Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) actualitzarà el full de ruta en una assemblea general extraordinària que es farà telemàticament entre dimecres i diumenge vinents, del 15 al 19 de gener. El document en redefinirà l’estratègia en un moment de cruïlla per a l’independentisme, que és en el punt més feble de representació parlamentària d’ençà que va començar el procés, i amb una forta desmobilització. En parlem amb el president de l’entitat, Lluís Llach.

—Quin hauria de ser l’objectiu del nou full de ruta?
—Trobar un camí cap a la independència tan efectiu com sigui possible. Atesos els canvis que hi ha hagut a la política del país, els resultats a les últimes eleccions, la intervenció de l’amnistia com un condicionant polític, i atès el retorn d’unes certes formes d’autonomisme, un full de ruta nou és molt necessari per a redefinir com encarem els anys que vénen, que no es presenten gens fàcils. També hi ha una altra lectura, en clau interna.

—Quina?
—Des que vam pujar, la majoria del nou secretariat volíem que la nova Assemblea fos més participativa, que les decisions es prenguessin bidireccionalment, de baix a dalt i de dalt a baix, i hem volgut fer un full de ruta que sigui un exercici de participació. Per això vam crear una fase prèvia, que va durar tot l’octubre, en què tant les comissions com les assemblees de base, territorials i sectorials, ens aportessin idees abans d’escriure la primera línia. Vam tenir unes dues-centes aportacions, que es van llegir i es van comentar. Després, en el secretariat nacional es van fer una gran quantitat d’esmenes, de les quals més de la meitat van fer canviar el text. Ara hi ha hagut uns quants dies de presentació d’esmenes per part de les territorials. La participació ha estat molt forta. Ara en resten unes tres-centes per a dilucidar i la gent les ha de votar a partir del dia 15.

—Què vol dir, per a l’Assemblea, que hi hagi tant debat? Que s’hi recupera la unitat o que les discrepàncies són com més va més fortes?
—Em sembla que totes dues coses, per a no fer demagògia barata. D’una banda, hi ha hagut molta participació perquè el moment és delicat i la gent de l’Assemblea se n’adona. D’una altra banda, és públic i les filtracions així ho confirmen que dins el secretariat hi ha una oposició a la majoria que va guanyar fa poc temps, i que s’expressa a través d’aquestes esmenes. Tots dos factors es deuen conjuminar. Sigui per ganes d’aportar o per ganes de criticar, que també és necessari, la participació és benvinguda. Nosaltres hem presentat una ponència en què creiem i ara és la gent que ha de decidir.

—Però us fa patir pel futur de l’entitat, aquesta crítica?
—No, no. Fins ara hem funcionat amb acords i desacords. Les majories han estat molt mòbils. Les coses es discuteixen, es parlen i guanyen les majories. És evident que hi ha alguns factors que ens separen molt d’una gent del secretariat que continua amb la idea de la llista cívica. Sense estar en desacord amb quartes llistes o cinquenes, amb la idea de la llista cívica tenim un problema perquè la majoria del nou secretariat no creiem que hagi de ser l’ANC que faci aquesta funció electoral. De cap manera. Pensem que seria l’autodestrucció de l’ANC i, a més a més, un problema estatutari. Els estatuts pràcticament ho prohibeixen de manera contundent i ja hi va haver una votació, en què l’Assemblea estava dividida. La llista cívica ha creat problemes però és hora de dir que ja hem superat aquest mal tràngol. Si l’espai buit que queda en l’independentisme sociològic l’ha d’ocupar algú, que siguin plataformes exteriors a l’Assemblea.

—Quina ha de ser, a partir d’ara, la relació de l’ANC amb els partits? Els ha d’empènyer, com ho feia durant el procés?
—Potser m’equivoco, però la nostra prioritat no són els partits, sinó la societat civil independentista. Hem de treballar per a aquesta societat civil independentista i aquesta societat és la que tindrà conseqüències sobre els partits. Nosaltres no hem d’anar a dir als partits què han de fer i què no han de fer. Hi ha molts independentistes desenganyats i indignats, molts dels quals militen en partits. Hem de motivar aquesta gent per a reactivar-los, per a dir-los que som en un punt quasi de no-retorn. La relació amb els partits independentistes serà la que s’esdevingui segons les circumstàncies, segons allò que ells decideixin com a partit, però el nostre interès primordial no són els partits, sinó la gent. A més, crec que els paràmetres amb què hem de partir són molt diferents dels d’abans.

—En quin aspecte?
—Els aprenentatges del 2017 al 2019 ens obliguen a un altre tipus de comportament polític que no té gaire a veure amb l’anterior. Estem per la ruptura unilateral del tot. Ja no ens creiem l’estat amb capacitat ni possibilitats de negociar. Per tant, hem de trobar noves formes de lluita. De les antigues, n’hi ha que serveixen, però la majoria s’han de renovar, s’han de radicalitzar. Hem d’aprendre a no culpabilitzar només els polítics, i admetre la pròpia responsabilitat de la societat civil independentista. Hem d’entendre que, a banda de la repressió de l’estat i del desencís que han implicat algunes actituds dels polítics independentistes, tampoc no ho vam fer bé. El dia 3 d’octubre no havíem d’obeir d’anar cap a casa. El dia 10 no havíem d’obeir, havíem d’exigir al president que fes la independència. El dia 27, que jo era diputat, no havíem de posar-nos a plorar, havíem d’abaixar la bandera i declarar la independència. Hem de corregir tot això amb unes noves formes de lluita, unes formes de desobediència no violenta.

