Lluís Soler: “No havia somiat mai de ser actor professional”

Aquesta setmana s’ha estrenat a les sales de cinema Canigó 1883. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer, dirigida per Albert Naudín. És la segona part de Maleïda 1882, sobre les excursions del poeta pel Pirineu durant els estius del 1882 i el 1883, i que són l’origen i la inspiració del gran poema èpic Canigó.

L’actor Lluís Soler, gran coneixedor de la vida de Verdaguer, torna a interpretar-lo. El repartiment es completa amb Santi Pocino, que dóna vida al Verdaguer jove, Sílvia Bel, que interpreta la fada Flordeneu, i Xavier Boada, en el paper de Jaume Collell, l’amic íntim de Verdaguer. Parlem del film amb un dels seus protagonistes, l’actor Lluís Soler

—Divendres es va estrenar Canigó 1883. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer. Què ha significat fer aquest film?
—Ja veníem de La Maleïda 1882. És a dir, fa uns cinc anys ja vam fer una altra aventura d’en Verdaguer. I aquesta potser és una mica especial perquè, com que durant molts anys, i encara ara, vaig fent l’obra Canigó, m’ho conec bé. Fa temps, vaig fer una petita reducció dels versos que té Canigó per fer un espectacle. Per tant, amb aquesta pel·lícula he anat a uns llocs i a unes situacions que ja coneixia molt.

—Parleu amb molta passió de Verdaguer. Recordeu quan us va començar a apassionar?
—La veritat és que no. Deu fer una vintena d’anys. Sóc de Manlleu, i, per tant, hi havia una proximitat d’espai, de territori. Però el coneixia com tothom. Crec que va ser quan vaig muntar l’espectacle, que vaig anar introduint-me en el seu món. A més, com que sóc un bon amant dels vers, amb els seus versos em va acabar d’atrapar. Sobretot, amb Canigó, que és una història molt teatral i cinematogràfica.

—Per tant, ja pensàveu que es podia convertir en un film?
—No, però sí que pensava que si en Verdaguer fos americà tindria aquesta pel·lícula. Hi ha tot el món de les fades, dels guerrers, els enfrontaments entre els sarraïns i els cristians… Hi ha tot un compendi de dramatúrgia per a crear un espectacle, sobretot en cinema.

—Al film ensenyeu un Verdaguer que no solament és aquest poeta o religiós, sinó que és un pioner de l’excursionisme d’alta muntanya.
—Segurament va ser dels primers que van pujar a l’Aneto. Hi ha una part de les aventures que va viure Verdaguer que són poc conegudes. Has de pensar, per exemple, que quan tenia vint-i-pocs anys va començar a treballar pel marquès de Comillas, i en dos anys va fer nou viatges a Cuba. Va voltar per mig món. El viatge que va fer a la Terra Santa el va situar en una esfera d’ajudar els pobres. La part potser més coneguda de Verdaguer és quan torna i té conflictes amb l’Església i amb el poder, així com el marquès. Però, és clar, l’aventura que fa el Pirineu d’anar del Canigó fins a la Vall d’Aran, pel vessant sud, i tornar per França, pel vessant nord, és una gran aventura. Pensa que era final del segle XIX, i ho va fer tot sol, amb una maleta amb quatre ximpleries dins, segurament eren llibres, i un paraigua.

—I un Pirineu diferent del que tenim ara amb el canvi climàtic…
—Cert, no té res a veure. Tot i que, l’Albert [Naudín] és un crac gravant muntanyes, i el Pirineu que surt a la pel·lícula és brutal. Em va sorprendre la quantitat d’aigua que hi surt, tot i que fa pocs anys que s’ha gravat, no sé si ara la podríem veure.

—Hem sabut valorar prou Verdaguer?
—Home, segurament no. Fins allà on s’ha pogut, hem anat fent. Però no, és un home que quan s’hi va posar, va aixecar tota la llengua. Segurament molts dels primers escriptors del segle XX, si no hi hagués hagut Verdaguer abans, no haurien tingut el coneixement de la llengua que tenien gràcies a tot el que va anar recuperant i aixecant ell. De fet, va ser un poeta molt estimat, molt popular.

