L’obra espigoladora i compromesa d’Agnès Varda inunda Barcelona

L’any 2000, molts espectadors van descobrir la cineasta Agnès Varda gràcies al seu film Els espigoladors i l’espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse). La potència i sensibilitat de l’obra, lligada a l’esperit lliure i combatiu de la cineasta, que va retratar i explicar la història de persones que, per necessitat o per pur atzar, recullen aliments i coses que l’altra gent no vol, en la societat de l’abundància, del consumisme, del malbaratament alimentari, de les desigualtats. Varda, amb un viatge per l’estat francès, va descobrint un món sorprenent d’unes altres maneres de viure, als marges, en la pobresa. Va ser el primer film en què va usar la petita càmera digital, que li va donar una gran capacitat de moviment i la possibilitat de treballar amb pocs recursos. I això va tenir un gran impacte entre el públic i alguns espectadors fins i tot van sentir que el film els havia canviat la vida. Varda aleshores ja tenia setanta-dos anys i una carrera llarga que acabà conformant quaranta films, entre llargmetratges i curtmetratges, entre la ficció i el documentari, fets en cinema analògic i en digital.

Agnès Varda (Brussel·les, 1928 – París, 2019), un dels cineastes més importants del món, també va ser fotògrafa, artista, pionera de la Nouvelle Vague. Una creadora original i atrevida, lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític i social. Ara la seva vida i la seva obra, que són indissociables, són objecte de la mostra “Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar”, que inaugura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB, i que es podrà veure fins el 8 de desembre. Coincidint amb l’exposició, la Filmoteca de Catalunya ofereix una retrospectiva completa  de la seva filmografia, i a les llibreries es pot trobar el volum Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis d’Imma Merino (Edicions de la Ela Geminada), crítica cinematogràfica que també ha participat com a assessora en l’exposició del CCCB.

“Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar” és una adaptació ampliada de la mostra “Viva Varda!”, concebuda i produïda per la Cinémathèque Française de París en col·laboració amb Ciné-Tamaris i la contribució de Rosalie Varda i Mathieu Demy, els fills de l’artista. Precisament, en la inauguració hi ha estat present Rosalie Varda.

Inspirar, crear, compartir

“Hi ha molts motius que expliquen que el CCCB dediqui un gran projecte com aquest a Agnès Varda. Però segurament, per a mi, si més no, són els tres lemes que Varda deia que movien la seva obra: inspirar, crear i la voluntat de compartir. La inspiració, deia ella, és l’atzar que desperta el desig. Varda donava sempre molta importància a l’atzar; la creació la considerava la invenció d’un llenguatge, l’experimentació constant de la forma; i la voluntat de compartir és la vocació pública del seu cinema.” Així s’expressava en la conferència de premsa Judit Carrera, directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona CCCB.

“Testimoni directe del seu temps, Varda va documentar els canvis socials i culturals profunds de la seva època, a França, a Europa, però també a la Xina i la Cuba revolucionàries i als Estats Units del desvetllament de la contracultura. I més endavant també s’adaptà als canvis tecnològics que van arribar amb el nou segle. Central en aquest compromís va ser el seu feminisme combatiu i joiós, com deia sempre ella, que es traduïa en la lluita constant pels drets de les dones i la representació dels personatges femenins més enllà dels clixés habituals.”

Continua Carrera: “Però Agnès Varda és molt més que un testimoni valuós i únic del seu temps. Ella és sobretot una mirada, un interès genuí per la vida quotidiana de les persones anònimes, una forma d’empatia que sense solemnitat ni condescendència busca sempre un diàleg sincer amb l’altre. La seva fórmula és en aparença senzilla: estimar qui es filma i deixar-se sorprendre per l’atzar. Amb complicitat i sentit de l’humor, la seva és sempre una celebració de les vides ordinàries, una voluntat de fer visibles els marges i d’intuir el cor enmig de les deixalles de la societat de l’opulència. Sense adoctrinar, fomentant el desig de veure, l’exposició vol contagiar el desig del vincle amb els altres i donar valor a la força de la humilitat i el plaer de la descoberta.”

Varda i el seu viatge a Catalunya

En aquesta exposició del CCCB hi ha aportacions noves i pròpies, per contextualitzar i presentar l’artista als espectadors catalans i per mostrar els vincles amb el país. De manera que al començament de l’exposició l’artista Mercedes Álvarez proposa una peça que ens acosta als fonaments d’Agnès Varda.

La mostra s’estructura en cinc àmbits. El primer és dedicat a la seva època de fotògrafa, quan era jove i vivia de la fotografia. Va començar a vint-i-dos anys i no va ser fins als anys seixanta que entrà en el món del cinema. És en aquest primer apartat que, entre els 27.000 negatius que Varda va conservar al seu arxiu (explica la seva filla que ho guardava tot), a més dels retrats que va fer a Dalí, s’ha trobat la sèrie fotogràfica inèdita del seu viatge a Catalunya l’any 1955. En aquest apartat també li descobrim l’interès per Antoni Tàpies i el vincle que va fer amb un altre artista, Miquel Barceló: ell la va pintar amb la tècnica del lleixiu i ella li va fer un retrat en forma de tríptic.

