Lluc Salellas: ‘Des del 1939 que no s’ha canviat l’estructura de poder de l’estat espanyol’

Avui que fa quaranta anys que es va morir el dictador Franco, recuperem aquesta entrevista del mes de juny proppassat al periodista Lluc Salellas (Girona, 1984), actualment regidor de la CUP – Crida per Girona. Salellas és autor del llibre ‘El franquisme que no marxa‘ (Grup Barnils i Edicions Saldonar).

‘Volia mostrar com tota aquella gent que manava en una dictadura autoritària no solament s’ha estalviat qualsevol procés judicial, de reparació o autocrítica, sinó que en va sortir amb més privilegis’, ens explica Salellas. En el llibre ‘El franquisme que no marxa’ dóna els noms i cognoms de responsables franquistes que van continuar essent l’elit arribada la democràcia espanyola. Noms com Suárez, Cortina, Carceller, Martín Villa, Vilarasau, Licinio de la Fuente… Portes giratòries entre ministeris franquistes i grans consells d’administració, empreses engreixades gràcies a Franco que han continuat fent negoci sense passar comptes amb el seu passat. Una anomalia a Europa que no s’ha començat a qüestionar fins fa pocs anys. Deia Josep-Maria Terricabras que amb l’amnistia del 1977 ‘molts franquistes van poder continuar manant fins avui sense que ningú no els pogués retreure res d’un passat esborrat’. Sembla que de mica en mica aquest passat es torna a dibuixar, per deixar les vergonyes de la transició a la vista de tothom.

—La majoria de la població encara diu que se sent orgullosa de la transició.
—Segons el CIS del 2012, el 72% de la població de l’estat se’n sent. Les dades baixen a Catalunya i al País Basc i una mica al País Valencià i a les Illes Balears. Per mi, això s’explica perquè el relat de la democràcia espanyola l’han fet els mateixos que van fer el relat de la dictadura. Des del 1939, aquí la història ha estat explicada per la mateixa gent als grans mitjans. Va haver-hi un acord general de totes les formacions polítiques perquè el relat fos que aquesta havia estat la millor transició que hi havia hagut, i encara s’explica així en algunes facultats del nostre país. Els principals catedràtics de ciència política ho van començar a explicar així, i els dirigents polítics, i els mitjans. D’una altra banda, no hem de deixar de pensar que en dictadura es vivia pitjor que en democràcia, de manera que la gent no en fa una valoració completa, sinó que pensa que, comparat amb abans, ara vivim millor.

—La transició espanyola va ser molt diferent de la grega i la portuguesa.
—Jo comparo dues coses d’aquestes tres transicions gairebé contemporànies i que marquen el començament de la tercera onada de les democratitzacions. D’una banda, on van a parar les elits de la dictadura un cop arribats al sistema democràtic: a Grècia i Portugal, són apartades de la direcció política de la democràcia, mentre que a l’estat espanyol continuen al poder. D’una altra, si s’obren processos judicials o de reparació i canvi: a Grècia es jutja la cúpula militar; a Portugal se’ls dóna l’oportunitat de judici o exili: la majoria se’n van a viure al Brasil i hi ha un canvi absolut dels comandaments intermedis dels cossos policíacs perquè entenen que els qui havien encapçalat la policia amb Salazar no poden continuar fent-ho en democràcia. A l’estat espanyol això no passa: la majoria de funcionaris i gent que pertanyia a la Falange passen a ser funcionaris de l’estat.

 —A la transició no es va fer net, i això va fer possible que els qui havien format part del règim franquista continuessin ocupant posicions de poder. Doneu una rastellera de noms.
—Analitzo els últims 49 ministres franquistes (de 1970 a 1975) i alguns casos de gent que tenia alts càrrecs en el franquisme i va passar a tenir un paper important en la democràcia espanyola. Suárez, el Borbó, Martín Villa, Alfonso Osorio… En total, uns 65. I analitzant-ne les biografies t’adones, per exemple, que no n’hi ha ni un que hagi fet un comentari autocrític en públic sobre la seva tasca dins el règim; al contrari, sempre l’ha defensada. T’adones que els qui no van acabar fundant partits o van marxar amb una jubilació d’or dins l’exèrcit van anar a parar a les principals empreses dels sectors estratègics de l’estat: bancs, telefonies, constructores, energètiques… Moltes d’aquestes empreses s’havien enriquit i s’havien fet grans durant el franquisme gràcies al BOE de Franco. És el cas d’Iberdrola: dues petites empreses que als anys trenta es fusionen i es converteixen en una maquinària de fer diners amb els serveis que l’estat franquista els ofereix.

