Lluís Gendrau: “Som davant una revolució musical absoluta”

Lluís Gendrau ens parla d’Enderrock amb una alegria i una passió que semblen les d’un principiant entusiasta. Però no, fa trenta anys que és al capdavant d’Enderrock, la cosa més semblant a una estructura d’estat a l’ombra. Aquesta revista és un puntal de la cultura catalana contemporània. No es podria escriure la història d’èxit de la música en català sense ells. Ara acaben de celebrar els primers trenta anys. Ho han fet amb l’alegria de qui sap que no han estat anys estèrils. Durant aquest temps, no tan sols han fet la revista, sinó que han creat els premis Enderrock, el concurs Sona 9, anuaris, programacions. Un dels seus trumfos és la capacitat de generar tota mena de complicitats. En aquesta entrevista analitza aquests trenta anys de música i explica que la pandèmia ha estat un revulsiu per a l’escena musical catalana, a la qual diagnostica una bona salut.

—Com va començar Enderrock? Què us va impulsar?
—Érem un país una mica estrany, en què les revistes musicals parlaven del fenomen del nou del rock català en castellà. Hi havia un nou públic, hi havia nous grups que atreien moltíssima gent en català i, en canvi, tot això s’explicava en castellà. Al quiosc de la Facultat de Periodisme, on jo estudiava, vaig trobar que a Tubo, una revista musical i fanzinera, hi havia un article signat per Ferran Amado, per Xavi Mercadé i per la Cristina González. Jo, que sóc de Malgrat i havia fet la ràdio i la revista, em vaig posar en contacte amb ells i vaig fer el que sabia fer, muntar una associació cultural per fer una revista musical i juvenil. I vam posar-hi diners. Hi vam posar el que teníem. Un, 25.000 pessetes, un altre 50.000, un altre 10.000, i vam fer calaix amb en Joan Pons, l’altre soci que va ser el primer director, per pagar el primer número. El primer número el vam vendre tot i en vam fer una reedició.

—Era difícil d’imaginar que arribaríeu fins aquí?
—Per la meva experiència amb els mitjans locals tenia clar que hi havia un model sostenible sumant publicitat i subscriptors. Vam veure clar que no volíem fer una cosa voluntariosa, tot i que evidentment hi vam posar tota la voluntat del món. Però que ho volíem fer professional i sostenible. Això va sorprendre molta gent. Volíem que hi hagués prou ingressos per a poder pagar a la gent que escrivia, a la gent que portava l’administració del projecte, tot i ser una associació cultural, que és el motor. Volíem guanyar-hi diners fent un producte cultural i en català, guanyar-n’hi entre cometes, ja m’enteneu.

—Us n’heu sortit.
—Sí, ens hem sortit, a força de posar-hi molta passió i perquè l’equip que ha treballat a Enderrock s’hi ha compromès el cent cinquanta per cent. Sort hem tingut de tots els directors que han anat passant i de tot l’equip de redacció, que s’han compromès molt en el projecte i l’han fet seu, això és la clau. Enderrock ha pogut anar sumant perquè quan un flaquejava, un altre deia: “Hem de continuar endavant.” Sempre hem mirat cap a l’horitzó. La clau ha estat el creixement i buscar de quina manera podíem trobar complicitats al voltant de la revista.

—Sou com una estructura d’estat?
—Ens hem convertit en centre de referència del mercat musical. Hem tingut relació amb les administracions, amb els grups, amb els festivals, amb els segells discogràfics, amb els mànagers. Tothom ens ha vist com a referència a l’hora d’aglutinar tots els elements: des dels concursos per a joves passant pels premis Enderrock fins a les propostes de programació artística. Hem aconseguit de fer una publicació cultural, especialitzada en música i a la vegada d’actualitat. Això és el que ens defineix.

—Heu donat molta importància al disseny?
—Des del principi hem tingut una obsessió molt clara: que la revista entrés pels ulls, fer una revista que gràficament funcionés. Al principi cobrava més el dissenyador que els redactors. Era amb qui més invertíem. De fet, Sergi Opisso, que és el dissenyador amb qui vam fer el canvi cap a la professionalitat, és qui ara ha fet el redisseny de la revista . També hem tingut puntals com Juan Miguel Morales i Xavier Mercadé a l’hora de presentar la revista i que les fotos lluïssin. La feina que ha fet Xavier Mercadé, un gran fotògraf de música en directe a la ciutat de Barcelona i arreu del país que ens va deixar fa dos anys, és extraordinària. És insubstituïble. Durant gairebé vint-i-nou d’aquests trenta anys, ell ha estat la imatge. Ha estat una sort que hem tingut i li tenim un gran agraïment per la seva feina extraordinària.