—Sí, però potser les noves generacions el desconeixen molt?
—Jo aquí seria molt benèvol. Hem de tenir en compte cap on va el món. Dir versos al segle XXI és una cosa delicada. No acaba de ser ben bé la peça del moment. El món en pocs anys ha fet uns canvis impressionats, per tant, és lògic que això passi.

—En realitat, continuen fent versos, però ara és reggaeton.
—Cert, és una altra mena de vers. Hi ha versos d’en Verdaguer que es poden dir com a rap, com a reggaeton i com el que calgui, perquè són molt ben escrits. Però és un altre temps. Pots tenir aquest passat i mantenir-lo i gaudir-lo, però el que mana és cap allà on va tothom.

—Què creieu que en pensaria, Verdaguer, ara del país?
—És perillós de dir, però m’imagino que seria un influenciador. Seria una persona que faria servir els mitjans de comunicació que fem servir ara d’una manera molt potent. Si hagués nascut ara, no podria evitar ser com el món actual. Una altra cosa seria si el portéssim al món actual, amb la ment de llavors.

—Era un revolucionari…
—Era un revolucionari en el sentit de fer allò que pensava. Era molt honest en els seus pensaments. Sobretot era un revolucionari en l’àmbit social, de voler ajudar els necessitats.

—He de confessar que mentre us faig l’entrevista vaig pensant: “Quina veu!”
—Ja m’agrada que ho pensis, perquè, evidentment, em va bé. M’ha ajudat molt. I aquí m’imagino que la fem servir en la intimitat entre tu i jo, de manera que encara la reposes més. És la que tinc.

—Ha estat clau per a la vostra carrera?
—M’ha ajudat molt, segur. Sobretot, evidentment, que per a la imatge i l’amplificació. Ara al teatre anem molt amplificats, però abans, no, i era important d’arribar a l’espectador. Una veu com la meva t’ajudava molt.

—I també deu fer que sigueu molt reconegut per l’espectador.
—I tant! A vegades dic “bon dia” en algun lloc, i algú de seguida ja em diu: “Hola, Lluís.” Estic convençut que em reconeixen per la veu.

—Preparant-me l’entrevista m’ha sorprès descobrir que vau començar molt tard a fer d’actor de manera professional…
—Sí, feia uns quants anys que feia teatre a Manlleu. Al començament, vaig començar de tramoista. Però hi havia un que no anava mai als assajos i un dia em van donar el seu paper. Era petit. Encara que diuen que no hi ha papers petits en teatre, però, és clar, eren dues frases. I a partir d’aquí vaig començar la meva relació amb l’escenari. Després, amb un company, Miquel López, vam fer un grup de teatre i vam començar a voltar una mica. Vam sortir del poble i vam començar a fer representacions, no ens hi guanyàvem la vida, però va ser un canvi important. Encara que el canvi, realment important, va arribar a trenta-quatre anys, quan vaig decidir provar l’aventura de fer d’actor. Vaig anar al Col·legi de Teatre a Barcelona, a buscar feina. I tot va canviar. De seguida, em van proposar de fer una obra. I va anar bé, i d’allà em van anar sortint feines. Evidentment, el talent i el treball són fonamentals, però la sort i els amics que vas fent també et poden ajudar molt, i en aquest cas, per mi van ser crucials.

—Quan vau pensar que ho havíeu de provar, ja éreu gran per aquella època segurament…
—Tenia un any d’atur. Venia de treballar en un taller de discapacitats, molts anys, i vaig dir, provem-ho, tens un any, mira a veure què passa. També hi havia un pis a Barcelona on podia anar. Precisament, en aquell pis també hi havia en Xavier Boada, que surt a la pel·lícula.

—Heu pensat mai què hauria passat si no hagués funcionat?
—M’imagino que hauria tornat amb la cua entre cames cap a casa. No ho sé, segur que hauria continuat fent alguna cosa de teatre, encara que més modesta.

—Però arribeu al teatre de manera molt casual.
—Sí, però quan començo a fer papers, encara que sigui de teatre aficionat, noto que m’agrada, que m’ho passo bé. D’alguna manera m’entra el cuc del teatre, i va fent la seva. Amb en Miquel ja vam començar a escriure les nostres obres. Aquest, en aquell moment, era el camí a seguir. Hi havia moltes companyies, hi havia referents, com ara els Joglars, Comediants i Dagoll Dagom. Feien un repertori increïble, era impossible d’assumir.

