Lluís Permanyer (Barcelona, 1939), el cronista i periodista cultural que ha recuperat la història de Barcelona i vetllat per la ciutat, avui, 5 de setembre, fa vuitanta-cinc anys. El trobem animat, d’una peça. Ens explica que aquest estiu s’ha llevat cada dia abans de les set. I cap a quarts de vuit ha sortit a passejar, abans no piqui el sol. “És la manera que m’assabento de què passa a la ciutat”, diu. Se l’estima i se’n sent corresponsable. La gent també s’estima Permanyer. El paren pel carrer i li donen l’enhorabona per l’últim article que ha escrit o li diuen que no deixi de ser com és. Des d’una senyora que se’l creua i el reconeix fins a un motorista que es para expressament per saludar-lo o el conductor d’un autobús. I això ell ho explica amb gran satisfacció. Tot i l’edat, continua vetllant per una Barcelona cívica, humana i de cultura, condicions que com més va costen més d’assaborir en una ciutat estressada i rebregada.

Passem amb ell una bona estona i ens explica un munt d’anècdotes i d’històries, de detalls d’una Barcelona que va desapareixent i d’uns personatges que l’han anat connotant i conformant. D’Oriol Bohigas i Pasqual Maragall a Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa.

Vam pensar que seria una bona cosa demanar a Permanyer que triés un espai de la ciutat que fos significatiu per a ell i aquest espai serviria de marc, de paisatge, per a fer-li les fotografies. I va triar el xamfrà de davant l’edifici de la Pedrera d’Antoni Gaudí, al passeig de Gràcia. En aquest lloc, s’hi concentren moltes de les seves passions barcelonines, són alguns dels seus grans temes: l’Eixample d’Ildefons Cerdà, el Modernisme i la figura de Gaudí, i el passeig de Gràcia. D’aquests temes, n’ha escrit uns quants llibres. Ens comenta que al llarg de la seva llarga trajectòria de periodista i d’escriptor n’ha escrit més de vuitanta, de llibres.

Li comentem la quantitat de temes que li són propis en l’espai triat per a les fotografies i engega, parlant del passeig de Gràcia:

—El passeig de Gràcia, tens raó, que també és un espai vital important. És el passeig més antic de la Barcelona moderna, perquè es va inaugurar el 1827, o sigui, abans de l’Eixample d’en Cerdà. I en Cerdà, quan fa l’Eixample, respecta el passeig de Gràcia, perquè hagués pogut esborrar-lo. En canvi, no va fer pas la rambla de Catalunya ni la plaça de Catalunya, que són coses que van venir després. Però si el passeig de Gràcia li hagués fet nosa, hauria pogut eliminar-lo.

—Un dels elements que no es van respectar de l’Eixample van ser els patis interiors de les illes.
—Jo visc al carrer de Casp, i en el nostre interior d’illa encara hi queda una palmera. Però això es va perdre perquè la gent de l’ajuntament d’aquí i, després, els catalanistes com en Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner estaven indignats per la imposició de Madrid del pla Cerdà, que no havia acceptat que fos un jurat popular qui triés el pla i va imposar el de Cerdà. De fet, fins i tot, es van inventar una llegenda urbana maliciosa: deien que Cerdà no era ni català. I saps per què va triar Madrid? Perquè l’Eixample afectava set municipis i hauria estat complicadíssim negociar amb cadascun dels municipis i arribar a un consens.

—El pla Cerdà era d’una gran modernitat.
—Cerdà, que era un progressista, no es va inspirar en els campaments romans, això és mentida. És un projecte de socialisme utòpic. Ell va fer aquest sistema d’organització de manera que tant els rics com els qui no ho eren tinguessin les mateixes oportunitats positives, objectives, d’insolació, de ventilació i de circulació. Per això la superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà.

—Ara us volia preguntar per les superilles.
—Volen fer una zona més verda i per a vianants, però no aconsegueixen sinó desplaçar el problema a uns altres carrers. Perquè els cotxes han de circular per algun lloc i, per tant, carreguen més el carrer de València i la Gran Via. Això també ha comportat una nova valoració de les finques i, automàticament, arriba la gentrificació de l’Eixample. I això és anti-Cerdà. Un grup d’arquitectes, entre els quals l’urbanista Josep Antoni Acebillo, van posar una denúncia i el jutjat els va donar la raó. L’ajuntament de Colau va tirar pel dret perquè tenia majoria. Això era molt típic de l’ajuntament de Colau. Ara en Collboni ho ha aturat. I mira que quan es va aprovar la superilla, ell afavoria la majoria del govern de Colau, que necessitava els socialistes perquè no tenia majoria.

