Lluís Llach: “El cop d’estat és aquí; o ho assumim, o no sé què fem”

No fa ni una setmana que Lluís Llach és el nou president de l’Assemblea Nacional Catalana i ja ha visitat totes les televisions i ràdios. És ben evident l’interès que desperta la seva figura com a nou president de l’ANC. Llach veu molt clara l’estratègia que ha de seguir l’entitat d’ara endavant, malgrat les dificultats inicials per a arribar a la presidència. Assegura que cal recuperar la mobilització i transformar-la, aliant-se amb la resta d’entitats del país. Però com s’ha de fer? En aquesta entrevista a VilaWeb ens ho explica detalladament.

—El mes de febrer em dèieu en una entrevista a VilaWeb que no volíeu ser president de l’Assemblea… I, quatre mesos més tard, som aquí, entrevistant-vos com a president de l’Assemblea!
—[Riu] És clar, és que precisament va ser després d’aquesta entrevista amb tu que tot va canviar. Aquelles declaracions em van portar molts maldecaps, tot per culpa teva… Em va començar a telefonar gent dient-me que m’havia de presentar. Entre aquesta gent, n’hi havia que jo valoro molt. I aleshores vaig mirar de valorar les comoditats i les incomoditats… A mi m’agrada pujar als trens. I vaig pensar que podia servir. Espero poder servir. Si no, confessaré el meu fracàs i tornaré a casa a escriure o a la fundació.

—Per què vau decidir de fer el pas?
—Penso que en aquests moments és necessari que hi hagi algú que vagi a la gent i li digui: “Escolta, ens hem de mobilitzar una altra vegada.” Potser segons qui els ho digui no li faran cas, però si ho diu un cantant… [riu]. Hi ha feina a fer, i crec que si veuen que jo m’hi poso, la gent s’adonarà que cal tornar-s’hi a posar. Hi ha molta gent que em diu: “Quan aneu de veritat, aviseu!” No, senyors, no hi serem a temps, d’avisar-vos, perquè estem en una situació de desfeta nacional. Ens hem de mobilitzar abans. Ningú no ens avisarà. Ho hem de fer nosaltres mateixos. Davant d’aquesta situació, vaig pensar que havia de dir que sí. Assumeixo tots els problemes i contradiccions… És molt difícil, sobretot en les entrevistes, separar el Lluís Llach de tota la vida del president de l’ANC. Al final els periodistes acaben barrejant les coses i això porta confusions. Ara toca aprendre a gestionar-ho tot plegat, però espero que em corregiré aviat.

—No fa ni una setmana que hi sou, i ja heu fet una marató per a aprendre què significa ser president de l’Assemblea?
—Déu n’hi do, sí! Vaig començar batent un rècord. Va costar que em nomenessin president, hi havia un fort recel. No sé si és un honor, però no em desagrada pas, ha estat un aprenentatge d’humilitat. Hi ha gent que no em veu amb bons ulls dins el secretariat nacional. Però jo tinc clar que no puc renunciar a fer el programa pel qual la gent m’ha votat, i al mateix temps he de mirar d’integrar-los. Hi ha d’haver voluntat d’integració per part de tots. Vull intentar que entre tots fem un full de ruta que sigui aprovat pels socis el mes d’octubre o novembre. A partir d’aquí tot quedarà molt més clar. El problema és que ara tenim un full de ruta una mica estrany…

—Actualment parla d’impulsar una llista cívica.
—Sí, però, és clar, després de la votació, el mateix secretariat que ho havia impulsat ja ho va descartar.

—Què va passar de dissabte a dissabte? Com ho vau aconseguir, d’obtenir els dos terços del secretariat? Vau pactar? Hi va haver acords?
—Crec que “acords” no és la paraula. Però sí que alguna gent, encara que he de dir que poca –perquè al final va anar d’un vot–, ens va escoltar. Vam tenir temps d’explicar-nos. Cal recordar que el primer dissabte no vaig ser president perquè em faltava un 0,3% dels vots per a arribar als dos terços. Al final entenc que algun secretari que no era gaire adscrit ni a l’un cantó ni a l’altre, va decidir votar-me. Cal recordar que els estatuts són els estatuts, i hem estat elegits tenint-los en compte. Però passa que els secretaris nacionals que anaven darrere meu tenien 20.000 vots acumulats. L’altre grup, uns 10.000… Per tant, tenim una altra vegada una majoria molt forta. Encara més si n’exclous els vots de Josep Costa, que ha mantingut una actitud de neutralitat en tot moment. Veient això, suposo que algú va decidir que no podia continuar bloquejant. De totes maneres, hem parlat. De fet, vull integrar gent de l’antic secretariat.

