27.02.2018 - 22:00
El científic Lluís Quintana-Murci (Palma, 1970) rebrà avui, a les vuit del vespre, al Palau de Congressos de Palma, la Medalla d’Or de les Balears. Poc devia imaginar l’estudiant del Col·legi Lluís Vives de la capital mallorquina, que començà els estudis superiors de biologia a la Universitat de les Illes Balears i els continuà a Barcelona, que es convertiria en director científic del prestigiós Institut Pasteur de París. La recerca en genètica de les poblacions i immunologia el dugueren a Itàlia, els Estats Units, Anglaterra i França, on viu de vint anys ençà. Fem l’entrevista en un dels despatxos del laboratori que dirigeix, al costat d’una terrassa amb vistes a la Torre Eiffel. Al Pasteur hi ha uns dos mil treballadors. Quintana agraeix l’entrevista, que interpreta com una estona de descans i de connexió amb la seva realitat mallorquina, un forat en una jornada cronometrada. A la meitat de la seva reputada carrera professional, no sembla tenir temps per a perdre.
—Com valoreu que us atorguin la Medalla d’Or de les Illes Balears?
—No m’ho esperava perquè pensava que no em coneixien gaire a Mallorca. Fa vint-i-cinc anys que me’n vaig anar de l’illa. M’han donat més premis, alguns de molt prestigiosos, com el Grand Prix Biomedical de la Ville de Paris. És una gran alegria. És la meva terra i jo m’hi sent molt bé a Palma.
—Com és un dia normal de la vostra vida?
—Amb moltes reunions i sempre he de controlar el temps. La meva vida és molt agradable. He estat director científic de l’Institut Pasteur durant dos anys. Vaig acabar de ser-ho al desembre. Ara que sóc ‘només’ director de laboratori, veig que la investigació és allò que més m’agrada. Encara he de fer gestió, però ara fa referència als recursos de laboratori. La investigació és el meu motor. Allò que més m’agrada és escriure i fer conferències, perquè puc transmetre la nostra tasca al públic.
—Per a poder arribar a dirigir una gran institució francesa com el Pasteur, què cal? Bagatge, voluntat, feina?
—Una gran capacitat de feina, un seguit d’èxits científics que depenen de mi i del meu equip i un sistema extremadament obert, gens endogàmic, que només es fonamenta en els mèrits de la persona. Estic immensament agraït a la República Francesa. Fa vint anys que visc a França, tinc accent quan parl francès. Fins fa pocs anys, no tenia la nacionalitat francesa, però ara en tinc dues. Vaig demanar la nacionalitat francesa per pur romanticisme, perquè aquí pag els imposts i vull tenir-hi tots els drets. No ho necessitava. Amb aquest gest, faig una al·legoria al sistema de la República Francesa. No m’hi he sentit mai estranger. Una personalitat en ciència d’aquí assegurà que jo havia creat una línia científica a França, consistent a mesclar la genètica de poblacions amb la immunologia, sense beneficiar-me de cap herència. És el millor elogi que m’han dit mai. El ‘French Dream’ existeix. He estat director científic del Pasteur per la meva feina i pels èxits professionals que són conseqüència de molta feina i sacrificis voluntaris.
—Quins són els principals projectes que teniu en curs?
—N’hi ha un que forma part de l’African Genome Diversity Project, amb la col·laboració del ‘Wellcome Trust’ de Cambridge, sobre la diversitat genètica de diverses poblacions africanes, per reconstruir els orígens de la nostra espècie. Un segon projecte és veure com ens adaptam als canvis ambientals, des d’un punt de vista biològic, genètic i epigenètic. Som constantment envoltats de patògens i una de les nostres preguntes d’investigació és estudiar com s’ha adaptat el sistema immunitari a l’expressió dels patògens. El fil conductor de la nostra investigació és l’evolució, la genètica i la immunologia. I, evidentment, les malalties infeccioses. Tenim un tercer projecte sobre els factors que afecten la nostra resposta immunitària. No som tots iguals en la resposta immunitària. Seqüenciam els genomes complets d’un grup de mil persones, de vint anys a setanta; meitat homes, meitat dones. L’objectiu és entendre els factors que participen en el sistema immunitari i establir els fonaments d’una medicina de precisió, personalitzada.
