Lluís Giménez, director de l’institut de Bétera: “La convivència al centre és en un moment molt perillós”

La direcció de l’institut les Alfàbegues de Bétera (Camp de Túria) ha començat a treballar en la tornada i reincorporació dels alumnes expulsats per l’agressió homòfoba a un professor. Aquest fet, que va succeir fa dues setmanes, ha deixat al descobert les mancances estructurals d’aquest centre educatiu. La més greu, la massificació. El centre va ser creat per encabir-hi sis-cents alumnes. Ara n’hi ha mil tres-cents, provinents de Serra, Nàquera i Bétera mateix. Els fets també han servit per a posar damunt la taula la necessitat de treballar els valors entre uns alumnes que, majoritàriament, van reaccionar amb empatia amb el professor agredit.

De tot això, en parlem amb Lluís Giménez, que és el director de l’institut d’ençà de fa dos anys, i professor d’economia de l’empresa a segon de batxillerat. Fa quinze anys que Giménez es dedica a l’ensenyament i ara ha hagut de llançar un SOS a la Conselleria d’Educació per a reconduir la situació, i demana més personal per a atendre les necessitats específiques d’una part dels alumnes. La conselleria s’hi ha bolcat, diu. Reconeix que la massificació del centre no ajuda a calmar els ànims i que aquests dies són sensibles i complicats. Parla de professors esgotats que no saben com fer front a la situació, i reclama més implicació a les famílies.

—L’IES les Alfàbegues és un centre molt massificat. Penseu que això pot ser una de les causes de l’agressió homòfoba al professor?
—La massificació pot ser un element més afegit. Pot haver estat la cirereta del pastís. És una situació que s’arrossega de fa molts anys. És cert que ja ens han inclòs en el pla Edificant. Això ens dóna una certa tranquil·litat, encara que la desesperació ha arribat a un punt que ens sembla que la millora no arriba mai. Però ara les competències ja estan delegades a l’Ajuntament de Bétera. És en mans de l’ajuntament que comence el procés de remodelació i ampliació del centre, que ens donarà en un futur breu la possibilitat de tenir un institut en condicions.

—Parleu d’actuacions sobre el centre actual, no del nou institut que també s’ha planificat.
—Exacte. El pla Edificant té un doble vessant. D’una banda, es remodelarà i s’ampliarà les Alfàbegues, i de l’altra, es construirà l’IES número 2 de Bétera. Ara hi ha les competències de la remodelació de les Alfàbegues. I estem pendents que es deleguen les de la construcció del nou centre. I això reclamem a l’administració, que les dues coses vagen en paral·lel. Si no, no tindria gaire trellat.

—Per què?
—Quan les Alfàbegues estiga remodelat i ampliat, es convertirà en un centre de 600 alumnes, com era inicialment. Hi haurà despatxos, hi haurà espais comuns i tot el que necessitem per a funcionar. Per tant, els alumnes que ja no hi cabran, els haurem de derivar a l’altre centre. Com que la construcció del nou centre es fa sobre el buit, és molt més ràpida. Per tant, comptem que a final del curs vinent, 2022-2023, començaran les obres al nostre centre.

—Teniu barracons?
—Sí.

—Per a la docència també ocupeu espais que no són aules.
—Quan va començar la covid vam haver de crear espais amb més separació, i això ens va obligar a adequar zones que no eren les habituals com a àrees de docència, com ara la biblioteca o el saló d’actes.

—Arran dels incidents homòfobs de fa quinze dies, la conselleria s’ha bolcat amb el centre. Quines visites heu rebut?
—L’efecte dels mitjans de comunicació ha originat una voràgine d’atenció, i n’estem molt agraïts. Ens ha visitat la inspecció educativa, i ara ens comuniquem diàriament. Ha vingut gent del servei de PREVI, que és el protocol que es posa en marxa quan es cometen agressions als centres educatius. La Direcció General d’Inclusió Educativa també s’hi ha bolcat. De fet, la directora general ha vingut al centre per reunir-se amb la direcció, i hi mantenim una comunicació directa i diària perquè ens donen suport i adhesió en l’atenció a les famílies.

