19.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.03.2023 - 22:28
L’historiador Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1963) acaba de publicar un volum de més de nou-centes pàgines dedicat al polític Manuel Carrasco i Formiguera. Intitulat Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa (Viena Edicions) i prologat pel president Quim Torra, el llibre pretén de recuperar la veu del dirigent catalanista i cristià més enllà de l’execució pels franquistes el 9 d’abril de 1938.
Durant deu anys, Duran, que treballa al Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, s’ha capbussat en arxius i hemeroteques tot seguint el rastre de qui considera “una figura cabdal per a entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que va deixar una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX”. De la Lliga Regionalista a Acció Catalana i, d’aquí, a Unió Democràtica, Carrasco va desplegar una activitat incansable que el va portar a ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera, però també a diversos càrrecs durant la República.
Parlem amb el seu biògraf, tot resseguint també la seva pròpia trajectòria, marcada pel mestratge de Josep Termes i Albert Manent.
—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—D’un llibre que els meus pares em van regalar per Reis quan tenia set anys: La Història de Catalunya il·lustrada, de Ferran Soldevila i Josep Granyer. El pares eren d’una generació que ens va transmetre silencis significatius, com una mena d’orgull d’una època brillant de la cultura catalana que la guerra havia esborrat. Volia saber d’on venia aquesta esperança desfeta que intuïa i, d’alguna manera, explicar el que ells no m’havien explicat.
—Quins van ser els vostres mestres?
—Josep Termes em va dirigir la tesi sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i compartia amb ell moltes coses, a banda de la passió pel Barça. Com ara, la seva brillant idea del catalanisme popular, que va esbossar. Per altra banda, també m’ha influït Albert Manent. Per a algú que s’acabava de doctorar, poder parlar de tu a tu amb una eminència com ell era molt estrany. Amb la seva forma noucentista de procedir i el seu conservadorisme a l’anglesa, tenia un ventall de coneixences i interessos de tota mena.
—Vau dedicar la tesi doctoral a la Protectora de l’Ensenyança Catalana. D’ençà de llavors, cap on us heu orientat?
—La meva recerca em va porta cap a la institucionalització catalanista no partidista i, especialment, tot allò que té relació amb el concepte de catalanització del poble català. Veure com la cultura i la llengua han anat sobreposant-se als seus il·lustres destructors ha estat el fil de la meva feina.
—Formeu part de la junta d’Òmnium Cultural.
—Vaig tenir l’honor de formar part de la junta de Jordi Cuixart. Quan va estar empresonat vaig tenir-hi una relació epistolar intensa. Com a catalanista, va ser un honor servir el país quan creia que estava a punt d’assolir la seva sobirania nacional plena… Sembla molt bonic per a un historiador viure la història en directe, però jo no la vivia com a tal, sinó com a militant, amb la por pel risc que preníem. Si el president de l’entitat entrava a la presó, hi podia entrar en bloc tota la junta. Per a algú dedicat bàsicament a l’estudi, va ser un període convuls.
—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera, abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys. Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.
—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats,com Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres, últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer, havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme. Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.
—Què heu descobert?
—M’hi vaig posar amb la creença errònia que era un personatge amb poca aportació teòrica. Un gran error. Quan vaig començar el llibre, em vaig endur la sorpresa que el programa catalanista de Carrasco era el que em podria pensar que existiria però no pas el seu abrandat republicanisme ni com, per a ell, la doctrina catòlica havia esdevingut una proposta política eficient per a una societat democràtica. No es va inspirar en els proto-demòcrata-cristians del moment, sinó que es va fer el seu pensament social-cristià a mida.
—La seva mort ominosa ens ha impedit d conèixer-ne el pensament i personalitat política?
—Aquest llibre es podria haver escrit encara que Carrasco i Formiguera hagués tingut un altre final. És important, no per la seva mort, sinó per la seva vida. Fer parlar Carrasco, que és el que em proposo, ja té prou gruix. Però, com passa amb Companys, la mort amaga el coneixement de la seva trajectòria. No és obcecat amb quatre principis, sinó un home amb uns valors que adequa –Catalunya, la República, adaptar la fe cristina a una societat moderna…– i que vol donar exemple fins al final, amb totes les conseqüències.
—Nació, república i cristianisme formen la seva tríada?
—I en ordre invers funcionaria igual. A mi m’agrada definir-lo com un nacionalista republicà d’inspiració cristiana.
—De quina manera continueu el que en van escriure Hilari Raguer i Josep Benet?
—La millor manera de seguir-los és no repetir-los. Ells se centraven en la trajectòria que portava a l’afusellament, en unes circumstàncies democràtiques, nacionals i eclesials concretes. Ara les circumstàncies han canviat i tocava veure què deia Carrasco, perquè ja en coneixíem la vida. Aquest llibre és possible gràcies a la seva feina i és complementari.