—Per tant, continua havent-hi tensió dins el secretariat?
—Aquest dissabte ens tornem a reunir. Tenim urgència. Cal decidir coses. Tenim l’Onze de Setembre a la cantonada. En conseqüència, espero que dissabte puguem començar a parlar de coses i anem llimant posicions. Crec que, a mesura que expliquem la voluntat d’acció, ens entendrem. El programa polític que volem aplicar no mereix aquest blocatge. Tot i que entenc que hi hagi gent que no hagi entès la meva opció tan contrària a la llista cívica. Potser em vaig equivocar, però intentava defensar l’Assemblea. Creia que comprometre l’ANC a una única opció parlamentària era un greu error. Puc arribar a entendre el recel, però estic segur que ens entendrem.

—La primera cosa que vau fer com a president va ser anar-vos a manifestar amb els pagesos. Dimarts vau anar a la protesta davant la comissaria de la Via Laietana. Entenc que la mobilització serà important…
—Vull que hi hagi mobilització, però basada sobretot en les conseqüències de la nostra dependència. Qui em coneix una mica, sap que per a mi la independència va més enllà de les reivindicacions històriques, nacionals, lingüístiques o identitàries; és sobretot servei. Voldria fer entendre a la gent de l’Assemblea que a partir d’ara ens hem de posar al servei de les conseqüències de la dependència.

—Què voleu dir?
—Per què protesten els pagesos? Els seus problemes són conseqüència d’una administració absurda que els entrebanca amb burocràcia i exigències i que després es passen per l’aixella, quan arriben a acords monàrquics amb el rei del Marroc. O una mundialització que els fot pel davant i pel darrere. També és culpa d’una manipulació econòmica dels oligopolis que els escanyen. Tenint en compte tot això, crec que és important que ells sàpiguen que per a nosaltres són una estructura d’estat. I que, per tant, som al seu costat per mobilitzar-nos. I així ho farem en tot allò que calgui. Anirem també al costat d’aquells que diuen que la independència comença a les vies del tren. Cal explicar-ho. La desinversió en les nostres estructures, com també la desnacionalització del país, ens han dut on som. La desnacionalització no ve només per la llengua, també ve per les estructures, que no fan més que afeblir-nos com a societat. I quan la gent dels CAP es manifestin, també hi serem! I quan arribin immigrants i els enviïn a l’Estartit en un hotel, i estiguin allà durant sis mesos, i només els ensenyin dues hores de castellà la setmana, caldrà anar-hi. Caldrà deixar de fer ganxet a casa, i anar allà i explicar-los que aquí es parla català. Oferir-los ajuda per a aprendre la llengua. Explicar-los on són. Coses tan senzilles com que si diuen “bon dia” la gent els respondrà amb un somriure. Cal que utilitzem les eines que tenim. No tenim les eines del poder polític o econòmic, però tenim la ciutadania i l’hem d’utilitzar. Sense oblidar les funcions que cada assemblea local decideixi, cal incloure en les seves funcions tot això que us explico… Cal que participem en totes les lluites.