—En aquestes visites institucionals us han avançat que acceleraran els terminis per a adequar el centre?
—Ara és l’ajuntament qui ha d’anar per feina. I ara tenim un contacte molt directe amb ells. Hi ha uns terminis que s’han de complir. Són processos molt garantistes i a nosaltres se’ns fa llarg. Licitació de projectes, licitació d’obres… Hem demanat, i l’ajuntament ho assumeix, de participar activament en els processos per ser a prop de tot el que passa. Sí que hem reclamat a la conselleria més recursos. Els hem dit que estem disposats a esperar el temps que marquen els terminis legals, però ens han de donar recursos per a impartir l’educació d’una manera digna.

—Quins són aquests recursos?
—Per exemple, al nostre centre ve una gran quantitat d’alumnes nouvinguts que desconeix les nostres llengües. Això és una peça fonamental per a integrar-se al sistema educatiu. Hem demanat recursos per a atendre aquest alumnat. Tenim una aula de nouvinguts que anomenem “passe”. Treballem amb ells perquè coneguen les llengües i l’ús vehicular que en fem.

—De quants alumnes parlem?
—Són uns 50 o 60 alumnes que s’incorporen al llarg del curs. Diferents nivells, diferents procedències. A vegades també cal anar més enllà, i ja parlem de recursos socials… Per a nosaltres, és bàsic fer un acompanyament.

—Perquè ens entenguem, quan parleu de recursos, parleu d’ampliar la plantilla, de més professors?
—Sí. Quan parlem de recursos, parlem de recursos humans. L’escola, sense recursos humans, no és escola. La infrastructura és la que és. Fins que no arribe el canvi físic i estructural, com a mínim, hem de tenir recursos humans per a cobrir totes les necessitats en un centre amb el volum que tenim. A més d’eixa necessitat de l’alumat nouvingut, tenim alumnes amb mancances acadèmiques, i necessitem professorat de pedagogia terapèutica, d’audició i llenguatge… Són recursos bàsics per a poder atendre la diversitat i la inclusió, que per a nosaltres és fonamental.

—Quines altres mancances teniu? Què més caldria perquè la convivència a l’institut fos més tranquil·la?
—Això ja no té res a veure amb l’administració. Ens falta que ens acompanyen les famílies. L’escola a vegades s’ha convertit en un lloc on dipositem els nostres fills i ens en retirem com a família. Això no pot ser. Quan faig les reunions amb les famílies de primer de l’ESO, que entren nous al centre, sempre els dic: “No els solteu la mà, per favor”. Moltes famílies, quan passen de la primària a la secundària, es pensen que els xiquets ja s’han fet grans. I no. Perquè l’adolescència pateix una situació social… Què puc dir, després del que vam veure la setmana passada? A més, la covid passa una factura social. I, òbviament, si passa a la societat, també passa als adolescents. I per això necessitem que les famílies ens acompanyen molt. I, sobretot, recuperar la confiança. Moltes vegades ens costa de convèncer la família. Volem el mateix! Volem el millor per als vostres fills. No estem fiscalitzant. A vegades hi ha coses que no podem permetre. Si som permissius en alguns aspectes, l’evolució serà negativa com a adults del futur. Moltes vegades, les sancions són vistes com un càstig, però són necessàries en el procés d’aprenentatge. Ells s’han d’adonar que hi ha coses que no les poden fer i que no es poden permetre. Som en un moment en què els professors s’acosten al meu despatx per a comentar-me eixa pèrdua d’autoritat, de confiança i sense això no podem fer res.

