L’ofici de pastor, un món que se’n va

Pep Puig i Xavi Bayer han estrenat a Televisió de Catalunya la sèrie documental Pastors i ramats. Un món que se’n va (cada dimarts a les 23.00h al Canal 33, fins el 21 de maig. Podeu recuperar els primers capítols a 3Cat), que ens presenta la vida que fan i la manera d’entendre-la d’una vintena de pastors de Catalunya. La sèrie és organitzada en quinze capítols de quinze minuts cadascun. Cada capítol és dedicat a un pastor i en algun cas, a una parella o una nissaga de pastors, com ara la família Domènech, que són a la Llacuna, a l’Anoia, que són amb qui Puig i Bayer van començar el projecte, el maig del 2019. D’aquest projecte en vam parlar arran d’una primera mostra expositiva, l’octubre del 2021, a Santa Margarida i els Monjos, amb el títol “Qui pastura al camí ramader de Marina”.

Hem parlat amb Pep Puig sobre el projecte, que té d’objectiu recollir la memòria oral d’aquest ofici que es perd i fer-ne tanta difusió com sigui possible. Per això, aquest projecte no s’ha acabat i els autors ja pensen a fer-ne un film. “El pastor i la ramaderia contenen una cultura mil·lenària de què ens en queden els últims vestigis. I això és una pèrdua irreparable. La gràcia és escoltar aquests pastors, perquè mantenen un contacte directe amb la terra i amb els animals. El ramat és una reproducció de la societat i coneixen cadascuna de les ovelles i de qui són filles i tenen una relació molt especial amb els gossos… És una manera de fer molt de veritat i aquests pastors tenen personalitats molt fortes. En les seves paraules no hi ha retòrica ni especulació. Es parla del món i de la vida. És un gran aprenentatge”, explica Puig, que també ens comenta que són pastors que treuen cada dia a pasturar els ramats, del Garraf a la Cerdanya. I que la sèrie travessa tot Catalunya: Garraf, Alt Penedès, Baix Penedès, Anoia, Bages, Solsonès, Ripollès, Cerdanya… Hi ha molta diversitat d’espais geogràfics.

—Quina mena de pastors presenteu?
—Hi ha homes, dones, pastors joves, retirats, però que com que el vincle amb el ramat és tan profund no l’acaben de trencar mai i es queden deu o quinze ovelles i les continuen traient cada dia a pasturar. Gent jove que té molta il·lusió per a tirar endavant i tota la família està organitzada al voltant d’aquesta feina del ramat i de la terra. Hi ha una mica de tot, hi ha totes les realitats. I també molta diversitat de mirades, de punts de vista. No hi ha cap pastor que s’assembli. Cada pastor és un món. També cadascú porta el ramat a la seva manera, de maneres diferents. Fan la mateixa feina, però vas veient la gran diversitat de maneres de fer.

—També segurament segons el territori on són.
—Sí, el territori també ho condiciona molt. Com més amunt vas, més fàcil és tenir més caps de bestiar. Hi ha un pastor, en Joan Picas, que a la Cerdanya té uns tres mil caps de bestiar, i, en canvi, al Penedès ens movem amb ramats que van de les tres-centes ovelles i cabres a les set-centes. Va molt condicionat a les zones de pastures que es troben.

—I s’han de moure per mantenir el ramat o la sequera ho condiciona, també?
—La sequera ho condiciona molt. Però d’entrada, la transhumància gairebé ja no la fa ningú, tret d’un pastor que vam conèixer fa relativament poc, en Jordi Julià, que viu a Prats de Lluçanès, que fa la transhumància a peu, del Lluçanès al Pirineu. Tret d’ell, els altres pastors amb què hem conversat, molts n’havien fet fa molts anys, però ja no. Des d’on tenen el corral fan sortides, entren i surten. No fan grans desplaçaments. Tot i que hi ha alguns pastors que en camions envien el bestiar cap amunt al Pirineu i allà tenen el ramat un parell de mesos o tres i hi ha un pastor que se n’ocupa.

—Què comparteixen?
—Tots els pastors que hem anat a veure fan allò que en diuen ramaderia extensiva, surten per les terres del voltant del corral. És en contraposició a l’altra mena de ramaderia, que és la intensiva, la que té estabulat dia i nit el bestiar, amb concentracions de tres mil o quatre mil o cinc mil o vuit mil ovelles tancades en un magatzem.

—Incloeu la ramaderia intensiva al vostre projecte?
—No. Amb aquesta proposta defensem els animals que viuen en llibertat, que cada dia surten a pasturar i que reben un tracte diferent. Els pastors que surten en aquest treball practiquen la ramaderia extensiva.

