Lo Vell Catalunya

Avui penso retre un homenatge a mon pare. Pocs com ell, hòstia de Déu. No dec ser l’únic que avui votarà pensant en un parent mort. Quan el meu pare es va morir, els fills ens vam trobar una cinta de cassette. Dins, enregistrat, el meu pare entrevistava a la seva àvia. ‘Ai, si hagués enregistrat l’àvia. Les increïbles històries de l’àvia’. Típica frase que hem escoltat milions de cops. Doncs mon pare sí que va fer-ho. Va enregistrar la seva àvia. I la història que va enregistrar,  és l’article d’avui. És el meu homenatge a un home, Ramon Barnils, que avui estaria feliç. Molt feliç. La història, és cert, parla d’Ivars de Noguera, un poblet de 470 habitants, a principis de segle XX. Però  podria estar parlant perfectament d’avui mateix. La transcripció és aquesta:

“I en contaré un altre cas, que en va passar allí a Ivars de Noguera. El Catalunya. Potser l’has sentit a anomenar, tu, el Catalunya. Va matar son pare . Doncs aqueix mata son pare. L’embolica ben embolicat amb una borrassa, un llençol de borrassa. Una borrassa no sabràs què és. És un llençol però d’això de sac. D’arròs. I el porta penjant a cavall de la somera. Així travesser: que les cames i el cap li penjava. Dret no se li hi haguera aguantat. I el tenia que s’aguantava. I el puja cap allà dalt a Boix. En un barranc, que no sé com es diu, que té un nom ‘raru’ ja, té el barranc i ….els Muricecs! A la Cova dels Muricecs! En un barranc. A la nit, quan tothom li va semblar que era a dormir”

Però la gent ja sabia que havia matat son pare i el tenia mort a casa. Ho sabien. Eh quina colla més rara? Doncs ho sabien. I a la nit van espiar i van veure totes les accions que va fer. I va anar i el va tirar de dalt d’una muntanya. En aquest barranc, cap baix. ‘Buenu’.”.

– Lo Vell Catalunya, lo Vell Catalunya, ha desaparegut de casa, ha desaparegut de casa el vell!

Via desaparegut. No l’havien matat. Ell havia desaparegut, pobret. Però com que ja ho sabia tothom que l’havia matat. I tothom callava. Ningú sabia res. La Justícia ja no hi va poder treballar, allí. Perquè tothom era de casa mateix. Amb lo meu, com que eren dos famílies, s’hi havia de treballar. Però allà ja no calia treballar. Aixis, això, sí. Però ‘dóna la casualitat’ que hi anava molta canalla, allà a la Cova dels Muricecs. La canalla, hi anava. Per ‘juntar-nos’. Nosaltres estem tips d’anà-hi, oi? Per ‘juntar-nos’. Al tirar a baix del barranc hi tenia com uns ais, com unes figueres d’aquelles bordes. Allà va anar a parar. No va baixar a baix de tot del barranc, se va quedar entremig d’un arbre i la muntanya. Però la canalla, és clar, ho van veure”.

– Què hi ha aquí baix?
– Aquí baix hi ha un mort, aquí baix hi ha un home.

‘Buenu’, potser s’hi van acostar i tot. A mirar, a veure. Perquè a baix en quell barranc, es veu que és un barranc horrorós. Ni es veu el final tampoc, des de dalt. I com que el van tirar embolicat ‘va donar la casualitat’ que el cantó que anava a terra, amagat, encara se li coneixia la fesomia. Els muricecs no se’l van minjar, lo troç que estava embolicat amb la borralla. I l’altre se li van minjar. Oh, que allavons va xerrar, la canalla.

– El Vell Catalunya està allà dalt a la cova dels muricecs!

Ho van xerrar la canalla, sats? Si haguessin set los grans, hauria xerrat res! I potser ja feia dos o tres anys que hi era. La canalla ho va xerrar.

– Allà dalt, el Vell Catalunya!

I allavons, carai, allavons sí sí. Però no van fer res, no: el van anar a buscar, el van enterrar al cementiri, però com que no ho havia fet ningú…”.

Els independentistes, avui, votem com nens. La resta, són en un enterrament. Veurem qui guanya.