Lluís: “Quan em van treure un pòlip, vaig estar cinc mesos tancat a casa, pensava que m’havia destrossat la vida”

Lluís Sánchez va proclamar-se guanyador de la tercera temporada d’Eufòria per sorpresa de tothom. Ell tampoc no s’ho esperava, però, tal com diu, “al final, el vot és el que mana”. Ens rep als estudis de TV3 una tarda entre setmana. Tot i que ja fa dies que s’ha acabat el programa, tots setze concursants es preparen per al concert al Palau Sant Jordi que faran el 30 de juny. Per en Lluís és un somni fet realitat.

Amb ell parlem del seu pas pel programa, dels seus inicis al món de la música i de com, en un moment de la seva vida, va arribar a pensar que mai més podria dedicar-s’hi. També de com una cançó pot canviar-te la vida i dels mil i un malabarismes que cal fer per sobreviure en aquest sector tan precaritzat.

—De músic de carrer a guanyador d’Eufòria.
—Vaig ser cantant de campaments, d’una banda de rock, d’una de pop i músic de carrer. També he estat músic de casaments. Ara sóc a Eufòria. La música té moltes branques per on pots fer una carrera, i jo les he anat tocant una per una. Aquest és un pas molt important, però n’és una més. De totes les branques, n’intento absorbir i aprendre de què va aquest món: on és millor que et posis per a tocar, quines cançons tenen més èxit, quines menys. Intentar estudiar el món i entendre’l.

—Marta Torné no va mossegar-se la llengua, quan vau guanyar. Va dir: “Aquest resultat no se l’esperava ningú.” Ho compartiu?
—Sí, no me n’amago. Feia setmanes que dèiem a en Julien que anés preparant les maletes per anar a Miami. A ell no li agradava, perquè no li agrada ser favorit. Algun cop et passa pel cap: “A veure si sona la campana”, però dins meu pensava que me n’aniria tercer, a la primera ronda. Tot Catalunya semblava pensar igual, però bé, el vot mana, no?

—La passió per la música us ve de lluny. Com vau entrar-hi, en aquest món?
—Vaig començar amb la música quan em va canviar la veu i vaig veure que podia cantar coses que abans no podia. Fins que un dia una tia va preguntar-me si m’agradava Coldplay. Només en coneixia “Viva la vida”. Vaig buscar-los a YouTube i vaig posar “Yellow” [es toca el tatuatge que té al braç esquerre: una partitura amb les notes d’aquesta cançó]. En aquell moment em va petar el cap i se’m va obrir un món espectacular. Vaig sentir tantes coses només amb aquella cançó! Vaig dir-me: “Això és la música.” Fins llavors, només era una part més del meu entreteniment. A partir d’allí, de manera natural, vaig començar a fer música: vaig començar a voler tocar, a ser Chris Martin [cantant de Coldplay].

—Heu estat autodidacte?
—Sí. Vaig començar seriosament al món de la música amb la meva primera banda. Hi vaig entrar perquè estava encaterinat d’una noia que anava a missa els diumenges. Hi cantaven cançons i vaig voler aprendre a tocar la guitarra per impressionar-la, cosa que va sortir molt malament [riu]. Hi vaig conèixer un noi que tocava la guitarra, la bateria… i vam fer el grup. No em vaig emportar la noia, però sí la banda.

—En certa manera, ja us dedicàveu a la música, doncs. Per què vau decidir de presentar-vos a Eufòria? Què crèieu que us podia aportar?
—L’objectiu de presentar-me a Eufòria, en un primer moment, va ser pujar el caixet de les meves actuacions als casaments: guanyava visibilitat, la gent em coneixia i potser m’arribaven a contractar a uns altres llocs. Aquest era realment l’objectiu. Com t’he dit, la música té molts pals i va arribar un moment que vaig dir: “Vull fer diners. Vull fer covers fàcilment i poder-me guanyar bé la vida amb això.” Els casaments són un bon recurs: toques dues horetes i guanyes diners. Havia oblidat la part més artística i personal i Eufòria me l’ha tornada, sobretot ajuntant-me amb la gent amb qui m’ha ajuntat. Tots tenim idees diferents de com ha de ser una carrera musical, però tenim clar que volem fer un producte propi.

