Lluís Marco: “Jo, fill de murciana i d’alacantí, no vull ser espanyol”

Lluís Marco i Fernández (1949) és un actor veterà de teatre, de doblatge i de televisió. Nascut a Badalona, i autodidacte, la seva carrera professional comença a trenta-tres anys, quan l’empresa familiar s’arruïna, i emprèn aleshores dècades d’èxits a l’escenari. De L’oncle Vània a Ventdelplà. De doblar Danny DeVito a fer Hospital Central. Ara, amb 73 anys, mig retirat, viu la política amb passió, i en aquesta entrevista biogràfica ho demostra: explica intensament el perquè del desengany amb el PSC (havia arribat a fer de teloner de mítings de Montilla i Chacón), el perquè en comptes de passar-se a ERC va passar a votar Junts (“del procés només salvo Puigdemont”), i el perquè també ara se sent desenganyat amb el partit. Home sense pèls a la llengua, Marco rep VilaWeb al menjador de casa, a Badalona, per parlar de la seva intensa vida, primer, i de política, després.

—Qui era la vostra mare?
—La Consuelo era xarcutera, treballava en una cansaladeria al mercat. La meva mare era de Múrcia i va venir amb tres anyets. Ella em va ensenyar a estimar i treballar. El meu pare era de Callosa del Segura, Alacant (el pare del meu avi havia estat alcalde franquista del poble). I la meva mare era de Molina del Segura, Múrcia. Tots dos regats pel riu Segura. Curiós. En principi el meu pare era mecànic, però va entrar al negoci de la mare, que físicament va tenir molts problemes. I el negoci es va ampliar a fàbrica d’embotits als anys setanta, amb delegacions per tot Espanya. Fins que ens vam arruïnar.

—“Arruïnar-me em va anar bé”, he llegit que dieu.
—Sí, arruïnar-me em va anar bé. Va ser la meva salvació, la meva felicitat. Fins aleshores jo seguia el negoci familiar, i el teatre era vist com un signe de gent bohèmia, de gent que no es guanyava la vida. Els meus oncles s’hi havien dedicat, però no van ser econòmicament ni artísticament estables. I a casa m’ho van anar traient del cap. Això sí, en lloc d’anar a jugar a tennis com els executius, jo me n’anava a fer teatre. I quan em vaig arruïnar, a trenta-tres anys, vaig dir-me: una segona covardia a la vida, ja no te la pots permetre. I vaig passar al teatre.

—Quina va ser la primera covardia?
—Continuar el negoci familiar i no fer teatre directament. Amb set anys, vuit, nou, ja m’agradava el teatre. Oblido el text que vaig fer ahir, però et podria començar a recitar poesies apreses de petit: “Y que yo me la llevé al río, creyendo que era mozuela, pero tenía marido. Fue la noche de Santiago y casi por compromiso.” Amb tretze anys m’ho vaig aprendre. Era una cosa que formava part de mi. Jo havia anat a veure tot el que es feia al Lliure de Gràcia. Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Anna Lizaran, la Carlota…, aquell teatre l’adorava, jo. Era innovador, diferent, la catedral. I avui encara ho penso.

—Què vau estudiar?
—Havia fet el primer curs d’econòmiques. I màsters a EADA per posar-me al dia de la cosa comercial i ampliar una petita empresa, i fer-la més gran. I no, no vaig estudiar mai teatre en una escola. Sóc autodidacte total. I amb la sort enorme d’haver treballat amb Mario Gas, Lluís Pasqual.

—Poc habitual, que a trenta-tres anys féssiu el canvi. I us en vau sortir!
—Llegia Brecht, Sartre, Shakespeare, Ibsen. El teatre formava part de la meva quotidianitat. I vaig agafar un moment meravellós, els anys vuitanta, que hi havia molta feina. Van sortir les televisions. També he fet molta imatge.

—I doblatge, molt de doblatge.
—Danny DeVito, Bruno Ganz. Tot el cine que sé, l’he après doblant. Dels bons actors i dels mals actors. Quan en treus el so, veus què fa l’actor. I els bons actors no intueixes mai quan parlaran. O la composició.

