El conseller a l’exili Lluís Puig havia dit sempre que li agradaria tornar amb Carles Puigdemont. Finalment, dijous passat no el va acompanyar. Una setmana després, ens explica com ho va viure tot plegat de Catalunya Nord estant, on viu actualment. Confessa que va ser un dia amarg, amb sentiments contradictori. I ens explica que Puigdemont els va demanar a ell i a Toni Comín que no l’acompanyessin, que volia assumir el risc tot sol. A més, els va dir que, si l’acabaven empresonant, necessitaria que ells dos continuessin essent una veu lliure a l’exili. Ara, amb perspectiva, creu que la de Puigdemont va ser una bona decisió, perquè ha permès de tornar a ocupar portades a tot el món per denunciar que la justícia espanyola no aplica la llei d’amnistia.”És inaudit que el govern espanyol calli i no faci res quan no s’apliquen les lleis”, sentencia.

Per altra banda, Puig explica que es va assabentar per la premsa que el seu advocat, Miquel Sàmper, seria conseller del govern de Salvador Illa. Sàmper ja no continuarà essent l’advocat de Puig, i la seva causa l’assumirà Jaume Alonso Cuevillas.

—En la darrera entrevista que us vam fer, vau dir que us agradaria tornar amb Puigdemont. Finalment, dijous passat, no vau venir. Com va anar aquesta presa de decisions?
—És un dels moments en què m’ha costat més obeir el president Puigdemont. Ens va demanar que féssim el favor de no acompanyar-lo, perquè ell assumia el risc que comportava tot plegat. Ell l’assumia, i amb raó, un cop analitzada la logística i què podia passar. L’entrada ja era complicada, però, si d’alguna manera s’havia de sortir, amb un era prou difícil, i amb dos o tres era impossible, per un tema de vehicles, allotjaments… Era molt difícil que tot plegat fos un èxit si érem dues o tres persones. A més, tenint en compte que Puigdemont podia ser detingut i empresonat, ens va dir que calia que nosaltres continuéssim essent una veu lliure a l’exili, que continuéssim amb el Consell de la República. Per tant, va ser un dia amarg. Vam viure moments de joia i alegria quan el vam veure allà dalt l’escenari, i de molta inquietud fins que no vam saber de matinada que ja era lliure i fora.

—Formàveu part del petit grup de gent que sabia què passaria, doncs?
—No, no, el que podia passar és el que ha passat, era una de les opcions que podien passar.

—Però sabíeu que tornar a Waterloo era una de les opcions?
—No, no. Ell estava convençut que el deixarien entrar al parlament i parlar-hi. I després, evidentment, no se n’hauria pogut escapar. Això és el que teníem clar i assumit. Si haguessin fet això, amb dues furgonetes de la policia l’haurien detingut tranquil·lament, que era el seu pla. Si sobre la marxa van haver de canviar, per la impossibilitat d’arribar a la porta, és una altra cosa. Era evident que no passava de la porta d’accés. En conseqüència, jo crec que l’objectiu de l'”encara som aquí” ha estat un èxit. La notícia ha sortit des del Japó fins als Estats Units. El ressò internacional que s’ha donat a la causa catalana continua dempeus. Vora set anys després, digues-me tu quina notícia encara continua essent portada dels mitjans de comunicació? Ni guerres ni fenòmens catastròfics no ho aconsegueixen. Això és una de les injeccions de vitamines que tenim, saber que podem continuar explicant-nos dins i fora.

