Llucia Ramis: ‘D’on ets quan no tens on tornar?’

Llucia Ramis (Palma, 1977) és periodista i escriptora. Acaba de publicar la tercera obra, una novel·la d’estructura complexa, basada en els fets que li van ocórrer a ella i a la seva família l’any 2007, als que s’hi afegeix una història anterior, ocorreguda els anys noranta, que diuen que va ser el primer cas sonat de corrupció que es va destapar a Madrid, barrejat amb assassinat i suïcidi, i en el qual l’avi de la protagonista es va veure embolicat. La novel·la, Les possessions, va aconseguir el tercer premi Llibres Anagrama de novel·la.

I mentre el títol parla de possessions, que vol dir herències, patrimoni material i immaterial, físic, genètic, la història és plena de pèrdues: la protagonista ha d’afrontar la pèrdua transitòria de raciocini del seu pare, que cau en una depressió severa després del combat perdut contra l’especulació urbanística a tocar d’un espai rural i natural de Mallorca. La incomprensió de la maldat el pot. Pèrdua també del mas dels avis de la protagonista, que per a ella és el seu paisatge idíl·lic d’infantesa, on es guarden els records i la memòria, l’únic lloc d’on se sent. I la pèrdua de dues relacions sentimentals que la protagonista viu amb amor, i amb dolor també.

I a aquests tres fils argumentals que s’entrecreuen i s’alimenten per sortir-ne reforçats literàriament, s’hi afegeixen molts altres temes, que l’escriptora apunta i desbrossa: la no-maternitat, el periodisme, el fet d’escriure, allò no dit, la soledat…

—D’entrada, felicitar-vos pel títol. Les possessions és un títol esplèndid, que condensa en un sol mot molts elements que apareixen en la novel·la.
—Potser no ho hauria de dir, però no s’havia de titular així. Aquest títol, de fet, és fruit de l’atzar: el termini per presentar l’original al premi Llibres Anagrama s’acabava el dia de Tots Sants, el dia dels difunts, i em va semblar divertit posar Les possessions a la plica. Però resulta que al jurat li va agradar molt i ja no el vam moure. A mi em feia una mica de por que a Mallorca aquest títol s’associés a la idea d’una novel·la rural, però no ha estat així.

—I com li volíeu posar, a la novel·la?
—El títol, que encara era provisional, feia referència als fantasmes familiars, per connectar amb la idea de l’herència que deixen els pares. És la idea que explica la mare de la protagonista: davant la insistència de la filla per mantenir la possessió dels avis maters, can Meixura, que decideixen vendre, es fa evident que per a ella pertànyer a un lloc també implica que el lloc et pertany a tu i que si perds una casa, perds un tros de l’illa.

—La figura de la mare, que sembla tan secundària, és en canvi essencial i un dels personatges més atractius de la novel·la.
—El llibre, de fet, explica de quina manera ens enfrontem amb les frustracions. I els homes d’aquesta novel·la les afronten pitjor que les dones: el pare lluita contra un sistema corrupte i cada vegada es queda més sol. Primer perd la veu perquè es jubila i deixa la docència. Després obre un bloc a internet per denunciar les corrupteles i recuperar la veu, però tampoc no se l’acaba llegint ningú. I al mateix temps que perd la veu va perdent el cap. Aquesta és una frustració molt difícil d’assimilar per a ell. Després hi ha el cas de Benito Vasconcelos, l’empresari madrileny corrupte, que passa per una frustració molt forta i no és capaç d’afrontar-la i acaba matant la dona i el fill i després se suïcida. L’avi també passa per una frustració, la de descobrir que el seu soci és un corrupte i l’ha enganyat durant molt de temps sense saber-ho (o no, no ho sabem), i ha anat arrossegant la culpa. I n’Ivan, la segona parella de la protagonista, també passa per una frustració que no coneixem exactament, i acaba fent un gest poc… Això no ho explicaré. Tots fugen.