—Quina era la llengua de casa?
—A casa parlàvem en castellà. La meva dona sí que és catalana d’arrel, i a taula la meva dona, i els meus fills parlaven amb la meva mare en català, però jo en castellà. La meva mare i el meu pare el parlaven molt bé, el català, perquè es van preocupar molt, a diferència del que passa ara, que canviem d’idioma, d’intentar aprendre el català. Ho van fer. Estimaven Catalunya. I no perquè vinguessin a salvar Catalunya. Sinó perquè Catalunya els salvava a ells de la misèria que hi havia a Espanya.

—El vostre fill, Carles Marco, triomfa en el bàsquet. I la filla, Marta Marco, és una actriu reconeguda. Ho heu fet bé, això de pare.
—Això és la meva dona. Pertanyo a una generació egoista, en això. Masclista. A mi em van criar dues ties i una mare. El pare era com jo. Jo m’he enganxat a la meva dona. És ella, qui ha fet aquesta obra, els fills, que me’ls estimo més que el teatre. Jo li ho dec a ella. Sobretot els primers deu, dotze anys. Va suplir molt. Després, sí, amb la paraula, el raonament, ho he intentat tot. Però els primers deu anys, sense ella, no ens n’hauríem sortit.

—Pocs bolquers vau canviar, veig.
—Diria que cap. I amb els néts ja faig tard!

—Heu viscut abusos de poder dins el teatre?
—Injustícies, sí que n’he vistes. I abusos de poder. Però que fossin denunciables, no. I jo els he denunciat en el moment. No em val fer-ho a pilota passada. El Joan Ollé jo el vaig renyar molt perquè es fotia massa whisky a l’edat que tenia. Jo, que també mamo molt, sé que hi ha una edat que la creativitat ja no ve fotent-te una copa. A quaranta anys, aguantes copes, dos dies sense dormir, i avall. A partir dels cinquanta, o treus les copes o no crearàs res. Fins i tot, vaig deixar de treballar amb ell. Fins que no et curin o t’assemblis al que jo he fet: intentar de millorar, perquè tinc fills, i som un exemple per les noves generacions.

—Ara heu acabat de filmar La mirada de la Fiona.
—La vaig fer amb una condició. És una bona idea, una bona sèrie, i una canalla jove estupenda. Però vull que consti que em costa diners venir aquí. Jo inverteixo per venir aquí, perquè TV3 no us paga prou. És quasi indignant el que et volen pagar, quan has tingut caixet, bagatge, en aquesta professió. En Flotats, quan va arribar, va agafar la Bruquetas, en Lluís Torner, amb uns sous molt dignes, treballant com si fos el TNC. Ara va al revés.

—I TV3 per què no els paga prou?
—Perquè està arruïnada. No hi ha diners. No pot pagar. Les seves infrastructures han anat creixent, i és cada vegada més gran. I només poden posar 25.000 euros en una pel·lícula. La infrastructura de TV3 és enorme, pesada i impossible de suportar. I se li ha de posar el cascavell al gat. En lloc de dir tantes bajanes com diuen tots els nostres polítics, que es fotin a treballar, cony.

—Sèries que recomaneu de les que mireu ara?
—Memòries d’una escriptora. Sobre l’autora de Memòries d’Àfrica. És a Filmin. És genial. Són molt lents. No són mediterranis. I et donen temps. L’experiència aquí la foten a les escombraries. Jo veig sèries noruegues, daneses, i els actors grans els donen papers petits, perquè quan un ha après l’ofici, enriqueix molt. Aporta a la gent més jove. Aquí els fa vergonya venir-te a buscar. Perquè cobres!

—Quan vau fer el clic independentista?
—Jo no era independentista de debò. Jo era federalista. Jo creia que, com a Alemanya, Espanya podia ser una conjunció de nacions, i que quan es morís Franco faríem una bona federació. Allò que els socialistes, que són els qui més m’han enganyat, pregonaven. Aquesta gent parlaven de l’Espanya federal, la plurinacionalitat, plurilingüe, la pluripunyetes. Aquesta és en la que jo creia. I en tot aquest procés m’he adonat que és una fal·làcia, que l’estat espanyol està podrit. I nosaltres no ho farem, però el meu nét, possiblement.

—I el clic va ser amb l’estatut?
—Abans. Quan la guerra de l’Irac jo tenia una certa popularitat. Vaig fer de teloner del Montilla, del Zapatero i de la Chacón, perquè jo tenia un tarannà socialista, del PSC, i ajudàvem a treure la plaga del PP. Allà vaig començar a adonar-me del nivell polític d’alguns. A la distància curta no saben fer la o amb un canut. No van al teatre, no van al cinema, no llegeixen un llibre ni que els matin, han estudiat molt poquet, i s’han preocupat molt poc d’entendre la realitat de la vida. I estan estancats en les seves estructures de partit.

