Lluc Salellas: ‘És greu que es perdin diners en un lloc on es fa apologia del franquisme’

El ple del congrés espanyol aprovarà avui previsiblement una proposta que insta el govern espanyol a retirar el cos del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. És una proposició no de llei que demana d’ampliar la llei de memòria històrica, de resultes de la pervivència de símbols i estructures del franquisme en la vida pública a l’estat espanyol.

Qui ho ha analitzat i explicat és Lluc Salellas, regidor de la CUP a Girona i autor del llibre El franquisme que no marxa (Grup Barnils i Edicions Saldonar, 2015). En parlem en aquesta entrevista.

—Dieu que el franquisme roman enquistat en el sistema de poder de l’estat espanyol.
—Entre la dictadura i la transició es van crear unes estructures polítiques, però algunes persones i alguns cognoms van mantenir la seva importància. De tal manera que, per exemple, els qui eren ministres franquistes van fundar partits polítics o van anar a parar als consells d’administració de les grans empreses que s’havien beneficiat del franquisme. I això va fer que el franquisme mutés en un marc de democràcia liberal i unes mínimes garanties de drets. El cas és que el franquisme sociològic i cultural ha perviscut. A més a més, en l’àmbit de la memòria trobem, d’una banda, els fills i els néts dels responsables de tot allò que va passar; i, d’una altra, els qui durant molts anys van tenir la responsabilitat de fer un paper de recuperació de la memòria i es van estimar més no tocar aquesta qüestió.

—La prova irrefutable que el franquisme no se n’ha anat de les estructures d’estat ni la memòria ha estat reparada és que el 2017 es facin encara proposicions no de llei per a compensar pels greuges causats.
—Exacte. I és evident que la llei de memòria històrica que va aprovar Zapatero no s’ha desplegat del tot. Ens trobem que la primera gran llei es fa trenta anys després de la mort de Franco, un cop ja s’han mort una gran part dels responsables, i calen deu anys més perquè es voti un avenç i es desenvolupi. La sensació és que, o es comencen a fer coses o al final ens semblarà que ens parlen de la tercera guerra carlina. Una cosa molt llunyana. O ho fem ara, o hi ha el risc que quedi per sempre desmemoriat.

—Entre les moltes coses que demana el text, també hi ha una proposta de crear una Comissió de la Dignitat. Creieu que hi ha temps de fer una reparació completa?
—Parcialment. És clar, dels cinquanta-un ministres franquistes que vaig investigar en el llibre, ara en deuen quedar vius cinc o sis. Pots començar processos de responsabilitat, però és molt difícil i alguns ja tenen edats molt avançades. Ara, es va molt tard en aquesta qüestió i, per tant, hi ha una responsabilitat política entre els dirigents dels últims quaranta anys que han decidit que aquest escenari fos l’escenari on ens trobéssim. Això sí, hi ha una altra part, i és que es pot fer una reparació en el sentit de posar a lloc totes les víctimes que hi va haver durant el franquisme. És a dir, recuperar totes aquelles persones que van ser empresonades, afusellades i posar-les al lloc on es mereixen.

—Això també ho preveu la proposició no de llei.
—Hi ha tot un seguit d’accions que ara mateix són molt simbòliques, però també és cert que en l’àmbit de la memòria el símbol és cabdal. La memòria es construeix, sobretot, a partir de records i símbols. Per tant, tot allò que es pugui fer en aquest camí, com una Comissió de la Dignitat, crec que és positiu i seria interessant que es pogués fer. Però tot allò que es pugui fer ara és molt parcial perquè, després de quaranta anys de la dictadura…

—Una altra proposta és negar qualsevol subvenció o ajut públic a tota entitat que enalteixi o defensi Franco, la seva dictadura, el nazisme, la xenofòbia o qualsevol expressió vexatòria envers les víctimes. Preparant el llibre us vàreu trobar amb casos de subvencions flagrants?
—Havia estat una pràctica freqüent. A part la Fundació Francisco Franco, hi ha hagut també fundacions més petites en l’àmbit regional o local en determinats llocs on les majories autonòmiques podien ser molt favorables a l’entorn més conservador o del PP. Feien actes en què participaven ex-ministres franquistes, s’hi feien discursos evidentment negacionistes i amb absència de crítica al franquisme. Això ha passat. Ara, s’ha de dir que han estat fundacions molt ancorades en el passat. Amb connotacions clarament d’extrema dreta, però que tenien un discurs amb un recorregut molt curt en el canvi d’escenari social que hi ha hagut. Era tot plegat més aviat nostàlgic.

—Hi ha una demanda perquè el Valle de los Caídos deixi de ser un lloc de memòria franquista i nacional-catòlica i esdevingui l’espai per a la cultura de la reconciliació. És possible aquesta reconversió en un lloc tan marcat històricament?
—Tampoc no vull opinar sobre què s’ha de fer en un lloc determinat de Castella. Però és greu que es perdin diners en un lloc on es fa apologia del règim franquista, construït amb la mort de milers de republicans. Prèviament, hauríem de definir què és la cultura de la reivindicació. Però hauria de convertir-se en un espai d’explicació de què va ser el feixisme. Si tu fas una reconversió molt ben feta, pot tenir sentit, però no amb la lògica del PP, que s’escuda amb l’argument que tothom va fer de les seves. És que no va anar així. Uns van fer un cop d’estat, van començar una guerra i llavors van implantar una dictadura de quaranta anys. La història ha de ser explicada i aquí hi ha uns grans responsables.