Lluïsa Moret (PSC): “Qui ha de fer tot el possible perquè Catalunya tingui pressupost és el govern”

Lluïsa Moret i Sabidó (Barbastre, 1965) és del 2014 ençà la batllessa de Sant Boi de Llobregat, on governa amb majoria absoluta. Ara també és la vice-primera secretària d’Organització i Acció Electoral del PSC –ço és, la mà dreta orgànica de Salvador Illa–, i gestiona la maquinària del primer partit de l’oposició. El dia de l’entrevista hi ha hagut l’enèsima reunió frustrada entre els socialistes i el govern d’Esquerra Republicana per a pactar un pressupost que no arriba mai. Amb Moret adrecem la negociació dels comptes, les perspectives electorals, les posicions del PSC en l’eix nacional i altres qüestions d’actualitat, com l’acomiadament de Manel Vidal del programa Zona Franca per una broma sobre el seu partit.

—“El país necessita pressuposts i aquesta és la nostra preocupació fonamental”. Frase vostra del 21 de novembre. Setanta dies. Com pot ser que encara no l’hagin aprovat?
—Continua essent la nostra preocupació fonamental, però no depèn de nosaltres, perquè nosaltres no governem. Qui ha de fer tot el possible perquè Catalunya tingui pressupost és el govern, el president Aragonès. Salvador Illa ja va allargar la mà a l’agost per a un procés de negociació, que s’ha endarrerit fins fa un parell de mesos.

—El govern ha mentit, sobre l’estat de les negociacions? El PSC va negar que hi hagués un 87% d’acords assolits i que l’únic punt pendent fos la B-40.
—Nosaltres no diem que el govern ha mentit. Però potser ha tingut una visió diferent d’allò que passava a les negociacions. Donava per fetes coses que no eren madures o que necessitaven més diàleg. Per arribar a acords cal cedir en certs temes, com ha acabat passant. Vam deixar molt clar el nostre model de país i quines eren les nostres propostes per a fer avançar Catalunya.

—Com és que tres de les exigències fonamentals que el PSC ha fet a ERC són qüestions que es podrien negociar al marge del pressupost?
—Perquè el pressupost és un instrument que fa de símbol d’un model. És la concreció d’un model per a fer avançar el país. A banda d’altres qüestions, que són en un document presentat el 28 de desembre, creiem que hi ha tres grans infrastructures que determinen aquest model.

—Una depèn d’AENA, una altra d’una inversió del govern espanyol i una altra d’uns informes ambientals. Són qüestions complicades. Com a batllessa de Sant Boi, us sembla bé que una qüestió com l’ampliació de l’aeroport, en què intervenen tants actors, condicioni un pressupost del qual depenen les partides d’ensenyament o de salut?
—Hi insisteixo: nosaltres no governem el país. I no hem estat la primera opció de negociació d’aquest govern. Tenim un model i una proposta sòlida, concretada en un document, i hi som fidels. No condicionem una cosa amb l’altra. Tot forma part de la mateixa proposta. Són els mínims per a continuar.

—El PSC vol unes eleccions?
—El PSC vol estabilitat per a Catalunya i està centrat a negociar un pressupost. Som un partit ordenat i no parlem de coses quan no toca. L’objectiu és el procés de negociació per a veure si és possible el pressupost que Catalunya necessita per avançar. No plantegem altres escenaris. Hem d’exhaurir totes les vies per a un acord de pressupost.

—Penseu revalidar el pacte de la Diputació de Barcelona amb Junts, si és possible? En sou partidària?
—Per a les municipals, allò que fem és construir i travar candidatures per obtenir els millors resultats possibles. A tot el país. Volem la confiança dels veïns. Si després hem de pactar amb algú, ja veurem quins són els escenaris electorals.

—No hi ha socis prioritaris.
—No. En aquests moments, no. Aquest govern amb Junts funciona molt bé. És un govern sòlid, de màxima confiança. El resultat i el balanç del govern de la Diputació de Barcelona és bo. No solament ho diem nosaltres. Els 311 municipis de la demarcació ho diuen. La meva valoració és molt positiva. Però els resultats de les pròximes eleccions ja diran.

—Us semblaria bé que aquest acord a la diputació es traduís en un acord entre Jaume Collboni i Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona?
—Nosaltres volem guanyar Barcelona. Volem que el senyor Collboni sigui l’alcalde de Barcelona amb el millor resultat possible. Tenim un projecte ambiciós, que vol recuperar la Barcelona del sí de la qual sempre parla en Jaume, aquesta Barcelona ambiciosa, referent i cosmopolita. No tenim cap pacte preferent amb ningú. Depèn dels resultats electorals. A partir d’aquí, ja ho veurem.