—Per tant, feu una valoració positiva del que va passar la setmana passada?
—De les persones, les amistats i els coneguts del sud de Catalunya que m’envien les seves impressions, a tothom li ha revifat els ànims. I a la gent amb qui em veig físicament, per Catalunya Nord, també. A banda i banda de l’albera, s’ha demostrat que Puigdemont és un home valent, que fa allò que diu, i que continua allà dempeus. Tot el negativisme que s’hi aboca des de tants i tants mitjans de comunicació deu ser per alguna cosa, deu ser perquè és important. Si no ets important, no parlen de tu, ni bé ni malament. Quan tothom parla malament de tu, és que segurament els amoïna aquest tema. I no estan tranquils, no estan còmodes. Puigdemont continua essent l’enemic número u d’un estat repressor. Sovint recordo quan vam poder anar a una sessió del parlament dels Països Baixos. Els diputats em deien que havíem d’estar tranquils perquè els tribunals sabessin el que havíem fet, no passaria res. “Els jutges seran imparcials”, ens deien. En la mentalitat dels països democràtics, no podien entendre que la justícia fes això que ha arribat a fer. Aquest dubte que podíem tenir respecte de nosaltres, sobre la nostra versió dels fets, perquè ells donaven per fet que els tribunals fan justícia, ara va canviant. Ara aquesta gent veu que potser sí que passa alguna cosa. Després de les sentències que hem tingut, de les respostes del TJUE a Pablo Llarena i amb una llei d’amnistia publicada, quasi ens aniria bé que ens demanessin una nova euroordre. Aniríem a un tribunal europeu amb la llei d’amnistia i els diríem: “Mireu, ens volen extradir perquè consideren que no em poden aplicar aquesta llei.”

—Teniu la sensació que darrerament, a escala internacional, havia guanyat la idea que tot havia quedat resolt amb la llei d’amnistia?
—Sí, i dijous passat es va demostrar que no s’ha solucionat pas. I no parlo tan sols de Puigdemont, Comín i Puig. Fa pocs dies ho publicàveu vosaltres mateixos, han estat només un centenar de persones, de les quals un 50% són policies. I els altres centenars que el mateix fiscal va dir que amb la llei s’haurien d’amnistiar? Parlava de més tres-centes persones. Hi ha centenars de persones que continuen amb les vides aturades, i mira que ja han passat els dos mesos que donava la llei. És inaudit, tot plegat. I és més inaudit encara que callin i que no facin res. I després ens munten una gran polseguera pel cas de Begoña Gómez, l’esposa de Pedro Sánchez. Amb tots els respectes, ja s’ho faran. És més qüestió d’estat les reunions de Begoña Gómez que el fet que el Tribunal Suprem de l’estat que governen no apliqui les lleis? És increïble.

—El govern espanyol ha dit que no pot fer res més perquè s’apliqui la llei d’amnistia.
—Si això és tot el que poden fer, anem arreglats! Si diuen això, i ho diuen de debò, és que ja els està bé. Estan conformes que quedi aquesta part de repressió mig oculta, i nosaltres tres tocant els nassos des de fora. Ja els està bé.

—Dèieu que, si Puigdemont hagués entrat al parlament, després hauria estat molt fàcil detenir-lo. Us van sorprendre les decisions que va prendre aquell dia el govern de la Generalitat de Catalunya?
—No ho puc entendre de cap manera. Fins i tot a Pedro Sánchez li hauria interessat més deixar fer el discurs a Puigdemont i en acabat detenir-lo. Cosa que Puigdemont assumia. Són ells mateixos qui estan creant un mite, un heroi o una figura llegendària. Déu n’hi do, quina manera va escollir d’acabar la carrera el govern de Pere Aragonès, amb el conseller Joan Ignasi Elena al capdavant. No ho puc entendre. Res del que van fer no té cap lògica. Hi ha mossos molt professionals i seriosos, i sempre hem dit que havíem d’estar orgullosos de la nostra policia i defensar-la, però el que van arribar a fer dijous no s’entén. No puc entendre res del que van fer per cercar Puigdemont i detenir-lo. Però tampoc el que va passar al parc de la Ciutadella. Van tirar gas pebre a gent que no feia res. No hi havia encaputxats, ni cap mena de llançament d’objectes. No es llançava ni Fairy. He parlat amb gent que hi era, i asseguren que els van deixar entrar, en cap cas es va trencar el cordó policial. Diuen que la policia va anar retrocedint perquè els manifestants entressin dins el parc, i així poder gasejar. Jo no faré de jutge, però no ho trobo correcte.