—Més obsessions?
—Hem intentat ser rigorosos al màxim. Al principi de tot ja vam fer un llibre d’estil, on tot quedava codificat. Allò que publiquem ho editen com a mínim cinc o sis persones, i això no és habitual. Ens semblava que era important aquesta feina enciclopèdica que ens ha permès combinar l’actualitat amb la perspectiva més històrica. Sempre hem tingut com a models de referència les revistes angleses. Una de les coses que ells diuen és que una escena sana que funciona és la que es renova periòdicament.

—La vostra història és la història de l’escena musical catalana d’aquests trenta anys. Comenceu amb el rock català, però hi ha un moment que aquest s’estanca…
—A final dels noranta van passar un seguit de coses que ens van fer pensar que el rock català s’havia mort. Sopa de Cabra va plegar, Sabater es va morir i Sau es va dissoldre, Sangtraït ho van deixar córrer, també es va morir Marc Grau, que era el productor de la sonoritat del rock català. Vam rebre moltíssimes cartes i trucades de gent que ens deia que com era que una revista publicava un editorial d’aquesta mena. Ens van dir de tot, que havíem liquidat l’escena, que érem suïcides de fer una cosa d’aquesta mena.

—I què passava?
—Que el rock català havia mort, visca la nova escena! La nova escena en aquell moment era Mishima, Antònia Font… tot un seguit de grups que ja anaven apareixent al mercat i que no pararà mai al llarg del temps. Hi ha una teoria que per a mi és molt interessant: cada sis o set anys hi ha una renovació de l’escena. Els nous grups maten els pares i s’alien molts cops amb els avis. Per exemple, entrevistaves en David Carabén i et deia: A mi el rock català no m’interessa per a res, per a mi Raimon és una referència. Aquesta nova escena la bategem com a pop-rock català.

—Però tot continua evolucionant…
—El 2006 apareix una nova onada amb Amics de les Arts i Manel, que vam qualificar de pop-folk. Aquest pop quotidià que explicava històries properes, que fa lletres amb què el públic s’identifica. Per tant, ja érem davant una nova generació. El 2010, 2011, 2013 apareix el mestissatge amb Txarango, la Pegatina i més grups que havien nascut una mica abans com Dusminguet, Obrint Pas… És marca un nou punt d’inflexió, el del mestissatge de les músiques de fusió.

—I ara, on som?
—Ara som davant aquestes músiques urbanes que ho envaeixen tot. Vénen de la influència del reggaeton i les músiques llatines, però que han trobat una fórmula, que és un pop de dormitori, un pop de butxaca que molta gent fa servir en aquest moment. Estic convençut que, després de la pandèmia, som davant una revolució musical absoluta.

—Ho relacioneu amb la pandèmia?
—Després d’una crisi com la que ha significat la pandèmia, hi ha hagut una renovació de les formes culturals. Això sempre ha passat i és un fenomen mundial. Durant la pandèmia, l’administració va fer una cosa molt bona. Va invertir en el sector cultural, especialment en el món musical. Aquells promotors que muntaven concerts van rebre suport, aquells diners no se’ls van quedar els empresaris, els van invertir contractant grups i fent difusió. Ha estat un dels motors importants. Encara que soni molt bèstia, es pot dir que gràcies a la pandèmia tenim una nova generació musical al país i una capacitat de molts nous artistes de funcionar. Aquest tocar el fons ha fet reaccionar l’administració i les empreses per reinventar-se. Ha fet que hi hagi un futur brillant per a molts artistes joves. Som davant una generació que entén la música d’una altra manera i es comporta diferent, només cal mirar les lletres. Les relacions amb el públic són absolutament diferents. És un públic nou i les cançons parlen de coses que han passat aquests anys de tancament i de la relació dels artistes amb els terapeutes. I això que us explico no és exclusiu d’un artista o dos, sinó que és un fenomen general.

—Relació dels artistes i els terapeutes?
—Els marcs de referència d’aquests artistes són uns altres. Ni les relacions sexuals, ni les relacions personals, ni les relacions de cap mena tenen referència amb les anteriors. Això sí, tothom té terapeutes.

—Què voleu dir?
—Sovint els terapeutes són els qui han animat els artistes a fer música, gent que no n’havia fet mai. Això no és un cas, és generalitzat i es nota en les cançons, però també en els consumidors de la música. Hi ha molta gent que diu que això de les músiques urbanes no és música. Al contrari: en molts casos les componen tocant el piano, la guitarra, però en directe surten amb unes bases i amb uns ballarins. Rosalia és un bon referent que molta gent vol seguir. Mai no hi havia hagut tants artistes catalans –és clar que majoritàriament ho fan en castellà– que haguessin estat en el punt de mira del món de la indústria musical popular. Ho havien estat en música clàssica Alícia de la Rocha, Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels. Crec que això és una ocasió única que hem d’aprofitar.