—Què n’heu après, de tot aquest bagatge, que ara pugueu aplicar als escenaris?
—Naturalitat. M’he adonat que tinc molt poca vergonya. Sona fatal, però és que no tinc vergonya quan pujo a l’escenari. Tinc ganes de compartir bon rotllo amb tothom. Quan algú veu una persona a l’escenari no vol veure-la patir. Has de fer que la gent s’ho passi bé, perquè tenen molta merda durant el dia i la setmana, i la teva feina és compartir el sentiment i que aquell moment sigui únic. Amb la música, jo tinc aquestes ganes de compartir el que sento, per això no em poso gaire nerviós. Quan era petit, em tancava a l’habitació a cantar “Corazón latino”, de Cubino, saltava al llit i m’imaginava que era en un estadi. Deia als meus peluixos –la gent imaginària–: “Com esteu? Tot bé?” Per mi, viure aquesta experiència i haver pogut viure cada divendres una parafernàlia espectacular en horari de màxima audiència és un somni. Només vaig estar nerviós la segona gala. A la resta, hi vaig anar a passar-m’ho bé.

—Per què, a la segona gala?
—Va ser molt emotiva, per mi. La cançó em va tocar molt endins, la vaig cantar des de temes personals [cantava “Angels Like You”, de Miley Cyrus]. Però em vaig oblidar completament de la lletra. Recordo que estava amb en Julien, que em feia els cors, i m’estava a punt de tocar a sortir a cantar. Li vaig dir: “Julien, m’acabo d’oblidar per complet de la lletra. Com començava?” Se’m va quedar mirant i va dir-me: “Ni idea” [riu]. Així que vaig dir: “Doncs apa, que soni la música i a veure què surt.” Gràcies a Déu, va anar bé.

—Vau presentar-vos al càsting de la segona temporada d’Eufòria i us vau fer una promesa: si no el passàveu, us operaríeu de la veu. I així va ser. Què teníeu?
—Tenia dos pòlips congènits a les cordes vocals, com uns granets. No els notava, podia fer actuacions de tres hores i l’endemà estar molt tranquil i, fins i tot, tornar-hi. Un estiu vaig combinar la feina de psicòleg amb moltes actuacions. No podia descansar la veu i se me’n van desenvolupar molt més. Tenia la veu molt fatigada, molt ronca, no arribava als aguts…

—I què vau fer?
—Vaig anar a un logopeda per si m’ho podia arreglar, però ja era massa tard. Llavors vaig presentar-me a Eufòria per veure què em deien. Em van dir que no i vaig decidir de passar pel quiròfan. No podia continuar així.

—Com va ser la recuperació? Quant de temps va durar i què va implicar?
—Em van treure un pòlip. Normalment, no els treuen tots dos alhora perquè és molt agressiu. Em van comentar que necessitaria tres mesos de recuperació. Va passar un mes i vaig provar de parlar. Van passar-ne dos, tres…, però encara no estava recuperat. No podia quedar per fer cerveses amb els amics perquè hi havia molt de soroll, no podia parlar més de deu minuts seguits, no podia parlar per telèfon… Vaig estar cinc mesos tancat a casa amb molta ansietat perquè pensava que m’havia destrossat la vida: no podia fer de psicòleg, ni de cantant, ni sortir de festa amb els amics. Va ser una època molt fosca i no en veia la sortida. Ja provava unes altres coses que no requerissin la veu, com ara ser informàtic. Però, a poc a poc, vaig poder anar cantant. Encara em vaig recuperant.

—Us ha canviat el to de la veu? La sonoritat?
—Jo diria que canto pitjor! Tinc més eines, perquè ara sóc conscient de moltes coses a escala vocal i de cant, perquè he rebut moltes classes, però estic més limitat. Ara, depèn de com em llevi, farà una cosa o altra…

—I com ho heu gestionat concursant en un programa com Eufòria, que és molt exigent i constant?
—Quan em van dir que sí al càsting tenia por perquè van ser tres dies molt intensos. Vaig arribar amb la veu molt fatigada. M’havien dit que sí, però potser no resistiria tot el programa. Però es veu que tinc unes cordes vocals que volen que els foti canya i no pas al revés. Ha sortit bé en tots els aspectes! Em fa molta més il·lusió saber que puc cantar i dedicar-m’hi que no pas haver guanyat.

