Lluís Villanueva: “La còpia de ‘Plats bruts’ al País Basc no va funcionar, era un humor molt català”

Darreres setmanes per a veure al Teatre Poliorama de Barcelona un dels èxits de la temporada, Esperant Mr Bojangles. Protagonitzada per Sílvia Abril, Lluís Villanueva i Lua Amat, l’obra és un cant a esprémer la vida. A viure la vida com vulguis. Com diuen en la promoció, “quan la realitat és trista i avorrida, el millor és inventar-se una bona història”. Parlem de tot plegat amb Lluís Villanueva, i aprofitem l’avinentesa per repassar la seva trajectòria i alhora per analitzar la situació de la seva professió. També ens interessem per la nova sèrie que és a punt d’estrenar a TV3.

—La bogeria fins a un cert punt és necessària?
—Per a ser creatiu, sí. Hi ha dos tipus d’humans, els que produeixen i els que creen. I això a vegades es barreja i a vegades no. Si no estàs en un estat creatiu, pots acabar només repetint productes. En tots els àmbits, no parlo d’objectes i prou, també de cultura. A vegades has de ser perifèric, has d’anar a les vores per no caure sempre en el mateix lloc, que és el que ens passa molt sovint fins i tot als qui ens dediquem a la cultura, que volem ser molt originals i anem repetint. Formem part d’una època. I tenim una herència molt clara. I sí, un punt de bogeria és necessari.

—En aquesta societat la paraula “boig” té una connotació negativa; en canvi, en l’obra no passa això.
—Cert, la paraula “boig” és vetada. El dia de l’estrena vam conèixer l’autor, Olivier Bourdeaut. I, és clar, ell està en aquest estat una mica perifèric. Per tant, és algú que ha escrit sobre la bogeria, sense tabús. També és veritat que la novel·la no és filtrada per aquest llenguatge modern que ens priva de dir que algú és boig, i que hi hem de posar un nom patològic. En la novel·la, hi ha un moment que surt el diagnòstic. Li diagnostiquen histèria, trastorn bipolar i esquizofrènia. Ja tenim la patologia i les etiquetes, però el meu personatge diu: “El diagnòstic està ple dels sinònims que els metges fan servir per referir-se als bojos incurables.” A l’autor, no li ha donat la gana escriure des dels logos correctes. Ho fa expressament, per provocar.

—Sembla que si parles de malalties mentals s’ha de fer de manera seriosa. Aquí demostreu que també s’hi pot fer humor.
—L’obra és una tragicomèdia, rius i plores a la vegada. Jo defenso que es pot fer riure parlant de salut mental. Crec que fa molt riure quan fas la “trampa” de fer-ho des de la poètica. Ell es permet d’endinsar-se en aquesta poètica francesa. En canvi, en la pel·lícula de la mateixa obra hi han eliminat tota la poètica. Volien fer una cosa més realista, i la història és insuportable. La pel·lícula és una gran traïció a la novel·la. No rius. T’ensenya la crua realitat de la bogeria. Però l’obra que fem nosaltres és una macrollicència per a poder-nos referir a les malalties mentals com a bogeria i permetre’ns de riure una estona. L’obra, al final, porta la gent a un lloc que no fa riure. Però, després d’haver-la feta més de quaranta vegades, et puc assegurar que la gent encara riu. Hi ha un moment que la gent intenta no riure, però no resisteix. De fet, estic convençut que si després els demanes a tots, fora del teatre, si es riuen de la bogeria, tots et diran que no, que és un tema molt seriós. Però és mentida, perquè tots riuen.

—L’obra és una història d’amor?
—Sí, és una història d’amor que explica la possibilitat de l’amor incondicional. Al marge de la bogeria, Olivier Bourdeaut analitza fins a quin punt et puc estimar.

—També es parla de com aquest amor sobreviu a l’aparició d’una filla?
—Si, és fonamental, perquè ja no és la història de dos perifèrics que s’enamoren de les bogeries que diuen l’un i l’altre, sinó que allò esdevé un projecte familiar. Passa que, com que són molt perifèrics, no volen caure en la idea d’una família típica. Ells veuen que no són capaços de fer que la nena vagi a l’escola i compleixi uns horaris. I què fan? Treuen la nena de l’escola i viuen com volen. Afortunadament, estan salvats econòmicament. Ells fan l’intent de viure al marge de la societat. La inspectora d’Hisenda els diu que són uns antisistema. És el que passa a la mínima que vols sortir dels processos de producció estàndard. De seguida et consideren un antisistema.