—I les dones?
—En canvi, les dones, han d’afrontar les seves frustracions i les aguanten. Però això em va sortir sense voler. Mira: la narradora escriu la narració, que és una manera d’encarar i superar les diferents situacions. La mare és l’única que no tracta el pare com si fos boig i d’aquesta manera el salva, perquè no fuig. Ella sap que ho podrà superar si hi continua essent. La mare de l’Ivan, quan se separa del seu home, afronta la nova vida amb una gran llibertat, alliberada, mentre que ell s’enfonsa en la misèria.

—La mare de la narradora és molt lúcida i no perd el nord, tot i que davant l’alienació del marit, ella es queda completament sola, perquè no pot explicar al seu confident de tota la vida, que és el marit, el que li passa de tan gros, perquè és ell qui ha perdut l’enteniment.
—Això va passar així mateix. Quan vaig dir a casa que escriuria la història de la família es van posar a la defensiva. El meu pare no en volia saber res, tot i que els vaig dir que no publicaria la novel·la si no volien. Però quan vaig entrar en alguns detalls, per exemple, que presentava el pare com un Quixot del segle XXI, a ell ja li va semblar més bé. I a partir d’aquest moment, em van explicar moltes més coses, com aquesta solitud que va patir la meva mare. Ara, mon pare dirà sempre que tot és ficció.

—Bé, i què no és una ficció? O hem de parlar d’autobiografia? (M’abstinc de parlar d’autoficció, un terme que ha caigut en desgràcia.)
—És una ficció perquè l’estructura del relat és la d’una novel·la. Jo tenia clar que volia que fos una història novel·lada. Té una estructura complexa. Perquè volia tractar tota una sèrie de temes que em semblava que estaven relacionats o es podien relacionar entre si, i guanyaven en potència i també riquesa si ho feia.

—Al principi parlàvem del títol, Les possessions, i volia anar a parar a la idea que aquest títol juga i fa de contrast amb la idea de la pèrdua. Hi ha moltes pèrdues en aquesta novel·la: la d’un pare temporalment alienat; la del paradís d’infantesa, can Meixura, un paisatge que conforma a la protagonista, que creia que estaria lligat per sempre a la seva vida, i ho estarà, però només en el record. I la idea del record sí que lliga amb el tema de l’herència: escriure els records, capturar la memòria, és el que al final quedarà de tot allò que es perdi.
—Em feu pensar que hi ha diferents personatges que escriuen en la novel·la: el pare ho fa per justificar-se i aconseguir que la gent s’afegeixi a la seva lluita. En Vasconcelos per convèncer-se a si mateix per afrontar el suïcidi (va escriure moltes cartes de suïcidi)… Perquè quan escrius construeixes un relat i quan el llegeixes et reafirma. La narradora també viu un moment molt traumàtic, viu el dolor en temps present, en un fals present. I ella mira de fugir del dolor, col·locant les coses en un lloc on no li puguin fer mal. D’aquesta manera s’adona com ens condicionen les herències, ja siguin genètiques (la por de tenir les mateixes malalties que els pares i avis, la bogeria, el Parkinson) o l’herència d’uns valors: la narradora prova d’enamorar-se de n’Ivan, la seva segona parella, sobretot per oblidar-se d’en Marcel, la primera, però no ho aconsegueix del tot, perquè ella té uns valors molt diferents, heretats de la mateixa família i també d’en Marcel.

—Quins valors representa cadascú?
—Ella ha crescut en una família molt progre, on els diners són el mal. La lluita s’ha de fer per ideologia, per llibertat. En canvi, la gent a qui agraden els diners no és gent de fiar. I ella no aconsegueix superar mai aquesta barrera. Ella no es pot enamorar d’una persona que la seva màxima aspiració és fer diners, perquè no ha estat educada així. Hi ha aquesta herència. I hi ha l’herència de les cases. I de les lluites. La lluita (i supervivència) dels nostres avis és ben clara. La lluita dels nostres pares també diria que és clara (la lluita per la democràcia els anys setanta, la incorporació de la dona al món laboral…). Totes aquestes lluites ens han portat uns drets i llibertats que hem heretat. I la nostra generació trob que no ha lluitat per conservar-los.