—Al llibre expliqueu casos com el d’Iberdrola, Gas Natural, OHL, Acciona, San Miguel, Damm… Empresaris que s’enriqueixen durant el franquisme i que amb la transició obtenen una situació de privilegi.
—I ministres que surten del govern i se’n van a consells d’administració on tenen amistat amb la majoria de gent. La meitat se’n va al sector privat i l’altra meitat, al públic. Molts d’aquests acaben entrant a liderar la Unió de Centre Democràtic, que governa els cinc primers anys de postfranquisme, del 1977 al 1982. Mantenen unes determinades aliances i continuen fent igual que feien en la dictadura, no hi ha cap canvi de model. Xavier Diez deia que l’últim moment de ruptura havia estat el 1939, que des d’aleshores no hi havia hagut cap procés de canvi de relacions de poder. Hem canviat el model de drets, la capacitat d’escollir representants públics, etcètera, però no s’ha canviat l’estructura de poder, on sovint hi ha les mateixes famílies de sempre prenent decisions.

—De fet, dieu que són els precursors de les portes giratòries.
—T’adones que hi ha gent que ha estat al sector públic, que ha governat, i que tan bon punt s’acaba se’n va al sector privat, on fa diners a partir dels contractes públics. Un ministre d’Indústria que se’n va a una empresa energètica; un ministre d’obres públiques que entra al consell d’administració d’una gran empresa constructora; el número tres d’Hisenda, Josep Vilarasau, que se’n va a la Caixa i la fa un monstre. Aquesta és la cultura política que hi ha: ministres que després passen a un consell d’administració directament. Ara es denuncia, però durant molts anys ha estat un fet silenciat.

—Per què?
—És fruit de la cultura política que neix en el franquisme. Autarquia i un funcionament clientelar i caciquista que a partir del 1939 s’expandeix per tot l’estat i es manté fins avui. Això fa que la cultura política de l’estat espanyol sigui molt més dèbil que la de la resta d’Europa. Entre més motius, perquè no hi ha hagut un procés de ruptura. I avui encara tenim un estat amb carrers, escoles i instituts que porten noms de ministres franquistes. Encara avui ens en vanagloriem!

—De totes les desenes de noms que doneu, n’hi ha cap que us hagi cridat especialment l’atenció?
—Sí, hi ha un cas que m’agrada esmentar, perquè em sembla que demostra la incongruència de tot el model espanyol i fins i tot de la dreta europea. És el de Fernando Suárez González. Un senyor que encara és viu i és encausat en la querella argentina contra el franquisme. Va ser ministre franquista els últims anys del règim i va fer carrera política a Alianza Popular. Va ser diputat al congrés espanyol i acabà de diputat al Parlament Europeu. No únicament això, sinó que dins el parlament va tenir un càrrec de responsabilitat, seguint les relacions d’Europa amb Mèxic i l’Amèrica Central; i el grup popular el va ascendir a vice-president del Parlament Europeu, que el va acabar premiant amb una medalla de mèrits per la seva tasca com a eurodiputat. Que un ex-ministre d’un règim com el franquista, considerat totalitari i feixista a tot el món, acabi tenint un paper tan important crea contradiccions en el sistema i el seu relat públic. I m’agrada recordar aquest cas perquè és viu, de manera que encara s’hi podria actuar en contra.

—Creieu que s’ha començat a trencar el fals mite de la transició?
—Quaranta anys després –quaranta!– ha començat un canvi de tendència en l’explicació del relat, perquè aquells que no van viure la transició volen explicar-la tal com va ser. Coincideix també en un moment de canvi polític. Sense el canvi polític i social que hi ha, tant en l’eix nacional com en el social, segurament aquesta capacitat d’investigació, aquest interès públic per saber com van anar les coses no hi seria. Però la memòria és una tasca totalment col·lectiva, fruit de la feina de moltíssima gent. La part positiva és que hi ha molta gent que comença a treballar-hi i fa caure mites i persones. La pena és que els qui queden vius són emparats pel govern espanyol, que permet que, encara que hi hagi ordres de la Interpol de detenir i extradir ex-ministres franquistes, aquesta gent estigui tranquil·lament a casa seva i escrivint a l’ABC, com Utrera Molina, que demanava d’intervenir militarment Catalunya.

Podeu llegir el pròleg del llibre, a càrrec del periodista David Bassa, a Núvol.