L’obra teatral sobre el tancament d’Egunkaria s’estrena a Madrid, amb l’assistència de dos magistrats de l’Audiència espanyola

El 20 de febrer de 2003 el jutge Juan del Olmo, de l’Audiència espanyola va ordenar l’inici d’una operació contra el diari basc Euskaldunon Egunkaria, que implicaria el tancament del diari (l’únic escrit en èuscar), les tortures a comissaria del seu director, Martxelo Otamendi i d’uns quants detinguts més i un llarg procés judicial que acabaria en no-res.

Els fets han marcat per sempre el País Basc i ara s’han portat al teatre, amb l’obra Els papers de Sísif, de la companyia Tanttaka, escrita per Harkaitz Cano. Divendres l’obra, que ja s’ha representat amb gran èxit per tot el País Basc es va estrenar també a Espanya, al teatre María Guerrero de Madrid. Entre els assistents a l’estrena, dos jutges de l’Audiència espanyola: Santiago Pedraz i José Ricardo de Prada. L’obra es representarà a Madrid fins el dos de maig i després espera poder ser estrenada també als Països Catalans.

Un deure de memòria

El director de l’obra, Fernando Bernués, l’any 2003, quan es va tancar Egunkaria, era l’encarregat de dirigir la gala de lliurament dels Premis de la Música, en companyia de Mario Gas. Fermin Muguruza va guanyar el premi a la millor cançó i en recollir-lo el va dedicar als treballadors d’Egunkaria mentre bona part dels assistents el xiulava. “Jo era a la sala de control i recordo que vaig començar a plorar, sense adonar-me’n”, explica Bernués. “I aleshores vaig saber que havia de fer alguna cosa, parlar-ne. Després, quan va sortir la sentència, vaig pensar: I ara què? On són ara tots aquells que xiulaven?”

L’obra està produïda pel Teatre Arriaga de Bilbao, el Victoria Eugenia de Sant Sebastià, el Principal de Vitòria i el Centre d’Art Dramàtic Nacional d’Espanya. Alfredo Sanzol, director d’aquest organisme públic, ha descrit l’obra com un projecte que pretén donar una interpretació fictícia als fets. “Es crea un contrast entre allò que va passar al diari i tot allò que va quallar en el procés judicial. És una obra ambiciosa, molt especial”, diu. A més, assenyala que l’organització tenia interès a participar en la producció principalment per la temàtica: “Teníem molt d’interès a explicar aquesta història clau en la història d’Espanya.” Els semblava de gran importància explicar la història de personatges als quals les decisions d’un jutge els han interromput la vida personal i la professional.

Estrena a Madrid

A la sessió d’estrena a Madrid també hi va ser Martxelo Otamendi, director d’Euskaldunon Egunkaria i Berria, representat a l’obra per un dels actors. Hi van assistir també els magistrats de l’Audiència espanyola José Ricardo de Prada i Santiago Pedraz.
El grup Tanttaka s’ha encarregat de la posada en escena de l’obra, sota la direcció de Fernando Bernués. Bernués deia abans de l’estrena de Madrid que tenen el mateix objectiu que qualsevol altre teatre: “Ens agradaria posar preocupacions, tensions, conflictes i dubtes sobre l’escenari i compartir valoracions perquè això generi reflexions, perquè, d’alguna manera, tots tinguem una mirada més oberta.” Creu que la resposta del públic madrileny, que la nit de l’estrena va obligar els actors a sortir a saludar quatre vegades, té un valor especial: “Tenen una actitud optimista de trobar-se amb una altra realitat o discurs establert.” Entre les primeres reaccions, Bernués assenyala que la paraula que es repetia una vegada i una altra en acabar la funció era “valentia”. La valentia que transmet l’obra i la valentia de presentar-la a Madrid.

Bernués va recordar fa quatre anys el seu propòsit de portar a escena el tancament del diari –”Una de les atrocitats més grosses que s’han comès a la nostra història democràtica”, diu– i va recórrer per a això a Harkaitz Cano perquè redactés el text. Des de llavors, tots dos han tingut a les mans nombroses versions, fins aquesta darrera que es representa. Periodista i policia. Entrevista i interrogatori. Bernués destaca el joc que els ha donat la dialèctica, en què Cano va posar el focus, el moment en què qui fa preguntes esdevé interrogat: “A més de contar el tancament d’Egunkaria, pesen les preguntes sobre la funció periodística i més, i també la dimensió humana dels personatges. Com es relaciona tot.”
I així, els personatges es mouran entre les taules disperses davant les prestatgeries de cartró, en un mateix terreny que és el de la redacció i el de la comissaria. Bernués diu: “Volíem que tots dos camps convisquessin a l’escenari. Per això calen també aparicions, fantasmes, de l’un a l’altre i viceversa.” També han pensat en dos termes: comptant uns passatges abans que uns altres. “M’encantava la idea de crear un marc que fes present la memòria de l’altre. Per poder rescatar les coses tal com les recordem, perquè no sempre coincideix amb què va passar en realitat.” Els periodistes apareixeran de cara, per exemple, en tancar i obrir l’obra, en filera. L’actriu Mireia Gabilondo ha subratllat aquests dos moments: “Recorden com va passar i recullen bé on som avui i per què cal parlar d’això.”
Gabilondo també ha elogiat la fusió entre tots dos ambients, que ha considerat “una clau” que va proposar Cano des del principi. “Es veuran alhora a la redacció, com treballen cada dia i, mentrestant, com tant el jutge com els policies els persegueixen sense que els altres en tinguin pistes. És bonic com es mostra aquest costat paral·lel de la realitat.”

El nombre d’actors inusuals a l’escenari també ha fet especial el projecte, segons Gabilondo. Al seu costat hi ha Anjel Alkain, Joseba Apaolaza, Kepa Errasti, Olaia Gil, Asier Hernández, Asier Hormaza, Dorleta Urretabizkaia, Iñigo Azpitarte, Alexandru Stanciu i Iñaki Rikarte. També apareixerà a l’escenari Ikerne Giménez, responsable de l’escenografia, tot fent transicions amb la guitarra i modulant la intensitat.

Periodista nouvingut, veterà, esportiu, corrector, policia dur, suposadament policia menys dur i entre ells, el director del diari i el president del Consell d’Administració, tots dos torturats a la realitat i en els moments més crus de l’obra. “Aquest viatge durarà cinc dies. Creu-me, tothom se n’acaba baixant, però tu tries a quina estació.”

L’obra es va estrenar el mes de novembre, però fa unes quantes setmanes hi va haver una representació molt especial. Al Teatre Leidor de Tolosa es va representar davant 450 treballadors i ex-treballadors d’Egunkaria i de Berria.