—Aquesta pèrdua de reconeixement de la figura del professor és perquè a les famílies això no se’ls inculca?
—En alguns casos, crec que sí. Senzillament, no es parla del tema. I a casa s’ha de parlar de l’escola, de la importància del professor. La nostra feina és vocacional. Actualment, el treball a l’aula és molt dur. La gent pot pensar que és entretingut, que fem poques hores, però és un treball esgotador. Després d’estar una hora a l’aula, donant el cent per cent, acabes la sessió absolutament esgotat. El treball del docent es fa en el moment més important de la vida dels éssers humans, en el moment de transformació. Ells passen moltes hores al centre educatiu, és com casa seua. Hem de tenir un espai de seguretat, estar confiats, que puguem compartir… Que es puga fer classe. No sona bé, però a vegades no podem treballar.

—Per què?
—Perquè és impossible fer feina a l’aula. Per eixa falta d’atenció. A vegades sembla que ens fan un favor deixant-nos donar classe. I treballem per a ells. És el nostre únic objectiu.

—Escoltant-vos, fa l’efecte que descarregueu tota la responsabilitat en les famílies. Com heu dit abans, hi ha situacions molt complicades a moltes llars, moltes dificultats.
—Potser m’he explicat malament. De cap manera vull derivar la responsabilitat en les famílies, ni de bon tros! A més, hi ha un percentatge elevadíssim de famílies implicades. Les tenim al costat. Tenim un consell escolar. L’AMPA s’ha tornat a activar i treballa de valent. Però, així i tot, continuem necessitant la col·laboració de les famílies, que siguen al nostre costat. Sé que és complicat. La vida que tenim moltes vegades ens fa estar moltes hores fora de casa, però han de trobar un espai per a estar amb ells. Us pose un exemple. S’ha de fer un control de les xarxes socials o dels mòbils. Això, moltes vegades, no és en mans del centre. Nosaltres hem de demanar a les famílies que ho vigilen. Un dels elements que causa més problemes de disciplina va vinculat amb l’ús o el mal ús dels mòbils i de les xarxes. Això és tasca nostra, però a casa s’ha de continuar amb eixa feina… Sempre estem a la disposició de les famílies. Portes obertes sempre per a qualsevol cosa que necessiten. Creiem que són elements fonamentals per a treballar adequadament.

—Tornant a l’agressió al professor de física i química, es veia venir que al centre podia passar una cosa així?
—Jo vull pensar que no, perquè aleshores hauria estat una falta de previsió per part nostra, i no va ser això. Si hem de parlar d’un recurs potent a les Alfàbegues, és el grup d’igualtat i convivència, amb moltes hores de dedicació. Després dels esdeveniments, la responsable del grup es va preguntar per què havia passat. “Amb tota la feina que fem, com pot ser que passen aquestes coses?”, deia. És cert que enguany és un any molt complicat quant a la convivència. En general, no tan sols en relació amb el que va passar. Per això parlava del paper fonamental de les famílies. Perquè nosaltres sols no podem. Necessitem anar junts. Allò que treballem a l’aula s’ha de reforçar a casa, si no, no fem camí. La convivència està emocionalment alterada, en un moment molt perillós. Estan susceptibles, i això sí que ho hem notat des de principi de curs. Enguany, les sancions i la part més disciplinària són en uns nivells molt més alts que altres anys. I no passa a les Alfàbegues i prou. Jo ho compartisc amb altres directors i passa en altres centres. Vull pensar que és una conseqüència de la pandèmia. Els xiquets, en plena efervescència personal, han estat tancats a casa i limitats en les relacions socials, i de sobte, els hem soltat.

—El departament d’igualtat i convivència, com està dotat, què fa?
—El perfil del coordinador d’igualtat i convivència és un perfil que ve predeterminat per la conselleria i en el nostre centre l’assumeix una dona amb moltíssima experiència, a més, és molt implicada, molt vocacional… L’envolta un equip de professors que manifesten la voluntat de participar-hi. Col·laboren directament amb la cap d’estudis. Creiem que la disciplina ha d’anar lligada a la reflexió, al treball en un espai tranquil on s’ha de conversar amb l’alumne, mostrar-li les conseqüències de determinades actuacions… Per tant, la primera part d’eixa coordinació és treballar amb el cap d’estudis en la tasca de sancions. Una altra tasca és la mediació. Entre professors i alumnes, entre alumnes, entre professorat. Tenim un grup d’alumnes mediadors. Participem en els grups de mediació del País Valencià… Enguany hem posat en marxa un projecte d’alumnes ajudants a primer de l’ESO. Alumnes triats fan d’ajudants per a donar la benvinguda als alumnes nous. Entre iguals, la comunicació flueix molt millor, i la informació ens arriba de manera més clara.

