La Lluna de Lotus

La preciosa exposició “La Lluna de Lotus” mostra per primera vegada a la ciutat, i a Europa, la col·lecció més extensa d’obres de la gran artista japonesa Ōtagaki Rengetsu. El monestir de Pedralbes és un espai excel·lent per a exhibir i reflexionar sobre l’obra i la filosofia d’una de les grans artistes del Japó del segle XIX. Una dona amb un concepte de la vida i l’art que, amb discreció, humilitat i una profunda força poètica, va il·luminar la cultura i l’estètica del seu país.

Rengetsu era monja budista, mestra d’arts marcials, poeta, cal·lígrafa, ceramista i pintora. Aquesta mostra àmplia i variada del millor art japonès de l’època és tot un tractat que reflecteix el concepte nipó de la vida en connexió amb la natura i el fet transcendent. L’expressió d’un univers estètic i espiritual amb vida pròpia, un món que per la majoria de nosaltres encara s’ha de descobrir, ple de noves connotacions i significats als ulls occidentals, no necessàriament avesats a les idees o les perspectives de bellesa i reflexió de la cultura japonesa.

El monestir de Pedralbes, que ja fa temps que ens ofereix bones exposicions lligades a l’art, la dona i l’espiritualitat, ha col·laborat en el projecte amb la Col·lecció NAEJ. Els comissaris són el doctor especialista en art oriental Ricard Bru, professor de la UAB, i l’estudiós del budisme John Stevens, expert en Ōtagaki Rengetsu.

Catalunya i l’art japonès

Abans d’entrar en el contingut de la mostra, cal remarcar que aquesta aportació és un pas més en l’acostament estètic i conceptual entre l’univers artístic del Japó i la cultura europea i catalana que, de sempre, ha sentit una especial atracció per l’art japonès. Ho ha explicat en uns quants texts i articles el professor Ricard Bru.

Fa més d’un segle, a final del XIX, quan l’artista Rengetsu es va morir a l’edat de vuitanta-cinc anys, la Barcelona modernista que acolliria Picasso, per exemple, ja es delia pel japonisme. Hi havia botigues i museus i s’hi van representar molts espectacles, d’acrobàcies a operetes. A la taverna dels Quatre Gats, s’hi llegien les revistes artístiques europees que divulgaven l’art japonès.

Bàsicament, l’art japonès es va obrir a l’exterior durant el període Meiji (1868-1912), amb la gran època de renovació cultural i tecnològica que revolucionà el país i el mostrà al món després del període Edo (1603-1868), gairebé tres segles de tancament i aïllament. És durant aquesta expansió del període Meiji que el món de la cultura i l’art de Barcelona es van fascinar amb les teles, els llibres, els dissenys, la moda, l’arquitectura, el teatre i la poesia que arribava del Japó.

Són famosos, per exemple, els retrats que va fer Ramon Casas de l’actriu japonesa Sada Yakko. Com també és important la influència que va tenir l’estètica i la tècnica japonesa dels ukiyo-e en la pintura –i els haikus en la poesia–, ben apreciable en revistes com Pèl & Ploma. Era una moda popular, burgesa i cultural que les Exposicions Universals contribuïren a promocionar. Artistes com ara Apel·les Mestres van reunir bones col·leccions de llibres il·lustrats japonesos. En definitiva, dels modernistes fins dècades més tard, amb Antoni Tàpies, Eudald Serra o Llorens Artigas, l’admiració per l’orientalisme i l’art i la cultura japonesa han estat una constant a Catalunya.

La forja d’una artista

Rengetsu va néixer l’any 1791 a Kioto, en un barri de plaer. Probablement, era filla d’una geisha i un cap d’un clan. Va ser adoptada per una parella que la inicià en la literatura i en arts marcials, atès que el pare adoptiu era un oficial. A vuit anys entrà a treballar de serventa en un castell, en què rebé l’educació pròpia de la classe samurai en arts marcials. A més de nocions de cal·ligrafia, poesia, cerimònia del te, dansa, art de cosir i dansar, etc.

De jove va tenir una vida tràgica. Va perdre dos marits i cinc fills. A trenta-tres anys, la nit abans no es morís el segon marit, es va rapar el cap, renuncià a la vida secular i es va fer monja budista adoptant el nom de Rengetsu (Lluna de Lotus) per continuar vivint en l’espiritualitat i l’experiència artística. Amb la família que li restava van viure en uns quants monestirs fins que va acabar tota sola després de la mort de tots els seus éssers estimats. Aleshores començà una nova vida entre els més humils del seu poble. S’allotjà en cabanes improvisades i es guanyà la vida fent ceràmiques i venent-les.