Cinescriptura

El segon àmbit, “Cinescriptura: la invenció d’un estil”, entra de ple en els seus inicis en el cinema, el primer film, La Pointe Courte (1954), on fa una recerca narrativa i formal que prefigura conceptes i pràctiques que poc després adoptà la Nouvelle Vague, moviment del qual va formar part. Ja de bon començament va diluir els límits entre el documentari i la ficció. Hi trobem mostres d’un dels seus films importants d’aleshores, rodat el 1961, Cléo de 5 à 7.

Va encunyar el terme “cinescriptura” per definir la seva feina com a cineasta i va deixar escrit: “El desglossament del guió, els moviments, els punts de vista, el ritme del rodatge i del muntatge, es pensen i se senten com les tries que fa un escriptor: frases més o menys denses, tipus de paraules, freqüència d’adverbis, paràgrafs, parèntesis. Tot plegat per donar continuïtat al relat, per constrènyer-lo. En escriptura, d’això se’n diu estil. I, en cinema, l’estil és la cinescriptura.”

Les seves famílies en plural

El tercer àmbit pren per títol “Les famílies de Varda”, i és un espai on es parla, més enllà de la seva família biològica, d’aquelles famílies que va triar: la del món del teatre, quan era fotògrafa oficial del festival d’Avinyó, per exemple; la família de la Nouvelle Vague; ella tenia en certa manera el seu star system particular, on trobem actrius com Catherine Deneuve, Delphine Seyrig i Jane Birkin. I el seu gran amor, que va ser el també cineasta Jacques Demy, el seu marit i còmplice.

El 1967, Agnès Varda es va traslladar a Los Angeles amb Demy i els seus fills. Hi va descobrir l’univers de Hollywood i els moviments socials nord-americans que protestaven contra la guerra del Vietnam. Temps després, el 1979, separada de Demy, va rodar Documenteur amb el seu fill Mathieu i la muntadora Sabine Mamou, sobre la separació, el desamor, tot aquest moment de ruptura sentimental. Varda va dir que aquell era el seu film més personal.

Amb la mostra descobrim que Varda tenia orígens grecs per part de pare, que ell va amagar. Però ella descobreix aquests orígens i els escruta amb el film Nausicaa, que va ser censurat pel govern francès de l’època, i el curtmetratge Oncle Yanco.

Viatjar per les revolucions del seu temps  

L’àmbit que fa quatre és dedicat a “Els viatges de Varda: un compromís itinerant”. És ací on resseguim els seus viatges per països en plena revolució o en procés d’arribar-hi. Els seus films dels anys 1960 i 1970 reflecteixen la seva passió per la política i l’estètica de l’època. Són els viatges que va fer a la Xina de Mao Tse-tung, a la Cuba de Fidel Castro, que va retratar, i a Los Angeles de l’explosió contracultural. S’hi mostren films com ara Salut les Cubains (1964), que narra la revolució cubana; Black Panthers (1968), del moviment afroamericà pels drets civils; i Lions Love (…and Lies) (1969), sobre la llibertat sexual del moviment hippy.

És en aquest àmbit on trobem tractada la història dels espigoladors, perquè és enregistra el film en un viatge per l’estat francès.

Feminista i alegre

L’últim àmbit, tot i que podria considerar-se reiteratiu, és el que fa referència al feminisme, un aspecte que travessa d’una manera essencial i natural la seva obra. Però aquest és l’espai reservat als films més compromesos amb els drets de les dones, com ara L’une chante, l’autre pas, en què tracta de la lluita pel dret d’avortament lliure, sense deixar de reivindicar la felicitat de l’embaràs i de ser mare.

La intenció de Varda era representar la dona i les relacions de parella lluny dels estereotips. Ho va fer en films com Le Bonheur (1965), d’una manera colpidora; a Réponse de femmes (1975), un curtmetratge polític; i a Les dites cariatides (1984), molt més poètic.

El seu feminisme va fer-se més fort quan va viure als Estats Units. Això va ser gràcies a les amistats com la de l’actriu Delphine Seyrig, membre de Les Insoumuses. Aquest col·lectiu de dones produïa vídeos feministes.

L’exposició “Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar” es tanca amb un epíleg, l’Illa Varda, un espai que mostra peces inspirades per ella, que formen part del projecte “Arxipèlag” de la Mostra Internacional de Films de Dones. També per reivindicar l’esperit juganer i lúdic de l’artista, al vestíbul del CCCB s’ha habilitat el “Laboratori Varda”, un espai per a endinsar-se en l’imaginari de l’autora i descobrir la seva fascinació pels gats, els miralls i les platges.