29.10.2017 - 22:00
Lluís Calvo va néixer a Saragossa el 1963 i enguany fa trenta anys de la publicació del seu primer poemari, Veïnatge d’hores, que va publicar amb la mítica editorial Llibres del Mall. Era el 1987. Han passat moltes coses de llavors ençà, com ara la publicació de dinou poemaris. Aquest home, que ha fet de baula entre els poetes de la generació dels setanta i els novíssims autors que reciten a l'(h)Original i publiquen a Labreu, es pot permetre el luxe de mirar de cua d’ull la seva obra i fer-ne una antologia, Llum a l’arsenal, que ha estat preparada per David Jiménez i té un pròleg de Jordi Marrugat per publicar a la col·lecció ‘La Fosca’, de Lleonard Muntaner, una altra col·lecció que agafa molta volada. A més a més, hi ha l’honestedat i l’honradesa de no deixar cap llibre fora de l’antologia, malgrat el pes específic que tenen les darreres obres dins el conjunt. El resultat és la lectura de cent poemes imprescindibles d’un autor fonamental per a la corretja de transmissió del fet poètic a casa nostra.
—Quin sentit té que ara parlem de poesia?
—Amb les preguntes el sentit anirà sortint. La poesia no té mai un a priori, sempre és una incògnita, ha de tenir la idea de sorpresa i impuls, com a mínim això és el que ha marcat aquests trenta anys de dedicació a la poesia. Una de les cites de la Laia Noguera amb què s’obre el llibre ho explica molt bé: ‘L’art podria ser el mitjà per a transitar per la consciència. Si resulta que et confirma en els hàbits, no dic que no sigui art, sinó que no m’interessa’. És exactament això.
—Heu celebrat trenta anys de dedicació a la poesia, però també d’una dedicació a la literatura que inclou novel·la, assaig, texts en premsa… Qui és aquest altre Lluís Calvo?
—És curiós parlar dels altres textos per celebrar els trenta anys de poesia, però és que es produeix la paradoxa que hi ha gent que ha descobert la poesia a partir de la lectura dels assaigs. Són lectors que segueixen els teus assaigs i que, després, tangencialment, entren en la poesia. Jo crec que formen un conjunt, els gèneres que més m’agrada llegir i que més m’agrada escriure, són gèneres majors. L’assaig m’ha anat bé per guanyar lectors diferents per a la poesia.
—Vau iniciar la vostra trajectòria poètica el 1987 publicant ni més ni menys que a la mítica col·lecció de poesia de Llibres del Mall. Què va significar per a vós?
—Doncs mira, vaig començar amb Llibres del Mall i els darrers llibres els he publicat amb Labreu i amb Lleonard Muntaner. I ho dic perquè vegis que hi ha un esperit de connexió entre les editorials independents, entre les que fan una aposta ferma que va més enllà del guany immediat i del reconeixement instantani d’aquest pinso prefabricat que sovint és la literatura. Publicar a Llibres del Mall va ser molt important perquè va significar enllaçar amb els poetes de la generació dels anys setanta, que sempre he admirat moltíssim. Els Llibres del Mall són els primers que em van arribar, i hi vaig descobrir molta gent que sempre m’havia interessat molt. O sigui que començar la trajectòria publicant amb Llibres del Mall i amb el premi Amadeu Oller va ser força impactant.
—En aquests trenta anys de trajectòria n’heu vists de tots colors, però vau formar part del moviment dels imparables. En queda res?
—Els imparables va partir d’un nucli fundacional de tres persones i a partir d’aquí va ser una antologia amb nou poetes [Joan-Elies Adell, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Maria Josep Escrivà, Manel Forcano, Txema Martínez Inglés, Isidre Martínez Marzo i Susanna Rafart], i jo crec que va ser una operació comercial intel·ligent. Hi podem fer moltes crítiques i autocrítiques, però el fet cert és que vàrem actuar com un buldòzer que va aplanar molt el camí a tots els poetes que varen venir després. El 2004 hi va haver una reacció irada dels qui defensaven el dogma i els propòsits de la poesia que s’havia fet fins llavors. I és cert que no va ser elegant, però sí que va ser una manera molt efectiva de rebentar els dics que hi havia. L’antologia mostra una estètica que esclata en molts de registres i hibridacions, que va més enllà de l’heterogènia.
—Un moviment en què qui més qui manco a partir d’aquí ha campat per lliure, fins i tot, en alguns casos, ha destacat en àmbits més enllà de la poesia.
—La cosa important era canviar la manera de fer. La integritat dels postulats dels imparables cadascú l’ha viscuda a la seva manera. Però tots ens vàrem oposar als dogmes i vèiem molt clar que ser escriptor volia dir mantenir la independència i no escriure ni vendre’s a qualsevol preu. Ara aquesta guerrilla poètica continua, subterrània però sostinguda.
—I en canvi heu connectat perfectament amb una altra generació –no sé si es pot anomenar així havent-hi casos com el vostre o el de Francesc Garriga– que és la que aquests darrers dotze anys ha recuperat la poesia com a paraula viva i ha omplert de recitals espais com l'(h)Original i fins i tot una col·lecció com Labreu…
—No he cregut mai en les generacions físiques ni en un matís d’edat, sinó en l’esperit que crea afinitats poètiques. La meva concepció de la literatura als anys vuitanta i noranta no tenia correspondència i, en canvi, després amb aquests joves he trobat afinitats, complicitats, lectures i posicionaments.
