13.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 14.02.2024 - 07:31
L’odi és una emoció extremadament poderosa que pot tenir conseqüències profundes en la societat i en la vida personal. Es manifesta com un sentiment intens de rebuig o aversió cap a una persona, grup o cosa, i pot ser alimentat per prejudicis, estereotips, por, ignorància o experiències negatives passades. I, la cosa pitjor de totes, no desapareix…
Ahir Rússia va ordenar de detenir la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas; el secretari d’estat d’aquest país, Taimar Peterkop; i el ministre de Cultura de Lituània, Simonas Kairys. La portaveu del govern rus, Maria Zakharova, va explicar que aquests tres polítics bàltics eren en una llista de cerca i captura i que serien detinguts immediatament si entrassen a Rússia o si aquest país els pogués capturar.
Tots tres són acusats, de manera grandiloqüent i demagògica, de “destruir la memòria de la lluita contra el feixisme i el nazisme”, per haver retirat restes dels monuments aixecats durant l’ocupació soviètica, il·legal i a la força, dels seus països.
El cas és que aviat farà trenta-quatre anys de la independència d’Estònia, Letònia i Lituània i el nacionalisme rus no cedeix. En realitat, perquè no ha acceptat mai la independència de les repúbliques bàltiques. Però també perquè l’odi –als estonians o als lituans; en definitiva, a tothom que no siga com ells– no se n’ha anat ni tres dècades després de la independència. No se n’anirà mai.
Quan parlem, doncs, de nacionalisme, hem de saber que un dels paranys més perillosos és posar-los, posar-nos, tots en el mateix sac, com si fossen un sol fenomen. Els que són d’alliberament i els que oprimeixen. Els que serveixen a la causa de la llibertat i els que serveixen a la causa de l’opressió. Els que són moguts per la voluntat de construir i els que reposen sobre l’odi i el supremacisme. El dels qui volen viure, simplement, com qualsevol altra nació i el dels qui no saben viure sense fer d’aquesta pàtria o aquella l’enemic interior que els justifica a ells.
I per això és tan important entendre –i dir-ho a tothom i escampar-ho als quatre vents– que no, que no és igual brandar la tricolor estoniana o les quatre barres, que les banderes de Rússia o Espanya. I assumir que després de la independència –trenta anys, quaranta, després de la independència– ells continuaran pressionant i atacant cada dia. Mentre nosaltres haurem fet via, espere i vull que tanta o més que la que ja han fet els estonians.
PS1. Josep Miquel Arenas, conegut per Valtònyc, participarà avui en una trobada amb els subscriptors de VilaWeb, en el seu primer gran acte a Catalunya d’ençà que va tornar de l’exili. Ho podreu seguir en vídeo, en directe, ací a VilaWeb, a les set del vespre.
PS2. Pere Millan ha entrevistat el president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i director de l’Institut del Català a l’Aragó, Javier Giralt. Giralt respon amb contundència al president de l’Aragó, Jorge Azcón, que va negar que a l’Aragó s’hi parlàs català: “El president s’equivoca: a l’Aragó s’hi parla català”.
PS3. Julià de Jòdar avui fa una proposta a l’independentisme, sobre què hem de fer a partir d’ara i enmig del debat sobre la llista cívica. Molt interessant de llegir: “Una modesta proposició“.
PS4. Loveday Morris, al pas fronterer de Kérem Xalom, ens explica que grups de joves israelians d’extrema dreta s’hi concentren per impedir el pas dels pocs camions que entren ajut humanitari a Gaza. El text, i les fotografies de Lorenzo Tugnoli, fan posar els pèls de punta: “Grups de joves israelians bloquen l’entrada d’ajut a Gaza, mentre l’exèrcit s’ho mira i no fa res“.