—Quin diagnòstic en feu, de la música en català?
—Té una salut extraordinària. Hi ha molta producció, hi ha molts petits segells que editen discos, hi ha públic disposat a consumir i a omplir els concerts ara més que mai, a més a més hi ha suport institucional. I hi ha mitjans de comunicació que fan un seguiment de què passa. Tot i això, parlem d’un 30% del mercat total, estirant molt. El 70% del mercat consumeix música d’influència anglosaxona o sud-americana o llatina. Si ens centrem en el mercat dels discos, això es redueix a un 10% o un 15%.

—La música en directe és la que més funciona?
—El consum de música en directe va més enllà. Es pot arribar a un 40% del públic. Les festes majors permeten fer molta feina en aquest sentit. Però, és clar, després la música a la ràdio no supera el 15% i això fa que en total parlem d’un 25% o un 30%. Es pot dir que hi ha un consum de música en català de més d’una quarta part de la població. Hi ha una gran producció, un gran impacte i estem segurs que la música salvarà la llengua, però, és clar, la consumeix un reducte petit. Podem detectar grups que són transversals i que poden omplir un Sant Jordi i grups que són capaços d’arribar a molta gent gràcies a les xarxes. És el que ha passat amb els Tyets: que, barrejant una bachata amb una sardana, la gent acabi ballant o fent veure que balla sardanes al mig d’un concert és extraordinari. Hem vist que som capaços de barrejar músiques folclòriques i llatines, amb la gent que fa músiques urbanes i barreja bachatas i vallenatos amb música electrònica i música de cobla. El cas dels Tyets no és únic. Darrere seu, o paral·lelament, ha coincidit que quatre o cinc grups han enregistrat cançons fusionant el so de la cobla amb el so de les músiques urbanes i llatines. I, per tant, som davant una música feta en català cada cop més desacomplexada i més transversal.

—I les dones són una assignatura pendent en el món de la música?
—En aquesta nova revolució de què et parlava abans, les dones són majoritàries. I n’és un exemple que en els premis Enderrock d’enguany, per primera vegada a la història, en la suma del palmarès hi hagi hagut més projectes premiats liderats per dones que no per homes. Això vol dir que hi ha un canvi de tendència. Hi ha més dones que mai a l’escena musical, com a líders de grups, com a instrumentistes. El seu protagonisme és un dels elements clau del canvi de l’escena musical des de les músiques urbanes. Claríssimament.

—I no teniu cap queixa?
—I tant que tenim queixes. La dificultat per a tirar endavant d’Enderrock és enorme. Nosaltres hem passat temporades de quatre mesos sense cobrar. I, és clar, com ho fas per mantenir deu persones en aquesta situació. Seria lògic que et denunciessin i tanquessin l’empresa. I això no ha passat. Jo he d’agrair a tot l’equip d’Enderrock que hagi aguantat amb nosaltres aquests mesos en què no hem estat capaços de rendibilitzar la feina que fèiem. I quan estàs una situació així, a qui truques? A tot estirar, les institucions t’avancen els diners del deute. Crec que com a país hauríem de ser capaços de tenir una estructura de mitjans de comunicació culturals en català més sòlida i potent.

—Les institucions haurien de fer-hi més?
—Hi ha unes ajudes genèriques que ens van molt bé. I també ajudes del Ministeri de Cultura, però caldria que el Departament de Cultura tingués ajudes específiques. S’hauria de poder garantir el futur d’aquestes empreses culturals que fan que aquest país sigui ric en l’àmbit de mitjans de comunicació i de l’oferta cultural. Hi ha un voluntariat que diu: on no arribi l’administració, hi arribem nosaltres. Enderrock durant aquests anys ha cobert molts dels espais que potser hauria d’haver cobert l’administració. Ho ha fet a l’hora de fer uns premis nacionals, a l’hora de fer un anuari de la música, a l’hora de fomentar determinades accions al voltant de la promoció de nous valors. No ens ha importat de fer-ho. Fins i tot en alguns casos hem rebut alguns ajuts que han cobert una part d’aquests espais, però sobretot ho hem fet amb un 50% de passió, un 50% de voluntariat i un 50% de professionalitat i rigor. Però al cap de trenta anys penses que hauries d’haver pogut consolidar un projecte editorial i que no haguessis d’estar sempre pendent de si arribarem a final de mes o no. Potser no caldria que ens donessin diners directes a nosaltres, però sí que l’administració invertís en el sector perquè no fos tan precari i els diners circulessin.