Lluís Gavaldà: “Amb aquest llibre volia fer una carta d’amor, poca cosa més”

Lluís Gavaldà (1963), no és solament el cantant dels Pets, sinó que també és un divulgador musical amb programa diari a iCat, un autèntic enamorat i estudiós de la música dels altres, que ara a escrit el llibre Sona la cançó (Rosa dels Vents), recull de moments vitals escrit per mitjà de seixanta cançons. En alguns paràgrafs, retrat autobiogràfic d’aquest gran viatger –viu a Londres d’ençà de fa cinc anys–, en uns altres, precís assaig musical, en alguns punts, tendre, en uns altres, erudit, aquest és un llibre que permet de veure la vida d’un home fregant la seixantena, i dels qui han definit més i millor el pop del nostre país, dels nostres països. VilaWeb va entrevistar Gavaldà dijous passat, quan sortia dels estudis de Catalunya Ràdio, aprofitant els pocs dies que cada mes i mig deixa la seva estimada Londres.

—Repasseu la vida amb cançons. Per exemple, hi havia un nen de tres anys que s’embadalia amb els tres minuts de la cançó dels Sírex “Acto de Fuerza”.
—Un servidor. I no me’n recordo gaire, tenia tres anys, però m’ho expliquen els pares. Era un nen molt paradet, introvertit. I quan posaven aquesta cançó dels Sírex, em posava a cridar i saltar, cantar. És el primer instant que els pares van veure que coi, aquí hi havia alguna cosa, una connexió especial entre la música i el nen, tan parat.

—Fins a quin punt el gust eclèctic del vostre pare –”un home enamorat dels ballets de Txaikovski, les àries de la Callas i el clarinet ballaruc de Sidney Bechet“– us ha influït?
—De petit, ets una esponja. I estic segur que m’ha influït moltíssim. Dins el Morris atrotinat de color blau, hi havia una espècie de comunió intergeneracional a través de la música del radiocasset del cotxe. El mestre de cerimònies era el meu pare, i tots tres germans, allí darrere, anàvem aprenent a estimar les cançons. El pare és un amant de la cultura, la música en particular. Estic convençudíssim que gràcies a ell m’agrada tant, la música. El meu pare va tenir moltes feines –ha venut tractors, ha estat comercial, etc.– fins que al final, amb la mare, van muntar una cadena d’establiments de roda a Tarragona. I s’hi van quedar quaranta anys o cinquanta. El meu pare, a quaranta anys i escaig, va decidir de fer la carrera de filosofia pel seu compte. I ens trobàvem tots dos a la universitat. Jo sóc llicenciat en filologia anglo-germànica. I no podia fer gaires campanes perquè tenia el meu pare per allí!

—Gran viatger, Lluís Gavaldà, he descobert. Els Estats Units, el Regne Unit, Itàlia, i, de nen, Andorra. I no a cercar-hi formatges.
—No. Aprofitava que els pares compraven el formatge per anar a una botiga de vinils. Els pares no patien: sabien que podien tornar al cap de sis hores i m’hi trobarien encara remenant i triant. I era molt fotut, triant-ne un i prou. Perquè tan sols tenia tres-centes pessetes.

—Viatge iniciàtic a Anglaterra. Teniu disset anys. I torneu amb la discografia completa de Bowie.
—Discografia, pòster, samarreta… Per mi que li vaig pagar el lloguer de casa seva d’un any i mig. Però em van fotre els diners de la motxilla. L’última setmana a Londres, sobrevivint, però això sí: amb la discografia sencera de Bowie a la butxaca.

—Ara dieu que a Londres hi viviu de manera semiestable. Què vol dir “semiestable”?
—Casa meva és a Londres, visc allà. Però vinc molt sovint aquí. Cada mes, mes i mig, em passo aquí tres dies o quatre. Em deixo contaminar pel sol i torno als cels grisos. Vulguis o no, m’enyoro. I els Pets em reclamen.

—Per mi, un dels millors paràgrafs del llibre és on expliqueu per què viviu a Londres.
—Són gent que respecten el teu espai personal, és una cosa imprescindible per a mi. Gent que no envaeix la privacitat de manera barroera. Tenen una manera molt elegant d’ignorar-te, amb molta classe. I ja m’està bé, perquè la quota de l’ego la tinc coberta aquí, on la gent em coneix. Al final és com una presó: la gent et tracta més bé que no et mereixes, et sents observat. I allà no sóc el cantant dels Pets. A Londres sóc un pre-jubilat que passeja per Hyde Park i ningú no em presta atenció. I puc fer allò que més m’agrada: fer l’orni i espiar l’altra gent.

—I què hi feu, a Londres?
—No paro. Faig un programa diari a iCat. Celobert. I això m’ocupa quatre hores diàries. Faig una columna pel diari Ara, col·laboracions televisives. De tant en tant, també surto. Amics? No gaires. Pocs i molt bons. M’agrada estar al meu aire, amb la dona i el nen, que ja té setze anys. Fa cinc anys que hi som, a Londres, gaudint dels paisatges i el territori anglès, que és espectacular.