Institut Pasteur de París (fotografia: Carles Domènec).—La intervenció de la medicina moderna ha d’haver alterat el procés de selecció natural?
—Des del començament del segle XX, amb l’arribada de la higiene, els antibiòtics i les vacunes, s’ha anat modificant un poc l’acció de la selecció natural, però encara no se sap com. Hem d’esperar un miler d’anys, si parlem en aquests termes.
—En biogenètica sorgeix sempre un debat sobre qüestions morals. Per posar un exemple, és correcte tenir fills si sabem que tenim una probabilitat alta de transmetre una malaltia crònica?
—Aquest problema ja hi era abans. L’hemofília a les famílies reials ja es coneixia des de final del segle XIX. A Alfons XIII li ho van explicar i sabem què va passar. A la religió jueva, feien un poc de consellers genètics, sense saber-ho. Quan et volies casar, el rabí coneixia les genealogies i t’aconsellava. Es forçava l’exogàmia. No hi ha res millor al món, per a evitar una malaltia, que l’exogàmia. La genètica crea preguntes morals i ètiques però no s’ha d’idolatrar, com si fos la solució de tot. No tot s’explica per la genètica. En la majoria dels casos, la relació entre mutació i malaltia no és tan directa. A França, que és un país conservador en aquestes coses, es comença a proposar l’ablació preventiva. Si tens una mutació especial i ja has tingut fills, se’t pot proposar. Per una altra banda, la genètica tampoc no s’ha de demonitzar.
—Ho dieu per la qüestió de les races?
—Jo demostro que no hi ha races. No s’ha de mesclar genètica amb racisme. Als anys trenta, no hi havia genètica i es podia ser molt racista. Arran de la por que les companyies d’assegurances puguin accedir a la medicina de precisió, és evident que el secret mèdic, inclosa la genètica, s’ha de salvaguardar. Per això hi ha les lleis. Confiem en l’estat.
—Si la ciència evoluciona abans que la societat, pot forçar canvis en qüestions culturals?
—La ciència no té ideologia. Els canvis culturals són normals. La ciència ha demostrat que tots venim de l’Àfrica, d’on vàrem sortir ahir, des d’un punt de vista evolutiu, fa tot just 60.000 anys. Jo crec que els meus padrins pensaven que proveníem d’Adam i Eva. En tres generacions, la ciència ens ha format.
—La biologia s’ha acostat al món de l’empresa i al de les noves tecnologies.
—El 50% del meu laboratori fa exclusivament càlcul computacional. Treballem amb dades de genomes complets, amb ordinadors connectats a clústers. Hem hagut de comprar, amb els diners del laboratori, 200 nodes. Jo no ho sabia, tot això, quan vaig començar.
—De què depèn que torneu a Mallorca o a Catalunya?
—Em queda la meitat de la vida professional. A llocs com França, Canadà o els Estats Units et fan ofertes. A mi, me n’han fetes a Mont-real. És molt simple: et conviden i et fan una oferta per a treballar-hi. Aquest estiu em convidaren a la Rockefeller University de Nova York. Tornar dependria de rebre una oferta i tenir els mitjans econòmics per a fer brillar les Balears. Per què no es fa a Mallorca com als Estats Units o Anglaterra, amb iniciatives de filantropia? Tinc molt de respecte per la família March i podrien crear shares per potenciar Mallorca, que és coneguda pel turisme i les sabates però no per la cultura. A Mallorca, no has de convèncer ningú perquè hi vagi a viure. Si m’oferissin una gran oferta a Kansas City, diria que no. Nova York és diferent, però Mallorca ja té tot això guanyat. Empresaris i serveis públics han d’invertir més en cultura perquè, en el fons, duu doblers. Si m’oferissin una cosa bona, no en dubtaria ni dos minuts.
—La vostra pàgina de l’Institut recorda les paraules de Pasteur: ‘El millor metge és la natura’?
—És un lema dur que m’agrada, una al·lusió a la selecció natural. No hi ha res més savi que la natura. Hem de saber com funciona. La millor manera de guarir és entendre-la.
