Lluís Foix: ‘La Vanguardia ha durat tant perquè mai no ha fet un torcebraç definitiu al poder’


Lluís Foix (1943) ha estat director del diari La Vanguardia i director adjunt. Ara ha escrit el llibre ‘Aquella porta giratòria‘ (Destino), premi Josep Pla 2016. Però en el llibre la seva etapa de director és menor, tot i que sucosa. Diu que en parlarà més endavant. Aquí l’obra se centra en La Vanguardia que un jove Lluís Foix va conèixer de redactor, i corresponsal, sota el franquisme. Una casa centenària plena de càrrecs franquistes, periodistes republicans represaliats i l’entrada de catalanistes a la redacció, com Lluís Permanyer. Una casa on el tèlex manava, que tenia 1.600 treballadors i secrets per a explicar-se. Foix arriba a la redacció de VilaWeb amb paraigua i gavardina, com si fos al seu estimat Londres. Foix ha enviat cròniques des de 84 països. Ara ho explica des de casa.

—M’agradaria comentar frases del llibre. Per exemple: ‘Una certa covardia pactista, que ha caracteritzat els catalans els últims segles, ha quedat perfectament reflectida a les pàgines d’aquest diari’. M’ha sobtat la paraula ‘covardia’.

—És l’explicació per la qual un diari ha durat 135 anys en aquest país i avui continua essent no la referència, però sí una certa referència del país. I ha estat així perquè en els moments canviants i convulsos que ha viscut Catalunya i Espanya el diari ha anat prenent posició d’acord amb els interessos que La Vanguardia pensava que eren els interessos dels seus lectors, i de la majoria de catalans. Dic un una ‘certa’ covardia. No dic ‘covardia’. El país no és un país valent en el sentit que vulgui resoldre les coses a cops de puny. Aquest és un país pactista. De ‘arreglem-ho’. De bé a bé. I d’aquesta manera, és un cert mirall d’una certa societat catalana dels darrers anys. No de tota.
—Dieu que quan comenceu a fer de periodisme sota el franquisme, els periodistes no pagaven multes de trànsit. Reflecteix la relació entre premsa i poder.

—Teníem un cartell que ens donava la dita associació de la premsa. Ho posaves, com si fos un metge, al parabrisa. ‘Periodista’. I se suposava que estaves en un acte informatiu. Això era un pacte entre els periodistes i el governador civil, o l’alcalde de Barcelona. També s’ha de dir que en aquella època la majoria dels periodistes ho eren a temps parcial. Gent que treballava a l’ajuntament, en una empresa, un banc, i a la tarda venien a fer de periodistes. No hi havia aquesta consciència d’ara que el periodista informa, opina, i diu el que li sembla. El periodista no era ben considerat. El metge sí, que cobrava un bon sou. Un periodista anava curt. I quan el convidaven a dinar, hi anava perquè es dinava bé. Era una època en la qual el sou, com el meu primer, era de 6.000 pessetes.

—Horacio Sáenz Guerrero. El director a qui vós demaneu feina. Com era?

—Horacio era una persona que impressionava. És el primer director que nomena la propietat després de la guerra civil. Tots els altres els nomenava un consell de ministres, o tenia l’acord implícit del consell de ministres franquista. Horacio era un senyor molt ben vestit, de la mateixa penya que Nestor Luján, Mariano de la Cruz, l’Obiols. Els de la gastronomia.

—Horacio guanya la partida interna a Santiago Nadal. Home molt del règim, que va deixar de ser-ho. I Horacio va ser el director.
—Els Nadal són una família del partit liberal de Dato, assassinat per tres anarquistes catalans. Durant la guerra se’n van de Catalunya i aterren a Sant Sebastià. Es fa director del Diario Vasco. I allà s’ajunta amb els catalans de Burgos. Són els que engeguen Destino. Nadal ve d’aquí, i era Juanista. Partidari de don Juan. Però si Horacio guanya la guerra és perquè a Nadal el franquisme el posa a la presó uns quants dies. Per un article que havia escrit a la secció d’Internacional. Deia que s’havien executat persones sense judici a Itàlia. I deia que era una equivocació perquè ‘la democràcia no admet que s’executi gent sense judici’. Justament el que passava a Espanya. S’enfaden i el fiquen a la presó. Des d’aleshores no va poder signar mai més cap article. Ho feia amb les inicials, ‘SN’. I en Masoliver, que era un falangista que venia de l’època de Burgos, també. Va signar ‘M’ molt de temps. Horacio era una persona gens conflictiva. Tenia bones relacions amb la propietat, amb el govern, i una redacció més o menys pacificada. I  Nadal, quan perd, no va a la presa de posició de l’Horacio. Però van continuar treballant conjuntament.