—“La seva necessitat de passar inadvertida és inversament proporcional a la meva de fer-me notar.”
—Sí, noi. Per això ens avenim tant. És la meva dona, la Núria, sempre li ha agradat ser en un segon pla. I, en canvi, a mi m’agrada més la fama que a un babau un caramel. Es va treure el títol de treball social. Però ha fet moltes coses més. Ara, a Londres, té una empresa d’intercanvi cultural i lingüístic entre Anglaterra i Catalunya. Ens vam conèixer en un concert. Vaig sortir a tocar i ella era a primera fila. I em vaig passar tot el concert mirant-la només a ella. Molt poc professional. Però si l’haguessis vista, ho hauries entès. Té uns ulls que semblen aiguamolls de l’Empordà. D’això, en farà trenta-un anys.

—El capítol més curt del llibre no sé si té secret. Fa així: “Quan Natalie Portman deia a la pel·lícula Garden State que escoltar The Shins et canvia la vida, potser exagerava una mica. Però no gaire.”
—Que dropo que sóc, eh. Volia alternar capítols de durada estàndard, sis pàgines i molt descriptius, amb uns altres en què la cançó fos el pretext per a parlar d’un instant vital. O uns altres en què tan sols parlés de la cançó en qüestió. I en aquest cas és només explicar com vaig descobrir The Shins. Sóc fan de Natalie Portman. I tenia una escena preciosa. Consulta del metge, ella amb auriculars posats i li diu: “Què escoltes?” “The Shins, et canviaran la vida.” I li posa els auriculars.

—Capítol sobre els perdedors i Brian Wilson. I com ploreu com un nen petit quan escolteu “I maynot always love you”.
—En el món de la música, i en general, tenim fascinació morbosa cap als perdedors. El que passa un sotrac, el que desapareix abans d’hora. I els mitifiquem extramusicalment. Brian Wilson és una joguina trencada, potser la joguina trencada de la història del pop, perquè quan era en el moment més àlgid, a vint-i-sis, vint-i-set anys, va patir una esquizofrènia profunda i va deixar de fer les cançons celestials que feia. En aquests casos, no tens més remei a quedar-te amb la nostàlgia del passat. Però en aquest cas, hi ha final feliç: trenta anys més tard, no es recupera del tot, però es refà. I torna a fer concerts. Si ets un fanàtic seu, tornar-lo a veure sobre l’escenari, cantant cançons que t’han marcat… A mi em va poder. Em vaig posar a plorar com una magdalena. Era un acte d’agraïment. El mirava, i ja no afina ni toca, però era la retrobada amb un vell amic, i veure’l allà dalt… I que ell pugui veure com la gent l’estima per allò que ha fet.

—Tros emocionant: taral·legeu “Nobody”, de Mitski, a l’orella d’algú.
—Dedicada a la meva germana Neus, que va patir un càncer fa un parell d’anys i no se’n va poder sortir. Era la meva còmplice d’escoltar cançons al principi i final de la nostra vida. Em venia molt de gust parlar d’ella, la porto dins. I cançons com aquesta de la Minski, “Nobody”, cada cop que l’escolto, sembla que l’escolti a ella. Parla d’una persona que se sent sola, i que l’única cosa que necessita són petons i ser estimada. I en malalties com el càncer, l’única cosa que et queda per a pal·liar els efectes devastadors és l’amor, l’estimació, que nosaltres teníem a través de trobades i cançons.

—Rock català, el reivindiqueu com una cosa molt més natural que no pas artificial: “Els crítics es van trobar amb uns grups que omplien pavellons sense el seu permís, i potser la mala consciència de no haver detectat un moviment tan massiu va provocar reaccions etnocèntriques i força despectives.”
—Sí. Ja ho diuen: si repeteixes una mentida cinc-centes vegades, la gent es pensa que és veritat. I el cas del rock català és el més paradigmàtic. Es va repetir tant i de manera tan intencionada que era un invent institucional que al final feia molta mandra intentar de rebatre-ho. Però si ho has viscut de dins, i vas estar dos anys sense cobrar un concert per poder pagar el local i el disc, i vas haver de demanar un crèdit d’un milió de pessetes a Caixa Tarragona, i et van avalar els pares, sense saber si podries tornar els diners, doncs et toca els collons que et diguin que estàs subvencionat. Si tu dius que el rock català sencer va ser un moviment desastrós, tens un problema clar. La prova la tens amb Umpa–pah, els Utòpics, o tants altres que mostren que va haver-hi coses ben maques.

—Una cançó: “Els cotxes et refreguen en passar.”
—És una cançó que trenca la imatge del rock català com a gènere intranscendent, molt militant, lletres ensucrades. Per mi és el retrat més acurat que he vist mai en una cançó sobre l’heroïna al nostre país. La meva generació ho va viure de molt a prop, i encara m’afecta més. Una cançó tremenda, que et deixa parat, però té una bellesa impressionant.

—Una frase: “Sort en vam tenir, del punk.”
—Sense el punk, encara estaríem escoltant música complicada, pensant que perquè la música sigui bona ha de tenir trenta canvis de ritme, tres harmonies diferents. El punk i The Ramones ens van recordar què era el pop i el rock: cançons curtes, directes a la jugular i enganxoses com un xiclet de menta.

—Un resum: què volíeu explicar, amb aquest llibre?
—Amb aquest llibre volia fer una carta d’amor. Poca cosa més. Carta d’amor al fet que més alegria m’ha donat a la vida: les cançons i la música en general. I volia recordar tota la felicitat que m’ha portat ajuntant-la amb moments vitals. A la vida sempre hi ha hagut una cançó que m’ha fet de banda sonora.