—Expliqueu-vos.
—Ho resumiria amb la conversa que tenen mare i filla en la novel·la. La filla diu: ‘Mamà, no podem perdre la casa.’ I la mare: ‘Però la casa no és teva, és dels teus avis.’ I la filla: ‘Però no podem perdre un tros de Mallorca.’ I la mare: ‘Molt bé, vindràs a Mallorca tu a cuidar la casa? Si tu vius a Barcelona, filla meva.’ És aquesta idea del ‘jo em meresc el que tinc, però no pens mai el cost que suposa mantenir-lo ni el vull assumir’. És una visió materialista i cínica, perquè, qui vol anar a viure al camp? D’una banda, el desig de conservar la casa és molt espiritual, perquè és la nostra terra, però de l’altra banda, és molt materialista.

—Quin valor dóna la narradora al paisatge?
—És essencial, però està idealitzat. Quan marxes de Mallorca, Mallorca sempre ha de ser-hi, és com la mare. La necessites, però no vols pas viure amb ella, ni pots. I Barcelona és com l’amant, que és el lloc que tu has triat, que no l’aguantes tampoc gaire, però com a mínim l’has triat tu. El paisatge és el retorn. En la novel·la es diu: ‘No és la infantesa la nostra pàtria?’ En aquest sentit, és veritat que la casa és dels meus avis, que jo no hi puc fer res si la volen vendre, però ningú et pot treure la infantesa ni el passat. I no poder tornar a veure i a viure el paisatge amb el qual jo he crescut des de petita, un paisatge bell… Potser si no fos un paisatge bonic, no tindria la mateixa sensació de nostàlgia. Això estaria bé investigar-ho: si la gent que ha viscut en un paisatge bell és més nostàlgica que d’altres que no l’han tingut.

—Un paisatge ordenat dóna qualitat de vida i això ja canvia la manera de viure, la relació amb l’entorn. Això està estudiat pels geògrafs.
—I d’aquí se’n deriva la pregunta: d’on ets quan no tens on tornar? És allò de si pertanys a un lloc, el lloc també et pertany.

—Això em fa pensar que el llibre trenca la idea buida de cosmopolitisme.
—Sí. Les arrels, per a la filla, són molt importants. En canvi, per a la mare, que és belga i ha viscut a tot arreu, no ho són gens. És la néta qui se sent completament desposseïda quan es venen la casa on va passar tots els estius de la seva infantesa. I, certament, escriure és la manera de retenir la memòria d’aquell lloc. També, si ens posem generacionals, diria que som els últims que volem fer coses perdurables.

—Expliqueu-vos.
—Les generacions que vénen després de la meva viuen un munt de coses efímeres: les selfies, els WhatsApp… Diria que nosaltres encara fem coses pensant en el futur, en una memòria que perduri.

—Voleu dir que la voluntat de perdurabilitat no és un element consubstancial de l’ésser humà?
—Nosaltres encara recuperem fotos en paper, llibres, cases… Vas als llocs per estimular la nostàlgia, la memòria… I tenim aquesta ànsia de perdurabilitat, perquè hi creiem. En canvi, els qui vénen després, l’única cosa perdurable que es fan són els tatuatges. Nosaltres som els qui hem començat a perdre coses: se suposava que amb el temps guanyàvem drets i llibertats, també béns materials, més possessions. Però ara, cada vegada tenim menys metres quadrats per viure, cada vegada tenim menys llibertats, menys drets, menys benestar, sous més baixos… Som la primera generació que constata una pèrdua en relació amb el que hi havia abans.

—Potser per aquesta pèrdua tan evident de drets i llibertats, sabem millor el que ens toca fer com a generació, que és lluitar per recuperar-los.
—Sí, però no ho fem. Jo sóc bastant pessimista.

—La novel·la contribueix a mostrar una dona molt contemporània, que viu la vida i les relacions sentimentals de tu a tu amb els homes.
—Sí, però en algun moment me n’han fet una lectura una mica masclista, han titllat la protagonista de dona que fa i desfà.

—?
—Però sí, és claríssim que hi ha un de tu a tu total.

