The Washington Post · Mary Beth Sheridan i David Agren

Ciutat de Mèxic. Andrés Manuel López Obrador va prometre una revolució. Un polític d’esquerres no havia guanyat mai la presidència de Mèxic en unes eleccions democràtiques. A la presa de possessió del 2018, va declarar que no solament inaugurava un nou govern, sinó que portaria el país a un “canvi de règim polític”.

Va prometre que atacaria la corrupció i la impunitat, que revertiria dècades de polítiques neoliberals que afavorien els rics i que posaria fi a una guerra contra les drogues que havia convertit Mèxic en un volcà.

Sis anys després, López Obrador deixa demà el càrrec amb algunes de les valoracions d’aprovació presidencial més altes del món. Més de cinc milions de persones han sortit de la pobresa durant el seu mandat. El seu partit va guanyar una victòria aclaparadora en les eleccions del juny; i la seva protegida, Claudia Sheinbaum, serà la nova presidenta.

No obstant això, i malgrat la seva popularitat, els analistes diuen que AMLO (com és conegut popularment) no ha aconseguit de transformar Mèxic tal com havia promès. La corrupció i la impunitat encara són un problema greu. Els grups del crim organitzat controlen àmplies zones del territori. I, tot i que va prometre de capgirar les polítiques neoliberals dels seus predecessors, ha mantingut intacte el sistema de mercat lliure.

Però allò que sí que ha canviat és la relació dels mexicans amb les seves institucions polítiques. Quan López Obrador va assumir el càrrec, tan sols el 29% dels mexicans deia que confiava en el seu govern, segons una enquesta de Gallup. El 2023, aquesta xifra havia saltat al 61%.

López Obrador, de setanta anys, ha aconseguit aquest suport gràcies a una gran capacitat per a maniobrar políticament i comunicar. Va augmentar els subsidis per als votants de la classe treballadora, va duplicar el salari mínim i, en un país altament desigual, es va convertir en un defensor acèrrim dels més vulnerables repetint el mantra: “Els pobres primer.”

Però és massa aviat per a treure conclusions sobre el seu llegat. Fa poques setmanes va impulsar una polèmica esmena constitucional que donava als votants el poder de triar gairebé tots els jutges, fins i tot els del Tribunal Suprem. Diplomàtics i analistes avisen que això desestabilitzarà el sistema democràtic i amenaçarà la inversió estrangera.

López Obrador també deixa Mèxic en un estat d’incertesa política. Sheinbaum, una científica ambiental, ha promès de continuar les seves polítiques. Però, malgrat la seva prominència com a ex-batllessa de Ciutat de Mèxic, continua essent un enigma. No té el carisma de López Obrador i no és clar si serà capaç de controlar un partit construït al voltant de la seva imatge.

López Obrador va desenvolupar una “aura d’honestedat”

Els mexicans van votar López Obrador el 2018 en una votació que es va considerar una insurrecció en massa contra la corrupció. Durant gran part del segle XX, el país va viure sota el govern d’un sol partit, en un sistema famós per la seva corrupció. La transició cap a la democràcia l’any 2000 va canviar poques coses.

López Obrador, amb el seu estil popular, es va presentar com una antítesi dels polítics arrogants i privilegiats del passat. Va impressionar els mexicans quan va posar a la venda el jet presidencial i va viatjar en seients de classe turista. En una conferència de premsa, va ensenyar una cartera gairebé buida per mostrar la seva austeritat personal.

Aquests gests “li van donar una aura d’honestedat”, explica Ilán Semo, un historiador de la Universitat Iberoamericana de Ciutat de Mèxic, fins i tot quan escàndols de corrupció van envoltar persones del seu entorn o va acollir polítics amb passats tèrbols al seu moviment, Morena.

López Obrador parlava durant dues hores o tres en les seves conferències de premsa diàries i marcava el cicle de notícies nacional. Atacava polítics de l’oposició i els mitjans i els acusava de defensar les elits que havien mantingut els mexicans corrents oprimits. Descrivia les seves polítiques com un retorn als necessitats de diners que havien estat robats pels polítics.

Era, en definitiva, “la tradició del venjador, del Robin Hood, que roba als rics i ho dóna als pobres”, diu Semo. “Això és molt antic a Mèxic. Això és Pancho Villa. És Emiliano Zapata.”

La proporció de mexicans que vivien en la pobresa va disminuir d’aproximadament el 42% al 36% durant els quatre primers anys de la seva presidència, segons les dades oficials més recents. Els economistes atribueixen aquest descens al creixement econòmic, la duplicació del salari mínim, i els programes d’ajudes en efectiu del president per a la gent gran, mares solteres, estudiants, discapacitats i més grups.

Aquests programes han estat enormement populars. Però els crítics veuen un càlcul polític en la despesa. La major part dels 5,1 milions de mexicans que han sortit de la pobresa pertany a la classe treballadora. Alhora, el nombre de persones en els nivells de renda més baixos ha crescut. Els programes socials que abans es dirigien als més desafavorits van ser substituïts per plans de beneficis més amplis, incloent-hi pensions universals per a la gent gran.

“Amb un govern que deia ‘Els pobres primer’, les coses en realitat han empitjorat per a les persones més pobres”, diu Gonzalo Hernández Licona, que va dirigir l’agència governamental que avalua els programes socials durant catorze anys fins que López Obrador el va substituir el 2019.

En tot cas, López Obrador ha deixat la seva empremta en la política mexicana, fins i tot si el seu llegat és més complex que no pretenia.

Així, els seus esforços per a afeblir el poder judicial i la força i independència que ha donat als militars en la lluita contra la droga podrien tenir conseqüències duradores. I la reducció de la burocràcia i l’augment dels programes socials han canviat la manera en què els mexicans pensen sobre el seu govern. Ara és el moment de Sheinbaum.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb