Lluís Calvet: “Quan llegeixo el meu avi, Gaziel, veig que les coses no han canviat pas tant”

Lluís Calvet Mulleras (Barcelona, 1951) és arquitecte i urbanista. Doctor per l’Escola Superior Tècnica d’Arquitectura i professor d’aquesta universitat. Durant molts anys ha treballat a l’administració pública i avui gaudeix d’una merescuda jubilació. Tot i que és un professional reconegut i un gran expert en la seva matèria, hem quedat amb ell per parlar del seu avi. Calvet és un dels dos néts que va tenir el periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut per Gaziel, de qui enguany se celebra el seixantè aniversari de la mort. Calvet Mulleras ha viscut a Madrid, ha corregut món i té dues filles amb la seva esposa, d’origen veneçolà. Aprofitem l’avinentesa de la recuperació del llibre Quina mena de gent som (editorial Diëresis) –un text fonamental en què Gaziel s’interroga sobre el mal fat polític dels catalans als anys quaranta– per saber com era l’avi Gaziel en el record del seu nét i quines lectures en podem fer, de la seva obra.

—Enguany es commemoren els seixanta anys de la mort del vostre avi. Quin record creieu que en té la gent?
—Dins un cert món intel·lectual conserva una certa presència, però crec que n’ha anat perdent. Segons que em van dir alguns catedràtics, abans era un autor obligat en els estudis de periodisme i ara ja no. Però quan es parla de catalanisme, de política catalana, de Catalunya, sempre hi ha hagut un degoteig de comentaris, de referències a Gaziel. Últimament, amb iniciatives com les de l’editorial Diëresis veiem un cert ressorgiment de Gaziel, especialment pel que fa a la reflexió política que acompanya molt bé algunes de les circumstàncies actuals, en la situació de Catalunya i l’estat espanyol.

—Teníeu dotze anys quan va morir el vostre avi. Quin record personal en teniu?
—És un record d’infantesa, lògicament, però moltes vegades aquests records d’infantesa tenen una força molt important. En el cas de l’avi Agustí, el seu record va íntimament lligat a Sant Feliu de Guíxols. Ell era d’allà i hi anava sempre que podia, especialment per a estiuejar-hi. Amb ell hi passàvem una part de l’estiu. Recordo que tenia una gran curiositat i parlava dels pescadors de Sant Feliu, de tots els detalls sobre com es feien les xarxes, dels petits indrets on anaven a pescar… L’acompanyava al matí, quan sortia a passejar a primera hora. Com que vivia molt a prop del passeig, la primera cosa que feia era sortir a veure el mar, mirar cap a l’horitzó. Ell quedava com absort, però jo m’avorria molt i esperava a veure què passava… Era com un ritual que feia cada dia.

—…
—I, en acabat, tornàvem cap a casa i es tancava al seu despatxet i em deixava jugar o fer el que volgués. Treballava fins a l’hora de dinar, que també tenia la seva part de ritual. Era molt puntual i no li agradava que ningú arribés fora d’hora. Quan tothom era assegut, començàvem a dinar. En aquells dinars, on a vegades hi havia algun convidat, ell era el centre d’atenció. Parlava molt i tothom l’escoltava. En l’àmbit anecdòtic, recordo que a Sant Feliu tenia un porró enorme presidint la taula, que feia servir amb una gran destresa. L’avi m’ensenyava a beure amb porró i em feia broma, sobre com ell podia pujar i baixar el porró sense que li caigués cap gota. Al costat del porró, sempre hi havia el sifó. I quan acabàvem de dinar, venien unes sobretaules que a mi em semblaven eternes, en què treia un aparell que no em deixava mai tocar: l’escapçador de cigars. Perquè quan acabava de dinar prenia una copa i fumava un cigar.

—A banda de beure amb porró, teniu cap record d’una conversa o d’un ensenyament que degueu a l’avi?
—Ens portava a veure coses insòlites. Per exemple, recordo una vegada que ens va portar a veure un cementiri. No puc precisar on era, però tinc gravada la imatge de sortir d’un cementiri i que ens expliqués alguna cosa sobre la lluna plena. Però, la veritat és que jo era un nen i no m’adonava gairebé de res.

