La Venus negra i la lluita feminista, antiracista i anticolonialista

‘No totes som iguals.’ Feministes africanes i descendents d’africans es van desmarcar de la vaga feminista del 8 de març al·legant que no es reconeix la profunda marca de la raça en el gènere. Ho expliquen en un manifest que defineixen com un acte de rebel·lia negra.

La comunitat digital Afroféminas parla clar. Ja fa uns quants mesos que va publicar una combativa carta oberta a Vox en què declaraven: ‘La lluita a Espanya i a Europa està en el racisme. Vosaltres ho sabeu i nosaltres també. Ja ens veurem en la baralla.’

En el manifest en què argumenten els seus motius per a no participar en la vaga feminista diuen: ‘Les raons que motiven la vaga no ens emparen. Si bé s’han obert espais de discussió i reflexió del racisme, al feminisme eurocèntric–blanc li queda un llarg camí per a transformar les filosofies, les estratègies, l’acció política i les formes d”abraçar’ –de vegades empresonar– els altres feminismes. Per a nosaltres aquesta transformació parteix d’una materialitat o posició arrelada en la nostra història feminista negra. Per tant, com l’any passat, tenim moltes raons per les quals no anem a la vaga. Els perquès a la nostra decisió tenen arrels en ferides profundes.’

I més endavant especifiquen: ‘Les dones negres, oprimides, oblidades, cosificades, ignorades, hipersexualitzades, atacades i invisibilitzades no som un ens subsidiat i sense identitat. Som i convoquem moltes dones negres, racialitzades o migrants darrere de la nostra lluita. L’orgull ha vençut la prostració i la lluita el conformisme. No podem passar per alt les realitats de la nostra gent, que sofreix un racisme, de vegades mut i invisible, de vegades brutal i evident. Creiem fermament que la deshumanització de la dona racialitzada és un problema estructural que no es resol amb aquest gest de la vaga.’

Dones africanes deshumanitzades, cosificades, hipersexualitzades… Les arrels de la seva decisió tenen a veure amb ferides profundes, diuen, amb raó. Són ferides que han fet molt mal en el curs dels segles, moltes cicatrius que encara no s’han tancat, idees i pulsions colonialistes, racistes i masclistes que perduren en els substrats més visibles o més ocults de l’imaginari col·lectiu.

A més de les dificultats afegides que poden trobar a l’hora d’accedir al mercat laboral, o pel fet de tenir més risc de ser agredides o violades, hi ha terribles tragèdies del present, com el tràfic d’éssers humans, especialment cruel en el cas de les dones negres. Una pràctica que és la readaptació als nostres temps de la idea colonial de la dona negra com a ésser inferior, gairebé animal, útil per a l’esclavatge sexual i l’explotació comercial clandestina. Aquest va ser el cas de la congolesa Fàtima Dembo i tantíssimes altres que no es coneixen perquè es troben atrapades en les xarxes mafioses de tràfic i prostitució.

Símbol del feminisme africà anticolonial

Hi ha històries tràgiques del passat que amb el temps han anat esdevenint símbols de la lluita i la denúncia de les joves feministes i artistes africanes més modernes i radicals. Són històries de vides que encarnen la brutalitat i la injustícia del pensament colonialista antic, amb ressonàncies en el present, bé com a pràctiques idèntiques ‘adaptades’ a la correcció política actual, bé com a objecte d’estudi per a descobrir actituds polítiques i socials filles d’aquella ideologia, bé per a mantenir viva la memòria històrica del patiment de la dona africana.

A l’Exposició Universal de París del 1937 –dita ‘de les Arts i les Tècniques dins la Vida Moderna’– el món va conèixer el Gernika de Picasso, El segador de Joan Miró, l’escultura Obrer i dona del Kolkhoz de Vera Ignàtievna Múkhina, Triomf de la voluntat de Leni Riefhenstal, els murals de Sonia i Robert Delaunay, l’arquitectura d’Albert Speer, Alvaar Alto i Josep Maria Sert, entre moltes altres meravelles de l’art i la tecnologia modernes.

Però a la moderníssima Exposició Universal del 1937 també s’hi va crear el Museu de l’Home, on s’exposava l’esquelet, el cervell i els genitals (conservats en formol) d’una dona africana, al costat d’una rèplica del seu cos en guix a mida natural. Era Sara Baartman (1789-1815) una dona khoikhoi sud-africana que va ser exhibida en circs, fires i festes aristocràtiques com un animal salvatge, maltractada, prostituïda i, finalment, tutelada pels científics més importants, que la van analitzar com un animal de la categoria dels mamífers.

Quan es va morir, de sífilis o de tuberculosi, a vint-i-cinc anys, el pare de l’anatomia comparada, Georges Cuvier, li va fer l’autòpsia i en va conservar el cervell, l’esquelet i els òrgans genitals, que foren exposats al Museu de l’Home de París fins l’any 1974. Nelson Mandela, quan va accedir a la presidència de Sud-àfrica, en reclamà el cos a François Mitterrand, que s’hi va avenir. Però no va ser fins l’any 2002, després de molts debats legals i parlamentaris, que allò que encara romania de les seves restes no va poder rebre una sepultura digna a la seva terra natal, Sud-àfrica, on ara és un símbol nacional.