—“Quan la realitat és trista i avorrida, el millor és inventar-se una bona història”, dieu…
—És el lema de l’obra: farem de la nostra vida la història que nosaltres voldrem. És fantàstic. Ser capaç d’inventar-te el teu món, i ser coherent amb aquest món. Ser impecable amb aquesta idea que tu has plantejat per a la teva vida. Ho trobo molt benparit. Aquí t’expliquen una macrohistòria. Marxarem i viurem el nostre amor de la nostra manera, i no caurem en els estàndards socials. Però això, portat a una cosa més petita, també és molt bonic. És a dir, que tu siguis capaç d’inventar-te el teu món. No sé, tu has volgut ser periodista, jo actor, i intentem complir-ho. L’ideal és portar aquestes professions amb impecabilitat, amb la màxima saviesa que hi puguis aplicar. Perquè en el fons ens inventem una història de nosaltres mateixos. Et diu que t’inventis la història que vulguis, però que siguis honest amb aquesta història que t’has inventat i intentis arribar fins al final. I si no funciona canvia d’història.

—I sigues feliç amb allò que tens…
—Sí, però, què és la felicitat? Que la història funcioni o que aconseguim un estat de pau amb nosaltres mateixos? Què és més important: que siguis una gran periodista o que siguis honesta amb tu mateixa com a periodista? Si ets honesta amb tu mateixa sempre, seràs una gran periodista. En canvi, no pot ser que vulguis ser una gran periodista, llavors l’hauràs cagada. Tu has de ser impecable i honesta amb tu mateixa.

—Ja feu les últimes funcions, però és d’aquestes obres que penses que tornaran…
—I tant que tornarem. Hem de fer una gira. És una obra que té molt recorregut. Ara per ara, he de dir que acabem el 28 de març i acabem de veritat, perquè no podem fer cap pròrroga. De moment, no tenim ni idea si es farà gira, i encara menys quan. S’ha fet molt curt. Hem tingut el teatre molt ple cada dia. Hi ha hagut molt d’interès. Les bones obres sempre han de tornar. És una història molt bona.

—En aquests últims anys us hem vist fer molt teatre, però d’aquí a poc tornareu a TV3 en una nova sèrie.
—Si, tornarem amb Vintage, una sèrie que ja hem gravat, però que desconec quan s’emetrà.

—A la sèrie hi surten dos homes de cinquanta anys que gestionen això de fer-se grans…
—Són dos homes que estan desencaixats. No han posat bé la pastanaga del que volien ser. No han estat honestos amb el que volien ser. Han quedat desfasats. Ja no entenen què volen dir segons quines paraules. No saben comunicar-se amb els seus fills. La relació amb les parelles està molt desgastada. Són dos desastres, que, malgrat que són molt diferents, coincideixen en el fet que estan malament. A través seu, veiem la història de dues famílies que intenten sobreviure en aquests temps que ens han tocat viure, molt canviants. Tinc moltes esperances que agradi molt, perquè va adreçat a un públic que a les ciutats n’és ple. D’aquesta gent de la nostra edat, que veiem les generacions que pugen i no entenem res. No acabem d’entendre què li passa al món. Miris on miris, sembla que tot està com malgirbat o esquerdat. Jo em dedico al teatre, i moltes vegades penso: encara existeix això?

—De debò?
—Sí, penso: la gent pot descarregar-se tot el que vulgui, des d’on vulgui i quan vulgui. I, malgrat tot, hi ha quatre-centes persones que vénen un dia de cada dia al teatre, a una hora concreta. Encara existeix aquesta cerimònia? És tan estrany… No sé quants anys ens en queda, d’això. És clar, em diràs, és el directe, és normal que hi hagi un mínim de gent a qui li interessa. Però no sóc gaire optimista. Quan vaig començar fèiem un tipus de teatre que ja no es pot fer. No fem obres de més de quatre o cinc persones, és inviable. Només pots fer Txèkhov si és en un teatre públic; és impossible assumir aquest risc. Fem un producte que sigui entretingut i divertit, per aguantar el públic que tenim i que no se’n vagi. Fem unes comèdies amb una mica d’entitat, perquè no tot sigui hipercomercial.

—Així que creieu que el teatre perilla?
—Crec que un cert contingut cultural perilla. En vint anys hem perdut molt. Fa vint anys formava part de la companyia del Romeva i recordo que vam fer Ibsen, amb Calixto Bieito. Vam anar a Noruega a estrenar-ho. Tot això era privat! Ara seria impensable. Jo sóc molt feliç fent comèdies. Em volia dedicar a això, però reconec que hi ha d’haver alguna cosa més. Em preocupa que el públic tendeix molt a veure només aquesta mena de teatre.

—Passa una cosa semblant en les sèries de TV3. Ara les repassava i últimament sembla que només facin sèries pensant en la gent jove. Sembla que no es pugui pensar a fer sèries per a gent de cinquanta anys…
—Crec que aquests últims anys hi ha alguns guionistes que se n’han adonat, d’això. Hi ha un forat. S’ha tendit a buscar un producte per al jovent. Els productors pensen que si els agrada a ells, hi arrossegaran tota la família. És el que va passar, per exemple, a Plats bruts. Va funcionar molt, perquè la canalla la va començar a veure, i llavors l’acabaven veient els pares i els avis. Però, és clar, era una altra època. No hi havia plataformes. Ara la televisió funciona d’una altra manera. Els nens poden mirar Jo mai mai a la seva habitació, i els pares són al menjador mirant una altra cosa. Estic d’acord amb tu, que segurament falten productes, pel gran gruix del públic que encara mira la televisió. Que, no ens enganyem, tenen entre quaranta i cinquanta anys. Aquests són els que encara es posen al sofà i miren TV3 tant sí com no. Per a aquests Vintage és perfecte.