Es creu que en aquesta època, durant més de deu anys, visqué de l’aprenentatge de la ceràmica, la pintura i la cal·ligrafia i començà a relacionar-se amb artistes i intel·lectuals del món cultural de Kioto. També fou en aquests anys que començà a inscriure els poemes en les peces de ceràmica que sortien del forn i portava a vendre als mercats. Van ser anys d’una enorme producció, que es va dispersar per tot el país.

“Quan porto a vendre / les meves peces bastes, / que soles semblen / allà a la parada / dels encants de la vila!” –Rengetsu.

Després, va viure en uns quants temples, treballant i estudiant, perfeccionant i aprofundint en la seva concepció de la creació i l’espiritualitat. Va col·laborar amb diversos artistes contemporanis, pintors i ceramistes. Gran part de les peces més importants, tal com es pot comprovar a l’exposició, les va signar a partir dels setanta-set anys.

Va ser famosa pel seu art i perquè col·laborava en moltes iniciatives caritatives amb els guanys de la seva feina. Podem valorar-ne la importància a l’època perquè, segons que diuen, la seva intervenció a la guerra civil de Boshin (1868) va ser decisiva. Es diu que aturà un atac molt ferotge del general Saigo Takamori a la ciutat d’Edo –després, Tòquio– i al castell del shōgun amb un poema: “Els lluitadors / i també els vençuts / d’ànima som / persones semblants / d’igual terra noble.”

Rengetsu es va morir al temple de Jinko a vuitanta-cinc anys i va ser enterrada sota un cirerer plantat pel pintor Tessai.

L’esperit i la seva obra

L’exposició “La Lluna de Lotus” ens mostra essencialment els diferents vessants disciplinaris de l’obra de l’artista: poesia, cal·ligrafia, ceràmica i pintura. Però potser la divisió de l’art en disciplines diverses és un concepte massa clàssic i occidental. Diria que, per ella, totes les disciplines formaven part d’un tot que configurava l’univers en què vivia. Per bé que vivia de l’art, potser fóra més exacte dir que vivia en l’art, atès que per ella l’ofici era una pràctica espiritual. La creació era una manera de viure, de pregar i meditar, com una experiència espiritual, a més de física.

En els poemes gravats sobre les peces de ceràmica, en els dibuixos delicats i fugaços, en el traç bell i rítmic de la cal·ligrafia es pot observar una constant identificació amb la natura. Així com si hi hagués trobat l’auxili i el consol etern de les seves desgràcies físiques, de la tragèdia de la mort de tots els seus marits i fills petits. Diuen que no hi ha res pitjor per a una mare que enterrar un fill, Ōtagaki Rengetsu en va enterrar cinc. Coneixia com pocs el caràcter efímer de la vida i, en la contemplació i convivència amb la natura i l’art, va trobar l’equilibri, confort i la força per a continuar vivint.

“No vull ni cerco / cap amor a la terra, / sinó la fresca; / els déus a mi em regalen amb la brisa del Kamo.” –Rengetsu.

Vivia de la lluna, el bambú, els cirerers i pruners florits, les fulles vermelloses de la tardor, la boira del cel que amaga la lluna, una papallona que somnia, la matèria mateixa de què són fetes les seves obres, aigua, terra, foc, paper… Ho assimilava, captava tot l’univers metafòric que la natura li oferia i, de l’efecte que li causava al cos i l’esperit, en feia poemes, gerres i dibuixos per a vendre i sobreviure físicament.

“Al meu estatge / un altre conhort no hi trobo / sinó el que em donen / una lluna emboirada / i aquests arbres en flor.” –Rengetsu, a setanta-cinc anys.

El seu art es va distribuir entre el poble, eren peces úniques de les quals el monestir de Pedralbes ens ofereix una mostra exquisida i variada. És una exposició que enlluerna i ens obre portes a la reflexió sobre el nostre concepte de l’art i de la bellesa.

Qui és, qui crea? La ment racional de l’artista o el traç del pinzell?

L’obra d’Ōtagaki Rengetsu (1791-1875) ens submergeix en el meravellós món de l’estètica japonesa, un univers complex per als occidentals, amb unes altres regles i maneres diferents d’abordar la sensibilitat i l’experiència creativa i vital d’estar en el món. L’estètica oriental podria semblar als antípodes de la nostra. Hi ha infinitat de qüestions a comparar. Un aspecte clau és, per exemple, l’expressat per Junichiro Tanizaki a L’elogi de l’ombra (1933): “A Occident, el més poderós aliat de la bellesa ha estat sempre la llum. Per contra, a l’estètica tradicional japonesa, la cosa essencial és captar l’enigma de l’ombra.”

