Lluís Calvo: “Un cop el sexe ja ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l’amor”

L’escriptor Lluís Calvo acaba de publicar El dilema de l’amor. Relats, polítiques i utopia (Angle Editorial), un assaig en què defensa el misteri de l’amor i la seva dimensió política per a combatre els discursos descreguts. Calvo diu que perseguint la desconstrucció de l’amor, o de l’amor romàntic, se’n va anul·lant la potència transformadora. Crític amb alguns sectors del progressisme o de les esquerres, l’escriptor fa un repàs a la història de l’amor amb la intenció, com diu ell, de posar el dit a la nafra. Assegura que no hauríem de confondre la crítica o el desengany envers certes formes d’amor amb la crítica a l’amor en si. Aquest, assegura, és el gran problema d’aquests discursos. Anem contra l’amor perquè l’amor no el podem domesticar, afirma.

—Critiqueu la crítica actual de l’amor romàntic?
—En el llibre hi ha la idea que l’amor no és una construcció social. El gènere, sí. Però l’amor, no. D’un temps ençà, sembla que l’amor es consideri una qüestió cultural. En aquest llibre defenso que l’amor ens ve de sèrie, és innat. L’amor es pot educar, òbviament. No és el mateix un medi on prolifera la violència que una comunitat amorosa.

—Creieu que darrerament hi ha una tendència crítica que situa l’amor com una construcció social?
—Jo aquestes tendències les anomeno nihilismes amorosos. Alain Badiou deia que és una actitud escèptica, però jo considero que és més que escèptica, és directament nihilista. L’amor és una ferida que ens fa molt vulnerables. Ens posa a frec de l’abisme i, per sort, resulta incòmode.

—Però ha calgut desconstruir l’amor romàntic per desconstruir certes conductes abusives vinculades a l’amor.
—Sí, això em sembla positiu. Sobretot perquè ha suposat qüestionar una cultura patriarcal. Els qüestionaments sobre l’amor han de ser un gran punt de trobada entre homes i dones. Al marge del gènere que adopti cadascú. Passa que no hauríem de confondre la crítica o el desengany envers certes formes que adopta l’amor amb l’amor en si. Aquest ha estat el gran problema d’aquests discursos. Anem contra l’amor perquè l’amor no el podem domesticar. És que no s’ha domesticat mai! Guillaume de Lorris i Jean de Meung, al segle XIII, ja feien poemes en què deien que l’amor s’havia convertit en una mercaderia. Això, al segle XIII! Hem d’anar contra les formes violentes i opressives de l’amor, però no contra l’amor. Perquè, si no, ens el carregarem! I això té unes dimensions polítiques.

—Com al vostre assaig Els llegats, veieu la necessitat de fer aquesta revisió a la tradició sobre l’amor a través dels diferents contextos històrics?
—Sí, perquè l’amor és el nostre motor, però ha adoptat diferents formes al llarg del temps. Per a mi era necessari veure d’on arrenquen aquestes formes. Moltes qüestions neixen en el món grec. En el Banquet de Plató o amb Fedre, per exemple. D’aquí passen al món medieval i al Renaixement. Hi ha una tradició literària molt carnal i molt estripada en relació amb l’amor i el sexe. La Celestina, Tirant lo Blanc o Els contes de Canterbury. Aquesta tradició dels trobadors connecta directament amb el món grec. De fet, Simone Weil deia que era el mateix tipus d’amor.

—Al començament del llibre feu un aclariment sobre el terme “amor romàntic” que s’ha desnaturalitzat en els contextos divulgatius.
—Els darrers anys s’ha identificat amor romàntic, o bé, amb l’amor ensucrat, apegalós, feliç i rosa de Disneyland, o bé, amb un amor violent, un amor que subjuga, que controla i imposa, que seria la definició d’una relació patriarcal. Si vols, de l’amor Kill Bill, que seria: o véns amb mi o mors violentament. Per a mi, l’amor romàntic, basat en la història, és un amor tràgic que no es pot culminar si no és amb la mort. Això ho veiem a Les afinitats electives o Els sofriments del jove Werther, de Goethe. És recurrent en el nucli més dur del romanticisme. Per tant, no té res a veure amb aquesta idea de l’amor feliç. Aquest amor romàntic ja ve de l’època medieval, de Tristany i Isolda. El terme “romàntic” ve de les narracions en llengua romanç, i ja se’n parlava al segle XII. Al segle XVII eren novel·les d’aventures i de cavalleries i després ja s’equipara amb aquest amor tràgic del segle XVIII.

