Alpera i el mar de la vida

Ara fa nou mesos presentàvem en el Saló Blau de l’Ajuntament d’Alacant, amb la companyia de l’editor Miquel Àngel Pradilla, l’escriptor Emili Rodríguez Bernabeu i la regidora de cultura d’aleshores, Gloria Vara, l’obra completa de Lluís Alpera. Ulisses i la mar dels Sargassos s’ha convertit així en el seu llegat, el regal que ens ha fet per als qui hem estat alumnes i lectors del creador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.

No és moment de recordar el seu currículum o els seus mèrits. És l’hora del record, del balanç, de qui ha estat un símbol per tots nosaltres, els qui utilitzem la llengua dels nostres pares en la ciutat d’Alacant, en les comarques del sud. Lluís s’aferrava a la vida a través de la metàfora del mar, de l’element que va incloure en el títol de la seua antologia. L’heroi Lluís-Ulisses havia navegat al llarg de la seua existència amb situacions amables i d’altres que no ho eren tant. Ens presentava aquell dia el bo i millor del seu treball, ens oferia fins i tot la interpretació musical de la seua néta, Laia Alpera —de la mà del seu pare, David Alpera—, que haurà de créixer amb el record constant de l’emoció del seu avi que la mirava amb la tendresa d’un home que sempre havia intentat oferir una imatge ferma de si mateix, però que en el fons era el poeta tendre i sensual dels seus versos.

Lluís era un personatge. Sí, un personatge d’aquelles novel·les de superació que no sempre havia remat en la direcció encertada. Potser perquè no eren temps fàcils per a la lírica i tampoc pels seus ideals. Però podem estar ben segurs que la llengua catalana va tenir amb ell un dels seus puntals més ferms en la tasca, no sempre grata, de la seua recuperació i ús normal. Perquè normals són les cultures que estimen el que tenen, les seues senyes d’identitat. I així era el poeta navegant, una persona lluitadora que sabia estendre les xarxes al voltant de la seua literatura i del mestratge, ja llunyà, de les seues classes a l’incipient Col·legi d’Estudis Universitaris d’Alacant i després a la Universitat d’Alacant.

Des de ben jove va escriure poesia, amb una clara veu intimista i interessat per l’evocació amorosa. Recordem el seu primer poemari, El magre menjar de l’any 1963, amb el qual va obtenir el premi Salvat-Papasseit, o Temps sense llàgrimes del 1968. Després dels anys viscuts als Estats Units va publicar el recull Dades de la història civil d’un valencià (1980), fins que va tornar a publicar el 1985 Surant enmig del naufragi final. Qui no ha llegit aquells versos sobre ‘les flors del núbil hibiscus’? Lluís postulava el seu peculiar carpe diem, ben lluny dels postulats anteriors del seu realisme social. Després vingueren altres poemaris, altres premis, com el de la Crítica del País Valencià (1987), l’Ausiàs March de Gandia (1994), el dels Escriptors Valencians de Poesia (1996) o el Jaume Bru i Vidal de poesia a Sagunt (2008). Un munt de reconeixements i d’homenatges que s’havien incrementat en els últims anys. Era el moment de fer balanç de la seua trajectòria i de fer just reconeixement de la seua figura.

Des de la seua talaia podrà observar el buit que deixa entre la seua generació d’amics i escriptors. També l’enyor dels més joves, els qui vam aprendre del seu model i que hem llegit a l’escola i a casa algun dels seus poemes. Entre totes i tots vam poder fer possible el somni: recollir la seua obra esparsa i publicar-la en un únic volum. Tantes persones van fer-ho possible! Raúl García Sáez de Urturi, Faust Ripoll, Ximo Quílez, Miquel Àngel Pradilla, Lluís Ferri, el mateix Lluís… I vam presentar-lo al cap-i-casal, la seua València de naixement, on tants bons amics van ser-hi presents. Quedava un últim desig que em demanava per correu electrònic fa només vuit dies: Alcoi i Elx. Així serà, així farem. Perquè la poesia de Lluís sempre serà amb nosaltres i haurem de mantenir-la viva, en boca dels nostres recitats, per entendre i comprendre el perquè de les seues metàfores i cabòries. Ara és l’hora dels crítics i dels lectors. Perquè les paraules, sense veu, no tenen sentit, cap ni un.

Amb Ulisses i la mar dels Sargassos, la seua obra completa, vam poder entendre les paraules que Josep Ballester apuntava el 1996: ‘el leitmotiv que recorre la columna vertebral de l’obra poètica de Lluís Alpera és la imatge homèrica d’Ítaca’. Així era —i és— la seua poesia, on la recerca d’un lloc de gaudi i de plaer es converteix en la base simbòlica de la seua expressió. Els referents clàssics i mitològics, amb alguna excepció com el cas del poemari El nou rapte d’Europa (2008), són la base figurativa de gran part de la seua obra. En el poema inacabat que tanca el llibre explica els límits d’aquesta identificació: ‘no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes’. Un poeta madur que recordava el seu passat i les dificultats del seu treball literari, però que no deixava l’ocasió per a ressaltar la voluntat de denúncia de la seua obra. Lluís preparava el seu testament, de la mà de quatre artistes de la seua generació: Antoni Miró, Joan Castejón, Manuel Boix i Josep Díaz Azorín, que il·lustraven la publicació, amb la portada de Lluís Ferri.

Salvador Espriu va escriure a Lluís Alpera: ‘Els vostres sentiments d’indignació i de rebuig són tothora veritables, no escriviu mai sols «pour épater le bourgeois». Quallen en la grandesa d’una ànima ferida de soca-rel. […]. El vostre llenguatge és, al llarg de tota la vostra obra, excel·lent, com és degut al vostre servei dels humiliats, del poble, del país’. Així era Lluís, una ànima sensible i tendra, que intentava transmetre l’esperança d’un futur enmig del present més intens i alhora difícil. Escriptors com ell han estat claus per a entendre la continuïtat de la nostra literatura. Han estat la generació frontissa entre l’anterior, marcada per la guerra i en molts casos l’exili, i la seua, nascuda en plena postguerra. Han mantingut encesa la flama de la bonhomia, de la construcció —diguem-ne reconstrucció— de la nostra societat, de la nostra cultura. Per sempre, Lluís, per sempre.

Carles Cortés, escriptor i vicerector de Cultura, Esport i Llengües de la UA