—Com ha estat l’acollida d’aquests joves?
—Ha estat un procés natural. Jo començo a llegir-los i a escoltar-los i a poc a poc veig que tenim una idea de la literatura semblant i hi vaig establint contacte sense conèixer-los, però sempre partint de l’atracció de la seva obra. Això sol ser al revés: a Catalunya, hi predomina la relació personal i si em caus bé llavors dic que els teus llibres són fabulosos. En el meu cas, i sempre ho he fet així, primer he descobert l’obra i al darrere sovint hi he trobat grans persones. Trencar amb les fórmules de relació sicilianes sempre és positiu.
—Corregiu-me si m’equivoco, però en aquesta trajectòria hi ha dos llibres que per a mi marquen punts d’inflexió: L’estret de Bering, del 1997, amb el qual guanyàreu el ciutat de Palma, i Llegat rebel, publicat per Terrícola el 2013…
—L’estret de Bering sí que marca moltes coses, perquè guanya el premi i en aquell moment hi havia un bon jurat. Per primera vegada em va posar en contacte amb tot de gent que no coneixia i vaig entrar una mica més en el món de la literatura. Començo a veure que això de ser poeta va de debò. Sempre havia tingut molta humilitat en aquest sentit, però ara la trajectòria comença a tenir més consistència i el fet de publicar en un gran grup com 62 era important. Tot i això, sempre he anat alternant tota mena d’editorials, les grans amb les alternatives. No m’he casat mai amb ningú, perquè he donat prioritat sempre a la llibertat personal per sobre de les temptacions editorials. Llegat rebel marca una frontissa, però jo crec que també hi és a Col·lisions i a Estiula. Tots tres marquen una nova etapa.
—La vostra obra també ha estat considerada marcada per l’estètica punk…
—Ui, d’això en podríem parlar moltes hores. Mireu, als anys seixanta i setanta la música se sofistica molt, hi ha àlbums molt complicats, amb cançons que de vegades duren mitja hora i són per si soles tot un concepte. I jo bec d’això, però a la vegada apareixen uns tipus que amb tres acords mal tocats i una vitalitat i una ràbia brutals canvien tot el panorama. El punk és fer allò que et rota i això per a un artista és molt important, moure’s sense por i sense lligams. I jo crec que poden conviure una personalitat simfònica i el punk. Un punk simfònic és una bona definició per a la poesia que faig. Al final els poetes que perduren són els que creen el seu idiolecte, sense el qual la literatura no és res.
—És inevitable, a l’hora de fer aquest recorregut, de parlar dels premis literaris, perquè en molts casos ha estat un mecanisme imprescindible per a poder publicar. Fins i tot fa la sensació que durant una època vau ser una mica un franctirador…
—De premis literaris, se’n perden molts més que no pas se’n guanyen. Passa que quan vaig començar em feien pànic les relacions socials en el món editorial i el premi era la manera que tenies de quedar-te a casa tranquil i d’anar publicant. Un premi facilitava molt la vida a algú que no tenia contactes en el món literari. I per això és veritat que en els meus temptejos era un franctirador que es movia des de l’anonimat absolut. No tenia parents que s’hi dediquessin ni cap cognom que em facilités res, cosa que a Catalunya es bastant important. Per sort, ara puc publicar sense haver de presentar-me a cap premi. De fet, el darrer a obra inèdita és el premi Octubre, del 2009, i des de llavors no n’he guanyat cap altre.
—Suposo que quan s’arriba a fer una antologia d’aquesta mena es corre el risc inevitable de dir ‘i ara què, cap a on va la meva producció poètica’?
—Jo crec que el mèrit és haver pogut fer aquest llibre. Se’n va començar a fer la selecció bastants anys enrere i el treball ha estat lent i arriba en un moment molt adequat. Cap a on vaig no ho sé i no ho puc saber, perquè precisament la poesia és una desconeixença de cap a on vas. El camí ja ho indicarà tot sol, perquè per a mi cada llibre és una sorpresa nova o una negació d’allò que has estat fins ara, fins i tot. No s’ha de caure pres de cap estilisme ni de cap manera de dir. Hi ha dos impulsos que ho mouen tot, que són la modernitat i la postmodernitat. La modernitat és la tradició de la ruptura. Crear un esvoranc amb tot allò que et precedeix, mentre que a la postmodernitat li interessa la hibridació, perquè permet de crear coses totalment noves de la confluència d’elements heterogenis. Jo crec que s’ha d’intentar aconseguir una confluència entre ambdues coses.
—Encara ens queden patums poètiques?
—El que hi ha d’haver són lectures crítiques. A Llegat rebel, per exemple, allò que s’explica és que cal llegir críticament els qui ens han precedit, perquè això és un esperó per a la lectura i l’escriptura. Hem d’interrogar els qui escrivien abans per veure si allò que feien pot servir-nos a nosaltres mateixos, i això també implica acostar-se a un mateix. I, és clar, de noms imprescindibles en tenim uns quants.
—Diuen que sou un supervivent o un outsider poètic.
—Deixem-ho en un supervivent outsider.