—Amb Xavier Trias us podríeu entendre bé?
—Nosaltres ens entenem bé amb les opcions i candidats amb qui puguem compartir una visió de futur, una visió per a una Barcelona que recuperi el seu lideratge. La nostra ambició és que Barcelona ha de continuar essent una de les metròpolis més importants del món.

—Ara parlàveu de “la Barcelona del sí”. Junts tenia fa mesos un lema que era “la Catalunya del sí”. Durant la negociació del pressupost s’ha vist que esteu d’acord amb una part del model de país, com ara la B-40, l’aeroport i el Hard Rock. Podria haver-hi un acord amb Junts per a la Generalitat de Catalunya?
—En aquests moments, ens circumscrivim a la realitat. Som realistes i possibilistes. Ara governa Esquerra Republicana. És el govern més dèbil de la història de la Generalitat i té moltes dificultats per a arribar a acords, no solament amb nosaltres. És un govern poc ambiciós amb el país i té un balança força pobre en la gestió. Aquesta és la realitat actual. Nosaltres treballem per ser l’alternativa, i això no impedeix que, mentrestant, puguem arribar a acords, com en el cas de la negociació del pressupost. No anticipem circumstàncies.

—A què atribuïu que hi hagi un transvasament significatiu d’ex-càrrecs de Ciutadans a les llistes del PSC? El candidat del PSC a Tarragona era de Ciutadans i l’ex-candidat de Ciutadans a Girona dóna suport a Sílvia Paneque.
—No hi ha un transvasament explícit de militants o ex-militants de Ciutadans al PSC. Hi ha una sèrie de persones que, en el seu moment, van optar per opcions polítiques confrontades a totes les conseqüències del procés independentista. En aquell moment van creure que era més clar posicionar-se amb altres forces polítiques. Ara som en un altre escenari i valoren i es vinculen amb alternatives molt municipals, centrades a fer créixer municipis concrets.

—Per tant, penseu que el PSC pot representar la posició que tenia Ciutadans en l’eix nacional?
—No, no. Nosaltres som progressistes.

—I Ciutadans no?
—Home, crec que ho han demostrat amb els seus posicionaments ideològics i polítics. Nosaltres som d’esquerres. Progressistes. Però som realistes i anem adquirint una centralitat política al país, perquè tenim molt clars els termes en què s’ha de treballar. Fer avançar Catalunya, recuperar la Catalunya referent que tots anhelem i no deixar ningú enrere.

—I no és contradictori que un partit que diu que és progressista presenti candidats que vénen d’un partit que no ho és?
—No parlem de partits, parlem de persones que en un moment determinat van optar per un altre partit més del punt de vista de l’eix nacional, no de l’eix esquerra-dreta. Però són persones progressistes, que tenen molt clar què necessiten Tarragona i Girona. Si no hi compartíssim propostes transformadores d’esquerres, no serien a les nostres llistes.

—Per tant, voleu dir que hi ha una part important de votants del PSC que, en moments de tensió en el conflicte nacional, se’n van anar a Ciutadans perquè representava millor la seva posició en l’eix nacional.
—La veritat és que durant el procés hi va haver moltes situacions de tensió, molt complexes i molt inèdites, molts moviments de molta gent. No és cosa del PSC. És una cosa del país. Tots ens vam haver d’afrontar a contexts molt complexos que van generar tensions. Ara tornem a un context més estable i tranquil, que permet que persones que van fer aquests moviments ara pensin que n’han de fer uns altres.

—Perquè en aquest context que dieu que és més tranquil hi pogués haver debats polítics en condicions no haurien de tornar els exiliats?
—Es van fent passos. Els dos governs van acordar de manera molt clara a la taula de diàleg que calia la desjudicialització de la política. Som en aquest procés. El govern de Pedro Sánchez va complint de manera clara i explícita tots els acords que van sortir de la taula de diàleg. Sota el paraigua, hi podem afegir totes les consideracions que vulguem sobre les persones que van ser a la presó i les que són fora del país.