—El venien a veure més escriptors o amics? Quina vida hi feia, a Sant Feliu?
—A Sant Feliu, hi tenia el seu refugi de vida. Tenia un parell d’amics amb qui va formar un grup que es deien els Tres Mosqueters [Lluís Esteva i Cruañas i Joan Torrent i Fàbregas]. Com a bon escriptor, li agradaven molt les referències literàries.

—Quan vau descobrir que l’avi Agustí era l’escriptor i periodista Gaziel?
—L’avi Agustí va conèixer a París l’àvia Lluïsa i s’hi va casar. Allà va néixer el seu fill Josep Maria, el meu pare, durant la Primera Guerra Mundial. Com que tenia la nacionalitat francesa, el pare va haver de fer la guerra d’Indo-xina amb l’exèrcit francès. No va poder tornar fins més tard, quan es va casar i vam néixer el meu germà gran i jo. Per tant, no vaig tenir una consciència clara de qui era Gaziel. Sempre eren comentaris que es lamentaven que l’avi havia estat tan important en el món intel·lectual i com havia acabat, sobre els aspectes més dramàtics i frustrants de la seva vida… Però, de tota manera, no vaig entrar en el món de Gaziel fins que, després de mort, vaig llegir Sant Feliu de la Costa Brava. Pensava que era el llibre que em tocava llegir. El vaig llegir un estiu i realment em va agradar molt. De tota manera, no vaig continuar estudiant-lo d’una manera sistemàtica. Ara és el moment en què hi estic més abocat.

—Parlàveu d’aquestes frustracions que va viure… Què us ha impressionat més de la seva biografia?
—Sobretot que gent que havia de ser al seu costat el deixés de banda. Penses: quina mala jugada. Després vas veient que segurament el que ell deia, amb un esperit tan crític com el seu, no agrada a tothom. Especialment, quan veus quin gran paper va tenir en el creixement i desenvolupament de La Vanguardia, sap greu que el tractessin com el van tractar. Més tard, és clar, llegeixes La història de La Vanguardia i entens el perquè. Però, sobretot aquesta imatge d’una persona que, com he entès posteriorment, tenia un exili a dins del seu país i que va haver d’anar-se’n a Madrid perquè aquí no el reconeixia ningú. De fet, el meu primer contacte amb l’avi va ser a Madrid. Allà ell havia d’escriure coses que no li interessaven gens per a sobreviure. Coses que no estaven al seu nivell intel·lectual. Tot plegat, abans que, per alguna energia interna que suposo que li va entrar, comencés a escriure realment la major part de la seva bibliografia literària, ja a la maduresa.

—Va acabar essent escriptor a la maduresa, però ell havia de ser filòsof. La Primera Guerra Mundial el converteix en periodista. Arriba al cim com a periodista i una altra guerra, la de 1936-1939, li estronca la carrera. Després d’aquest purgatori a Madrid, comença a escriure la seva obra literària en català.
—Una obra feta en pocs anys, però bastant àmplia. Ell parla moltes vegades del temps que li queda, diu tot el que faria si pogués viure més anys… Té aquesta inquietud per a conèixer els esdeveniments, i sempre amb aquesta actitud crítica, de contemplar el preludi del que passarà. Era una persona que volia advertir, en el millor sentit de la paraula, què passaria si es continuava pel mateix camí que s’havia seguit. I, de fet, veus que les coses no han canviat pas tant…

—Gaziel, sovint més citat que llegit, ha estat present en la reflexió sobre el procés independentista i, segurament, és bastant profètic pel que fa a la situació en què ens trobem avui dia. De fet, Quina mena de gent som és un llibre que, justament, analitza la relació entre Catalunya i Castella i la dificultat dels catalans per a fer política.
—El llibre són quatre assajos que es van escriure durant deu anys. Per tant, ell mateix va anar veient en diversos moments què volia escriure. És un llibre complex, que potser cal llegir un parell de vegades, però que pot ser un llibre de capçalera per a entendre el país És un llibre que expressa la part més substancial del pensament de Gaziel sobre Catalunya. Si algú vol saber què pensava Gaziel de Catalunya i els catalans, hi trobarà la resposta. A mi hi ha tres coses que em criden l’atenció en relació, sobretot, amb aquesta vigència de què parlem. Una són les preguntes que es fa sobre si existeix una incompatibilitat natural entre els catalans i els espanyols. Després, es pregunta d’on pot venir aquest sentiment. I, finalment, per què aquest conflicte no s’arregla mai i sempre continua obert en el curs del temps. Tot això ho diu l’any 1947 i som al mateix lloc.

