27.10.2024 - 21:40
El drama de l’accés a l’habitatge com més va més tensa la corda. Les mobilitzacions creixen i en tenim exemples clars al País Valencià i les Illes, i també al Principat, que es prepara per al dia 23 de novembre. Les dades no enganyen. El preu del lloguer per metre quadrat ha crescut d’un 13,4% al País Valencià en relació amb l’any passat; d’un 11,4% a les Illes, i d’un 9,1% a Catalunya, segons dades d’Idealista. Però si fixem la mirada a deu anys enrere, aquest creixement s’accentua: el setembre de 2014 el metre quadrat costava de mitjana 7,8 euros a les Illes i avui en costa 18 (+130,7%). Al País Valencià, es passa de 5,2 a 11,3 euros (+117,3%) i, al Principat, de 8,8 a 17,4 euros (+97,73%).
L’augment de preu fa por. Així ho pensen entitats, col·lectius i organitzacions. I l’amenaça d’una vaga de lloguers és més real que mai. “Hi ha una extorsió en massa. En comptes de marxar en silenci per no poder pagar els augments del lloguer, ara alcem la veu i ens quedem. Hem fet desobediència civil des de fa set anys. Però no ens volem quedar aquí: les lleis són injustes i les desobeïm, però s’han de canviar”, diu Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres de Barcelona. Defensa que durant tots aquests anys de lluita els lloguers no han deixat de pujar, que hi ha uns rendistes que com més va més asfixien els llogaters i uns polítics que en són responsables: “Si ells no abaixen els lloguers, ho haurem de fer nosaltres. Començarem a caminar cap a la vaga.”
Com es podria articular la vaga?
El sindicat advoca per fer una proposta que pugui desenvolupar la gent. És a dir, que no solament sigui un reclam als governs, sinó que hi hagi una forta organització col·lectiva i es faci molta feina perquè el fet que els lloguers baixin depengui d’ells: “La classe política viu molt pressionada pel sistema immobiliari.”
“Hem sigut molt dialogants tot aquest temps. Els hem escrit les lleis, les esmenes… els ho hem fet tot. Però arriba un moment que s’ha acabat. Que ens sentiran”, continua Arcarazo. I definir com es faria la vaga, avui, és complicat, perquè de moment no hi ha cap proposta tancada. Però es parla de fer camí i que la manifestació de dia 23 de novembre a Barcelona no sigui un punt, sinó un començament.
Alguns exemples de com es podria articular la protesta seria fer vagues parcials, és a dir, pagar només entre un 40% o 50% del total. O fer una vaga contra un actor concret, com ara un fons d’inversió. Si es fes una passa més enllà, parlaríem de fer una vaga general de lloguers. Ara és feina d’organització, més tard serà de tancar propostes. “Hi ha mil possibilitats, però el més important és generar un imaginari que havíem oblidat”, explica.
L’antecedent del 1931
De vagues semblants, en trobam una clara referència l’any 1931, impulsada per la CNT. Aquella vaga de lloguers va ser dura i repressiva. Els dirigents principals del sindicat i del comitè de defensa econòmica van ser detinguts, fet que va dur a més protestes i a vagues de fam a la Model. Es parla d’una vaga amb més de dos-cents detinguts i alguns morts.
Els obrers protestaven perquè havien de destinar entre un terç i una cinquena part dels sous a pagar el lloguer. Era un context en què la ciutat havia crescut de manera notable i arribaven a Europa els efectes del crac del 1929 dels Estats Units. Per això, unes 100.000 famílies van reivindicar que es reduís d’un 40% el cost del lloguer. Malgrat que es veien desnonaments dia sí i dia també, els llogaters resistien i tornaven a les cases. La duresa augmentava: la guàrdia d’assalt republicana tornava el cop llançant els mobles al carrer, es va prohibir la propaganda que fes referència a la vaga i va haver-hi empresonaments. Finalment, alguns llogaters van aconseguir rebaixes en els preus gràcies als pactes a què arribaven amb els propietaris.
Arcarazo explica que la idea de fer una vaga no és pas una atzagaiada i compara el moviment del 1931 amb la situació actual. De fet, diu que s’emmirallen en moviments històrics com aquest. O en allò que ha passat en més llocs del món, com ara Toronto i Nova York, on hi ha reconegut el dret de fer vaga de lloguers quan la propietat incompleix part del seu contracte i es consigna a un jutjat. Per exemple, quan no té el manteniment que hauria de tenir.
