Lluís Puig: ‘La declaració s’havia de fer, perquè així res no tornarà a ser igual’

La textura de la pantalla de l’Skype agafa forma de presó mentre fem l’entrevista. Barrots de píxels. La imatge del conseller de Cultura, Lluís Puig, de tant en tant es fa borrosa, es deforma, la veu es perd una mica. La potència extraordinària de la tecnologia es fa imperfecta i materialitza que la distància entre Brussel·les i Barcelona és imposada per la força bruta. Res no és normal. Ni plàcid, malgrat l’intent d’aprofitar el moment. Cada paraula té un punt de gravetat superior al que tindria si no ens haguessin vulnerat el dret de comunicar-nos lliurement. Evidenciar això és aspre. És sentir allò que tanta gent d’aquest país sent: vivim amb neguit. La rutina ens incomoda i ens fereix per dins. No hi ha normalitat possible mentre el govern sigui a la presó o a l’exili.

La pantalla escup aquest sentiment mentre les paraules expliquen una història que segurament algun dia anirà amb majúscules. L’ofici i el càrrec ens obliguen a ser continguts. Les paraules es trenquen més d’una vegada. La veu, també. Intentem esquivar-ho. Fem preguntes i respostes. Volem saber què va passar el 27 d’octubre, com van viure els consellers aquell primer cap de setmana de República, com van decidir qui feia què i com, què passarà… Cap de les respostes no té tanta força com el dolor contingut que s’endevina. Hi ha la necessitat certa de continuar endavant fins a guanyar perquè hi ha molt en joc, tot, la llibertat.

En una de les respostes el conseller Puig explica com el govern a l’exili va saber que els seus companys de govern entraven a la presó. S’havien repartit els papers, uns a dins del país i uns a fora, dos escenaris per a una mateixa estratègia. Sabien a què s’exposaven, però no es pensaven que davant unes eleccions s’atrevissin a detenir vuit membres del govern amb mesures cautelars. Van veure com ho feien. Parla de veritat, d’una veritat íntima. Penso un segon. Ho escric? Segur que més d’un aprofitarà aquesta declaració per tornar a la banalitat dels adjectius. Jo hi veig la brutalitat de la batalla captada en un segon.

—Vàreu veure la manifestació del dia 11?
—La vam seguir en directe i quan es van encendre les llums dels telèfons mòbils i van il·luminar cap amunt hi va haver gent que quasi plorava. No eren catalans, era gent belga que no donava crèdit a allò que veien els seus ulls. A aquella hora, ja fosc, la manifestació va ser d’una bellesa plàstica extraordinària. Amb aquella imatge es va donar al món un missatge d’una importància cabdal; segurament cap de nosaltres no és capaç d’adonar-se com explicarà això la història, en el futur. I, veient aquesta força, penses: l’afecció o desafecció entre Catalunya i Espanya el dia 22 de desembre serà gaire diferent que la del 19 de desembre? Algú pensa que el 29 de desembre serà diferent que el 22 de desembre. S’han de fer aquesta pregunta. Veient tot el que passa és obvi que no podran fer res.

—Aquests dies hi ha molt de rebombori sobre si estàvem preparats o no per a fer la declaració d’independència. L’altre dia vàreu ser molt clar…
—Jo no vull entrar a criticar ningú, però vaig respondre perquè tenia la sensació que fomentàvem un discurs d’autoinculpació. Com si el poble de Catalunya i els centenars de milers persones que hi ha mobilitzades fossin ingenus, que no sabéssim què fèiem.

—I què és el que penseu?
—La societat catalana és molt madura i s’han de dir les coses com són. Era impossible que el govern tingués control de les fronteres, que tinguéssim exèrcit, que tinguéssim accés als mercats financers. Catalunya les té totes, les estructures d’estat, perquè són estructures socials. És evident que amb la declaració del dia 27 d’octubre ja sabíem que no hi havia res més preparat, més enllà d’algun símbol que s’hagués fet.