—Creieu que la Barcelona d’ara ha perdut pistonada en relació amb la Barcelona de fa uns anys?
—Durant els vuit anys de la Colau, sí. I amb els últims socialistes, també. Perquè tant en l’època d’Hereu com en la de Clos ja feia baixada. La millor època va ser la dels Jocs Olímpics de Maragall, que era un home sensible, i la intervenció d’Oriol Bohigas. Però, en canvi, el cas de Joan Clos és molt paradigmàtic pel nivell d’incompetència. Va ser un gran regidor de Ciutat Vella, que és un districte molt difícil i en aquella època encara més, perquè no s’hi havia fet tota la transformació, però no va ser un bon alcalde. I Jordi Hereu és massa bona persona.

—Quina Barcelona diríeu que tenim ara?
—Bé, és una Barcelona, la d’en Collboni, amb bones intencions. El pla Endreça és una de les coses que ha fet des de bon començament. Com es fa una bona política a les ciutats? Doncs cuidant-ne els detalls i la proximitat. Perquè els ciutadans veuen si es neteja el carrer i si hi ha un bon enllumenat. Aquestes coses es detecten de seguida i amb això no poden enganyar. Això és política municipal. La política nacional és molt diferent, és tot abstracció i sí que poden enredar. Jo crec que l’ajuntament de Colau va ser un fracàs perquè amb la Barcelona dels detalls va ser una catàstrofe. Colau va guanyar unes eleccions sense pensar-s’ho i ningú del seu equip no havia treballat mai en un ajuntament. I és molt complicat, perquè tenen una legislació burocràtica terrible. És clar, van començar molt malament.

—Sou partidari de recuperar el tramvia?
—A la banda del Besòs, de la Diagonal inferior, encara, però a la banda de dalt, no. I no serveix de res unir el tramvia per la Diagonal, perquè els que vénen de Badalona no van a Sant Joan Despí. On van? Al centre vital de la ciutat. Per a mi, la solució és la que ja funciona: la línia d’autobusos. A banda, la Diagonal és el carrer més important de Barcelona, el més llarg i el més modern. És un espai noble. Tu posaries el tramvia als Camps Elisis de París? O al Prado, a Madrid? Si sempre hi haguessin estat, seria diferent, però aquí vam fer fora els tramvies. I, a més, quants anys estarà la Diagonal en obres? I, finalment, et pregunto: al saló més noble de casa teva, hi posaries un bidet?

—Què voleu dir?
—Que un bidet és un artefacte del segle XIX, com el tramvia. I no resol res. En canvi, la línia d’autobús permet posar-la demà mateix i sense cap despesa. Si no funciona, l’endemà treus la línia. I despesa zero. En canvi, l’estructura del tramvia, si la poses, ja no la trauràs mai més. I tot aquest moviment de circulació castigarà altres zones.

—Sou això que en diuen un senyor de Barcelona. Aquesta figura, que sembla que ja arriba al seu final, quina idea de Barcelona representava?
—Sobretot, representava una burgesia. Quan els estrangers em pregunten quin rei o quin govern va fer l’Eixample, els dic que ni rei ni govern: la burgesia. Hi havia una burgesia d’una empenta espectacular i, a més, generosa, i amb les deixes que feia es feien els projectes públics. Però tot això s’ha anat esmicolant i perdent.

—Què ha passat amb aquesta burgesia culta i cultural?
—Abans, Hisenda no castigava tant, i casos com el de la Fundació Vila Casas són molt particulars, perquè en Vila Casas no tenia fills i va deixar tota la seva fortuna al bé públic. Però cada vegada és més difícil trobar casos d’aquests. I, a diferència dels Estats Units, aquí no s’ha fet mai una llei de mecenatge. Per altra banda, aquesta burgesia barcelonina té una singularitat: es parla del seny i la rauxa, oi? Doncs la rauxa d’aquesta burgesia es troba enfortida encara per un punt anarquista.

—No us segueixo.
—Sí, un punt anarquista. I aquesta és la diversitat que tens a l’Eixample, que és la que enamora tot el món. Cada casa és diferent. A París tu camines un quilòmetre i mig i tot són cases del segle XVIII iguals. I aquí en dos dies veus més arquitectura que a París, Londres o Berlín en quinze dies. I, a més, en aquestes ciutats has de caminar molt per anar d’un punt a un altre.

