéssim alguna prova concreta d’algú que….? Una altra cosa és que aquesta obra no la cita mai ningú, ningú no hi fa referència. Això queda una mica així en suspens. Algú que realment ha treballat l’època medieval sap que és així, perquè de tota la paperassa que hi havia aleshores se n’ha perduda molta. Quan va venir la impremta van començar a llançar els manuscrits. De tota la documentació d’arxiu de Nàpols també es va perdre molta cosa a la guerra. El que queda clar és que aquest D’Àvalos era un personatge molt conegut, era el camarlenc del Magnànim, i hi havia gent que li feia elogis, però en cap d’aquests elogis no el qualificaven d’escriptor. En aquella època als escriptors tothom els deia ‘el gran geni de les lletres’, etc., però a ell no li ho diu ningú. Li fan una altra mena d’elogis de la seua biografia. No podem descartar que un dia es trobi un document, però ha de ser un document que sigui explícit. No coses de coherència, perquè de candidats n’hi pot haver molts. Tots els que corrien per allà en aquella època i tenien una certa cultura. Després hi ha aquesta idea de fer passar D’Àvalos de Toledo a València i valencianitzar el Curial. Noi, valencianitzar el Curial costa molt que algú s’ho cregui. A València els tenen tots, els escriptors, no els cal aquest, també. El català del Curial és volgudament internacional, perquè si escrivien el català a Nàpols és antilocalista per definició. És el català més bonic i més internacional que hi ha hagut mai.
—Justament la variant del català és un dels atributs en què es basa Soler.
—Això és la cosa més discutible de totes, la més palesament discutible. Els arguments sobre la valencianitat ja han estat dits. El que és nou és la proposta d’aquest D’Àvalos. La bibliografia italiana, el diccionari dels italians no quadra amb les dates que ens dóna l’Abel Soler. Per tant, hi ha una distorsió d’informació que no ens acaba de convèncer. I parlo col·lectivament perquè no sóc l’única. Els professors de literatura medieval estaven perplexos. El protagonista del Curial és un xicot de Montferrat, una regió del Piemont. Aquella zona, en l’edat mitjana, es deia Llombardia. La Llombardia abraçava tot el nord d’Itàlia, des de l’Adriàtic fins al Tirrè. El sud de l’imperi. Aquest xicot triomfa com a cavaller en la cort imperial, després a París i després fa un viatge pel Mediterrani. Passa per Nàpols i se’n va a Terra Santa, on és fet presoner. Torna a venir i s’acaba casant amb la senyora de Montferrat que és la seva protectora. Hi surten catalans. És una novel·la escrita al segle XV i passa al segle XIII. Els catalans que hi surten són els catalans de les cròniques, quan els catalans anaven pel món en l’època de Pere el Gran. Hi surten aragonesos, que són els millors del món. Hi surten un munt de denominacions. De València, ni se’n parla. És una mica complicat, això. I, pel que fa a la llengua, tota aquesta passió per trobar-hi valencianismes… El que s’hi troben són usos d’època de la llengua, però també s’hi troben inflexions d’uns altres idiomes: italianismes, gal·licismes, castellanismes, perquè era una llengua de cort internacional i volgudament neutral i no local, precisament perquè era una llengua de cort. I no entendre això és no voler entendre. Si tu defenses que el Curial és un producte cortesà no pots defensar alhora que és un producte marcadament dialectal, perquè tots els qui fan història de la llengua saben que les llengües de cort són llengües anivellades en aquest sentit. Ramon Muntaner ho explica a la crònica. Diu que el millor català del món el parlaven els forasters. Pel fet de ser forasters venien a Catalunya i agafaven el millor de cada lloc, i amb això feien una mena de parla de cort elegant. Tothom ho sap. I portar la contrària als especialistes ens fa una mica d’angúnia, ho trobem fora de lloc. I que ens ho proclamin als diaris encara ho trobem més fora de lloc, ens sorprèn, és una gosadia que va contra tot això que hem cregut que és la manera nostra de treballar.
—Heu parlat també d’una maniobra de la Universitat de València.
—’Maniobra’ vol dir anar buscant arguments. Considerem que insistir en això és perdre el temps, és foraviat. Perquè tu pots documentar que uns usos lingüístics eren a València, però tu saps exactament com es parlava a tot arreu? Una altra cosa és que del text del Curial només en tenim una còpia i aquesta no és la còpia de l’autor, d’això n’estem segurs. Com que no és la còpia de l’autor, vol dir que hi ha intervingut un copista, i el senyor que passava en net en aquella època solia retocar les coses. Per tant, anar burxant en aquesta còpia sense tenir present la diferència entre l’original d’autor i una còpia, i voler dir, com diuen ara, que allò és l’original d’autor és un altre error tècnic. Hi ha alguns errors que no ens podem empassar. ‘Maniobra’ vol dir que agafen el rave per les fulles i voler mostrar una tesi que en si mateixa és un apriorisme. I això vol dir que abans de tenir-ne les proves he de poder demostrar una tria que jo he fet. És això el que volem dir. Això de buscar algú que sigui del meu poble ho trobem una mica exagerat, una mica localista.
—Es parla d’una certa animadversió entre vós i el senyor Antoni Ferrando, director de la tesi.
—No. Animadversió, no, però no ens creiem mútuament. Jo no me’l crec i ell no em deu creure a mi. Jo tinc publicada des de l’any 2011 una edició crítica anotada del Curial e Güelfa; ell n’ha feta una altra. Això és la competència normal i professional, però normalment ens llegim els uns als altres. A la nostra edició crítica, hi ha molts detalls que entren en contradicció amb el que ells proclamen ara. S’ha de llegir i citar. Això forma part del fair play. Si jo no estic d’acord amb el que diu aquell, ho llegeixo i ho comento ben comentat. Hi ha això. Hi ha molta pressa. Hi ha errors. I desenfocaments. Poca calma i poca reflexió. Jo els recomanaria molta calma i reflexió i dir les coses que siguin sòlides, que no es puguin discutir. Per això parlava de l’espectacle. És córrer massa. Tranquil·litat i anar-ho mirant bé. I convèncer, no imposar.
—Si us ve un alumne i us demana que li dirigiu una tesi sobre l’autoria del Curial. li la dirigiríeu?
—Tinc un col·lega, Antoni Espadaler, que l’any 1984 va anar a Martí de Riquer i va dir: ‘Vull trobar l’autor del Curial.’ I Martí de Riquer li va dir: ‘Doncs endavant, a veure si el trobes.’ I va fer una tesi colossal i va trobar molta informació i tots van veure que es poden adduir molts arguments. I el resultat és un llibre molt bonic que és diu Una reina per a Curial, ple d’informació que tots llegim i fem servir, al final del qual no va gosar proposar res perquè era massa atrevit.