—Però ho havíem de fer o no?
—Per què no ho hauríem d’haver fet? Si havíem d’esperar a tenir un exèrcit i controlar fronteres hauria estat una salvatjada. Però ho fèiem per fer un pas més, per trobar algú a l’altra banda de la taula i parlar de com resolem aquesta relació de veïnatge o no veïnatge entre Catalunya i Espanya. L’any 30 ja es deien les mateixes frases. És un problema endèmic no resolt. Calia fer el pas del 27 d’octubre i calia demostrar al món quin era el problema i la situació que vivíem. En pagarem un preu car algunes persones? Què passarà a partir d’ara? Evidentment ningú no té cap manual d’instruccions que digui com s’havia de fer la declaració, ni què s’ha de fer a partir del 22 de desembre, però en tot cas res no tornarà a ser igual. Aquest és el sentiment que vull expressar. No es tracta de si uns consellers o conselleres ho veiem d’una manera o d’una altra. Va haver-hi prou temps i hores de reunions per a veure com enteníem el moment i com hi havíem d’arribar. Jo vaig entrar el 5 de juliol i ja se n’havien fet durant divuit mesos. Si no haguéssim fet aquella declaració on seria el poble de Catalunya? Estaria millor o pitjor? Seria més apoderat, conscient de què vol ser, o ho seria menys?

—Què en penseu?
—Crec que fent allò que vam fer vam donar compliment al que havíem signat a l’abril, al Palau de la Generalitat. Allà, els consellers, els secretaris i directors generals vam signar el compromís de fer el referèndum i aplicar-ne el resultat. Per tant, allò que vam fer el dia 27 d’octubre va ser un compliment del compromís que havíem adquirit i signat d’aplicar la resolució del referèndum. O ho fèiem o dèiem que l’1 d’octubre no havia existit mai. Com podíem mensytenir l’1 d’octubre i aquesta defensa no violenta de les urnes, amb la creativitat i la imaginació, i els que van sofrir violència al propi cos. Com podíem desobeir aquest mandat? Fer la declaració passava davant de tot.

—I això s’entén?
—Sí, tot el món ho entén. Entén que som un poble pacífic, democràtic, cívic que no volem anar contra res i volem anar a favor de tothom.

—Sobre què va passar el divendres 27 d’octubre hi ha molta confusió. Es pot explicar què va passar? Hi ha un rumor que hi havia trenta-set decrets preparats per a signar aquell mateix dia…
—Jo no tinc constància de si hi havia uns decrets per signar. Nosaltres teníem clar que hi podia haver represàlies i que havíem de veure com ens organitzàvem en aquell moment i descansar una mica. Parlem de divendres… A partir d’aquell moment tot va anar mot de pressa.

—Sí…
—Des de divendres a la tarda fins diumenge vam estar el cap de setmana reflexionant, rebaixant la pressió. Si no ho recordo malament, va ser diumenge a la tarda quan ens van demanar si volíem formar part d’una expedició fora de Catalunya per reunir-nos i pensar en les opcions hipotètiques que tristament han acaben succeint.

—Quines opcions vàreu preveure?
—Vèiem clar que ens feia falta un equip a Brussel·les, no únicament per a restar a l’empara de la justícia belga, sinó perquè des d’aquí, amb el nostre president al capdavant, tenim una capacitat molt gran d’interlocució amb tot el món. Era inimaginable que fos possible des de qualsevol altre racó d’Europa. La proposta que ens va fer el president de venir a Brussel·les és ideal. Aquí podem parlar amb tothom dels cinc continents. La justícia belga farà allò que hagi de fer, però és evident que aquestes setmanes podem treballar aquí com a govern legítim a l’exili. Això ens permet d’explicar-nos a tot el món. Molts no sabien què passava a Catalunya, ni tampoc quina era la cara no tan amable d’Espanya.