—Quan els directors els escollia el govern de Franco, i no Godó, arriba Aznar, avi del president. Un dia Aznar fa entrar Carlos Godó al seu despatx. I és Aznar qui parla, i Godó qui obeeix. Una escena brutal.
—Passa que els Godó també formaven part del sistema. Pensa que l’any 1939 La Vanguardia titula ‘No pasaran’. I el dia 28 de gener titula ‘Ya estan aquí’.

—A banda del seu, quin llibres hi ha sobre la història del diari?

—Servitud, de Puig i Ferrater. Parla de La Vanguardia d’abans de la guerra. No surt cap nom. Però parla de La Vanguardia. També Hi ha el llibre de Huertas Claveria sobre els directors de La Vanguardia.

—I La Història de La Vanguardia, de Gaziel, exdirector del diari?

—És un llibre que s’ha de llegir…Però no només. Perquè en aquells moments Gaziel escriu molt enfadat, amb raó.

—Avui La Vanguardia reivindica Gaziel, en fa un premi literari amb el seu nom, i en canvi vós expliqueu que Carlos Godó va declarar tres cops contra Gaziel. L’exdirector de La Vanguardia, acusat per La Vanguardia. I ara el reivindiquen…
—Sí. Això explica el Llanes en la seva tesi doctoral.. Una tesi extraordinària. En Gaziel, a causa de la llei de la responsabilitat polítiques de 1939, que va fer una escombrada general, és acusat.  Fou el director durant la República i Gaziel és un dels afectats. I Godó testifica contra ell. El convoquen a un judici polític a Madrid. La sentència va ser que no podia escriure més a diaris catalans i espanyols. Aleshores és quan Gaziel  comença la seva activitat literària. I escriu un llibre terrible. És un testimon escrit contra La Vanguardia. Sense matisos. D’una persona enfadada amb la propietat. Es va editar l’any 1960 per les edicions catalanes de París. I els redactors del diari el llegíem, però no se’n parlava. Al cap del temps, trenta anys després, La Vanguardia decideix instaurar el Premi Gaziel de periodisme, i avui no hi ha dia que el nom de Gaziel no surti al diari. El relat del meu llibre és posar de relleu les grandeses i les misèries d’una institució que ha durat tant perquè no ha fet mai un torcebraç definitiu al poder. Més aviat ha anat a redós del poder.

—Fins que Antich l’any 2012 va donar suport a la independència d’Artur Mas.

—No hi vull entrar en aquest tema. Però fent aquest pas La Vanguardia estava amb el poder.

—..amb el poder català, però no amb l’espanyol.

—Amb l’espanyol, no. I amb la propietat tampoc del tot. Però no em facis parlar d’aquest tema, que jo no en parlo d’aquesta època, en el llibre.

—Vós parleu d’una La Vanguardia que sota el franquisme va arribar a tenir 1.600 treballadors. Això és molta gent.

—Estaven tots en plantilla. Hi havia dos fusters, ordenances, administració, impremta. Si fins hi havia dos paletes en plantilla. Perquè es feien caure i construir despatxos sense parar. Ha! Jo explico l’anècdota del Galinsoga, posat per Franco. Ell se’n va perquè fan obres al despatx del director i la propietat decideix tapiar-li la porta. Arriba, no pot entrar al seu despatx tapiat, i se’n va. El relleu el va agafar Manuel Aznar. L’avi del president Aznar. Un home interessant. Va ser el director del Sol, el diari progre de Madrid, per exemple. Després es converteix en el gran periodista del règim. Fa el gran llibre de la història de la guerra civil. Ve aquí i ens posa ‘española’ després de La Vanguardia.

—I ara quants treballadors queden, dels 1.600?

—Ara no tinc les xifres, però no crec que passi de les 300 persones. Ni de lluny. Hi ha hagut molta externalització. Ara, fixa’t, aleshores hi havia 60 periodistes. Doncs ara són bastants més. N’havia arribat a haver-n’hi 200. L’empresa aviat se’n va donar: la força és dels periodistes.

—Impressiona que alguns dels que informaven des de La Vanguardia sobre la ciutat de Barcelona eren… funcionaris de l’Ajuntament! Ells informant d’ells mateixos, tu.
—I eren gent que no estaven al servei de ningú. Simplement s’havien de guanyar la vida. Vist ara sobta. Però és que la manera de treballar i l’estructura social ha canviat molt.