—Abans m’explicàveu que ara a l’estiu sortiu a caminar cada dia a quarts de vuit, quan el sol encara no pica.
—Cada dia una hora, una hora i quart, amb recorreguts diferents per a veure què passa. I tot allò que veig que no funciona, ho denuncio, perquè els qui manen viuen als despatxos i no ho saben. O bé tenen una organització equivocada. Et posaré un exemple.

—Digueu.
—La neteja. Que això és el detall, la neteja. Davant de casa van fer una ampliació de l’espai escolar, perquè els 1.500 alumnes del col·legi dels Jesuïtes puguin gaudir d’una vorera més ampla, que s’ha menjat una part de la calçada. Hi han posat jardineres, hi han posat flors i bancs. Què passa? Hi ha una senyora del servei de la neteja que trobo escombrant. M’explica que ella només neteja, que si hi ha una llauna dins una jardinera, que no la pot tocar. Perquè les jardineres depenen de Parcs i Jardins. A vegades et pots trobar cartons plegats a terra, dels sensesostre, que s’instal·len allà a la nit. Els cartons tampoc els pot recollir la senyora que escombra, ha de venir el servei dels cartons a recollir-los. I si aquests cartons han quedat amagats sota les jardineres, no els recull ningú. Sí, els recullo jo. Això en Collboni no ho sap i els del pla Endreça, tampoc. Perquè els departaments no estan connectats i perquè la mentalitat del funcionari és: jo m’ocupo de les meves coses i no vull complicacions.

—Què fa que us preocupeu de tots aquests temes ciutadans?
—Estimo la ciutat i em surt de mi, perquè sóc una persona que miro de ser endreçada i no molestar els altres.

—Aquesta actitud també és una manera de fer de cronista de la ciutat?
—Sí. Intento de fer de cronista no solament de les grans visions que han tingut altres cronistes, sinó també del cronista dels detalls. I, per això, de vegades en els meus reportatges, o en les meves notes, dono informació d’una cosa que no funciona del carrer.

—Com us vau convertir en cronista de la ciutat?
—Ho vaig demanar. Jo vaig fer la carrera d’advocat per mirar de ser diplomàtic i marxar d’aquí. Però no me’n vaig anar i vaig estar vint-i-dos anys fent de periodista a la secció d’internacional de La Vanguardia. En època de la dictadura, era una secció on podia escriure en contra de la guerra del Vietnam o en contra dels Estats Units i no passava res. En canvi, si feies una crítica dels tramvies, l’endemà rebies una trucada. Però després, quan es veia el final del règim franquista, em va començar a interessar molt la ciutat, que va agafar una línia interessantíssima, i vaig preferir escriure de Barcelona que no pas sobre el Vietnam. I vaig començar a fer una secció a l’última pàgina del diari que es deia “País” (era abans que sortís el diari).

—També fèieu periodisme cultural. La vostra relació amb grans artistes és ben coneguda. Com vau entrar en contacte amb el món de l’art?
—Per influència del meu pare. El meu pare dibuixava i feia caricatures i el diumenge al matí, sortint de missa, anàvem a comprar dolços i a veure totes les exposicions. Ell coneixia tots els artistes, perquè els comprava obra, també. I a mi tot allò m’interessava. Però el que em va permetre de conèixer alguns artistes importants com en Miró, en Dalí, en Tàpies, en Cuixart, va ser quan vaig començar a fer el “Qüestionari Proust” a la revista Destino.

—Tinc entès que Tàpies i Brossa havien sopat a casa vostra, que us vau fer bons amics.
—Venien a sopar a casa i nosaltres anàvem a casa d’ells. Perquè els Caps d’Any els passàvem sempre a Campins, amb els Tàpies, en Brossa, en Lluís Maria Riera i la Maria Lluïsa Borràs. Però després hi va haver un moment que en Tàpies i en Brossa es van enfrontar i jo vaig triar en Brossa. Un dia, sopant a casa, veient que en Brossa no venia, la Pepa, que se la veia una mica incòmoda, va dir: “Em sembla que el poeta no vindrà”. I era perquè hi havia els Tàpies.

—Devia ser dur haver de triar.
—Sí, però en Tàpies era molt particular. No era autèntic. Una vegada vam tenir una discussió perquè ell sostenia que un gran artista necessàriament havia de ser un gran home. I jo li deia que no. Però ell, de fet, dient això volia singularitzar-se en aquest sentit.

—També vau ser bon amic de Chillida.
—I tant. Sempre que anava a San Sebastián anava a dormir a casa d’en Chillida. I l’escultura del parc de la Creueta del Coll, hi és gràcies a mi.