Es va haver de fer una llei especial per a repatriar aquestes restes a Sud-àfrica, ex-colònia neerlandesa i britànica. França volia impedir que les seves ex-colònies reclamessin el retorn d’uns altres ‘tresors’ dipositats als museus francesos. Una polèmica mai resolta que ara ha ressuscitat amb la qüestió del retorn de les obres d’art africanes.

El món potser ja s’hauria acabat si tots els savis del segle XIX haguessin tingut l’actitud egòlatra de Georges Cuvier, condicionats pels poders colonials, militars i cristians, dictadors dels codis en què ells volien triomfar i assolir l’èxit social. També hi hagué grans homes com Charles Darwin, que no viatjaven per espoliar i enriquir-se, sinó per conèixer el món, aprendre i descobrir-nos a nosaltres mateixos i els nostres orígens.

A Caminar, Henry David Thoreau ens recorda unes paraules que deia Darwin: ‘Un home blanc banyant-se al costat d’un tahitià era com una planta descolorida per l’art d’un jardiner, comparada amb una altra de sana, de color verd fosc que cresqués vigorosa a l’aire lliure.’

La història de la Venus Negra, viatge al cor de les tenebres d’occident

Segons algunes fonts, Sara Baartman va néixer el 1789 a la zona del riu Gamtoos, a la regió del Cap Oriental de Sud-àfrica. Pertanyia a l’ètnia dels khoikhoi, vulgarment i despectivament anomenats ‘hotentots’. El seu pare era pastor i probablement vivien en una explotació colonial. Essent molt jove, es va quedar òrfena, es va casar amb un percussionista i van tenir un fill que va viure molt poc. En aquell temps, els blancs feien matances de khoikhois acusant-los de lladres de bestiar. El seu marit va ser assassinat pels colons neerlandesos quan ella tenia setze anys. Els assassins la van vendre com a esclava domèstica a una família de Ciutat del Cap.

El 1810 va signar un ‘contracte’ amb l’anglès William Dunlop per viatjar a Anglaterra a fer de minyona i participar en espectacles d’exhibició. Tenia un cul prominent i uns llavis vaginals molt grossos, propi de les dones de la seva ètnia, cosa que cridava l’atenció morbosa dels blancs que, a més a més, així, se sentien millors i superiors. Se suposava que en cinc anys ella hauria cobrat una part dels diners obtinguts i podria retornar al seu país. Sara era analfabeta i no podia llegir el contracte, però, malgrat tot, confiant en un futur millor, va signar.

A Londres la van explotar en fires i circs on era presentada com la ‘Venus Hottentot’, la ‘dona més deforme del món’. La duien en una gàbia, lligada com si fos una bèstia salvatge; la humiliaven, l’exhibien com un freak i deixaven que la gent li pogués tocar el cos mig nu.

Com que feia tres anys que a Anglaterra s’havia abolit l’esclavatge, va haver-hi protestes i un procés judicial contra els promotors, però no va tenir conseqüències. Sembla que la van batejar, potser per provar d’evitar més processos judicials. També hi ha qui diu que van provar de vendre-la al director del Museu d’Història Natural, que s’estimà més comprar una pell de girafa.

La van dur a París, on l’esclavatge encara era vigent i la van vendre a un domador de feres que la féu famosa a les festes privades de l’alta societat, on feien befa del seu cos. També va anar essent introduïda en el món de la prostitució i l’alcoholisme dels rics i dels baixos fons.

El científic Georges Cuvier va aconseguir el permís del seu propietari per estudiar-la amb un grup d’anatomistes, biòlegs i zoòlegs. Cuvier va concloure que Baartman encarnava un estadi intermedi entre els animals i els humans. La van utilitzar per consolidar la fal·làcia que els africans eren éssers inferiors i hipersexualitzats.

Sara Baartman va morir el 1815, a l’edat de 25 anys. Al final de la seva vida estava molt malalta. La causa final de la mort no és clara: podia ser alcoholisme, tuberculosi, sífilis o pneumònia. Georges Cuvier va obtenir permís de la policia per a fer-li l’autòpsia i la dissecció i preparar-ne el cervell i els genitals per a l’exhibició pública.

Un símbol en la literatura, la ciència, el cine i l’art

La tràgica vida de Sara Baartman va ser denunciada a la novel·la The Hottentot Venus, als anys vuitanta del segle passat, pel paleontòleg nord-americà Stephen Jay Gould, un dels millors. A partir d’ací, el cas va començar a tenir repercussió arreu del món. Entre les nombroses produccions sobre la seva figura, es destaquen el documentari The Life and Times of Sara Baartman (1998) de Zola Maseko, director nascut a Swazilàndia, especialitzat en la denúncia de la xenofòbia; i el film Venus Noire (2009) del director franco-tunisià Abdellatif Kechiche, autor també de Cuscús (2007) i La vie d’Adèle (2013), Palma d’Or a Canes l’any 2013.

També s’han inspirat en el símbol de Sara Baartman moltes artistes joves africanes o descendents d’africans, com ha destacat la investigadora Raquel Villar-Pérez a ‘Radio Africa Magazine’. En són un exemple les sud-africanes Tracey Rose i Senzeni Marasela, la nord-americana Ayana V. Jackson, la jamaicana Renée Cox i l’actriu sud-africana Thola Antamu.