—Quina relació creieu que s’ha de tenir amb la resta d’entitats?
—És necessari que deixem de veure l’Assemblea com l’únic protagonista. Humilment, hem d’entendre que per a aconseguir la independència, en un país tan complex com el nostre, cal que treballem amb organitzacions que potser no hi coincidim al 100%. S’ha d’acabar que anem a mata-degolla amb la resta d’entitats. Si treballem en qüestions relacionades amb la cultura, cal comptar amb Òmnium Cultural. Si treballem en la projecció exterior, hem de treballar amb el Consell de la República. O si fem feina municipalista cal tenir en compte l’AMI. Cal fer-ho amb humilitat, i alhora sense perdre la transcendència de l’Assemblea, perquè, juntament amb els CDR, som de les organitzacions més poderoses que tenim, en l’objectiu de la independència. Però això no ha de voler dir quedar-nos sols, cal obrir finestres i tornar-nos a comunicar. El que necessita l’independentisme, dins el món de les entitats, és el que necessitem en l’àmbit polític: que cadascú de nosaltres ocupi un espai en la defensa dels nostres paràmetres convivencials nacionals, des de la llengua a les necessitats econòmiques. Si cadascú s’especialitza en la seva funció serem molt més efectius. Mira, ara m’ha vingut un tema el cap. És antic, però crec que ajuda a entendre. És tot allò del consum estratègic. Si en lloc d’haver-ho fet des de l’Assemblea s’hagués fet des del Consell de la República no hauríem tingut els problemes judicials que vam tenir… Cal que col·laborem per ser més efectius.

—I amb els partits?
—Nosaltres hem de tenir una posició crítica. Creiem que no fan la funció que haurien de fer, quan ens diuen que són partits independentistes. Cal ser crítics perquè la seva desunió, més la repressió, a més del reflux del 155 i el fracàs del 2017, porten al desengany de molts independentistes. Per tant, cal dir als polítics: per a fer això no compteu amb nosaltres. Ara, si ells fan esforços, haurem d’empènyer. Però la nostra feina és muscular la societat, per poder tornar.

—Per tant, creieu que ara sobretot és important que els partits es posin d’acord?
—Exacte, que comencin amb la mesa del parlament. I després continuïn negociant. Malgrat reconèixer que el senyor Illa té tota la legitimitat democràtica i estatutària per intentar-ho, nosaltres també la tenim. I, encara més, malgrat que sé que és poc popular, si es planteja que cal repetir les eleccions per definir unes majories més clares i definitives, repetim-les! He estat testimoni de Salvador Illa anant amb Ciutadans a manifestar-se, quan no hi anava ningú! Ni Iceta. Tinc clar que si és president continuarà la desnacionalització d’aquest país. No ho vull, això.

—Però perquè Carles Puigdemont arribi a la presidència de la Generalitat necessita l’abstenció de Salvador Illa i els seus.
—Això ja és el joc polític i no hi entenc. Tinc entès que, per sota la taula, tant Esquerra com Junts tenen les parts íntimes agafades de gent important de Madrid. Doncs que premin. Que juguin tot allò que hagin de jugar en política. I si no se’n surten que vagin fins a les últimes conseqüències. De la mateixa manera que el tafur més bo del regne des del temps d’Adolfo Suárez es posa a reflexionar durant cinc dies deixant l’estat en l’aire per aconseguir que l’autopista que ja s’havia obert a Salvador Illa acabi de funcionar. La política és això, i cal jugar totes les cartes.

—Dèieu que éreu partidari de la DUI, però últimament ERC i Junts parlen d’un referèndum pactat.
—Molt bé, és problema seu! Me’n vaig anar del Consell de la República, en part, per això. Però això no és problema de l’ANC. Si mai els polítics ens diuen que ens convé un referèndum com a únic camí per a la independència, ja en parlarem, però en aquests moments aquesta possibilitat no la veig factible. No veig el PSOE disposat a fer cap referèndum. Estem sota un cop d’estat judicial, i no entenc sincerament certes coses que es diuen. Precisament ara podrem saber l’abast d’aquest cop d’estat. Cal ser prudents, ens podem trobar en una situació ditiràmbica, en el sentit més negatiu de la paraula. No crec que això sigui possible. Un tafur com Sánchez crec que, així que pugui, ho aprofitarà per convocar eleccions, guanyar-les i no dependre de nosaltres.

—Heu dit repetidament que no confieu en l’amnistia.
—Crec que la negociació d’alguna manera va ser contradictòria per a alguna gent, que fins en aquell moment deia que no negociaria. Ara, també crec que el fet que el parlament espanyol hagi aprovat l’amnistia és un guany. Vol dir l’aniquilació per llei de tota la repressió del 155. És un reconeixement que l’estat va actuar d’una manera improcedent, poc democràtica. Ara, el gran dubte és si s’aplicarà. Ja diuen que d’aquí a dos anys. El Tribunal Constitucional, el més progressista de tots, ja diu que l’amnistia és un desastre. D’acord, els tenim agafats per les parts íntimes? I si és el revés? No vull creure-m’ho. Per això demano als partits independentistes que sacsegin tant com puguin les parts íntimes, fins que passi alguna cosa.