—Dijous vau votar en contra de la investidura de Salvador Illa. Vau poder votar perquè s’havia aprovat una reforma del reglament del Parlament de Catalunya. Curiosament, el PSC va votar a favor d’aquest nou reglament, tot i que havien estat ells mateixos els qui havien portat el vostre vot delegat als tribunals. Si que han canviat les coses!
—Les voltes que fa la vida, oi? Poques setmanes abans que s’aprovés la reforma del reglament, hi havia una sentència quasi definitiva del Constitucional que anul·lava el meu vot delegat. I, com dius, tot venia perquè el PSC havia portat el meu vot delegat als tribunals. Aquests últims tres anys, hi ha hagut molts periodistes i opinadors que m’han dit que renunciés a la meva acta de diputat, i em sento orgullós d’haver estat tossut i haver aguantat. Perquè gràcies a això s’ha aprovat un nou reglament que, en realitat, és una millora per a tots els diputats del parlament, no tan sols per a mi i Puigdemont. I sobre això que diuen del PSC, no sé si algun dia sabrem per què ha canviat d’opinió. No sé si va ser una de les monedes de canvi d’ERC o els Comuns per a arribar a l’acord d’investir Salvador Illa. Seria una explicació possible, però ho hauran d’explicar ells.

—Un dels nous consellers del govern de Salvador Illa és Miquel Sàmper, que és el vostre advocat. Ho continuarà essent?
—Ho vaig saber per la premsa, i evidentment li vaig enviar un missatge dient-li que em truqués quan pogués. No entraré a valorar si havia de ser conseller o no, això és un tema polític que no entraré ni a aplaudir ni a criticar. Ell deu saber què ha decidit i per què. Però era clar, i així m’ho va reconèixer, que el seu nou càrrec era incompatible amb portar cap causa judicial. I com que Jaume Alonso Cuevillas ja estava personat en la causa del Primer d’Octubre i hi tinc molta confiança, serà ell qui portarà la meva defensa a partir d’ara. De fet, ell ja em portava tot allò que tenia relació amb la causa de Sixena. I si s’ha de coordinar amb Gonzalo Boye, ja ho faran. Ara estem pendents de poder fer el recurs d’apel·lació i després anar al Tribunal Constitucional espanyol. Espero que no facin conseller en Cuevillas i hagi de tornar a canviar d’advocat.

—No voleu valorar políticament la decisió de Miquel Sàmper?
—No, no… Si he de valorar políticament el govern que ha fet Illa, no acabaríem ni en dues hores. Ells sabran per què han fet aquest govern. Hi veig un interès molt clar a desnaturalitzar, desculturalitzar i desnacionalitzar la nació. Queda clar que aquest és el seu objectiu.

—Quina és la vostra situació processal, actualment? Llarena allarga tant com pot la resposta als recursos presentats perquè no pugueu anar al Tribunal Constitucional?
—Sí, és això, però amb el sarcasme afegit que, quan nosaltres vam presentar els recursos de reforma, ho va aturar tot tres o quatre setmanes. Llavors, dos dies abans d’anar-se’n de vacances, Llarena va demanar a les acusacions, és a dir, a la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox, que es pronunciessin. És clar, tot ha quedat aturat. Ara, dijous era allà al jutjat. No ha tingut temps de resoldre els nostres recursos, però sí que n’ha tingut per a gestionar la possible detenció de Puigdemont. I després, fins i tot, ha tingut temps de reclamar a les policies que li expliquessin què va passar dijous i per què no s’havia detingut Puigdemont. És evident que ho allarga tant com pot; per tant, ho pot fer a l’octubre, al setembre o al novembre. No sabem quan ho farà.

—Suposo que, després de tants anys, ja hi esteu acostumats…
—No estem acostumats a aquests tribunals. Tant a Bèlgica com a Luxemburg es deia tal dia a tal hora hi ha la vista o la sentència, i era així. I ningú no ha filtrat mai res. Mai. Per tant, a Europa la justícia funciona en uns terminis clars. I jo m’he acostumat a això. És la primera vegada que presento un recurs al jutge d’instrucció i em respon que ja ho veurem, que dependrà de la feina que tingui o el temps que tingui. El que passa a Espanya no és normal. Quan has vist com funciona la justícia a diversos indrets d’Europa, no pots acostumar-te a aquesta gestió de calendari que es fa des de la política que no es decideix a les urnes.