Pels japonesos, la bellesa no és una substància en si mateixa, sinó un joc de clarobscurs causats per la juxtaposició de les diferents substàncies que van formant el joc subtil de les modulacions de l’ombra, explica Tanizaki. I posa un exemple: igual que una pedra fosforescent en la foscor perd tota la sensació fascinant de joia preciosa si s’exposa a plena llum, la bellesa perd tota la seva existència si s’eliminen els efectes de l’ombra.

L’estètica japonesa defuig l’estructura ordenada i l’exposició lògica perquè creu que l’argumentació lineal i consecutiva acaba limitant el discurs. L’esteta Teiji Itoh deia: “El dilema a què ens enfrontem és que la nostra comprensió és intuïtiva i perceptiva, en compte de racional i lògica”, tal com remarca Donald Richie a Un tratado de estética japonesa (Alpha Decay). I això explica l’afecció japonesa per la juxtaposició i el collage. Per no aspirar a treure conclusions lògiques, es regeix pel valor de la tremolor en l’escriptura.

“Assaig”, en japonès, tindria l’equivalent en la paraula zuihitsu, és a dir, seguir el traç del pinzell, deixar que el traç guiï l’escriptura. Aquest concepte sempre és present en l’obra dels grans artistes japonesos, com ara en el cas d’Ōtagaki Rengetsu i la seva obra ceràmica, cal·ligràfica, poètica i pictòrica. Un concepte i una diferència radical que, malgrat tot, es complementen quan s’ajunta el talent d’un artista occidental i un d’oriental.

“Hamada-Artigas. Els colors del foc”

Un cas paradigmàtic és el món de relacions i influències mútues entre el català Josep Llorens Artigas i el japonès Hamada Shōji, dos dels més grans ceramistes del segle XX. L’any passat vam tenir oportunitat d’observar-ho àmpliament, per primera vegada, al MNAC, a l’exposició “Hamada-Artigas. Els colors del foc. Passió per la ceràmica. Una història d’amistat entre Catalunya i el Japó”, també comissariada pel professor Ricard Bru. Era molt interessant per a veure diferents aproximacions, de l’estètica oriental i l’occidental, a la bellesa. Tots dos, partint de la combinació dels elements més essencials (terra, aigua, foc) extreien de la ceràmica una força poètica superior. Val a dir que l’obra de tots dos ceramistes va fascinar Joan Miró.

L’any 1955 el govern japonès declarà Hamada Shōji i la seva obra en vida tresor cultural intangible. Artigas va ser un dels primers ceramistes moderns europeus a valorar l’obra del japonès. Artigas i el seu fill Joan Gardy Artigas van establir-hi una bona relació artística i familiar. De fet, al taller de Gallifa, van instal·lar-ho un forn inspirat en el que Shōji tenia al poble de Mashiko. En aquest forn es van coure moltes de les millors peces del ceramista català en col·laboració amb Joan Miró.

Les influències mútues en l’obra de tots dos artistes són evidents, tan palpables com allunyats semblen, en aparença, els conceptes estètics més profunds de cadascun d’ells. És la recerca de la bellesa per diferents camins, però amb les mateixes eines i objectius. Un gran tema per a un assaig. “Intento –escrigué Llorens Artigas–, així com els xinesos i després els japonesos, que les meves gerres posseeixin un valor d’expressió comparable al de la pintura, però més concret i hermètic. (…) La natura és la meva font d’inspiració.”

Sobre l’impacte i la fascinació que als occidentals ens desperta l’obra d’artistes japonesos com la monja budista Ōtagaki Rengetsu, avui exposada al monestir de Pedralbes, es va expressar molt bé Llorens Artigas quan provava de definir la impressió que li causava l’obra de Hamada Shōji. En un article publicat a Destino l’any 1962, expressava els motius profunds de la seva admiració. N’extrec algunes idees: “Hamada, home d’una gran senzillesa, és com la seva ceràmica, que no signa mai perquè creu que no és només d’ell, sinó causada per factors que escapen del seu control. (…) La seva obra no és ni tècnica, ni intel·lectual, ni científica, ha heretat l’essència de l’art del seu país, li van caldre deu anys per a aprendre la tècnica i vint per a oblidar-la. (…) Crea la seva ceràmica perquè sigui útil, perquè participi en la vida.” I clou l’article, contundent i emocionat per la vàlua artística del seu amic: “En l’obra de Hamada Shōji no perdurarà tan sols l’ànima d’un artista, sinó l’esperit de tot un país.” Potser podríem dir això mateix de l’obra de la monja Ōtagaki Rengetsu.