Lluís Solà: ‘La vida ens desborda contínuament’

07De forma indubtable, Edicions de 1984, amb un timoner majestuós com Josep Cots al capdavant, continua demostrant de quina manera es pot configurar un catàleg extraordinari amb ambició plena. Els prolífics volums de poesia que publica des de fa anys ja són marca d’identitat de la casa, i sempre ens sorprenen de forma brutal, com aquest ja imprescindible Poesia completa de Lluís Solà (Vic, 1940), que es presenta dijous 7 d’abril a la Llibreria Laie (Pau Claris, 85) a les 19.30h.

El resultat és més que una evident i explosiva declaració d’intencions d’un dels poetes catalans més necessaris del nostre temps. Estem davant d’un savi franc i humil, d’una veu pionera plena de fulgors orats, d’una poètica enfervorida, brillant, mística i celebrada que arriba amb un clímax magnànim, possiblement amb una obra definitiva que ens ajudarà a llegir-lo com mai abans. Aquest títol de mil pàgines aplega tots els seus llibres de poesia editats fins ara al costat de més de quaranta obres inèdites que desafien el que els lectors donàvem per suposat de Lluís Solà. Des de Núvol ens reunim amb aquest autor polifacètic i #SèniorPoètic per conversar sobre la feliç avinentesa d’aquest seu retorn per la porta més gran de totes. 

Jaume C. Pons Alorda: Enhorabona, es tracta d’un volum extraordinari.

Lluís Solà: Gràcies. És un llibre que va directe al cor de la poesia. Per no haver-hi altra cosa que poesia no hi ha ni fulls en blanc, per exemple, exceptuant-ne dos tot just al final. En aquest sentit, l’austeritat d’aquest llibre és una cosa calculada: és l’austeritat que jo vull practicar amb la paraula.

J.C.P.A: És com una catedral romànica, la paraula com un monument.

L.S: Exacte. T’he de confessar que la qüestió del temple o del monument que dius és una cosa que m’afalaga, d’una banda, i que m’agrada molt, de l’altra. Perquè, per molt que a la nostra època hem de saber alçar monuments, l’home està deixant de banda la paraula. I no hauria. Si l’home comença a oblidar la paraula s’oblida d’ell mateix, s’oblida de la connexió humana. La paraula és inherent, és constituent de la condició humana i de l’ésser humà. Per tant, a més de les moltes tasques que té la poesia, i que ha tingut la poesia a cada època, jo diria que en aquesta època té una tasca encara més fonamental, que és guardar i custodiar la paraula.

(Podeu continuar llegint aquest article de Núvol ací)