—Com va anar?
—Un dia, vaig dir a Oriol Bohigas i a Acebillo: “Veig que poseu escultures a la perifèria de Barcelona per monumentalitzar aquests espais que han crescut d’una manera caòtica. Penseu encarregar-ne una a Chillida?” I em van dir: “Ja ens agradaria, però no el coneixem.” I jo: “Oh, doncs jo en sóc amic íntim. Poseu fil a l’agulla immediatament.” Vaig trucar a en Chillida i em va dir: “M’encantarà, si l’espai m’interessa.” I ara t’explicaré per què em va dir això.

—Per què?
—Temps enrere, m’havia explicat que l’Ajuntament de París li havia contractat una escultura per a col·locar a la plaça dels Vosges, la plaça més antiga de París. Va fer el projecte, va presentar la maqueta i els va agradar molt. En Chillida va posar com a condició que eliminessin la circulació rodada de la plaça. Li van dir que allò era impossible, perquè els veïns no ho volien. Li van dir que li compraven l’escultura igualment, però ell no els la va vendre. Sabent això, vaig escriure una carta manuscrita a Pasqual Maragall explicant-li el modus operandi per a triomfar. Primer: digues-li que voleu una escultura seva. Segon: envieu-li dos bitllets d’avió (sempre l’acompanyava la seva dona, la Pili, a tot arreu). Tercer: Oriol Bohigas l’havia d’esperar a peu d’avió. Quart: que només li ensenyés els espais, sense dir res, i esperar que Chillida es manifestés. En el segon espai que Bohigas li va ensenyar, que era la Creueta del Coll, li va dir: no cal que m’ensenyis res més, la vull fer aquí, perquè aquí faré el mite de Narcís. L’aigua havia de reflectir l’escultura, com Narcís es va mirar a l’aigua. Per això, el millor lloc per a observar-la és dalt la muntanya. Després de ser inaugurada, en Maragall, sempre que em veia, em deia “estic en deute amb tu.” Un deute que no em vaig voler cobrar mai.

—Tornant a la ciutat i els seus artistes: Miró, Tàpies, Brossa tenen unes fundacions que ens permeten de conèixer i divulgar la seva obra. Certament, la Fundació Miró té una entitat superior, també per l’edifici obra de Josep Lluís Sert…
—…I perquè fan grans exposicions que no són d’ell, cosa que no passa a la Tàpies.

—Són fundacions amb problemes de finançament.
—La Miró anava bé fins a la pandèmia, quan va venir el col·lapse. I com que Espanya-Madrid és un estat de les autonomies que no descentralitza la cultura, no els donen l’ajuda que els pertocaria. Això no passa a França-París. Malgrat ser l’estat més centralista del món, sí que descentralitza la cultura.

—Per acabar, quins objectius creieu que té Barcelona en relació amb el món de la cultura?
—Doncs, precisament, que aquesta ciutat, que ha estat avantguardista en el món de la cultura des de bon començament, ja des de l’època medieval, amb el gòtic, amb la llengua, que és cultura escrita, la cultura arquitectònica…, que pugui superar l’estat de les autonomies, del qual ha sortit molt perjudicada. Perquè és un estat que ho concentra tot a Madrid. Per exemple, jo vaig veure el dia que van sortir del Museu d’Art de Catalunya Pasqual Maragall i la baronessa Thyssen.

—I?
—Maragall li ensenyava l’espai com a possibilitat per a acollir la col·lecció. I quan a Madrid se’n van assabentar, la van xuclar cap allà, perquè tenien disponibilitat econòmica. I on van posar el Museu Thyssen? A l’única ciutat on, en un estat de les autonomies, no hauria de ser. Que és qualsevol ciutat d’Espanya excepte Madrid. I de Madrid, van triar l’únic lloc on no hauria de ser, que és davant el Museu del Prado, on hi ha gairebé els mateixos pintors en formats grans. A la Thyssen els formats són més petits, perquè és el format del col·leccionista. Els col·leccionistes no acostumen a tenir quadres de vuit metres.

—Parlant de formats, què us semblen les cares de gran format de Plensa?
—M’interessava el Plensa del començament. El del passeig del Born, les figures de ferro colat, i no aquestes cares, que és ridícul, però ha de vendre.

—I les reixes que ha posat per a les portes del Liceu?
—Això, encara. Era un repte difícil, però ha fet una cosa que és funcional i que compleix una missió.

La xerrada s’allarga. En Permanyer és un gran narrador i té la memòria engreixada. Que per molts anys.