—Si entrem al vostre Twitter, ara és política sense parar. Per què?
—Perquè tinc més temps. Ja no em poden absorbir, com us pot passar a vosaltres per edat, amb els fills petits, o a la facultat. És quan t’anul·les molt políticament i dius bah, tots són iguals. I ara em trobo en deute de no haver-ho fet quan tenia quaranta anys, o cinquanta. Em vaig deixar enganyar. I més que deixar-me enganyar, em vaig enganyar jo mateix. Repetia la cantarella: aquests són iguals. Sí, són iguals, però ha anat canviant gràcies a gent que ha jugat a canviar-ho. Gent com Lluís Llach, constant des de la seva joventut. La meva admiració per ell. O gent políticament encara correcta. Pocs, molt pocs. De tot el procés, només en salvo Carles Puigdemont. I el tinc en stand-by. Ve d’un partit, per mi, que em comença a tocar el nas. M’he vist obligat a votar Junts. Estic orfe. Jo era socialista. I el PSC m’ha traït molt. I m’ha fet molt de mal. I em vaig quedar orfe. I per fer la independència em vaig col·locar en un partit. No se’m va ocórrer Esquerra Republicana, per sort.

—I per què no se us va ocórrer ERC?
—Perquè Esquerra no m’ha semblat mai un partit honest. Mira què et dic. A mi aquesta cosa que tots som bons… Jo no crec en la bona gent. Jo no sóc bo. Segurament sóc més bo que els qui es creuen bons. Però faig malifetes. I n’he fet.

—Puigdemont, el coneixeu personalment?
—No. He anat a veure la botiga de la seva família a Amer. Hi tinc amics. N’he menjat els xuixos de crema i de nata. Però és un home amb un lideratge inqüestionable. I en això hi entenc. És un home que enganya el mínim. La seva manera de dir, sap voltejar les frases, com l’encantador que ha de ser, com ha de ser un líder. I menteix molt poc. Pot disfressar la veritat, però no se li veu tant la mentida com se li veu al pobre Junqueras, que li deuen haver menjat el cap on sigui. L’altre, no. Quan un és al poder jo el respecto, perquè no sempre es pot dir tot. I la manipulació és bàsica. Sé què és la política. Però també sé què és l’engany premeditat. I això, aquest, encara. Deu tenir la Clara Ponsatí que l’ajuda.

—Aquesta sí que us deu agradar.
—Aquesta és la que més!

—Piulet vostre a David Torrents (Junts) sobre Borràs. Què voleu dir?

Em preocupant mes els teus “caps” que els que l’han condemnat abans del judici. https://t.co/vYicMiOnZp

— Lluís Marco (@LluisMarco1) February 27, 2023

—No sé exactament què ha passat, però no es manifesten. No és just, per la gent que hem donat la cara, els dos milions que vam anar a votar, vam anar als Lledoners, etc. I aquesta noia, per 300.000 euros de contractes, o 600.000, la tangana que li han muntat no és justa. Que ho faci ERC, que ja sé que està venuda i vençuda, però aquests altres [Junts], que fan veure “que malament que ens ha tractat ERC…” No. Ens enganyen tots. El meu problema és que no tinc partit a qui votar. A la CUP, no puc. A ERC, tampoc. I a Junts, en aquests moments, tampoc. Perquè no donen la cara. Es basen un altre cop en l’autonomia. Que ho diguin. Jo estava disposat a un referèndum i que ens trenquessin la cara. Ha sortit que no. Doncs m’he de menjar Espanya una mica més. Però continuem parlant l’idioma que tenim. El que sabem. I això d’anar embolicant la troca és antic.

—D’amics espanyols, segur que en teniu. I tu per què vols la independència, us deuen demanar.
—M’ha passat. Vaig fer l’obra El preu, aquí. Amb la Sílvia Munt. I després van fer El precio. I l’actor argentí que feia el meu paper havia d’anar-se’n. Quedaven disset actuacions. I el Domènech em va dir, vine. I vaig dir-li, paga’m a preu d’espanyol. I vaig anar a Madrid. I la primera cosa que els vaig dir, per trencar el gel, va ser: sóc independentista, i tindrem la festa en pau. I amb tranquil·litat us dic que heu guanyat, ens heu bufetejat, hem perdut, però jo, fill de murciana i d’alacantí, no vull ser espanyol. No aguanto aquest poble, aquesta gent que us mana. No et preocupis, em van dir. Doncs alguna vegada em van arribar a dir: però què més voleu, els catalans? Abans ens dèieu que bons que sou els catalans, i ara què més voleu els catalans?