—Aquests darrers anys, heu viscut uns quants moments en què semblava que podríeu tornar però finalment no podia ser.
—La primera vegada va ser quan es va fer la modificació del codi penal. Va desaparèixer la sedició i es va afinar més la descripció de la malversació. Amb aquests canvis, vam pensar que hi havia un bri d’esperança. Què van fer? Reinventar-se un segon redactat de la malversació per no aplicar-nos l’exoneració. Un text diferent del que deia la sentència del Primer d’Octubre. I ara, amb la llei d’amnistia, s’inventen un tercer text diferent. Això no pot ser. El primer o segon dia de classe de dret ja et deuen explicar que no es pot modificar una acusació sobre la marxa per tal d’anar saltant les lleis. És la segona vegada que modifiquen la definició del que hem fet sense haver estat jutjats i d’una manera diferent de la sentència de l’1-O, en què van jutjar la resta dels nostres companys de govern. Com poden sostenir tres definicions diferents de malversació, si al codi penal només n’hi ha una?

—I com es viu tot plegat? Pensàveu que tornaríeu?
—Amb la modificació del codi penal vaig pensar per primera vegada que hi havia una oportunitat. Però va durar dos telenotícies. I amb la llei d’amnistia, evidentment, hi vèiem una porta clara per a tornar. I mira que pensava: “Tant de bo sigui l’últim de tornar a entrar perquè abans s’hagin amnistiat les quatre-centes persones que estan esperant”. Però no sembla que hagi de passar, això. I, per tant, segon xoc emocional… Ara crec que serà difícil que ens tornem a il·lusionar fins que no veiem fets clars, que no hi hagi cap mena d’opció que ho tirin enrere.

—Aquesta setmana publicàveu un piulet en què recordàveu que aquest agost fa quatre anys de la primera gran victòria.
—Estic molt orgullós de tot el que hem aconseguit aquests anys. Ara ha fet quatre anys de la primera sentència, que diu que aquest Tribunal Suprem no és competent per jutjar-me. A més, en l’apel·lació hi van afegir que no es podia garantir la meva presumpció del dret d’innocència, tal com anaven les coses. Però aquesta no ha estat l’única victòria. Cal recordar la resposta que va fer el TJUE al jutge Llarena quan ell els va preguntar què podia fer per a continuar la meva detenció i extradició. Quan va sortir això, tots els mitjans espanyols van dir que ja havien guanyat, que m’haurien d’extradir. Però des del 31 de gener de 2023, Llarena no ha fet cap nova petició d’extradició. Mira que ha tingut temps! No devia guanyar de tanta golejada com deien, no? A més, en aquesta sentència surt el concepte de GOI (Grup Objectivament Identificable), que crea una jurisprudència per a tothom. I, posteriorment, Neus Torbisco ha coordinat un llibre en què diversos juristes de renom internacional han desenvolupat precisament aquest concepte jurídic del GOI. Tot plegat és molt important.

—Quan veieu que la resta de companys poden tornar, tret de vosaltres tres, us pregunteu per què vós no?
—Crec que no cal que digui que m’he alegrat moltíssim per tots aquells que han pogut tornar. Sempre que he pogut, els he anat a rebre al lloc on vivien o a la porta dels Països Catalans. I per què jo? Segurament, perquè he acabat tenint els mateixos tipus de delicte que el president Puigdemont, això ha fet que jo estigui més revalorat com a delinqüent. Quan a Puigdemont se l’acusava de diversos delictes, jo era un delinqüent petit. Ara que tant a Puigdemont com a mi se’ns acusa de malversació, sóc tan perillós com ell. I jo tinc pendent que em posin data de judici al TSJC per Sixena… Aquest cas també dóna per fer-ne una sèrie de Netflix.