L’odissea de Borja Penalba i Mireia Vives

Borja Penalba i Mireia Vives, o Mireia Vives i Borja Penalba, van presentar al públic el seu duet fa més d’un any, quan van posar música als poemes de Roc Casagran en el disc L’amor fora de mapa (Mésdemil, 2016). S’han passejat per desenes d’escenaris donant forma al seu projecte, coneixent-se, amarant-se l’un de l’altre i cercant el sentiment del directe. Ara estrenen Línies en el cel elèctric, que podríem dir que és el seu primer disc, o el més seu, com diu Penalba. És íntegrament seu, tant les lletres com la música. Una odissea, com la d’Homer, que va començar fa quatre anys i que, fins fa ben poc, no han pogut autoeditar. Nou temes separats per quatre interludis que retraten el seu univers, els seus paisatges, la mediterrània. Qui ja els coneixia trobarà sorpreses en forma de rock i de rumba que ens demostren que Penalba i Vives encara no ens ho han ensenyat tot.

—Com neix la parella Borja Penalba-Mireia Vives?
—Mireia Vives: Doncs ens vàrem conèixer en una illa. A Palma, jo hi feia un concert amb Rapsodes. Ens vàrem trobar amb Feliu Ventura i Borja. ‘Hola, hola. També som del País Valencià’, ens vàrem dir. I ‘ja ens veurem’. Jo era en el meu món del rap. Més endavant, Borja col·laborava amb el grup Atupa i necessitaven una veu femenina, i em va recomanar. I allà vàrem començar a col·laborar junts. I una nit d’un concert de falles, en la gira d’Escola Valenciana, em va preguntar: ‘I tu no fas res més amb el grup del rap?’ I li vaig respondre que no. I em va dir que m’havia d’animar a fer alguna cosa. Al cap d’una setmana, li vaig portar una cançó.
—Borja Penalba: Que, per cert, la cançó era la ‘Dona peix’, que acabem de tocar ací.
—M.V.: Feta amb guitarra i només sabent tocar tres acords.

—I Borja, què us va semblar?
—B.P.: Vaig al·lucinar. I endavant.
—M.V.: I aquí va començar tot.

—Podríem dir que aquest és el vostre primer disc.
—B.P.: L’amor fora de mapa és molt nostre, però sí que és cert que, pel repte d’haver escrit les lletres i haver fet tot el procés, podríem dir que és el disc més nostre.

—L’amor fora de mapa us el vau autoeditar; en canvi, aquest, crec que heu pogut produir-lo gràcies al premi Terra i Cultura.
—B.P.: Guanyàrem o no guanyàrem el premi, l’autoedició la teníem clara. Igual que amb L’amor fora de mapa, ens ho hem pagat nosaltres, ens ho hem editat nosaltres, però amb tota una sèrie de sinergies amb Més de mil, que posa el segell discogràfic i ens fa la promoció.

—És complicada, l’autoedició?
—M.V.: Autoeditar-se és un drama. Té la part bona de poder fer el que vols, perquè una discogràfica et podria imposar condicions. Per eixa part, aprofitem i fem el que volem. Però és un patiment perquè pagar-se un disc són molts diners.
—B.P.: Podríem haver-ho finançat amb un TotSuma o un Verkami. És una carta que hi és, i és molt respectable. Però no ho vàrem voler fer perquè, per a fer un disc, has d’invertir-hi moltes energies. I fer un Verkami te’n roba més de la meitat. Has d’estar molt pendent de moltes coses: de les recompenses, dels oferiments, de les publicacions, i quaranta dies demanant a la gent que col·labore. Jo ho respecte molt i m’encanta col·laborar. Però vaja, que ens feia mandra.

—Quant de temps heu invertit creant Línies en el cel elèctric?
—M.V.: Fa més de tres anys que vàrem començar el procés creatiu.

—Caram!
—B.P.: Però això té explicació, perquè vàrem començar amb el procés creatiu fa gairebé quatre anys, però el vàrem interrompre per fer L’amor fora de mapa. L’aparcàrem. Passa que no tenia nom, no tenia forma…
—M.V.: Sabíem que teníem ganes de fer alguna cosa junts. Però potser només teníem dues o tres cançons fetes.

—Però va arribar Roc Casagran i us va proposar de posar música al seu llibre L’amor fora de mapa.
—B.P.: Vàrem creure que era una bona idea, perquè per a nosaltres també podia ser una empenta, saber com treballar junts. És clar, el fet de tenir les lletres feia més fàcil començar l’aventura.
—M.V.: També ens va servir per a conèixer-nos i saber si funcionàvem junts.
—B.P.: La proposta va arribar en el moment perfecte i per això vàrem dir que sí. I molt de gust. Va anar molt bé, ens va donar moltes alegries, i continua donant-nos-en moltes. Hem crescut molt, perquè era com una prova.