—Aquesta desjudicialització de la política com casa amb el fet que l’advocacia de l’estat, que depèn directament del govern espanyol, hagi demanat que el president Puigdemont, els consellers Comín i Ponsatí i Marta Rovira siguin reclamats per desordres públics agreujats, cosa que no demanava el jutge Llarena?
—El PSC ha fet un pas endavant, amb les decisions que va prendre Pedro Sánchez i amb els canvis legislatius, que han estat significatius. Ara comença el procés d’aplicació i de concreció d’aquests avenços.

—Però l’advocacia de l’estat depèn del president Sánchez.
—Sí, i moltes més coses. En la dimensió judicial hi ha tota una sèrie de lògiques i de processos que ja veurem com evolucionen. La cosa més important és la que depenia del congrés i de l’impuls del govern, que és el canvi legislatiu. Tots els marcs legals tenen el seu camí i ara veurem com van evolucionant.

—Creieu que si els exiliats tornessin haurien de ser jutjats?
—Som molt respectuosos amb les decisions judicials. Tenim tot el respecte pel senyor Puigdemont i per totes les persones que l’acompanyen a Brussel·les. I respecte absolut per les decisions judicials. No tenim posició més enllà de com s’apliqui la justícia.

—Però podríeu oferir garanties que si tornessin ara es respectaria la immunitat de què disposen com a eurodiputats. O bé un indult, o una amnistia. 
—Nosaltres no podem oferir res. Som respectuosos amb els passos. Com en el cas del pressupost, som un partit ordenat i no podem anticipar passos. El primer pas ha estat complir els acords de la taula de diàleg. Quins acords? La desjudicialització. Com s’ha produït? Amb un canvi legislatiu explícit en l’àmbit de la malversació i en l’àmbit de la sedició.

—Un canvi que de moment no ha servit per a millorar la situació de cap dels afectats.
—És un procés que ha d’anar evolucionant i s’ha d’anar concretant. Però els instruments hi són, tal com es van acordar.

—Però si els instruments no donen els resultats pels quals van ser pensats, o bé no han funcionat i s’ha de fer autocrítica o bé no hi havia intenció de fer que funcionessin.
—La intenció hi era, perquè si no no s’haurien fet. La intenció era complir els acords de la taula de diàleg. Però hem de deixar temps i veure com es va concretant.

—Us sembla bé que, després de la reforma del codi penal pactada amb ERC, Oriol Junqueras encara hagi d’estar gairebé deu anys inhabilitat?
—Hi insisteixo, tot això anirà evolucionant. Ara és en un terreny específicament judicial.

—A banda de l’esdevenidor judicial, al PSC no li semblaria millor que Oriol Junqueras es pogués presentar a unes eleccions i que el president Puigdemont també pogués tornar i presentar-s’hi?
—Sobre els escenaris millors o pitjors, ens centrem en la nostra realitat com a partit. I els escenaris els determina qui és el nostre candidat, que és Salvador Illa, i quines són les nostres propostes. Allò que passi en altres forces polítiques ho respectem, però ho han de determinar elles. Nosaltres estem centrats en les nostres propostes.

—Quina és la proposta concreta del PSC per a resoldre el conflicte nacional que hi ha a Catalunya?
—El diàleg. El diàleg aquí, el nostre primer secretari l’ha demanat fins a no poder més. Els tres punts que tots dos governs van acordar. Recuperar els espais de relació bilateral, la taula de diàleg entre governs i un espai de diàleg a Catalunya, entre catalans. Aquest espai de respecte a la diversitat és el més important.

—Però, així com en altres temps hi havia hagut la proposta d’una Espanya federal, en aquests moments no hi és. No hi ha cap proposta cultural, territorial, administrativa, competencial concreta per part del PSC perquè el 52% de votants independentistes se sentin inclosos en el model de país del PSC?
—És que el model de país del PSC pensa en tothom, però hi ha unes prioritats que preveuen els nostres documents. Pensar en tothom significa fer avançar Catalunya i generar progrés. I després, protegir tots els catalans. En els contexts geopolític i econòmic actuals, hi ha unes altres prioritats per al país.

—Hi ha un 52% de la població del país que considera que una de les seves prioritats és la situació en l’eix nacional. El PSC diu que la independència no és possible. I doncs, quina proposta fan, a aquest 52% de votants?
—Bé, la qüestió dels percentatges… Amb tot el respecte als estudis demoscòpics, aquest 52% va evolucionant.