—Quan comencem a reflexionar sobre l’amor en l’època contemporània?
—Eric Fromm fa un crit d’alerta en el món més o menys contemporani. En el seu llibre L’art d’estimar, de l’any 1956, venia a dir que el sexe ja estava perdut, que ja formava part del consum i de la mercaderia, i que allò que ens queda és l’amor. Ell ja deia que l’amor havia adoptat formes de pseudoamor. Per tant, un cop el sexe ja ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l’amor.

—Defenseu l’amor com a posicionament polític.
—Una altra autora és Alexandra Kol·lontai. Ella parla d’un Eros d’ales desplegades i d’un Eros sense ales que no pot volar, que és aquest amor que és purament sexual, i no té cap connotació emocional. Perquè una altra de les qüestions polèmiques els darrers anys ha estat centrar l’amor en el tema de la parella. Jo crec que l’amor va  més enllà. Implica la parella, l’amistat o les comunitats amoroses.

—L’amor com a lluita contra el neoliberalisme?
—El capitalisme vol separar-nos. És l’etimologia del diable, aquell que separa. L’amor aglutina i això és molt perillós per al capitalisme. Godard deia que l’estat va contra l’amor. Lacan també subratllava que el capitalisme no tolera l’amor perquè l’amor implica una descentralització i una escissió.

—Hi ha una distinció entre Àgape i Eros?
—Àgape seria l’amor comunitari, l’amor desinteressat cap als altres, i Eros s’aboca més a l’instint de mort, a aquesta separació de què parlem.

—Aquests darrers anys intentem de comprendre l’amor, volem desvelar-ne, sense èxit, el misteri?
—Exacte. És el gran misteri, i per això té una dimensió personal, però també política, molt important. I també espiritual. Bell hooks o Luce Irigaray, que tenen molt pes al llibre, defensen aquesta dimensió espiritual de l’amor. És una dimensió que aquí costa molt més, als Països Catalans. És molt complicat parlar d’aquests temes.

—Per què?
—Per part de les esquerres, hi ha hagut un moviment molt materialista que s’ha oblidat de totes les qüestions espirituals. També aquí s’ha hagut de lluitar contra unes estructures institucionals religioses molt potents, com l’església, que han estat funestes des del punt de vista ideològic. Ha quedat un recel a aquestes qüestions espirituals que no tenen absolutament res a veure amb cap institució religiosa. Fins i tot avui es parla d’espiritualitats atees. Sembla un oxímoron, però és possible. Kant diu que l’amor és un apriorisme i que no es pot ensenyar perquè ja forma part de la  personalitat de manera íntegra. Fins i tot, Maria Zambrano deia que l’amor posa en moviment el món. És allò que impulsa el món. És la raó última.

—Creieu que hi ha persones que tenen compromisos polítics però els costa de tenir-ne de personals o afectius?
—Parlem molt de compromisos socials, compromisos polítics o compromisos de justícia social, però ens costa moltíssim més assumir compromisos amb les altres persones. I això no és un llegat de l’esquerra, perquè l’esquerra no ha perdut mai de vista la idea de col·lectivitat, sinó que és una conseqüència del món neoliberal. L’individualisme, el fet d’utilitzar les persones pels mateixos fins o considerar-les un objecte de consum passatger. Per acostar-te a l’altre, has de deixar una part de tu. Fins i tot has d’acollir-lo amb un gran interrogant. I en el món contemporani, el punt de partida sempre sol ser el del recel. Gairebé tots estem amb una tensió inherent cap a l’altre. L’actitud contrària a l’amor és el feixisme. Perquè el feixisme converteix l’altre en enemic. Que això es faci des de posicions democràtiques i progressistes és molt greu. Allò que hauria de ser progressista va caient en discursos totalment reaccionaris. No hi ha res més antineoliberal que un discurs sobre l’amor. Té la virtut que comences aplegant-te a una persona i pots acabar essent milions.