—Per què vau triar “Que boig el món”, de Lax’n’Busto, per a l’actuació final? Què representa per a vós aquesta cançó?
—Perquè és un himne. Venint d’on venia, després d’un any de superació en què havia estat completament al pou, aquesta cançó… Uf! Parla sobre la vida, sobre com de manera quasi innata ens superem. Que encara que la vida ens foti hòsties espectaculars, continuem endavant. Musicalment és espectacular. Ho té tot: és un deu en música, vocalment, en significat… Com no escollir-la?

—Vau decidir fer-la amb el vostre accent lleidatà. Per què?
—Passar cançons del català central al lleidatà ha estat molt difícil. Ha estat un dels grans reptes del programa, perquè tota la vida he sabut i cantat aquestes cançons en barceloní. Si Bruce Springsteen té accent americà no el cantaré amb accent anglès, no? Doncs igual. A vegades me n’oblidava i tornava al català central. No ha estat fàcil, però volia posar-hi la meva marca i fer visible el meu accent, el de Lleida, que trobo que és molt bonic. Ser jo mateix.

—A més, ara hi ha molts grups d’èxit de Lleida. Aquest accent com més va més present és al panorama musical del país.
—És que a vegades s’escriu el discurs que des de Lleida ens queixem molt per la poca visibilitat i la poca representativitat que tenim, i no m’agrada. A Lleida som poquets, i essent poquets surten moltes coses! Renaldo&Clara, Koers, Sexenni… Per la poca gent que té Lleida, trobo que és sobrerepresentada! Ens ho treballem, és al nostre ADN. De Barcelona surten moltes coses, però proporcionalment crec que Lleida va per sobre. El discurs victimista que a Lleida no ens escolten… Allò que val la pena surt.

—Els mesos de concurs, els concursants passeu molt de temps junts. Us han vinculat emocionalment amb la Misty. Com heu viscut aquesta pressió i mediatització sobre la vostra relació?
—Al principi va ser complicat perquè no sabíem fins a quin punt la televisió o la família d’Eufòria se n’aprofitaria i ens faria mal. Quan ens vam atabalar massa perquè ja feia molt de temps que ho amagàvem, vam decidir fer-ho públic i ens vam adonar que Eufòria ens havia tractat molt bé. De la mateixa manera que fas amics de manera natural, també pots crear unes altres menes de relacions. Si estàs tancat amb quinze persones durant quatre mesos, és normal que surtin amistats –d’enemistat, no n’ha sortit cap. És la naturalesa humana. No ha distorsionat res del que tenim ella i jo.

—Però sí que us van fer cantar “Shallow” plegats.
—La gent pensava que el programa ho tenia preparadíssim i no és veritat. Crec que la gent es pensa que les coses a Eufòria estan molt més preparades que no ho estan realment. Hi ha moltes coses a l’atzar. Aquella gala, quan en Julien va sortir favorit, ell podia elegir amb qui fer el duet. Em va preguntar: “Vols que t’agafi a tu o a algú altre?” Li vaig dir que a mi em faria il·lusió cantar amb la Misty. Va sorgir així, no va ser premeditat.

—Quin diríeu que ha estat el vostre millor moment? I el pitjor?
—Un dels millors moments que m’emporto és quan va marxar en Fredrik [riu]. No perquè marxés, sinó perquè va ser un moment d’aquells que veus des de fora. Com si fessis una foto del que et passa i que, per molt que passin els anys, continues pensant en aquella imatge. Quan en Fredrik va marxar cantant [entona els primers versos de “Always On My Mind”, de Willie Nelson]: “Maybe I didn’t love you / quite as often as I should”… Ai! Aquell moment vaig plorar desconsoladament! Però va ser molt bonic. El pitjor va ser la setmana del “Massstimas”. No pel tema en si, que em costava, sinó perquè aquella setmana tenia molta angoixa. Veia que divendres seria horrible. No m’entrava la cançó, ni la melodia ni la coreografia.

—Sou psicòleg. Fins ara, la música sempre havia estat un afegitó?
—Aquest és el gran dilema de la meva vida. Si em penedeixo de res, és de no haver apostat per la música des del minut zero. Hauria d’haver-hi apostat al cent per cent, però tenia por. “Necessites una vida normativa, necessites una carrera per a tenir estabilitat…” Molts cops he prioritzat unes altres coses per por i no ho hauria d’haver fet.