Lo Pau de Ponts: ‘Ara a Madrid / n’hi ha més d’un de trasbalsat / perquè el dia 1 d’octubre / guanyarem la llibertat’

Pau Pinós i Bergé, lo Pau de Ponts, és un pontsicà de 24 anys que parodia musicalment l’actualitat i quotidianitat dels catalans, amb referències constants a les Terres de Ponent. Té una cinquantena de videoclips publicats a Youtube que parodien temes com la vaga a l’aeroport de Barcelona o la importància de la precaució al volant. També té relats propis, com la història d’un pagès amb problemes amorosos, la qual ha anat desenvolupant a partir de diverses cançons. Ha aconseguit tant d’èxit que podem trobar-lo amenitzant festes majors per tot el Principat i convertint el públic en protagonista dels seus coneguts garrotins.

—Com es defineix lo Pau de Ponts: és un youtuber, un cantant…?
—No sabria trobar la paraula exacta, jo em defineixo simplement com lo Pau de Ponts. A mi, tota la vida m’ha agradat la música. Tocava el violí i també m’agrada molt fer broma. Ara he aconseguit d’ajuntar totes dues coses, i això es tradueix en les paròdies que faig. No voldria que se’m caracteritzés com a youtuber: tan sols faig servir Youtube com a eina de difusió de les meves paròdies musicals.

—Com és el procés de parodiar musicalment l’actualitat?
—Cal estar assabentat de què passa al país i arreu del món. Quan surt una notícia d’aquelles que dius ‘se’n sentirà a parlar’, sé que he de versionar-la. Jo treballo dos processos en paral·lel: a partir d’una notícia interessant cerco la cançó idònia, o bé cerco alguna notícia a partir d’una cançó que tinc clar que he d’incorporar al meu repertori, com és el cas de ‘Despacito’.

—El vostre estil recorda Miquel del Roig.
—Sí. Crec que tenia certes semblances amb Miquel del Roig, sobretot quan vaig començar, perquè ell canvia alguns trossos de cançons i els enllaça.

—Però el vostre referent és la Trinca?
—Sempre dic que el meu referent és la Trinca: faig cançons senceres versionades sobre qualsevol temàtica que ens envolta. De fet, m’agradaria poder seguir els seus passos i acabar a la televisió. No diria pas que no! [Riu.]

—Esteu sorprès del vostre èxit?
—Doncs sí. Fa quatre anys, durant un sopar de la festa major de Ponts, em van demanar que pugés a l’escenari i improvisés uns quants garrotins. A la gent li van agradar, i a partir d’aquell moment vaig començar a amenitzar diverses festes, fins que, fa uns tres anys, vaig publicar el meu primer vídeo a Youtube, ‘Entre el Llobregós i el Segre’, un homenatge a la gent de Ponts. A partir d’aquell moment, tot va anar evolucionant molt ràpidament.

—You Tube us acaba portant a les festes majors?
—Més enllà del nombre de visualitzacions dels meus vídeos a Youtube, m’he anat adonant de l’èxit a mesura que la gent d’arreu de Catalunya em reconeixia i cantava les meves cançons. És llavors quan veus que allò que va començar essent no res ha acabat convertint-se en un gran fenomen. Tot i això, penso que gran part de l’èxit es deu al fet que parlo de temes quotidians i reals en els quals la gent es veu identificada, i això fa que arribin a un gran públic.

—Aquest punt d’inflexió arriba quan surt a la llum el videoclip ‘La nòvia estiueja a Salou’, l’estiu passat. És així?
—Sí. Sense dubte, va ser el vídeo que em va fer conegut arreu del Principat. Després, se’m va acudir de desenvolupar la història en més cançons, perquè en la música no acostumem a trobar històries continuades, normalment només els llibres i els films tenen segones parts i terceres. Així, en aquesta història del pagès i la seva xicota, el primer vídeo narra la història del pagès que s’ha de quedar segant mentre ella se’n va de vacances a Salou. En la segona part, la xicota deixa estar la relació, i després d’haver-li retret que volgués tornar a intentar-ho, lo Pau de Ponts se’n va a Cuba a viure noves experiències.

—Un altre tema que ha aconseguit molt èxit és ‘A poc a poc’, la versió de ‘Despacito’, en què transmeteu a la gent el missatge que no ha de córrer a la carretera. El vídeo ja s’ha vist gairebé cinc-centes mil vegades.
—Sí, no m’esperava que tingués tant d’èxit. Tenia clar que s’havia de dir ‘A poc a poc’, i cercant un tema per a poder-ne fer una cançó, fins i tot vaig arribar a pensar que podia parlar de la connexió a internet de casa meva, que és molt lenta [riu]. Crec que ha agradat molt perquè la melodia del ‘Despacito’ és una de les cançons de l’estiu i, alhora, s’hi descriu una situació molt típica: un conductor que s’acaba de treure el carnet i el seu pare o la seva mare van dient-li que no corri tant. Qui no ho ha viscut?

—Creieu que el procés també va ‘a poc a poc’?
—És molt important que fem les coses a poc a poc i amb bona lletra. Després d’haver esperat tres-cents anys, ja no ens vindrà de quatre dies. Quan tenim entre mans l’alliberament d’un poble, cal fer-ho bé i anar ‘a poc a poc’.

—A vegades, hi ha qui considera Ponent un món, més enllà de Lleida.
—Ponts és un poble de passada i jo estic molt connectat amb Barcelona perquè rebem gent de tot arreu, estem més oberts. Sí que és cert, però, que a l’Urgell hi ha pobles que es veuen com indrets de l’oest, el far west. Jo confio que les meves paròdies ajudaran a difondre la realitat de les comarques de ponent juntament amb altres iniciatives, com el ‘Postureig Lleida’.

—A banda dels vídeos, també  interpreteu garrotins personalitzats.
—Sí, exporto els ritmes de rumba originaris dels gitanos de Lleida, els garrotins. A la gent li agrada molt perquè permeten de personalitzar els versos: faig una rima o una altra segons què em va dient la gent, i això és un valor afegit a aquesta mena d’actuacions.

—Sabríeu improvisar un garrotín sobre el referèndum?
—Ara a Madrid / n’hi ha més d’un de trasbalsat / perquè el dia 1 d’octubre / guanyarem la llibertat.

—En un futur, us veieu com a lo Pau de Ponts o com a Pau Pinós?
—Jo sempre he dit que faig servir les cançons per a explotar l’esperit de showman que tinc a dins. M’agrada molt moure’m pels mitjans, i en un futur m’agradaria veure’m trepitjant algun plató de televisió o portant les meves paròdies a la pantalla. Això sí: sempre com a lo Pau de Ponts. És un nom que m’acompanyarà tota la vida, perquè en el fons no és res més que un personatge que s’encarna en mi mateix.