‘Lo temporal no és més que símbol’

Faig una cerca per les hemeroteques i en trec la impressió que la sala Torres-Garcia, al palau de la Generalitat, ha estat recuperada fa ben poc com a espai des d’on adreçar-se i projectar-se el govern a la ciutadania i als mitjans. Potser fa tres anys i prou, des que l’anterior president hi va convocar el febrer de 2013 la cimera de ‘regeneració democràtica’ que no sé pas com va quedar. Tres anys és poc temps, però és clar que amb tantes coses que han passat i passen des de llavors semblen una eternitat.

El cas és, tanmateix, que la sala Torres-Garcia torna a la palestra. S’hi feia dijous la primera entrevista amb el president Puigdemont, com s’hi havia fet la del president Mas el setembre del 2014 arran de les vicissituds de la convocatòria del 9-N. I des d’aquestes parets va presentar la renúncia –el pas al costat famós– el president Mas que, tant si vols com si no, ha hagut d’acceptar que ‘més és menys’ i, doncs, que això anava per ell. Aquests últims mesos i setmanes, des de l’anunci de la convocatòria del 27-S fins ara, hi han passat, per la sala, uns i altres, entre els polítics de tota la vida, diguem-ne, que hi han fet les corresponents declaracions transcendents expressades amb llenguatge més o menys adient i noble, que això és tota una altra cosa.

Tornen a escena, ni que sigui d’esquitllentes, els frescos i les imatges de Torres-Garcia, aquella dignitat plàstica promoguda per una imaginació ardida i un sentit no menys audaç de la construcció de l’art modern que, animats pel president Prat de la Riba i l’àrbitre cultural Eugeni d’Ors, donaven forma a la representació de la Catalunya del present vers el futur. Eren els anys 1913- 1916.

Només hi ha una pega, en l’analogia que hi vulguem veure. El conjunt ideat per Torres (així li deien en la seva llarga etapa catalana) va restar i resta inacabat. Va ser un projecte que, també sense ànims d’establir cap similitud, va acabar com el rosari de l’aurora i a toc de xiulet.

En morir el president Prat (tan jove, a quaranta-sis anys) de forma inesperada, tot se’n va anar en orris, desfet en un tres i no res. El va substituir Puig i Cadafalch, un arquitecte ampul·lós que era també un polític força ultramuntà, imperiós i despòtic. Una de les primeres decisions va ser clausurar l’encàrrec de Torres i desfer-se d’Ors, que se’n va anar cap a Madrid, ben comprensiblement ofès, i va inaugurar així una de les etapes més complexes d’entendre de la seva singular existència i no menys inaudita creativitat.

Torres també se’n va anar, i el vam perdre per a l’art modern que s’iniciava al país. Els seus frescos van quedar a mitges. Ja us n’havia parlat, ací, tot reproduint un dels que ara només coneixem en un esbós primer molt avançat, el dedicat a ‘La Catalunya industrial’ i així titulat.

No era pas a l’actual espai on havien d’anar. Havien de decorar i donar llum al Saló Sant Jordi, enorme, destinat a les grans ocasions. Un saló que continua mostrant imatges fosques d’èpoques fosques com una amenaça. Costa de creure, la veritat, que Torres-Garcia no hagués fet tots els estudis i esbossos per al conjunt del Sant Jordi, que per força havien de ser més dels que ara es mostren a la sala que duu el nom de l’artista i que és ben petitona. De moment, però, ningú no s’hi ha interessat, a saber-ho. Però seria el més natural i professional. Quin artista no prepara, davant un encàrrec de la magnitud del saló més gran del palau, totes i cadascuna de les imatges i escenes que hi representarà, a partir de l’encàrrec que li ha fet el patró i valedor, el president en persona, amb qui comparteix visió del món i de l’art mateix? ‘Quan ningú se’n recordi de mi –deia el president Prat– tothom recordarà Torres-Garcia.’

En fi, confiem en els historiadors. Em diuen que més o menys aviat ha de sortir un llibre que explica fil per randa la història del Palau de la Generalitat. Potser aleshores en sabrem més, del projecte inacabat de Torres-Garcia que el va acabar foragitant de Catalunya.

‘Lo temporal no és més que símbol’, diu un dels frescos. Potser per això el president Mas, en les dures setmanes i mesos últims del seu mandat, s’hi venia a retirar sovint, aquí, a la sala Torres-Garcia. Que és menuda i que, en efecte, gràcies a les lluminoses imatges, et promou recolliment i com qui no vol la cosa t’aporta pau.

Ara, que la imatge de ‘Lo temporal no és més que símbol’ que s’hi pot veure aquests dies és una reproducció. L’obra original és a l’exposició de Nova York que no vindrà a Barcelona i que sí que es veurà a Madrid i Màlaga. Trigarem a tornar-la a veure, president Puigdemont. Sigui com sigui, la cosa té una certa gràcia, si considerem que vostè mateix diu i repeteix que va acceptar de ser designat pel seu predecessor (a dit, que així ha anat) amb la condició que l’encàrrec fos justament això, temporal.