Llorenç Soler, mestre i referent del documentari social independent

Del 14 al 25 de novembre arriba el setzè Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, dirigit per Toni Navarro i amb Oriol Porta de productor executiu, que inclou noranta films compromesos amb la defensa i la denúncia de les vulneracions dels drets humans, produïts entre el 2018 i el 2019 tant a Catalunya i Espanya com arreu del món. Molts films es poden veure a Barcelona per primera vegada als Cinemes Texas, a la Filmoteca de Catalunya i al CineBaix. A més, hi ha classes magistrals, projeccions en universitats, centres penitenciaris i actuacions a galeries d’art.

Una de les activitats destacades d’enguany és l’homenatge al mestre del documentari Llorenç Soler (València, 1936), director d’una àmplia trajectòria compromesa a visibilitzar la marginalitat, la injustícia social i els problemes de sectors socials que solen estar fora del focus del consens social i mediàtic. El festival li atorgarà un premi per la seva carrera compromesa i durant tres dies (17, 19, 20) la Filmoteca de Catalunya projectarà, en sessions gratuïtes, alguns dels seus documentaris més emblemàtics, com ara El largo viaje hacia la ira (1969), Francesc Boix: un fotògraf a l’infern (2000) o Mil lunas (2017), entre més.

La càmera com a testimoni de la marginació social

En una entrevista que li vaig fer fa anys, Llorenç Soler em deia que s’alegrava d’haver fet els seus films no com a autor, sinó com a testimoni: ‘Quan passava allò, fos què fos, allà hi havia una càmera. I això és irrepetible.’ I així és com, amb honestedat i independència, d’ençà del 1965, ha realitzat una llarga filmografia, amb algunes obres que ja són clàssics i referents històrics.

La seva és una mirada solidària, testimonial, reflexiva i de denúncia sobre qüestions com la immigració del sud d’Espanya a Barcelona als anys seixanta, el món dels gitanos, dels immigrants africans, dels marginats psíquics i sexuals, de les lluites populars a la Galícia rural dels anys setanta i vuitanta, o de la llarga lluita per la memòria històrica, amb obres com Sobrevivir en Mauthausen (1975), quan encara no se sabia que hi havia hagut més de quatre mil morts republicans espanyols ni la història del fotògraf Francesc Boix. O Votad, votad, malditos (1977), document històric sobre els coneixements polítics de la ciutadania després de la dictadura. O Mil lunas (2017), sobre l’exhumació del vice-president de la Diputació de Sòria, assassinat pels falangistes a Calatañazor el 1936.

Al principi hi ha el règim franquista i la reacció contra la censura

Un encàrrec del Patronat Municipal de l’Habitatge franquista de Barcelona el va fer descobrir i filmar el costat fosc de l’anomenat ‘desarrollismo’, un mite del franquisme. Ell va filmar les dures condicions de vida, el barraquisme i la misèria en què vivien els immigrants. El patronat no hi va estar d’acord, el va intentar manipular i li va rebutjar el treball. Aquí va néixer la seva actitud ferma, militant, per a il·luminar els aspectes que el règim volia amagar. Documentaris seus com Será tu tierra (1966), El largo viaje hacia la ira (1969) o 52 domingos (1966), sobre els ‘maletillas’ que somniaven a ser toreros, són potser els millors testimonis visuals que existeixen d’aquell submón. D’aquella Barcelona complexa i heterogènia dels anys seixanta. A cavall entre la voluntat de modernitzar-se i les seqüeles de la guerra i la misèria encara tan presents.

‘El cinema sempre ha fet molta por a les dictadures’, m’explicava Soler fa anys. ‘Moltes vegades se’ls escapa. Un film té vida pròpia, roda pel món i pot transmetre coses que al règim totalitari no interessen.’ Per això ell va optar els anys seixanta a dedicar-se de ple al documentari social independent. Per narrar la realitat verídica que no explicava la versió de la televisió franquista i el No-Do. Eren films que anaven a contracorrent, com ell, que s’exhibien en ateneus o cercles culturals i polítics encoberts. Projeccions que moltes vegades introduïen un debat o un míting clandestí.