—Ara Albert Gimeno, és subdirector de la Vanguardia, i havia estat el cap de premsa del ministeri espanyol de policia. No és el mateix que els funcionaris, però Déu n’hi do. No teniu por que el poder entri dins la redacció així?
—Ara el govern de Catalunya ha nomenat Plàcid Garcia Planas director del memorial històric. Mira, ni cal que hi hagi un cap de premsa. Jo recordo què deia Pasqual Maragall, quan vam inaugurar les rotatives: ‘La Vanguardia és com el Vaticà. Hi ha el papa, cardenals, i després sempre hi ha un capellanet que te la fot’. Vull dir que no cal, a vegades, trucar el director des de fora, perquè després resulta que un redactor volent, o sense voler, ‘te la fot’. La intel·ligència no és trucar el director perquè surti una foto, sinó trucar al periodista perquè la faci, i la posi.

—Carlos de Godó volia eliminar les pàgines eròtiques. Fins que Fajardo el fa desistir.

—Ho explica el mateix Fajardo, treballador de la casa. La Vanguardia feia 60 milions de pessetes cada semestre, 120 milions l’
any, que era molt, amb les pàgines eròtiques. Segurament els amics de Don Carlos li deien que ‘esto de las chicas no puede ser…’ Però si La Vanguardia ha perdurat és també perquè no ha perdut diners. Si n’hagués perdut, hauria tancat. Una de les moltes causes que hagi aguantat és aquesta. Sí que es va aconseguir que traguessin les fotografies de la secció de contactes. Però eliminar-les, no. El gran ingrés del diari eren els anuncis per paraules. Més enllà dels contactes. Eren pàgines i pàgines: Feina, doble mà, i l’apèndix dels contactes. Amb Internet, avui només n’hi ha mitja pàgina, de contactes. Abans, hi havia 30 o 40 pàgines d’anuncis per paraules, i 2 o 3 de contactes.

—Arturo Foriscot. Un periodista republicà que treballa a La Vanguardia del franquisme. És el depurat. El castigat.

—N’hi havia més d’un. En Ventalló, per exemple. En Foriscot era un home que deia que el Gaziel el truca el juliol de 1936 i li diu ‘Arturo, marxo. Fes el que puguis’. I durant dos o tres dies va dirigir La Vanguardia de la República. Però no parlava gaire del seu passat.Foriscot després va ser repescat, certament. I algun altre.

—Ara li passarà a l’Antich…
—Ha! No em facis parlar de l’Antich. No en vull parlar.

—Passem al segon Godó. L’actual Javier de Godó. Llegenda que a mi m’havia arribat i que vostè nega: Javier Godó va regalar a la filla la contraportada del diari, on hi ha tanta publicitat
. I no.
—No, no va anar així. Es va seguir la tradició catalana, segons la teoria de Lluís Permanyer. El negoci pel fill, la finca per la filla. Per això quan va morir el conde vell, Carlos de Godó, pel fill Javier Godó van quedar els títols de les propietats, i en canvi la filla es va quedar part molt important de les finques.

—’Javier Godó, d’ensurts de tota mena, no li han faltat’. Però aleshores no me’ls explica, els ensurts.

—Fer-se càrrec del diari, d’entrada. Ell entra en el moment de la transició, que no és fàcil per ningú. Sobretot per un diari que portava ‘española’, encara, i que no ho treu fins un 16 d’agost, prèvia carta escrita al capità general. Un 16 d’agost és dels dies que es llegeix menys la premsa: tothom està de vacances.

—Salvador Sostres explica que Javier de Godó va tort de coll per un atac de nervis que va tenir durant un cas d’espionatge viscut dins el diari.

—Sostres? No ho sé. No ho sé… A veure, Javier Godó ha tingut atacs a la propietat. Mario Conde va arribar a comprar un 9% de La Vanguardia amb una clàusula que deia que tenia dret a nomenar el director. Hi ha una editorial de l’any 1991 que en parla. Quan en Mario Conde fa l’operació, Javier Godó era accionista majoritari d’Antena 3. Un dels mèrits de Javier de Godó, dels Godó en general, ha estat preservar la propietat a les seves mans. Si hagués entrat capital espanyol, francès, o altres, les coses haurien estat d’una altra manera. Hi ha l’operació del Mario Conde que dura un any, però se’n refà. Ensurts d’aquests tipus, sí.

—’Esteve Sillué, la persona que ha conegut els secrets més íntims de l’empresa i la família’.
—Perquè era un home de confiança. A les empreses hi són. No en sabem res, però ells ho saben. És viu. I no crec que faci les memòries, no. Era gerent adjunt, molt al costat del Javier.