—Que el fill d’una murciana sigui independentista potser és el que els descol·loca més.
—Sí. Els descol·loca i et diré per què. Jo vaig veure l’amor de la meva mare cap a aquesta terra. Ella era murciana, i li agradava Múrcia, i jo he anat a Múrcia. Però ella, adorava Jordi Pujol i tot. La Moreneta i Jordi Pujol, perquè li havien donat menjar. I tampoc és això. Però el que no pot ser és que al segle XXI el poble espanyol, els seus governants, jutges, militars, tinguin tanta caspa. No pot ser. Jo no vull pertànyer a un poble així. Catalunya és un país com de ximplets, això que fa ara Esquerra Republicana, tots a 2.000 euros, i allà a menjar una miqueta. Però ho prefereixo. I com a mínim abaixen els ulls, alguns. S’avergonyeixen. A Espanya et diuen, què més voleu? Tenen la prepotència de saber-se encara dictadors, manadors. Jo crec que en parlar, diàleg.

—Llibres de política que heu llegit?
—No n’he llegit gaires. Sí que he llegit els que ha tret Puigdemont, el de Junqueras, el de Ponsatí, el de Boye. Aquests últims llibres del procés, per a documentar-me, i no ser jo tan ximple. I aquí he descobert una mica on érem. O a on es van anar enganyant ells mateixos. I per això encara respecto Puigdemont. És l’únic que és capaç de dir: “No vaig tenir collons. La vaig cagar. No ho vaig fer.”

—Va tenir por que hi hagués morts.
—Això ho respecto. Equivocar-se és humà. El que no és humà és embolicar la troca amb republicans! Com has de ser republicà?

—Quin camí hauríem d’agafar?
—Políticament? Continuar lluitant contra el govern espanyol. L’enfrontament. No el bèl·lic, que és impossible. Però sí el dialèctic. No pot ser menjar-se-les de pa de quilo un altre cop. No pot ser que hàgim d’aguantar un altre cop l’Illa aquest dels nassos. No pot ser l’Iceta. L’altre dia deia que un polític no hauria d’estar-s’hi més de vuit anys. El sistema està obsolet. El sistema de les votacions, el sistema dels partits, el sistema TV3, el sistema Teatre Nacional. Les quartes plantes són com les dels bancs, tothom amb sous collonuts, i quan perden, l’estat els torna els diners. Però a nosaltres no ens els tornen. Això s’ha de girar. I netejaria primer la merda de casa. En comptes de tornar a fer el procés contra Espanya, no. La unitat, diuen. No. Sortim al carrer de debò a demanar aquesta unitat. Jo hi poso d’estàndard Lluís Llach, o Clara Ponsatí, o tu, o a mi. És igual. Algú que en tingui ganes, i no una poltrona.

—Sou membre d’Òmnium o de l’Assemblea?
—No. D’Òmnium em vaig donar de baixa. Perquè fan un discurs que no l’entenc. I de l’ANC, tampoc. La meva col·laboració econòmica l’he feta amb donacions a l’exili, per als represaliats, a VilaWeb i al Punt Avui. He anat seleccionant. Era a l’ANC, però ara he anat seleccionant. No alimento més.

—Sou premi Òmnium 2017, i us heu donat de baixa.
—No m’agrada el discurs que segueixen, tinc la sensació que Òmnium traeix tot el procés. No condicionen el poble. No els diuen les coses que ens deien en els moments importants, quan anaven posant diners a les caixes de solidaritat. Aquest discurs el vull seguir d’una altra manera. A l’altre bàndol, ja no hi vull anar. A Espanya… I pel que em queda, encara donaré la tabarra. Seré un torracollons.

—Res a afegir?
—Simplement, dir a la gent que no es cansi. Entenc que hi ha la franja dels trenta als cinquanta en què dius, ja en tinc prou, però de tant en tant obrim una mica les mirades i diguem, no podem deixar que aquesta gent ens maneguin com ens maneguen.