—Parlo d’un 52% de votants independentistes a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya.
—Sí, però insisteixo que els percentatges van evolucionant, també dins el parlament. Aquestes persones que creuen que l’opció més adequada per a Catalunya seria un estat independent també estan preocupades per la situació geopolítica, per la crisi energètica, per la generació d’ocupació, per fer avançar Catalunya. També hi està preocupat el govern i per això negocia amb nosaltres. Tot i aquest full de ruta, en el seu moment respectable, hi ha unes altres prioritats. Cal girar full. I això inclou tothom. I els altres debats sobre la independència han d’anar evolucionant. Cal diàleg entre catalans.

—I, parlant de diàleg, per què no podem fer un referèndum?
—Perquè, en aquests moments, creiem que no és un instrument adequat. Nosaltres creiem que Catalunya forma part d’un tot molt més complex i que ens situa en més bona posició, com ho són Europa i Espanya. Creiem en una Catalunya de progrés, referent en l’àmbit econòmic i social dintre d’Espanya. No creiem que un referèndum enfocat al trencament sigui adequat.

—No seria millor que abans d’ocupar-nos de totes aquestes qüestions que dieu aclaríssim la qüestió nacional?
—Jo crec que és millor abordar les prioritats del país, i són unes altres. Ja les hem posades damunt la taula. Catalunya no pot quedar enrere ni a Europa ni a Espanya, com passa. Els estudis ens demostren que Catalunya perd pistonada en l’àmbit econòmic, social, educatiu, sanitari. Això són prioritats importants. La vida quotidiana dels catalans.

—Què faria un govern de Salvador Illa si el Tribunal Constitucional espanyol li tombés lleis sobre l’habitatge o la pobresa energètica?
—Segurament faríem lleis que fossin respectuoses amb les competències. Això és important. Institucionalment, cadascú té les seves competències, i quan legisla ho ha de saber. Per una altra banda, parlar de competències també és parlar de relacions i coordinacions entre institucions. Nosaltres hem de ser on hi ha tota la resta de presidents de les comunitats autònomes. En la coordinació amb l’estat. On es prenen les decisions. No deixar cadires buides allà on es debaten aspectes tan importants com el finançament o el traspàs de competències i de recursos.

—Dit d’una altra manera: el PSC considera que Catalunya ja està bé com està, amb el nivell de competències que té?
—El PSC creu que el nivell d’autogovern que tenim no s’ha esgotat al màxim. Queda molt de recorregut per a exercir les competències que tenim. Tenim competències plenes en molts àmbits.

—I aleshores, per què l’estatut de Maragall anava més enllà?
—L’estatut de Maragall era respectuós amb les competències.

—Però anava més enllà i han estat competències retallades. Per tant, almenys aleshores, el PSC sí que considerava que la Generalitat hauria de tenir unes competències que no tenia. 
—Del nostre punt de vista, no han estat competències retallades, sinó que s’han ordenat d’acord amb un global institucional. Tenim competències plenes en molts àmbits.

—Que s’han ordenat vol dir que han tornat a mans del govern espanyol.
—Tenim competències exclusives en educació, en sanitat, en habitatge…

—En habitatge, les grans partides pressupostàries les ha de posar el govern espanyol.
—Sí, però nosaltres tenim un ens que es diu Incasòl, que una de les responsabilitats que té és la de construir habitatge social i assequible. Si vol li dic quants pisos ha construït l’Incasòl a Sant Boi.

—En tot cas, en termes de política territorial i competencial, el PSC no té una proposta concreta en forma d’estatut o d’una llista concreta de les competències que li agradaria que tingués Catalunya que ara no té. 
—Som al punt de partida, i el punt de partida és que tenim un nivell d’autogovern que no s’ha exercit. És obvi. No és que ho digui jo. Hi ha moltes competències exclusives que no s’han desplegat. I si després es valora que en calen més, nosaltres no anticipem escenaris. És la piràmide de Maslow: mirem com estan les necessitats bàsiques abans de pensar unes altres coses.

—Us sentiu còmoda amb el fet que la televisió pública acomiadi un col·laborador d’un programa d’humor per una broma política sobre el vostre partit?
—Això és una decisió de la direcció. Jo amb el que no em sento còmoda és que vinculin el Partit Socialista amb el nazisme.

