Llorenç, mestre de la paraula, provocador de somriures

Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà. Vet aquí en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven, una persona excepcional, un home que ningú feia callar, el seu nom: Llorenç Giménez.

Tastaolletes, escriptor, gran comunicador, mestre de la paraula, provocador de somriures, lluitador incansable, eternament compromès amb l’escola, la llengua, el país, la vida i els amics, el més gran dels contacontes…

No dol la mort sinó l’absència, i la notícia del traspàs de Llorenç és com un cop a l’estómac, d’aquest que no et deixa respirar. Al cap només dues paraules: massa aviat. I es repeteixen, una vegada i una altra, massa aviat. Una putada. Perquè hi ha persones que ens sembla que no es poden morir mai, i Llorenç era una d’elles.

Fa molts anys que Llorenç va entrar a casa nostra, amb el seu conte El fantasma dels ulls blaus, el meu fill ens el feia llegir cada nit. Després en van venir molts més: Les endevinalles de Llorenç, La mona i la palmera, entre d’altres. Per a ell, Llorenç era el Messi dels contacontes. Hauríeu d’haver vist com el mirava, tan xicotet, i sentia veritable admiració pel mestre de les paraules, pel rei de les rondalles. Ell el corresponia, l’agafava al braç, li explicava històries, ben igual que als altres xiquets, el feia sentir especial.

I així és com ens feia sentir Llorenç, a menuts i a grans, especials, amb el seu somriure perpetu, amb energia, sempre tenia a flor de llavis una història per explicar. Ara ho farà a cau d’orella a les estrelles, en el firmament de les lletres. A la cric-cric, el conte ja està dit; a la cric-crac, el conte no està acabat, perquè viuràs per sempre amb tots nosaltres, les teues històries i el teu somriure no els oblidarem mai. Més contes, per favor!, estimat Llorenç.