—Com és actualment enregistrar una sèrie?
—Et fan matinar una animalada, i fan uns rodatges molt llargs. Estem dotze hores des que sortim de casa fins que tornem. I graves sense parar, cada vegada amb els mecanismes de producció amb menys diners, especialment a Catalunya. Gravem moltes hores, perquè el producte surti a compte. És molt complicat i cansat. En audiovisual, tenim una indústria molt precària. Els productes els fan a força de comprimir les dates de rodatge. Per exemple, hem rodat Vintage a una velocitat que fa que sigui molt cansat. És una qüestió econòmica. No em van enganyar, ja ho sabia. Però quan veus el pla t’espantes. Perquè no tens temps per a descansar i estudiar, quasi. És molt diferent de quan fèiem Plats bruts. Teníem una setmana per a gravar un capítol.

—Ara seria impossible d’enregistrar una comèdia de situació a TV3? Fa molts anys que no se’n fan.
—Sí, i tots ens preguntem per què? Sé de gent molt competent que ha presentat projectes i els els han denegat. Els motius són econòmics. Però també diuen que les sitcoms duren vint minuts, i ells volen sèries que en durin cinquanta. Trobo molt trist que no se’n facin per respectar l’horari de màxima audiència.

—Sobretot tenint en compte que, si sortim al carrer i demanem per una sèrie de TV3, segurament esmentaran comèdies de situació.
—I tant! El problema és que no saben què fer amb la mitja hora que no els omple la sitcom! Mira que és senzill, posa-hi capítols de Plats bruts [riu]. Potser amb l’aparició del 3Cat això canviarà. Seria una bona notícia.

—N’heu parlat vós, de Plats bruts, eh? Us cansa que encara us preguntem per aquesta sèrie? O és un orgull?
—Ni l’una cosa ni l’altra. Ho trobo normal. Va ser un fenomen que no ens esperàvem, i que encara celebrem. Això és tot. Estic molt content d’haver caigut en aquell equip meravellós. En aquell moment era un absolut desconegut, i estic molt content que em donessin aquell personatge. No em cansa gens que me’n parlin. Passa molt poques vegades que facis un producte i que vint-i-cinc anys després encara funcioni. Som un país molt petit, i era un producte fet a mida. Es va fer una còpia idèntica de Plats bruts al País Basc i no va funcionar. No va passar de la primera temporada. Era tot igual, amb molt bons actors. No va funcionar perquè era una cosa molt catalana. És hiperlocal, però n’estem hiperorgullosos.

—Creieu que hi ha un humor català?
—I tant, que hi ha un humor català, i això que et dic n’és una prova empírica. Es va copiar tal qual. El personatge d’en Joel Joan el feia Asier Etxeandia, imagina’t. I no va funcionar. Eren arquetips pensats per catalans. En el cas del personatge d’en Jordi Sànchez era claríssima l’herència que portava de Capri o de Joan Pera. Era aquests personatges 2.0. Per fer Plats bruts vam necessitar tota la saviesa dels americans a l’hora de fer una sèrie, però també vam veure coses molt nostres, com Amor, salut i feina i el Doctor Caparrós, d’en Capri.

—I és curiós com aquests guions, vint-i-cinc anys després, encara aguanten…
—Això ja no és cultural, això és mèrit dels guionistes. Eren brillants, ho van fer molt bé. Van entendre molt bé els mecanismes de l’humor. Recordo que quan en Joel em va trucar perquè participés en el projecte em va posar de deures veure Friends. A mi no em sonava. Pensa que parlem de la prehistòria. Vaig al·lucinar quan els vaig veure. Reia molt. És molt difícil de fer, hi ha mil coses a tenir en compte. Quan vam començar amb Plats bruts estàvem molt obsessionats pel ritme. Els guions eren bons, però la realització no ens acabava d’agradar. Teníem problemes amb el tempo. Sembla mentida, però és un mecanisme, i s’ha d’aprendre a fer. És un rellotge. De fet, no va ser fàcil. Als primers capítols no ho vam aconseguir. L’espectador no ha de veure aquest mecanisme, però nosaltres sí. La comèdia és un gènere ple de tècnica. Nosaltres, mentre ho preparem, sempre hem de pensar que allà hi falta el públic. Hi falten les rialles. Una comèdia, fins que no l’has feta deu o quinze vegades amb el públic, no està acabada. Necessites incorporar-l’hi.

—Però el públic canvia cada dia… No canvien les rialles?
—No, el mecanisme, si és bo, farà que la gent rigui en els mateixos llocs. Potser hi ha petites excepcions. Un bon guionista sap on riurà la gent. De fet, quan fèiem Plats bruts teníem algú que ens feia les rialles del públic mentre assajàvem. Així ens obligava a deixar aquest espai.