—Aquest cop judicial també complica el retorn de Puigdemont?
—Això és una qüestió seva. Jo vull que el president de la Generalitat a l’exili torni si té garanties. Vull que torni si té un títol democràtic que acrediti que té representació al parlament. El president de la Generalitat no ha de tornar aquí com a amnistiat, de cap manera. Ha de tornar com a diputat del parlament per elecció, per voluntat del país. I si pot tornar per fer feina, molt millor. Jo vaig ser dels partidaris que el govern se n’anés a l’exili. De fet, només una persona va dir que no. Després, per qüestions personals o familiars, alguns van acceptar d’anar a la presó. Potser pensaven que no els tancarien. I això ha creat desunió. Per mi, el president ha d’estar a l’exili fent feina per al país. I més una personalitat com Puigdemont, que és una de les vint-i-cinc persones d’Europa més reconegudes. Per favor, creieu que, com a societat, ens podem permetre el luxe de perdre això? No ho crec.

—Però si torna i no hi ha l’amnistia pot anar a la presó.
—Això és decisió seva, traspassa les meves opinions. Però si ell torna com a electe perquè la gent l’ha votat, la seva funció serà magnífica.

—Aquestes setmanes una de les acusacions que us han fet més és que sou de Junts.
—Qui?

—Vós!
—Ah! Sí! Home, i tant! Tot Junts sap que no els voto, eh? Mantens una posició personal de coherència, que jo entenc que és complex, però de debò que és coherent… Però, és clar, si dic que votava Esquerra, que després m’he passat a la CUP –perquè conec la zona nord-oriental i Poble Lliure, i m’encanten– i, en acabat resulta que voto el president a l’exili… Potser algú veu en això una cosa inconnexa, però per mi és d’una coherència absoluta. Passa que puc anar equivocat; això no obstant, ja s’ho faran. A mi em sembla que la gent m’ha votat sabent això. Potser fins i tot per això. Per mi això és un problema que ultrapassa la qüestió dels partits. Aquí el que hi ha en perill és l’existència d’una col·lectivitat que ha aconseguit sobrepassar la destrucció de moltes nacions d’Europa i que ens hem mantingut fins ara amb voluntat de ser. De cop i volta, ha de ser la democràcia allò que ens liquidi, si no van poder totes les dictadures i guerres civils? No, ho sento, m’hi nego. I no crec que tot això comprometi ningú de l’ANC. És que ara em diuen que perquè jo explico una qüestió personal, que votaré Toni Comín per l’amistat que ens uneix, sembla que aquesta sigui l’opció de l’ANC. I no, ja ho he dit: és una cosa personal. La gent em coneix!

—Ahir a Els matins de Catalunya Ràdio us criticaven dient que éreu molt crític amb Esquerra i que llavors no entenien com volíeu construir una Assemblea unida.
—Sí, però jo sempre he explicat el perquè de les meves crítiques. El meu partit natural és Esquerra Republicana. I si ells no haguessin fet un gir de 180 graus, jo hi continuaria. A mi em va seduir el senyor Junqueras, m’imagino que per això em sento sexualment traït. Dins d’Esquerra conec gent meravellosa. Però és Esquerra que va fer un canvi d’estratègia que va provocar una separació del moviment independentista. Em sembla indiscutible que això ho va fer el senyor Junqueras. Ell mateix m’ho va expressar als Lledoners. Encara que això és una cosa personal que no explicaré.