—Què pot fer l’ANC per revifar aquestes noves formes de lluita, en un moment de tanta desmobilització?
—Bé, és evident que la situació no és per a fer volar coloms. Hem de picar pedra. Passa que les motivacions que ens dóna l’estat i la situació són més extremes que pràcticament mai. Partim de la idea que si volem la independència hem de tenir una nació forta, hem de tenir una nació poderosa. I és evident que, des del 155 i per l’actitud dels independentistes al poder els últims anys, la nació s’ha afeblit. I molt. Avui reivindiquem coses que fa quinze anys ens semblarien ridícules.

—I doncs?
—Una de les maneres és fer pedagogia sobre el preu que representa la dependència d’una metròpoli colonial que cada dia ens mostra que no tenim cap possibilitat que no sigui la confrontació, que les negociacions ens porten sempre cap a un cul-de-sac, i que el mentrestant d’aquestes negociacions comporta la desnacionalització del país. I, evidentment, que les negociacions amb el senyor Sánchez de moment no tenen cap resultat que es vegi efectiu. L’arribada al poder autonomista del senyor Illa és una garantia desnacionalitzadora quasi assegurada. Hem de començar a corcar les bases d’aquesta desnacionalització, participar en totes les lluites socials que van apareixent. Sempre dic que la independència començarà a les vies del tren.

—Partits a banda, quina política d’aliances ha de seguir l’ANC? Hi ha qui demana una fusió amb el Consell de la República perquè es troben que als pobles hi ha molts militants que coincideixen en totes dues organitzacions. Ho veurem, això?
—Jo, sincerament, no ho contemplo, però ho decidirà l’Assemblea. Mai no he pensat que la meva presidència fos piramidal. El Consell procedeix d’una evolució complicada i ara li pertoca redefinir-se i veure quin ha de ser el seu paper en la lluita per la independència. Sóc absolutament partidari de la col·laboració de totes les entitats independentistes, tot i saber que moltes pensem de manera diferent en les estratègies o tàctiques de lluita. No podem demanar a l’Associació de Municipis per la Independència, conformada per alcaldes i regidors, que tinguin un plantejament com el de l’Assemblea, però és totalment necessària. El Consell ha de refer les seves estructures i definir ben bé quins són els seus objectius. Després ja veurem quin espai té cadascú. Ens hem de respectar, perquè la via de la confrontació entre entitats no serveix per a res.

—Abans dèieu que l’ANC no ha de dir als partits què han de fer, però sí que els demaneu que trenquin tots els pactes amb els socialistes.
—Sí. Per demanar, que no quedi. Demanem que trenquin uns pactes que no aporten pràcticament res. La Generalitat és una eina autonòmica, i reconvertir-la en una eina lluitadora per la independència és una cosa difícil, però, tanmateix, la necessitem. L’Assemblea, com deia, s’ha de dirigir a la gent. Quan la Carme Forcadell diu: “President, posi les urnes”, sap que ho pot dir perquè la massa crítica del país és capaç de condicionar els partits. Nosaltres hem de procurar tenir aquesta massa crítica de societat. Hi ha molts i molts motius per a començar a guanyar els desenganys i les decepcions que tots portem al damunt. És un moment de tocar fons i començar a pujar cap a la superfície. Amb totes les quantitats de motivacions que tenim de subsistència socioeconòmica, cívica i democràtica, no podem dir, estem emprenyats i ens quedem a casa.

—Heu parlat amb Oriol Junqueras d’ençà que va guanyar les primàries per a dirigir Esquerra?
—No. Ni amb la Marta Rovira. No n’hi ha hagut l’ocasió. Si ells han de ser els futurs portaveus de l’independentisme polític, quan calgui s’hi parlarà, si és que s’hi ha de parlar.

—Com valoreu l’actuació del president Carles Puigdemont d’ençà del seu retorn fugaç del 8 d’agost proppassat?
—Mentre el molt honorable president Puigdemont sigui a l’exili, crec que el seu paper continua tenint transcendència. Me’n vaig anar del Consell de la República precisament quan van començar les negociacions, encara que ho vaig fer públic una mica més tard, perquè la deriva de la negociació no me la crec. El president Puigdemont ha de decidir també quin és el seu paper fonamental en la lluita per la independència. Crec que és profundament independentista. I havia de decidir, i em sembla que ja ha decidit, si havia de ser el pal de paller de la retrobada de l’independentisme o si pensava que era més important la transcendència d’un grup polític, Junts per Catalunya. Potser ell considera que això és més important. Jo no sóc d’aquest parer, però se l’ha de respectar.