—Teniu un observatori específic per a vigilar l’entrada d’ideologies homòfobes, ultres, o contràries a la igualtat, al centre?
—No. Un observatori, no, però ho tenim tot en compte. Això forma part de la vigilància que es fa a les aules, de la disciplina. Sí que és cert que a vegades es fan comentaris fora de lloc, i quan ho detectem, reflexionem amb ells tant com és possible, i els convidem a valorar-ho. En el grup d’igualtat i convivència es treballen moltes coses. I treballem amb l’ONG Moviment Contra la Intolerància. N’hem fet tallers i jornades. Quan ens trobem circumstàncies complexes, fem intervencions directes. Com a centre, hem de treballar els valors. Moltes vegades dic als alumnes: preferesc que sigues respectuós, tolerant. Ja parlarem de les notes de matemàtiques o de valencià, però primer, el primer pas. Eixes coses es tenen presents.

—D’agressions entre alumnes, n’hi ha?
—Sí. És clar. Sempre. Són adolescents. Estan en plena ebullició, les hormones van que volen. I, òbviament, hi ha conflicte. I més, encara, quan és un pati amb mil alumnes.

—Al pati, hi surten tots mil alhora?
—Sí. Mil alumnes. Tots alhora. Hi ha molta vigilància, molta atenció, però són mil alumnes entre 12 anys i 16.

—Noteu un cert decaïment entre els professors, com si haguessen tirat la tovallola?
—Jo no parlaria de tirar la tovallola, però sí d’un nivell important de frustració. Hi ha gent que té molta força, molta energia i no decau, però hi ha gent que ve al despatx i et diu “és que ja no sé com fer-ho”. I no us parle de gent de trenta anys, us parle de gent amb recorregut, amb història, i ara es troba que ja no sap com fer-ho. No parem d’inventar metodologies, fem formació, compartim amb altres centres… El professorat a vegades està frustrat. No tiren la tovallola, però ixen de les aules sense força. Ja no sé com tirar endavant amb aquesta situació. Això és frustrant, en gent amb tants anys d’experiència. És complicat.

—Heu parlat amb tots els pares dels alumnes implicats en l’agressió?
—Sí.

—Com ho han rebut?
—En general, amb sorpresa. La majoria d’ells manifesten que eixa no és la manera de treballar a casa i, per tant, els sorprèn. En la majoria dels casos han estat receptius.

—Hi ha hagut alguna excepció?
—De rebuig, directament, no n’hem tingut. En alguns casos, ha costat una mica que entenguessen la situació. El centre ha d’intervenir en aquestes circumstàncies, no pot fugir d’aquesta falta de respecte. No entrem en més qüestions. El manifest i l’acte que férem es basen únicament en el respecte i la tolerància. Res més. Per a fer la nostra feina de la manera més digna possible! Demanem de treballar amb els fills de les nostres famílies. El benefici recau en els alumnes. En termes generals, hi ha hagut acceptació. En allò que més ens costa, que és arribar a les famílies, hi ha la conselleria donant suport al centre. En el dia a dia, per a anar reconduint la situació perquè acabe de la millor manera possible.