—D’ací a poc temps feu setanta anys.
—Sí!

—És moment de fer balanç?
—No! El balanç ja és fet, és positiu. Ha anat molt bé tot, ara que continuï anant. Fa temps que em barallo amb mi mateix. En un moment donat penses que, quan arribis a la jubilació, faràs un pensament, però costa, és una feina que realment omple molt, i, per tant, costa de deixar. És una feina passional, i el buit que fa deixar-ho fa una mica de respecte. A més, com que és una feina que és una mica narcisista, t’omple molt cada paper nou. Hi ha la feina d’estudiar-lo, investigar una mica d’on ve… Després hi ha el somni d’arribar sempre una mica més enllà, de no arribar a ser ben bé tu, sinó que es noti que tens uns mecanismes per a arribar a una altra personalitat. És una feina entretinguda, divertida, que t’omple.

—Però també és una feina molt inestable…
—En això he tingut molta sort, d’ençà que vaig arribar a Barcelona, no he parat. Sóc conscient que he tingut una sort increïble. No m’he trobat en l’atzucac de dir: “I ara què faig?”

—Com és el dia a dia d’un actor, lluny dels focus?
—M’agrada dir que el nostre és un ofici com qualsevol altre. Per tant, com més el fas, millor ho fas. Aprens a fer-lo, com qualsevol ofici. El més important és treballar molt, sobretot amb el text. Hi ha un treball mecànic. Has d’anar dient i dient el text, i vas descobrint coses. En el nostre dia, hi ha molt aquesta feina mecànica i memorística.

—Aquests dies TV3 fa quaranta anys. Vós hi vau ser, en aquell començament de la televisió, amb la primera sèrie de migdia, Poblenou. Com han canviat les coses aquests anys?
—Treballar davant la càmera era una altra cosa en aquell moment. Tot era molt nou, no ho coneixíem. Vam haver d’aprendre novament a fer aquest ofici. Però tot va anar molt bé gràcies a en Papitu, en Benet i Jornet. Poblenou va ser gloriós gràcies a ell. A més, TV3 s’hi va bolcar de ple.

—Heu fet molts papers més, però crec que tothom en recorda un…
—En Tomàs d’El cor de la ciutat, no?

—Veig que no vaig ser l’única a qui va marcar aquella escena quan l’espectador descobria que éreu el violador… Allò va ser traumàtic.
—És clar, em vaig treure la caputxa, i es va veure que en Tomàs, el fuster, que era un bon noi, en realitat era el violador. Va ser impactant. De cop, era el violador.

—Us deien “violador” pel carrer? Potser va ser una època complicada?
—No! Esperaven una mica. Et deixaven passar, i quan eres un tros lluny et deien: “El violador.” A la cara no t’ho deien. O et deien: “Aquell dolent que…” En realitat només vaig estar un any fent de Tomàs, no va ser tant de temps, però és veritat que ha calat.

—Una curiositat. Quan vau acceptar el paper, ho sabíeu?
—Sí, ho sabia des del principi. Crec que tot l’equip ho sabíem.

—I per acabar, de què us sentiu més orgullós?
—És difícil, aquesta pregunta. Normalment, quan me la fan, penso en una obra. Però ara et diria una cosa més emocional, que crec que no he dit mai. Realment, no havia somiat mai de ser actor professional. Però m’agradava molt el teatre, i sempre que podia anava a Barcelona a veure’n. O quan venien a Manlleu, no m’ho perdia. I m’ha fet feliç, que el cap dels anys, sense proposar-m’ho, he acabat treballant amb aquests actors que havia vist tantes vegades, i havia idealitzat i adorat. O quan de cop treballes al Lliure, era potentíssim! Hi havia anat tantes vegades, a veure’ls! De cop treballes amb gent com Anna Lizaran i Jordi Bosch. Els havia aplaudits tantes vegades, i ara hi treballava. Això ha estat una petita recompensa que he agraït molt.

—Ara l’hi deu passar a una altra gent amb vós.
—Pot ser, però les coses han canviat molt. Ara som molts.