El productor i realitzador Oriol Porta ha treballat estretament durant molts anys amb Llorenç Soler. Sobre el valor del seu treball durant el franquisme, m’explica:

‘És evident que, en un país dominat per una dictadura que reprimia la llibertat d’expressió, l’activitat cinematogràfica del Llorenç pot definir-se d’agosarada, conscient i pionera. També pel fet que, allunyada d’elitismes i esteticismes dominants en els diferents àmbits de la creació dels anys seixanta, és d’un realisme contundent, d’una presa de partit crítica inequívoca, fins i tot en les obres més experimentals.’

I no solament això, crec jo; amb els anys adquireixen una perspectiva i un valor històric considerable. A més, cal tenir present que ell persisteix en aquesta línia fins a la transició, i és també llavors un dels pioners referents del documentari a Catalunya i Espanya.

‘Quant a les obres socials dels anys seixanta fins a la Transició –opina Oriol Porta– les pel·lícules del Llorenç tenen, a més de la petja d’un estil personal, un valor incalculable del punt de vista purament “documentari”. En una època en què la imatge social era mediàticament monopolitzada pel No-Do i la televisió oficial del règim, les visions no institucionalitzades eren escassíssimes i, si no fos per l’ull escrutador del Llorenç, poca representació tindríem de fenòmens tan determinants com la immigració, els marginats socials, els barris obrers… De tot aquell fora de camp que el règim no volia ensenyar.’

Un cineasta posseït per les seves històries

Oriol Porta i Llorenç Soler són un equip en què tots dos han ocupat funcions diverses. Per exemple, Porta va ser el productor de Francesc Boix, un fotògraf a l’infern, finalista dels Premis Emmy internacionals de l’any 2000. I Soler va ser coguionista en el documentari de Porta Hollywood contra Franco (2009), segon premi al Festival de Valladolid, secció Temps d’Història. Sobre què ha après de Llorenç Soler i el seu concepte de l’ofici, Porta reflexiona:

‘Si se’m permet una petita vanitat, puc dir que un dels pocs orgulls de la meva carrera és el d’haver sentit dir al Llorenç un dia a algú, sense ser conscient que jo el sentia, que en mi “havia trobat el seu productor”. No sé si ho vaig fer molt bé, però sí que vam fer prou coses durant uns deu o dotze anys. El millor llegat n’ha estat, indubtablement, l’humà, l’amistat d’un home honest i recte, diria, una persona veritablement humana. D’aquestes qualitats en sorgeix una actitud de responsabilitat i compromís també en el treball que, transformat en mètode, facilitava molt la feina. Era exemplar la seva tasca de preparació del muntatge, per arribar a sala amb un quadern on el tall final estava perfectament minutat de bon principi, gairebé fins a la durada prevista, minut amunt, minut avall.’

Hi ha un record, una impressió gravada en la memòria que per Porta defineix la personalitat artística i vital de Llorenç Soler, la persona i el personatge: ‘En la primera producció seriosa que vam fer, el documentari sobre Francesc Boix, em va quedar marcada la impressió d’un dia en què, en la fase de recerca i documentació del protagonista, parlant-ne amb ell, vaig tenir la sensació, subjectiva, absurda, però quasi real, que el Llorenç estava “embarassat” del personatge, de la pel·lícula, del projecte; que el gestava a dintre, que n’estava com posseït. Suposo que els passa això als veritables creadors.’