—“La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”, va deixar escrit. Va ser un dels primers independentistes?
—És un independentista que surt d’un lloc d’on no havien de sortir independentistes: la Joventut Nacionalista Catalunya, l’escola de quadres de la Lliga Regionalista. El seu és un catalanisme de la flamarada, de les ballades de sardanes, de les trobades de masses, de l’esport, de la llengua, de denunciar els militars i les renúncies de la Lliga… I defensa el dret de l’autodeterminació dels pobles en el moment del Pacte de Sant Sebastià. Amb la República, tot i que veu que no és possible la independència, vol avançar en una idea d’independència no separatista i molt cristiana: les persones per viure lliurement s’agrupen en la nació, que ha de viure fraternalment en pau amb les altres nacions en una humanitat en pau.
—El seu enfrontament amb la dictadura de Primo de Rivera el va portar a la presó de Burgos, allà on quinze anys després va ser executat.
—La seva és una trajectòria coherent: ell, que ha estat engarjolat en les presons de la monarquia i l’exèrcit espanyols, no pot fer res més que mantenir el suport a la Generalitat republicana, malgrat que n’és crític. En un míting ja diu que allò que ell defensa pot tenir conseqüències per a la seva vida.
—És un teòric o un activista?
—Els seus néts, recollint els records dels seus pares, parlen d’un pare molt proper que enlairava estels i compartia jocs amb els fills. Al costat d’això, té una activitat política molt intensa i una relació estreta amb la premsa. I, malgrat tot, de tant en tant necessita ressituar-se intel·lectualment. Ho fa l’any 1930, després del Pacte de Sant Sebastià, el 1932, quan s’aprova l’estatut, i, posteriorment, el 1934, després dels fets d’octubre. L’any 1936, veu venir el que vindrà i diu que el catalanisme ha aconseguit una cultura europea moderna, però amb un resultat polític modest.
—Un dels moments més importants va ser el pacte de Sant Sebastià i la proclamació de la República catalana. Com ho va viure?
—El 14 d’abril de 1931 va dir a la seva filla que era el dia més feliç de la seva vida, però l’endemà se’n va anar a Madrid a negociar, per ordre de Macià, amb el govern provisional de la República. És l’independentista que viu la il·lusió del moment en què s’ha fet realitat el seu somni, però també qui fa de frontissa entre dos governs amb agendes ben diferents.
—Es va quedar tot sol defensant l’Estatut de Núria.
—El 9 i 10 de juny va defensar la integritat del text aprovat en plebiscit pels catalans. Per defensar aquesta voluntat va ser exclòs del grup parlamentari català. Llavors ja va quedar desautoritzat durant la discussió de la constitució republicana, per la seva posició sobre la laïcitat de l’estat.
—Va ser regidor de la Lliga, conseller d’Acció Catalana i, finalment, dirigent d’Unió Democràtica. No va dubtar a canviar de partit?
—Creia que eren els altres que canviaven d’opinió, no pas ell. Com a pratià, quan la Lliga va optar per ser la crossa del sistema de la Restauració en decadència, amb Cambó al capdavant, va pensar que no era el seu partit. D’Acció Catalana, un partit liberal on creia que havien de conviure laics i catòlics, se’n va anar quan va veure que la seva posició sobre la laïcitat de l’estat no era majoritària. Llavors va entrar en un partit petit fet a la seva mida, de cristians volgudament allunyats de la jerarquia, que socialment promou el cooperativisme i la participació dels obrers en la direcció i l’accionariat de les empreses. Propostes d’una democràcia sòlida, que si t’ho mires bé, eren per a un país que no existia.
—Com a catòlic, com creia que havien de fer política els creients?
—Tenia molt clar que la política d’inspiració cristiana l’havien de fer els laics, preservant la institució de l’Església, que s’estimaven massa, al marge de la política i els seus enfrontaments. I aquest no era el tarannà habitual dels catòlics durant la Segona República, que feien participar la jerarquia al debat polític.
—Va ser detingut quan anava cap al País Basc. Quina relació tenia amb el nacionalisme basc?
—Per als bascs era la gran esperança blanca dels nacionalismes hispànics peninsulars i s’hi sentia reconegut i estimat. Unió va agafar el model del PNB com a partit moviment. I els bascs buscaven en Carrasco, un catòlic i republicà com ells, una pista d’aterratge per a integrar-se en la vida política republicana.
—Per què Carrasco, ara?
—Si només parléssim del Carrasco màrtir, sense interessar-nos per la seva vida, el mataríem dues vegades, parafrasejant una cita d’Elie Weisel, perquè ens n’hauria desaparegut l’ànima. Si no estudiem el seu pensament i la seva vida, ens perdríem el seu testimoni. Al capdavall, potser es perd el rastre del subjecte, però ens queda el predicat: la utopia d’una independència de pobles fraterns on els pobles siguin lliures i visquin en pau continua essent vàlida.