—És famosa la metàfora que apareix en aquest llibre, en què Gaziel compara Catalunya amb un jugador de cartes que sempre perd…
—… encara que les cartes siguin bones. Ell té aquesta manera sarcàstica i metafòrica d’exposar les idees. No t’esperes que compari Catalunya amb un jugador de cartes, com tampoc no t’esperes que posi en relació els personatges del Quixot de Cervantes, Sancho Panza i el Quixot, amb l’existència dels catalans i els castellans. Amb això del jugador de cartes ve a dir que cada vegada que Catalunya o els catalans tenen la possibilitat de fer-ho bé o d’anar per una direcció clara, trien la pitjor solució. I això ho assimila al jugador que, encara que tingui molt bon joc, sempre perd. Per tant, el problema no és tenir males cartes, el problema és no saber jugar.

—Després hi ha “El desconhort“, un dels texts més durs del volum.
—És signat a l’ermita de Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, l’any 1944. És la culminació del llibre, tot i que no és l’últim que va escriure. Li van encarregar que fes el discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona, que eren clandestins i es van celebrar a casa de Fèlix Millet, a l’Ametlla del Vallès. Ell va avisar que no faria un discurs per a agradar als oients, sinó que faria un discurs amb el seu pensament. Podríem parlar potser d’una part molt fatalista, on ve a dir que els catalans no en sabem més, que no sabem fer política, que això no va enlloc… I una doble frustració que ell té. Per una banda, com a catalanista, amb la catalanitat que a ell li agradaria que existís i en l’expressió del catalanisme polític, i, per una altra, amb la realitat del moment. Diu que els espanyols no han sabut mai construir una política estatal. Alhora, mira cap al futur, busca solucions. I aquí és on crec que aflora el seu optimisme, quan diu –i això sonarà a paraules d’abans-d’ahir– que l’estat s’ha d’entendre com una suma de pluralitats. Per a ell, cal sortir d’aquest carreró sense sortida en què es troba Catalunya, per buscar solucions de caràcter federal europeu.

—Què diria si veiés la situació actual?
—Penso que seria al mateix lloc. Tampoc no han canviat pas gaire els paradigmes. Si diem que el seu pensament és vigent és perquè les coses no han canviat gaire. De tota manera, després del seu pessimisme gairebé fatalista, al final del llibre fa una recuperació de la catalanitat molt maca, dient que no podem extingir la llum de Catalunya sense transmetre-la als que vénen al darrere. Pensa en el futur, i acaba dient: “El cor ens diu que els nostres fills o els nostres néts veuran temps millors. Però, si no fos això, si encara una pitjor onada d’adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparèixer, trauria el cap fora de l’aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!”. És a dir, acaba amb un “Visca Catalunya!”.

—Gaziel és fonamentalment un catalanista, que des de dins ofereix una visió lúcida i molt crítica.
—Ell parla del complex de desviació peninsular. És a dir, per una banda, hi ha els que van anar a fora, referents per donar vida a la ideologia catalanista al seu retorn, que és el que va passar a molts intel·lectuals catalans a l’exili. Altres van sentir l’atracció de Madrid, l’establishment del moment. Ell és molt crític amb aquests darrers, perquè creu que es van apuntar al que era més fàcil, encara que fos abandonament les seves idees.

—Ell va tenir un contacte proper amb el poder. Creieu que en va sortir mal parat?
—Pel que sé, tothom li demanava consell: Cambó, Azaña, Companys… La seva opinió era important, es veu. Però, és clar, no tothom seguia després. Segurament els seus consells no eren tan fàcils de seguir.

—Com explicaríeu als vostres néts qui era Gaziel?
—Només tinc un nét i només té sis mesos. Quan tingui edat de llegir Gaziel potser ja no hi seré, però les meves filles el tenen molt present. Una d’elles, Paola, ha traduït aquest llibre al castellà.