—Any 1958. Comte de Godó és procurador a les Corts Franquistes. Any 2016, el seu fill, l’actual conde, és vicepresident de la Caixa. Ja no cal anar a les corts, veig, per estar al costat del poder.

—Això és el que és. No he de fer cap comentari. Però sí, és el que és. Aquí hi ha un triangle: poder polític, mediàtic, i financer.

—Citeu Pujol al final del llibre.
—A Jordi Pujol el conec per primer cop a Irlanda, el 1974. A Cork. Ell va anar-hi com a representant de Banca Catalana a la cambra de comerç. I allà el conec. Ell ja era l’amo de Destino i Correu català, perquè Pujol sempre ha tingut un interès enorme en els mitjans de comunicació, bàsicament els diaris. El 1983 Pujol no té majoria absoluta i l’interessava molt La Vanguardia. Jo no hi anava en contra, però ells…

—Al llibre expliqueu el seu cessament de director. Es veu que La Vanguardia volia publicar una enquesta sobre eleccions a la ciutat de Barcelona. Trias Fargas, de CiU, sortia perdedor. I va perdre les eleccions posteriorment.
 I rep una trucada.
—Poc abans de publicar l’enquesta Ramon Trias Fargas em diu ‘No la publiquis’. La vam publicar i em va dir ‘tindrà conseqüències’. Després hi havia la frase de Miquel Roca: O CiU, o Foix. Mesos després, perquè les coses no van ràpides, em van fer fora de director.

—Citeu Jordi Pujol, Jordi Prenafeta, Miquel Roca i Trias Fargas com els grans responsables. Pensava que teníeu més bona relació, amb el món convergent.
—La hi tinc! Oi tant. Però jo venia amb la idea que Barcelona era com Washington. Jo volia fer un diari normal. Jo tot això ho vull explicar perquè se sàpiga. Finalment el periodisme no són càrrecs. El periodisme és basa en el llenguatge i explicar coses. Punt. I tenir cultura, un criteri propi. I això et salva sempre. Siguis a dalt o baix. Jo sempre he estat molt respectuós amb el poder. Ara, amb Montilla, Pujol o Maragall. Per mi el president de la Generalitat es mereix el respecte de ser el president dels catalans. I crec que el que explico no ho dic amb rancúnia.

—Gent que coneix més La Vanguardia que jo, diuen que no expliqueu prou coses.
—Perquè saben coses. Ha! Hi ha coses que no he volgut dir. Per exemple, jo no entro en els temes personals. No interessa. Jo volia explicar com funciona el periodisme i les relacions que hi havia. I aquesta idea d’adaptabilitat que té La Vanguardia.

—La Vanguardia s’adaptarà a una Catalunya independent ?
—S’adaptarà a la seva manera. En plena guerra mundial l’únic diari aliadòfil era La Vanguardia, i per raons ni tan sols ideològiques. El conde estava casada amb una anglesa i havia anat molt a Londres. La meva versió personal, no la del diari, és que si el país anés per la via escocesa, La Vanguardia hi ajudaria. No fent-ho de qualsevol manera. Fem que hi hagi una majoria social, econòmica, parlamentària.
—Si La Vanguardia vol la via escocesa, haurà de collar a Madrid. Són ells que diuen no.

—La via escocesa neix d’Escòcia. La idea és formar la majoria social i política, que ara no hi és. Només al parlament, i encara. La Vanguardia hi jugaria. S’ha fet la versió en català, quan jo pensava que seria impossible. ‘Si han fet més de 100 anys en castellà, perquè ho havien de fer en català?’ I mira.

—Dels directors Carol i Antich, no me’n vol parlar.
—Prefereixo que no. No és objecte del llibre. De les coses se n’ha de parlar amb una certa distància. Segurament en parlaré més, però vull deixar passar un cert temps. Vull donar la meva visió del món, d’Espanya, de Catalunya, a través del diari. Jo només tinc motius d’agraïment a la família Godó i a La Vanguardia. És el que em diu en Godó quan em destitueix de director: ‘Te n’has d’anar. Però de mi, no te’n queixaràs’. I no, no me’n he queixat pas. Vaig quedar-me com a subdirector.

—I contra el que tothom deia, el director cessat fa bona parella amb el nou, Joan Tàpia. Fan equip.
—Dilluns em va presentar el llibre. I aquest matí he esmorzat amb ell. Vaig tenir una relació excel·lent, llevat de les discussions pròpies d’una parella. Però de confiança mútua. Ens hem respectat mútuament.