—Algun dia ho explicareu?
—Sí, quan l’amnistia sigui efectiva explicaré tot el que sé. Però, és clar, també he de dir que sé que dins Esquerra hi ha gent com la Marta que fa un gran esforç per a arribar a acords. I si Esquerra torna a ser el que era, molt probablement m’hi afegiré de seguida. Però què carai té d’estrany? Jo no sóc fidel a una eina, sóc fidel als perquès de l’eina. Vaig entrar en una eina que em deia que en divuit mesos havíem de fer la independència. Marxo quan em diuen que hem d’esperar dotze anys o vint anys. Em diuen que cal esperar dues generacions. No, ho sento, no! Crec que és una estratègia molt equivocada. Ja ho vaig dir fa dos anys: tot això era una autopista per al senyor Illa. I mira, ja ho tenim aquí. Mira l’abstencionisme!

—Parleu d’abstencionisme i també hi ha la desmobilització. Com es capgira això?
—Anant-hi! A l’ANC tenim molta gent amb una gran capacitat comunicativa. Crec que hi ha tres o quatre persones que són molt bons comunicadors, i que hauran d’anar poble a poble a explicar per què cal tornar-nos a mobilitzar. Cal explicar les causes i les rutes que tenim a partir d’ara. Encara que per a tot això caldria esperar al mes d’octubre o novembre, perquè l’ANC ha d’aprovar un nou full de ruta. Però no podem esperar, perquè el país se’ns escapa de les mans. Per tant, crec que els socis de l’Assemblea han d’acceptar que el seu president i el secretariat nacional vagin prenent decisions, que de normal hauríem d’esperar una mica més. Però si ens esperem entendria que alguns ens acusessin de no fer res, mentre tot va caient. Ara ve l’Onze de Setembre, farem una manifestació com més compromesa amb la societat millor. No serà una festa! Intentarem donar un missatge. Però no podem deixar de banda els anhels de la societat. Per exemple, ara hi ha les eleccions europees, cal que votem, tenim un conflicte amb Espanya, hem de votar els partits que ho expliquen a Europa. Hem de votar independència! I si hi ha eleccions a l’octubre, hi hem de ser…

—Per tant, entenc que les mobilitzacions no han de ser només l’Onze de Setembre…
—Per dir-ho d’alguna manera, si nosaltres volem explicar per què hem de ser independents, hem d’explicar tots aquests problemes que són conseqüència de la dependència. I, per fer-ho, a part de les nostres iniciatives pròpies, que en farem moltes, perquè l’ANC té molta força, serem propositius i col·laboratius amb les altres entitats. Estarem darrere de les mobilitzacions socials que siguin conseqüència d’aquesta dependència que ens ofega. No cal que tinguem protagonisme, ni que diguem que som independentistes. Però els CAP no poden més, i no és per les retallades: és perquè ens falten 22.000 milions cada any, i això és una barbaritat. És la meitat del pressupost nacional. Anirem a veure els pagesos i els ajudarem, anirem a veure tota la gent que es mobilitza. No ens cal protagonisme, però sí que hi serem. Siguin els pagesos, siguin els problemes amb les vies, siguin els problemes amb la llengua. Hi serem.

—La setmana passada van empresonar un altre pres polític.
—Sí, tres anys, tres anys per a l’Abel.

—En un altre moment ens haurien convocat als ajuntaments…
—Bé, és que discutim si les europees, si l’amnistia, si… Ai, que no es posen d’acord. I mentrestant el país se’n va en orris. I per això l’amnistia només serà valuosa el dia que l’últim CDR –per dir els que ells consideren els més perillosos– no tingui cap responsabilitat penal ni política de cap mena. És que això no pot ser! Com ho hem de dir? El cop d’estat és vigent, m’explico?

—Sí…
—Som en un cop d’estat i a qualsevol de nosaltres, a tu, a mi, a qui llegeix el que diem, ens poden tancar a la presó. Diuen que no sé qui és terrorista, que aquest noi que ha entrat a la presó va torturar un policia pel carrer, que és ben difícil d’imaginar… Som en un cop d’estat i mentre no assumim que és una realitat que és aquí i que no és de futur; mentre el comportament del poder jurídic, davant del poder primigeni dels tres, que és el legislatiu, sigui hereu directe del franquisme, això no té cap altre nom. És un cop d’estat jurídic: n’hi ha prou de mirar els noms, com es van repetint. No necessitem militars, enhorabona, perquè ara no morirà tanta gent, però el cop d’estat és aquí, senyors. Ho assumim o, si no, no sé què fem. Perdó.