—Reivindiqueu aquestes condicions dels animals, però també un ofici que es va perdent?
—Molts dels pastors continuen un aprenentatge, perquè vénen de tradició i família de pastors. Els pares i els avis transmeten l’ofici. Tot i que a uns altres no els ve de família. Treballaven d’una altra cosa i un dia decideixen de fer un canvi a la seva vida i fan les primeres passes cap a un ofici complex. Perquè aquest ofici no el pots aprendre de la nit al dia. És la reivindicació d’una forma tradicional que desapareix. Imagina’t, si els pagesos es troben en una situació complicada, els pastors encara més. I la sequera ha agreujat una situació que ja era complicada. Ara, també depèn de com s’organitza cada pastor. N’hi ha que tenen més recursos, perquè ells mateixos porten el bestiar a l’escorxador i fan la distribució de la carn en un petit circuit de carnisseries o petits comerços que els la compren. Els que ho tenen muntat d’aquesta manera, sense intermediaris, econòmicament ho tenen més bé per a tirar endavant. Tots tenen aquesta manera de fer, tot i que n’hi ha que han incorporat la tecnologia, que els ajuda.

—Per exemple?
—Hi ha algun pastor que fa servir el GPS per localitzar el ramat. El tenen localitzat tot el dia i no els cal ser-hi presents. Amb aquests pastors ara per ara no ens hi hem trobat. Alguns incorporen la tecnologia també respecte de la distribució i de la gestió administrativa.

—És una manera de viure i un ofici en perill d’extinció. Però aquests darrers anys han passat fets que aporten una certa esperança, com ara la creació de l’Escola de Pastors, que va dirigir Vanesa Freixa; projectes com ara Ramats de Foc, en què hi ha involucrat el CREAF, que donen valor a la carn i a la funció del ramat als boscs.
—Aquesta és una de les coses que fa molt de temps que es diu. Cada pastor ho veu a la seva manera. Des de qui creu que la gestió dels boscos amb el ramat és possible i és una manera més de guanyar-se la vida, a uns altres que, depèn de quin bosc els parles, diuen que és impossible que un ramat hi pugui fer res, perquè hi ha boscos tan deteriorats, amb tanta malesa, que és impossible posar-hi un ramat a dins; hi cal un desbrossament previ perquè el ramat hi pugui entrar. Però la diferència és notable: quan un ramat passa per dins el bosc fa una feina impressionant. Aquest és un dels valors perquè es pugui preservar un ofici com aquest.

—Quins valors més destaqueu?
—El manteniment de la terra, del paisatge i dels boscos són petites economies familiars que arrelen la gent al camp, perquè, si no, la gent se n’acaba anant. També parlem d’una tradició i d’una cultura, la dels pastors, que si es perd no hi haurà qui la recuperi. La relació amb els gossos, per exemple. Hi ha tot un ensenyament als animals que si no saps l’ofici és impossible que te’n surtis. Les pastures dels animals en llibertat donen una carn de qualitat i de proximitat. Si es perd aquest ofici serà una pèrdua irreparable i tard o d’hora l’acabarem lamentant.

—La revolta pagesa d’aquests darrers mesos pot ajudar a preservar l’ofici de ramader?
—Tot això ajuda a fer visible un món que sempre ha estat molt deixat de la mà de Déu. Cadascú tira endavant pel seu compte i hi ha una lluita molt decidida a continuar vivint d’aquesta feina. Però fa molt de temps que la gent del sector primari es queixa que no es pot viure d’aquesta manera. Però falta un acompanyament social i administratiu. Se senten molt abandonats. Totes aquestes lluites poden ajudar, però som en un camí de no retorn, et diria. El desànim és gran. Falta més acompanyament social. I la manera d’acompanyar és comprar el producte local. Hi ha un pastor que ho diu clar: “Vols ajudar el pastor? Menja carn de xai. Vés a la carnisseria del poble que saps que la carn és d’aquí i compra i menja carn d’aquí.”

—De l’Escola de Pastors, en parleu?
—Hi ha un cert escepticisme. Molts d’ells són pastors que vénen de tradició familiar i els sembla bé, perquè és una iniciativa que és bàsic que existeixi per donar continuïtat i futur a l’ofici. Però també veuen que és molt difícil que algú que surti de l’escola es posi a fer de pastor, perquè necessites moltes coses, com ara tenir unes infrastructures i és molt difícil de trobar terra. Hi ha molts problemes per a tirar endavant.