—I quina altra opció vàreu considerar?
—Les dues opcions complementàries eren que alguns declaressin davant la justícia espanyola i els altres davant la belga. Això és el que vam pensar. Els resultats ja veieu si en són, de diferents. Potser l’Europa que tenim no és tan igual per a tots els ciutadans.

—No ús imaginàveu que podien empresonar els consellers que van anar a declarar, com a mesura cautelar? Pensàveu que els que es quedaven al país podrien fer accions de govern?
—Pensàvem que als consellers que es presentaven a declarar a l’Audiència Nacional no els aplicarien la presó com a mesura cautelar. Per a nosaltres, era lògic i evident que podíem continuar treballant des de tots dos llocs conjuntament. La nostra depressió i tristesa quan vam saber-ne el resultat ens va fer molt mal.

—Estàveu junts quan vàreu saber que els vostres companys de govern entraven a la presó?
—Va ser… un cop fort, aquell. No l’esperàvem. A mesura que passava l’estona anàvem veient les peticions de la fiscalia i cada vegada el temor més gran. No esperàvem que es comencés un procés d’eleccions amb vuit consellers electes del govern de Catalunya a la presó. Tothom deia que l’Audiència no era el lloc competent per a tractar aquest cas. La prova, la tenim ara, quan el Tribunal Suprem reclama que li traspassi aquest cas. Tenim més de la meitat del govern a la presó per una Audiència Nacional que no és competent per a portar aquest cas. Això és inaudit. No hi ha cap país d’Europa on pugui passar una cosa així.

—La decisió de qui es quedava en un lloc o en un altre va ser estratègica o personal?
—Des del primer dia vam acordar que davant les dues opcions, cada persona triés què volia fer. Hi va haver un respecte absolut a la posició de cadascú, perquè, més enllà de la responsabilitat de consellers o conselleres, hi havia uns aspectes familiars i personals importants a l’hora de prendre decisions. No sentireu mai ningú que critiqui cap altre membre del govern per la decisió que es va prendre. La decisió es va prendre sabent que feia falta gent a Bèlgica i gent a Catalunya per a treballar en el camí que havíem començat.

—S’havia dit que éreu un conseller dels que veníeu? Hi va haver canvis?
—Jo el dia 31 d’octubre tornava a Catalunya amb Quim Forn i Dolors Bassa per fer algunes coses personals que havia de gestionar. El dia 1 vaig tornar a Bèlgica conscientment, tal com havia decidit.

—Feia molt poc temps que éreu conseller. Això us pesa?
—Els consellers nous som en Jordi Turull, en Quim Forn, la Clara Ponsatí i un servidor. En Quim Forn des de l’Ajuntament de Barcelona estava molt al cas de tot el que es feia, en Turull des del parlament també i jo feia set anys que era a la Direcció General de Cultura Popular. A l’abril, com a director general, ja havia signat el compromís de portar el referèndum endavant. La persona que ho va seguir des de més distància era la consellera Clara Ponsatí des d’Edimburg. No podem al·legar mai ignorància ni altres causes… Tots som adults i sabíem on ens ficàvem i el risc que podíem assumir. Tot i no ser imaginables aquestes mesures cautelars tan desproporcionadament salvatges que veiem.

—Tot plegat és molt dur.
—No és gens agradable veure quants dies fa que els Jordis són tancats a la presó per haver intentat que la manifestació del dia 20 de setembre a la conselleria d’Economia fos pacífica; ni els dies que fa que són tancats els membres del govern; ni això que s’ha fet fer als membres de la mesa del Parlament, etcètera, etcètera… Esperem que Europa en prengui nota i vegi que no és l’Europa que volem per al futur.

—Heu dit: això que s’ha fet fer a la mesa del parlament…. Creieu que als consellers també els faran una pressió molt forta per condicionar la seva llibertat provisional al fet que quedin inhabilitats políticament?
—No vull ni pensar-hi, deixa’m dir-ho així de clar.