Conseqüències legals
El catedràtic en dret civil de la Universitat Rovira i Virgili i fundador de la càtedra UNESCO d’habitatge, Sergio Nasarre, recorda que el dret de vaga no és previst en aquests casos. “El que es preveu a l’article 28.2 de la constitució només cobreix el dret de vaga dels treballadors. No pots fer vaga de complir uns contractes amb què t’has compromès”, diu. Les conseqüències legals per a això serien els desnonaments.
Explica que en uns altres països existeix aquesta eina legal que comentava Arcarazo, de poder deixar de pagar en cas d’incompliment del propietari. Però que en el cas d’una vaga d’aquesta mena, no hi ha cap incompliment per part del propietari. “Comprenc perfectament les reclamacions i crec que toca que la gent surti al carrer a dir que l’habitatge no funciona i que han empès les classes mitjanes i baixes a un mercat de lloguer caríssim”, matisa, tot i que Arcarazo hi respon: “Evidentment que no és legal. Igual que el dret de vaga era il·legal abans de la Canadenca. Fer-lo legal no s’aconsegueix de cap manera que no sigui fent vaga.”
En tot cas, Nasarre diu que la vaga s’hauria de fer contra el govern i no pas els propietaris, però Arcarazo és ben contundent: “Els rendistes en són culpables i el govern, responsable. Però com fas una vaga contra el govern?” En aquest cas, recorda que a Barcelona el 60% dels pisos es paguen al comptat, que els llogaters tenen una mitjana d’ingressos excessivament menor que la dels rendistes i que pagar el lloguer és fer una transferència de rendes de les classes treballadores al 6% de la població més rica. “Pagues a un rendista que viu de la feina dels altres. Si pensen en hores, de les vuit que treballes el dia, quatre les fas perquè algú altre no hagi de treballar”, denuncia. També recorda que els rendistes posen preus tan alts per assegurar-se que són els únics que poden competir per comprar.
Col·lapsar els jutjats
Quines possibilitats d’èxits tindria la vaga? Primer de tot, tenir clar que els sindicats haurien de disposar d’equips d’advocats i caixes de resistència molt potents. Però la protecció més gran seria fer col·lapsar el sistema. És a dir, que sigui una vaga multitudinària. “Requereix valentia, temps i organització”, diu Arcarazo, i subratlla que les vagues es convoquen per guanyar-les. En aquest cas, es tracta de col·lapsar els jutjats perquè no puguin executar els desnonaments.
Nasarre, per part seva, també opina que els jutjats es col·lapsarien i que potser s’obriria el camí a canviar la llei civil. És a dir, com va passar en el cas de les execucions hipotecàries. “Potser en un primer moment comencen els desnonaments i després canvia la llei”, diu, tot i que no dóna garanties de benefici a les generacions futures. Però Arcarazo sí que ho creu: “Hi ha gent que vol fer veure que és molt difícil de fer i no és tan complex. Per què els nostres avis tenen uns contractes indefinits? Perquè el 1931 algú va fer una vaga.”
El Sindicat de Llogateres creu que la clau, en tot cas, és aglutinar prou gent perquè el problema sigui dels propietaris i no dels llogaters. “No hi haurà prou jutges ni pinxos ni policies per frenar-nos. El dret de l’habitatge es garantirà si ens organitzem i sortim al carrer. És una mena d’economia parasitària”, rebla Arcarazo.
Les reivindicacions
Que s’aturin les protestes i que es desactivi la idea de fer una vaga depèn d’assolir les reivindicacions. En aquest cas, una de molt clara: un canvi radical del model. Més concretament, demanen baixades dels lloguers d’un 50%; contractes indefinits –com ja han fet uns altres països d’Europa–, prohibir de no renovar el contracte sense cap argument; prohibir les compres especulatives per expulsar del mercat els fons d’inversió –per exemple, exigint que sigui per a ús residencial propi–; desmantellar forces parapolicíaques com ara Desokupa; recuperar els pisos que s’han desviat al mercat turístic, i, un reclam de mínims: que no es pugui fer habitatge públic que perdi la qualificació. “La vaga no la fem només per nosaltres. Si continuem com ara, les generacions que vénen viuran molt pitjor que nosaltres”, sentencia Arcarazo.