—En la novel·la hi ha uns quants misteris.
—Sí, i també m’ho han retret alguna vegada. Però jo m’estim més que n’hi hagi, de misteris, perquè al final és un llibre sobre els silencis. De quina manera ens afecta la corrupció però també els silencis, de quina manera allò del que no es parla es pot anar fent gros. I si es fa gros, és més perillós. Són silencis importants per cohesionar les famílies. En relació amb això, la novel·la apunta la pregunta: Volem saber-ho tot dels nostres pares, i els pares volen saber-ho tot dels seus fills? No és gens clar això. Al mateix temps, el silenci és inquietant.

—També suposo que useu els silencis com a element narratiu, per anar creant el ritme adequat en la novel·la.
—Totalment. Hi ha més en el que no s’ha escrit que en el que s’ha escrit. Hi ha un joc japonès, el Jenga, que és un bloc de peces de fusta al qual has d’anar traient peces, mirant que no s’ensorri. Doncs és això el que volia fer: vaig escriure molt i quan ja ho tenia escrit, anava llevant coses i mirant que el text s’aguantés. Per a mi escriure és la part fàcil, però cal fer l’arquitectura de la novel·la, endreçant, reescrivint… I sobretot vas traient molta cosa. Cada vegada que treus, crees un silenci. En aquest sentit, tampoc és una novel·la sentimental. No m’agraden les novel·les sentimentals. Per això en el llibre no s’expressen molts dels sentiments que s’hi donen. Potser perquè trob que és com posar una banda sonora a una situació dramàtica. No cal, ja entenem que la situació és dramàtica. I també és un joc que jo faig. No dic al lector el que ha de llegir, que faci ell la seva lectura. I vull que cada llibre sigui més exigent i millor que l’anterior. Cada llibre és un repte.

—La protagonista és tan central, tan moll de l’os, que cerca l’altre per convertir-lo en una mena de frontó, per formular la pregunta i, en dos temps, també respondre-la. Per tant, allò que diuen els altres és necessari, però no tant com allò que diu ella, que sempre acaba tenint l’última paraula.
—Home, la mare té més paraula que ella. N’hi diu unes quantes: ‘Créixer consisteix a no tenir on tornar’, per exemple. Li dóna unes quantes lliçons. És una novel·la plena de preguntes, perquè és més interessant plantejar la pregunta que no obtenir la resposta. Perquè la resposta sempre és interessada. Sempre és una resposta de salvació. Ella, la protagonista, sempre busca la manera de salvar-se. És una reflexió sobre el fet d’escriure: sempre ho entenem com una cosa positiva, però és una trampa. Amb l’escriptura construeixes una realitat paral·lela, que és la teva, en la qual et pots justificar, defensar, convèncer. Però és una trampa, perquè la realitat és una altra. Ella és conscient d’això. Però l’única persona que s’adona realment de la responsabilitat que comporta escriure és en Marcel, la seva primera parella, també periodista, que li diu: ‘Alerta què escrius, perquè és allò que la gent creurà.’

—Hi ha moments de venjança de la protagonista?
—No n’hi ha. Per això calia prendre distància. Si l’hagués escrit el 2007, l’any que van succeir moltes de les coses que es narren, la narradora hauria estat més venjativa, perquè estava ressentida. Però la novel·la s’escriu deu anys després, el 2017. El missatge final és de pau: va ser difícil però ja està superat. El 2007 jo era massa a prop del monstre i el monstre se m’hauria menjat. En canvi, el 2017 el monstre s’ha convertit en fantasma i el fantasma fa por però no fa mal. El fet d’escriure és la trampa i la salvació alhora.

—Hi ha un aspecte que no voldria deixar-me: la manera com la novel·la descriu la corrupció urbanística i paisatgística de Mallorca. Sense caure en el tòpic, s’explica amb una gran claredat: tot consisteix a robar mig metre de terra al veí, que és el mig metre que falta per construir una urbanització en una zona rural gairebé verge. I no tenir escrúpols de cap mena.
—És curiós que les entrevistes a Mallorca van molt per aquí. No es llegeix igual el llibre allà que aquí. I ara em toca anar a Madrid, a veure cap a on aniran allà.