—….
—Si ben aviat poden ser al carrer n’estarem encantats. El primer dret bàsic d’una persona és estar lliure. No pot ser que estiguin tancats per haver complert un programa electoral i que es vulgui fer veure que si se’n penedeixen potser els donaran la llibertat. Això ja ho feia Torquemada durant la Inquisició. És esgarrifós que et diguin que renunciïs a les teves idees i si no moriràs a la foguera. No vull pensar en això. Tant de bo el govern tancat a la presó pugui sortir-ne ben aviat.

—Sembla que us presenteu a les eleccions?
—Ja s’ha confirmat la llista?

—Diuen que sí. Ho podeu confirmar?
—M’ho van demanar i em vaig oferir tant al president com al PDECat. Els vaig dir que si els feia falta podien comptar-hi i vaig deixar els documents signats. Però tinc entès que és el dia 17 que es tanquen les llistes. Em sentiré molt a gust a la llista del president. La meva fidelitat és total al president com a símbol del país, com a institució, i mentre ell m’ho demani li continuaré fent costat.

—Què ha de fer el parlament el dia 22 si es guanyen les eleccions?
—A mi m’agradaria que el resultat del 21-D eixamplés la base social de les opcions catalanistes i de progrés. Són unes eleccions en què els vots compten tant com en el referèndum i m’agradaria que creixés el nombre total de vots i diputats. Si això passa, el camí serà continuar endavant. No sé a quina velocitat.

—Per què? Creieu que Europa reaccionarà?
—Serà una campanada més. Si després de tot això que passa augmenten els vots i els diputats arribem a un moment on poca cosa més hi ha a dir. Això seria important per a arribar a una taula de negociació per a parlar de com es refà el diàleg entre Catalunya i l’estat espanyol amb una relació tan malmesa. Hem de posar fi a aquest foment de l’anticatalanisme i que això doni vots. Amb aquestes fórmules salvatges que volen gestionar Catalunya no s’ha arreglat res. Tota la feina que penso fer fins al 19 de desembre a la nit, que acaba la campanya electoral, serà amb l’ànim de fer créixer vots i diputats.

—El president ha de ser Carles Puigdemont?
—A la llista que jo he demanat d’anar sí.

—Heu vist les accions que han fet els treballadors del Departament de Cultura per mostra el desacord amb l’ocupació de les institucions?
—Sé que ahir van fer una cadena des del Palau Marc al Palau Moja, d’una extensió considerable. Tot el personal del Departament de Cultura són una gent extraordinària, des dels administratius, als tècnics, els equips de suport… Són una gent molt implicada amb la cultura del país. Jo només puc estar agraït de la seva presa de posició. L’article 155 ha impedit la compra de llibres nous per a les biblioteques públiques, ha vulnerat l’inici de creació de biblioteques, que era previst per a aquesta tardor, recordo que una era a Sort. El 155 ha aturat la restauració d’una de les façanes de la Seu de Lleida, i tantes coses… Ha aturat tantes altres coses! Costa molt d’entendre que per voler aturar unes mesures polítiques facin mal a la cultura, en qualsevol àrea. Això no es pot entendre de cap de les maneres. Cap polític no pot defensar que amb l’aplicació d’aquest 155 s’aturi res i que les persones en surtin perjudicades.

—En un moment com aquest, els funcionaris preserven la institució?
—La posició dels treballadors és d’una gran valentia. Jo només puc agrair-los i donar-los tot el meu suport. Sento un orgull molt gran quan veig això que fan. I m’arriba que aquesta actitud es va escampant per més conselleries. No pot ser que el senyor Millo digui que al país no passa res, que tot continua igual i que el país està en pau. Doncs no. Les biblioteques no poden comprar llibres nous i es deixen de fer coses cada dia. Fa mesos que tenim l’economia intervinguda. Com poden dir que tot va bé?