—I des de llavors no heu parat.
—B.P.: Ha estat una voràgine. I quan la voràgine s’ha relaxat una mica, vàrem aprofitar per reprendre aquell projecte que teníem aparcat. Li hem anat donant forma sobre la marxa i ha esdevingut Línies en el cel elèctric. L’última etapa de creació ha durat quatre mesos. Seriosament, quatre mesos. I dues setmanes de gravació. Ho hem enregistrat en directe, que és una cosa molt important per a nosaltres, en aquest disc. No està fet per pistes. Està enregistrat per pistes, però tot alhora. Tots els instruments tocàvem alhora: bombo, pandereta, guitarra i dues veus. Tot alhora.

—Per què?
—B.P.: Perquè és una manera de transmetre les sensacions del directe i, també, per una qüestió d’honestedat. En els últims vint i trenta anys s’han sobreutilitzat les noves tecnologies per manipular, perfeccionar, ornamentar i decorar la realitat.
—M.V.: Volíem ser fidels al que som. Sense afegitons.
—B.P.: Nosaltres diem que qui hi ha, juga. I qui no hi és, no juga. I si no afine, és el meu problema.

—Bé, sempre podíeu repetir, si no sortia bé.
—B.P.: Sí, fèiem set preses. En altres, tres; però n’hi ha una, que no diré, que va sortir en una sola presa.

—No em direu quina?
—M.V.: Jo sí que la diré.
—B.P.: D’acord, digues-la.
—M.V.: ‘Dolça i pruna’.
—B.P.: Una cançó sempre pot sonar millor, però en aquest cas la lletra l’havíem acabada deu minuts abans i va sortir a raig. Pim-pam. No tenia ni idea de com acabar-la, i m’ho vaig inventar en eixe moment. I com que funcionava, així ho vàrem deixar.
—M.V.: És bonic, això. El millor d’enregistrar en directe és que tots els feelings són presents. És molt bèstia.

—El disc inclou algun missatge? Vol tenir un fil conductor?
—B.P.: Nosaltres. Per això fem servir el concepte ‘illes-cançó‘. És una suma de factors. Ens agrada com a concepte oníric. Parlem del mar, de les illes, de Formentera. Som mediterranis… Aquestes idees són, més o menys, explícites durant el disc. Però el concepte ‘illes-cançó‘ és una manera de dir que volem donar entitat a cada cançó. No fem treballs conceptuals. Malgrat que L’amor fora de mapa eren catorze poemes d’un mateix autor, cada cançó tenia una entitat pròpia. Som així.
—M.V.: Són cançons que ixen de nosaltres i, per descomptat, hi ha uns conceptes que estan molt arrelats a nosaltres mateixos. Com els paisatges, la natura o l’essència humana.
—B.P.: Portem una motxilla a sobre que, d’alguna manera, queda palesa en algunes lletres.

—Hi ha quatre interludis instrumentals. I tots quatre amb noms grecs.
—B.P.: No són cançons perquè no tenen lletres. Tenen temes. Però originalment eren cançons que vàrem decidir de fer servir com un leitmotiv de la nostra odissea que ha estat el disc. Un és la introducció, l’altre separa la part del duo de la part de banda, l’altre separa la part de banda més rockera amb la rumba final, i l’últim serveix per a marxar.

—Cap a on aneu?
—M.V.: O per a tornar, perquè de fet no arribem a Ítaca. Són quatre illes de l’Odissea d’Homer. La idea és no arribar a Ítaca perquè el viatge continua i l’important és el viatge.
—B.P.: A Ítaca hi arribarem quan ens morim.

—Ara esteu acompanyats d’una banda i també ensenyeu altres estils, com el rock o la rumba.
—B.P.: És que també forma part de la nostra essència. Ensenyem el que som. I perquè no ens ha agafat per posar dance o hip hop, que també són estils que formen part de la nostra essència.

—Però no us en coneixíem la faceta.
—M.V.: És clar, eixe és el factor sorpresa per aquells que ens havien vist fins ara. Ens abellia fer estils diferents.
—B.P.: També ho hem fet per honestedat i perquè volem fugir de les etiquetes. No ens agraden. Aquest disc no es pot classificar. És el que fem nosaltres. Vàrem encunyar una etiqueta que és ‘punk d’autor’, però tampoc no seria ben bé això.