12.02.2020 - 21:50
Suposo que això que ara diré no sonarà gaire acadèmic, però aquesta mostra sobre Lluís Llach que des del desembre passat fins al 26 d’abril vinent es pot veure a Arts Santa Mònica, al capdavall de la Rambla barcelonina, m’agrada molt perquè és una exposició on, bàsicament, m’hi trobo bé.
El plafó de benvinguda a aquell claustre de l’antic convent de Santa Mònica (tan complicat per a encabir-hi segons quines activitats) ja avisa el visitant que allò que l’hi espera és un recorregut artístic i multisensorial pel paisatge sentimental d’un músic –i una persona– singular.
He dit que ‘Llach, com un arbre nu’ és una exposició on em trobo bé i on crec que el visitant pot experimentar fàcilment una sensació similar. Sigui per l’esplèndida banda sonora que acompanya tot el recorregut, sigui per les peculiars escenografies de Lluís Danés, que en una primera ullada poden semblar carregades i acumulatives –marca de la casa, al capdavall–, però que tenen la virtut d’involucrar els espectadors que es decideixen a entrar-hi sense condicionants previs. Vull dir que el visitant no té la impressió de ‘contemplar’ l’exposició: la viu i en forma part. I això és un mèrit que no és tan fàcil d’assolir.
Després d’un pany de paret decorat amb les cobertes de tota la discografia del cantant de Verges, entrem al pati central, presidit per un embalum altíssim d’objectes superposats i amb una llum al capdamunt que, com un far, crida poderosament l’atenció. És un espai singular que em permeto d’aconsellar que es deixi per al final del trajecte i que, per tant, comencem la visita per l’apartat dedicat a ‘L’Estaca’.
Allí us trobareu el retrat de l’avi Siset a escala natural, que us dóna la benvinguda al costat de la porta d’accés a un espai més aviat fosc, amb un terra irregular que simula fang ressec, un piano vell i quinze estaques amb auriculars clavades a terra des de les quals es poden sentir trenta versions diferents de la cançó –recordem que no fa gaire Quim Vilarnau va indexar-ne més de dues-centes seixanta en un número especial de la revista Enderrock– en llengües tan diverses com el grec, l’occità, el suec, el turc, el basc i el cors.
El següent espai es titula ‘Amor particular’ i és el que pot tenir entretingut durant més estona els visitants, perquè en unes pantalles es veuen enregistraments de cinc concerts singulars de Lluís Llach: el del gener del 1976 al Palau dels Esports, el del camp del Barça del 1985, els dos del comiat a Verges el 2007, el d’Un pont de mar blava del 1993 i unes quantes actuacions en escenaris internacionals. La informació musical es complementa amb més pantalles, en què espectadors de cada concert i de procedències molt diverses expliquen sensacions i records.
Sortint d’aquest àmbit, tornem al pati central i, més concretament, a l’espai ‘Viatge a Ítaca’, on una pila de maletes de color blanc escampades per terra acullen testimonis de persones que han estat importants en la vida del cantant. Per entendre’ns, la gent que Llach té de referent són Mahalia Jackson, Carles Casas, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Espinàs, Pep Guardiola, el tàndem Molas-Batalla, Biel Mesquida, Ermengol Passola, Montserrat Puigdemont i un llarg etcètera.
A continuació, s’ha de tornar a entrar dins el claustre per trobar ‘El cafè antic’, l’espai que potser m’agrada més perquè és una referència explícita a una cançó de ‘Porrera’, un dels discos que m’estimo més de Lluís Llach. Allà dins, en un espai en forma de L –servitud del claustre–, Danés ha reconstruït un cafè de poble, amb el terra de mosaic blanc i negre i les taules i les parets plenes de retrats i versos de poetes que Llach ha musicat. Començant per Kavafis i acabant, com no podia ser altrament, per Martí i Pol, en un recorregut que aplega gent com ara Sagarra, Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Lorca, Josep Maria Andreu i uns quants noms més.
‘Rar’ és l’últim apartat que ocupa el claustre. Com ja indica el títol, és un espai on el visitant es troba amb un amàs d’objectes que remeten a les múltiples activitats i propostes artístiques en què Lluïs Llach s’ha involucrat. Des de la Processó de Verges als llibres que ha escrit, passant per col·laboracions amb espectacles escènics –gairebé sempre amb Lluís Danés– i bandes sonores de pel·lícules. La sensació d’amuntegament a què he fet referència més amunt, quan parlava del concepte escenogràfic general de l’exposició, encara es fa més palès en aquest apartat, per bé que m’imagino que ja es tractava d’això, perquè la sensació d’artista implicat en un munt d’experiències col·laterals a la cançó es fixa perfectament en la percepció del visitant.
Deixo per al final les dues perles de l’exposició. La primera és l’àmbit ‘Alè’ –no ho he dit abans, però tots els espais de ‘Llach com un arbre nu’, començant pel títol, remeten a cançons de la seva extensíssima discografia–; l’àmbit ‘Alè’, dic, és l’interior del descomunal far que presideix el centre de l’exposició. Per una porta petita i tapada amb una cortina negra, l’espectador accedeix a un espai fosc que l’envolta i en el qual durant deu minuts se li mostren petits trossets de vida que es poden detectar en les lletres de les cançons de Llach: la infantesa, la família, l’amor, les amistats i el compromís, il·lustrats amb unes petites escenografies al·legòriques que demostren que una obra de cinquanta anys ha donat un munt de peces que ja són referents de vida per a molta gent d’aquí i de fora. Si no m’he descomptat, és una immersió de deu minuts de rellotge a partir de vint-i-dues peces que comencen amb ‘Com un arbre nu’ i acaben amb ‘Laura’. No tingueu pressa, doncs, a anar-vos-en.
La darrera perla de la mostra el visitant la troba quan ja s’encamina cap a la porta de sortida: una experiència de realitat virtual de tres minuts de durada que, entorn de la cançó que dóna títol a la mostra, transporta els espectadors –en grups de tres cada vegada– a una biblioteca imaginària carregada de simbologies mitològiques i esotèriques, amb una sorpresa final que no revelaré.
Pel que llegeixo als papers de l’exposició, aquesta experiència tridimensional ha estat desenvolupada per l’empresa Labsid, dedicada a la innovació visual immersiva. L’única cosa que me’n sembla criticable és la poca informació que, tant en l’exposició com en el magnífic i complet catàleg editat per Enderrock –coorganitzador de la mostra, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya–, es facilita sobre la rica simbologia que envolta el visitant tan bon punt es posa el casc, les ulleres i la motxilla i s’endinsa en el màgic espai d’aquella biblioteca.
És la cirereta que corona el pastís. Insòlita pel que té d’innovadora la tecnologia amb què es desenvolupa. Un magnífic final per a una exposició on jo em trobo molt bé. I sospito que no sóc pas un cas únic…