—Això pot ser un punt d’inflexió, i que els alumnes que han festejat amb els límits s’adonen de les conseqüències que tenen certs comportaments?
—Tant de bo! És inherent a l’adolescent, la falta d’autocontrol. Els diem: “Compta fins a cinc abans de”. Sí que pot servir de punt d’inflexió. Sobretot, perquè els mitjans de comunicació han dimensionat el tema. No li vull llevar ferro ni importància, perquè això que ha passat és molt greu, però la difusió fa que prenga una altra dimensió. Per tant, la febre a l’institut és molt alta. Ara hem de recondir la situació, i tant de bo que l’alumnat en general pense que hi ha un llindar que no es pot travessar.

—Penseu que hauria estat millor que els mitjans de comunicació no haguessen fet difusió de l’agressió?
—No ho sé. Sí que he de dir una cosa favorable, i és que és veritat que han sigut molt fidels als fets. Això és un tema molt sensible, i he de confessar-vos que una de les coses que més por em feia era una possible manipulació o modificació dels fets.

—Probablement, el fet que Miquel Àlvarez, el professor agredit, eixís a donar la cara i a explicar els fets va ajudar a evitar especulacions.
—Correcte. Miquel ha tingut un comportament valent, no sabem com agrair-li-ho. No s’ha apartat ni un dia, ni una hora, de la seua feina. Una altra persona s’hauria agafat una baixa, i ell, en canvi, ha atès els mitjans de comunicació, i ha atès els alumnes. Sobretot, ha estat molt respectuós amb l’alumnat. Ell ha dit moltes vegades que no té res en contra ni dels alumnes ni de les famílies. És més, els convidava a repensar les coses, que això no era manera de funcionar. De fet, hi ha hagut algun alumne que ha sigut valent i molt digne i li ha demanat disculpes.

—I com va anar?
—Un alumne es va asseure al despatx de direcció amb Miquel i amb mi i li va demanar disculpes. Crec que aquest és el millor efecte que pot tenir la sanció. Aquest camí de la reeducació, de repensar què ha passat, i ser capaç de posar-te davant la persona que has ferit dir-li “disculpa, m’he equivocat”. I més, si ho ha fet ajudat per la seua família. Que la família li diga “has de fer això” i que el nano hi pense i ho faça. Això no té preu. Ha tingut efecte! Eixa capacitat de Miquel d’estar assegut allà davant, aguantar el tipus i donar les gràcies al xiquet, i fer la reflexió amb l’alumne… Tant de bo que això fos extensiu amb tots.

—Què passarà quan els expulsats tornen al centre?
—La unitat específica d’orientació de la conselleria col·labora amb nosaltres, amb el departament d’orientació, per quan arribe el moment de la benvinguda. Són menors, i necessiten tenir unes ferramentes per a tornar a adaptar-se al centre. Hauran de trobar el moment de demanar disculpes o de restaurar la situació. S’ha de preparar la tornada dels alumnes. Amb els que ara són al centre, i amb els que vindran, perquè la inclusió siga ràpida. Hem de tornar a la normalitat.

—Aquest cas ha afectat altres qüestions de la gestió diària de l’institut?
—Fa prop de dues setmanes que ens hi dediquem exclusivament. Imagina, arraconar tota la resta de qüestions en un centre de 1.300 alumnes, i dedicar-se a una sola cosa.

—Com penseu que aniran les coses a partir d’ara?
—Intente ser constructiu, positiu. Estic confiat, perquè l’administració s’ha assegut amb nosaltres i sap quina és la situació del centre. Hem parlat amb gent d’inclusió educativa, amb la inspecció, i ja saben les necessitats que tenim. Estic convençut que posaran els recursos damunt la taula. Confie en això. Fins que siga un centre on poder treballar bé.

—Encara teniu un curs sencer així, pel cap baix.
—Sí. El curs vinent serà així. Hi ha molta feina. Com que, per part nostra, assumim que la part estructural no es podrà canviar d’un dia per l’altre, com a mínim, que ens donen els recursos per a compensar el gran volum d’alumnat.

—Mil tres-cents alumnes i cent quaranta professors, sou una mena de batlle.
—M’ho han dit alguna volta, i em sembla un poc impressionant, la veritat.