Una marginació injusta

Llorenç Soler ha fet la seva trajectòria fidel al seu compromís radical amb la independència professional i la denúncia d’allò que el consens polític i mediàtic no volia fer visible. Durant la dictadura d’una manera ben explícita, mitjançant la censura i la multa. En democràcia, al·legant motius més fantasmagòrics, com ara el mercat, l’audiència o les modes i tendències. La seva actitud professional i ètica, potser, i els temes que ell ha contribuït a visibilitzar, potser també, han fet que les elits dels poders mediàtics i culturals que emergeixen en la transició i que encara hi són no l’hagin valorat com es mereix i l’hagin relegat en un segon pla.

Però no ha estat mai així per als treballadors de l’ofici. Personalment, sempre he pogut constatar estimació i respecte total entre els professionals que hi han treballat. Com també entre les generacions més joves. L’any 2018, per exemple, el realitzador valencià Albert Montón va filmar el documentari Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l’honestedat, produït per la Universitat de València i que, recentment, s’ha projectat al Festival Memorimage de Reus.

Però sigui com sigui, els teòrics i crítics del sector no l’han valorat prou en tant que el mestre precursor i referent que és. El seu esperit no encaixava, penso jo, amb l’objectiu de pintar una realitat de color de rosa, innòcua, comercial, que no molestés mai els poders. Com s’explica, demano a Oriol Porta, que la professió audiovisual catalana hagi comès aquesta injustícia amb ell?

‘Vivim en un país molt ingrat’, reflexiona Porta. ‘Efectivament el buit que sobretot la intel·liguèntsia, universitària i crítica li ha fet aquests darrers anys és indignant, i espero que un dia algú els ho retregui i li faci justícia. Més quan, en canvi, s’han posat en altars sants pretensiosos, d’obra volàtil i inconsistent. I l’obra del Llorenç és tot el contrari: sòlida, densa, contundent, asseverativa. En aquest sentit, també cal reconèixer que la seva és una obra arrelada en una tradició –literària, narrativa, també política– que la postmodernitat ha negat com una gran onada, i ha portat escuma intel·lectual, jocs formals, lleugeresa moral, buidor existencial. La societat catalana tira bastant d’aquests principis ètics i estètics, mentre que el Llorenç tira més a l’austeritat i la integritat castellanes. No per res ha acabat a Sòria, el paisatge que el representa millor que el de la seva València natal. També cal dir que, per aquest caràcter tan íntegre, no ha buscat mai els reconeixements i que a ell la glòria, universal o local, se li’n fum un rave.’

El programa del 16è Festival de Cinema i Drets Humans

Entre els convidats internacionals del festival d’enguany, que es va inaugurar el 14 de novembre passat i durarà fins al 25, hi ha el cineasta i activista ucraïnès Oleh Sentsov, arrestat el 2012 acusat de suposats ‘actes terroristes’ a Crimea i sentenciat a vint anys de presó. El setembre passat va ser alliberat en un intercanvi de presoners entre Rússia i Ucraïna.

El dissident xinès exiliat Badiucao, dissenyador i caricaturista, àlies ‘el Bansky xinès’, va protagonitzar la sessió inaugural amb el documentari El ingenioso disidente chino (2019), del director australià Danny Ben-Moshe. També hi és convidat el director navarrès Clemente Bernad, coautor del documentari A sus muertos. Per aquest treball ha estat condemnat a un any de presó i una multa per un delicte de descobriment i revelació de secrets per haver enregistrat a la Cripta de los Caídos de Pamplona.

Tot un seguit de taules rodones configuren, paral·lelament, el Fòrum Internacional de Drets Humans. Els temes que centraran els debats d’enguany són el canvi climàtic i la sostenibilitat (migracions climàtiques, apartheid climàtic, sobreexplotació de recursos i polítiques actuals d’emergència climàtica), les addiccions del comportament digital i l’aïllament que causen (videojocs, jocs en línia i d’apostes, el cibersexe, l’ús de les xarxes socials), el sistema carcerari (la reinserció i la presó permanent revisable), els conflictes socials i polítics (la intermediació i cultura de la pau) o la mediació en conflictes familiars, sobre la crisi i desintegració del nucli familiar contemporani.