—No hi havia cap vinculació. Ell mateix diu que no pensa que el PSC sigui un partit nazi. És evident que no ho pensava, però els acudits, sobretot en directe, necessiten un gir abrupte i exagerat per fer gràcia. L’esvàstica feia aquesta funció. Era un acudit per expressar que, a parer seu, el PSC, en l’eix nacional, té posicions extremistes. No s’ha de poder fer, això?
—No ho sé. Ni ho vaig veure, això. No he vist el gag. No sé si ho ha de fer o no. És una decisió que ha pres la direcció de la televisió pública de Catalunya, i és la direcció que determina quins són els límits. Els límits de l’humor i de moltes altres coses.

—La qüestió és si a vós us sembla bé que els límits es marquin aquí. 
—Els límits han d’estar en el respecte a les posicions, en el fet de no vincular una posició política, compartida o no, amb coses vinculades a la cultura de l’odi, amb la violència i amb posicions intolerants.

—La falta de respecte no ha de tenir cabuda en l’humor? No es pot fer humor amb faltes de respecte?
—Si anem donant voltes al mateix, li contestaré el mateix. L’humor, com les expressions creatives i artístiques, han de comptar amb la llibertat d’expressió, però hi ha uns límits i no els hem posat nosaltres. Els ha posat la direcció de la cadena. 

—El PSC ha guanyat influència en la gestió dels òrgans audiovisuals públics. En uns altres moments havia expressat disgust per certs continguts dels mitjans públics. En aquests moments s’hi sent còmode?
—Va ser una de les renovacions d’instruments democràtics, aturades de fa molts anys, que el PSC va acordar amb el govern. Ens sentim còmodes amb un ens públic respectuós amb la pluralitat de posicions del país.

—La despolitització de la graella de la qual presumia el director de TV3 era una exigència del PSC?
—No són exigències. Són posicions i propostes. I la nostra proposta és que si és un ens públic del país, ha de poder representar tothom.

—No s’ha de parlar tant de política als mitjans públics.
—No és una conclusió d’això que diem. Jo dic que cal respectar totes les posicions, perquè existeixen, al país. Ha de tenir en compte la diversitat cultural i política del país. Tothom s’hi ha de sentir representat i còmode.

—Quina és la proposta del PSC i de Salvador Illa per a combatre l’empitjorament de la situació sociolingüística del català?
—Nosaltres fa deu anys que no governem. Si hi ha dades que indiquen un empitjorament de l’ús de la llengua en entorns socials, potser hauríem de preguntar als governs independentistes dels últims deu anys què han fet per a millorar l’ús del català no solament a l’escola.

—I el PSC què faria, si governés?
—El PSC ja ha fet. Va acordar una llei sobre el català que després no s’ha acabat d’aplicar. Nosaltres defensem el català com una pedra angular no solament de l’escola, sinó de la vida comunitària i cultural al país. Però això s’ha de basar en una convivència lingüística i en el fet de no discriminar les altres llengües, com el castellà, que també és present al nostre país.

—El castellà és discriminat a Catalunya?
—No parlem de discriminacions, parlem que hi havia decisions del govern de la Generalitat per a limitar la presència del castellà a l’escola.

—A vós us sembla que el castellà no s’ensenya prou a les escoles de Catalunya?
—No penso ni que s’ensenya prou ni que no s’ensenya prou. Qui ha de dir això és la comunitat educativa. El país és divers i no és el mateix allò que pot passar a l’àrea metropolitana que en altres entorns del país.

—Doncs no ho ha dit mai, la comunitat educativa, que no s’ensenya prou castellà. De fet, hi va haver una manifestació multitudinària contra la sentència que imposava un 25% de castellà.
—Sí, però el que deia el marc legal que nosaltres vam aprovar amb el govern és que hem d’aconseguir una convivència lingüística entre el català i el castellà, i que a les escoles, defugint els percentatges, són els docents els qui saben si s’ha de posar l’èmfasi en una realitat o una altra.

—Però vós considereu que hi ha un problema de convivència entre el català i el castellà?
—No, no, no. Jo no dic que hi hagi cap problema de convivència. Dic que les institucions no hem de generar problemes on no n’hi ha. En alguns moments, amb algunes manifestacions del govern, s’han generat problemes on no n’hi havia. En l’ús del català o en l’ús del castellà en alguns entorns. S’ha volgut posar l’èmfasi en una llengua per damunt de l’altra i això genera malestar.

—Vós mateixa acabeu de dir que el català ha de ser la llengua de cohesió.
—I ho hem defensat. El català és la pedra angular, el pal de paller, la llengua que s’ha de fer servir a l’escola, però això no ha d’anar en detriment del castellà. Hem de treballar perquè no hi hagi confrontacions en aquest sentit.