—Quin horitzó veieu?
—Sense amor, veig un horitzó força fosc. Molt relacionat amb el transhumanisme, amb el sexe amb robots, amb aquesta pèrdua de l’alteritat humana. Com que la relació amb l’altre és complicada, pensem que les màquines podran satisfer el nostre desig sense complicacions. Comença a passar una mica amb els animals domèstics, que a mi m’encanten, però supleixen moltes mancances.

—Al llibre aporteu moltes reflexions de pensadores feministes. Com a home que escriu sobre l’amor, això us ha fet revisar la pròpia masculinitat?
—Jo, com a home, encara que em resulti antipàtic, he d’assumir el llegat nefast patriarcal. Però ho assumeixo des d’un punt de vista que m’essencialitza com a home i m’equipara a una categoria amb la qual és molt difícil encaixar. Com passa amb la categoria de dona. No podrem definir-la mai. I amb l’home passa igual. El concepte home també s’haurà de replantejar. Noves masculinitats i noves individualitats, diria jo. Perquè al final cada persona és única. De vegades sembla que els discursos de les dones són monolítics, però hi ha una diversitat extraordinària en el món del feminisme. Hi ha una multitud de tendències que no te les acabes!

—El canvi sobre la percepció de l’amor és generacional?
—Les persones de trenta anys, i no diguem les de quaranta, ja veuen un abisme amb les de vint. Tenen una manera de concebre les relacions totalment diferents. Aquestes formes que adopta l’amor canvien i canviaran, però, per mi, les relacions humanes veritables han de tenir aquest factor de compromís ineludible. En les relacions esporàdiques no podem aspirar a cap mena d’incondicionalitat. Que l’altra persona estigui al nostre costat al cent per cent. Les coses esporàdiques són per passar-ho bé, no et donaran mai un projecte de vida.

—Com són aquestes relacions?
—Ja no són relacions amoroses, sinó directament sexuals, d’un sol ús. Però el perill és que aquestes pràctiques van traspassant també al terreny amorós. Crec que hi ha una ferida social important en aquesta qüestió, que desequilibra les persones i les emmalalteix.

—Al llibre esmenteu neologismes vinculats a aquesta especulació amorosa, com el benching o el ghosting.
—El benching vol dir deixar persones a la banqueta per, quan te’n falli una, tenir-ne una altra de recanvi. Com en els recursos humans de les empreses. És un terme molt empresarial. A mi em sembla important l’amor com a utopia. Una impossibilitat que et permet de moure moltes coses. Hi ha gent que, fruit dels seus desenganys personals, ha fet un discurs que diu que l’amor no ens millora com a persones, i això és rotundament fals.

—Ser feliços en l’amor ens fa millors ciutadans?
—Una experiència amorosa que tingui en compte tots els abismes que hi ha en l’amor, però també totes les glòries, jo crec que fa millor l’ésser humà. Amb l’amor es pot assolir la felicitat encara que sigui amb unes llampegades molt concretes. No pots creure les històries de les pel·lícules romàntiques, això sí. Si fos així, també ens hauríem de creure les històries dels gèneres fantàstics de ciència-ficció.

—Quin és el vostre dilema sobre l’amor?
—La meva obra acaba essent un tot. I cada llibre que faig respon a una motivació o a un moment vital. L’amor sempre hi ha estat. És un element que m’ha acompanyat tant en poesia com en narrativa i ara en assaig. És el gran tema. Pensava que havia de dir-hi la meva davant aquests nihilismes amb un discurs molt crític. Quan un planteja un assaig sobre l’amor, ha de voler tocar la nafra.

—No us ha fet por parlar de l’amor en un assaig? 
—Més que por, estava terroritzat. Però ho havia de fer. A mi ja em va la marxa de posar-me en terrenys complicats i fangosos. Perquè crec que és una forma d’honestedat intel·lectual. Tenim moltes coses incorporades del neoliberalisme, i una d’aquestes és voler estar sempre en entorns segurs.

—Reconeixeu moments que us hagin fet aprendre a estimar al llarg de la vida?
—D’estimar, se n’aprèn de manera instintiva i també a cops.

—Com més cops rebem, més transformació?
—Se suposa que, de tant caure, alguna saviesa anem acumulant com a humans. Com tothom. Jo no sóc diferent de ningú. Tots aprenem d’aquesta manera. Passa que és important no posar-te una barrera, perquè llavors et perds la vida.