Lo bou no patix i ta tia és guenya

Com costa, xiquets, però més val poc que res. El Parlament de Catalunya debatrà demà la proposició de llei presentada per la CUP i els comuns per posar fi als espectacles taurins “més agressius” amb les bèsties. Això, és clar, sempre que la tremolor de cames del trio ERC, Junts i PSC no faci prosperar l’esmena a la totalitat de PP i Vox. Esperem que el lobby taurí no s’hagi d’atribuir el mèrit d’una nova fluixesa dels partits que porten Catalunya a les sigles, i que no hàgim de ser testimonis de les vacil·lacions covardes d’altres ocasions.

Com s’han hagut de veure, els nostres diputats, per mantindre un grapat de vots facilots a les terres més maltractades del país. Perquè guanyar-se l’Ebre per la via de les polítiques del dia a dia demana massa dedicació. Un altre bou ens bramaria si no. Parlem d’un sud abandonat que ha trobat en els seus bous, pobres bèsties, la manera més sensible de tornar-se contra una capital sorda i cega a les seues necessitats. Com a ebrenca que n’arrossego tots els complexos, gosaria dir que amb un sud menys menystingut, més respectat i escoltat, no s’hauria covat aquesta resistència rabiüda contra tota raó que ens vingui de dalt i que perceben com un atac.

I és clar que també hi ha bous i taurins en altres indrets del Principat, per això a partir d’aquí us convido a sentir-vos al·ludits per les referències als meus paisans, que per proximitat sentimental són els protagonistes d’aquesta peça. Dèiem que a l’Ebre els ha tocat el rebre als bous, en el sentit que els han funcionat més que no cap altre reclam; perquè han alimentat el seu sentiment d’identitat, el fet diferencial, un orgull territorial que atiant la “tradició” s’han cregut que revifaran. Si s’ha d’acabar, afirmen, ferits i desafiants, ho hem de decidir des d’aquí, no que ens ho imposin des de fora. Curiosament, l’excepció de la llei de protecció animal que permet que la seua afició encara sigui legal al Principat no els va doldre gens que es decidís des de Barcelona.

Però, encara que no ho sembli, el món avança i cada vegada surten més valents –i dir-los valents us puc assegurar que no és retòrica– que gosen reivindicar un orgull ebrenc dissident de la imatge autàrquica i cavernària promoguda pels taurins. D’ençà de l’última llei catalana que regula aquests espectacles, de fa trenta-cinc anys, la societat ja és una altra i això excita la bel·ligerància dels qui veuen els seus privilegis amenaçats. Perquè tindre butlla legal perquè puguis esbravar els teus instints privativament –i no els baralladors de galls, els tiradors de cabres per campanars o els explotadors sexuals d’animals– és un privilegi més propi de reis i emperadors que no de la població rasa. En canvi, la resta encara hem de sentir aquests escollits fent-se passar per víctimes en tots els mitjans, desplegant l’argúcia preferida dels victimaris.

Davant de la defensa irracional del maltractament per diversió, ha estat la raó, que ha fet caure costums bàrbars que tan sols se sostenien amb la justificació esotèrica de la tradició. Per això, davant d’una societat que avança, els taurins s’han sofisticat i ara revesteixen el seu discurs d’un suposat empirisme: “Taurins i alcaldes sostenen que el món científic avala totes les pràctiques dels correbous”, llegim en noticiaris locals: “De més de 1.000 espectacles […], només es van detectar lesions greus en un 0,29 % […], lesions produïdes per la mateixa idiosincràsia de l’animal.” Com són les bèsties, que per la seua idiosincràsia els agafa per prendre mal.

Minúcies, segons la ciència amb què han auditat el que sigui que calculen com a “lesions greus” –un atac de cor?, un os trencat?, un ull cremat? Assistim, una vegada més, a aquesta concepció testosterònica del dolor que redueix els danys a tercers exclusivament a l’afectació física. L’únic mal que fa mal és el que surt a les radiografies, el que lacera, el que sagna. No trobarem cap amic taurí que s’interessi amb el mateix afany per la ciència que demostra i no para de demostrar –mare meua, haver de gastar ratlles per escriure l’evidència– que els bòvids experimenten emocions i senten el patiment psíquic de la por, l’angoixa, l’estrès, si fa no fa com ton gos i ta tia la guenya.

S’ha de ser un sac de pedra per no saber interpretar en l’actitud d’un vertebrat de mil quilos els indicis d’aquest malestar induït, que no ens el recitarà en vers. “No saber interpretar” és un dir, atès que el divertiment justament es fonamenta en la resposta de la bèstia a l’amenaça, a l’acorralament, la subjecció, el foc, el soroll de la massa, la persecució, la desorientació en un lloc estrany a l’altre extrem de l’únic entorn que coneixia i que era tothora segur.

Però ja ens agradaria als ignorants de naltros viure com viuen aquests bous i també vaques –ens diuen els taurins–, que no foten re en tot l’any i no els falta mai plat a taula. Segons la lògica que se’ls endevina, el turment queda amb escreix compensat per aquesta existència vacacional i ociosa que els permeten de portar a camp obert, una mena de resort tot-inclòs que qualsevol bou enraonat aprecia i agraeix. En fi, després som els altres els qui humanitzem les bèsties. En tot cas, i contràriament al mantra tan repetit pels antianimalistes, l’oposició a la barbàrie no es basa pas en el fet d’humanitzar els animals, sinó per damunt de tot i principalment en el fet d’humanitzar els humans.