Llorenç Barber i crear durant la nit

Fa temps que predico que moltes de les accions culturals més avantguardistes i menys institucionalitzades tenen lloc fora de l’àrea metropolitana. Sovint són activitats que no transcendeixen als mitjans grans, que tan sols coneix la comunitat presencial que hi ha tingut accés, però que no per això queden en terreny eixorc, ben al contrari, obren sons i hidraten territoris artístics que viuen d’esquena a les seues programacions “oficials”.

Un dels artistes que formen part d’aquest fora fronteres és Llorenç Barber –si no el coneixeu, us en recomano molt aquesta entrevista–, que diu coses que interessen a aquest article, com: “Davant els artistes de ministeri, hi som els artistes de poble. No del poble, sinó de poble. Jo sóc de poble. I ser de poble és una consciència que a vegades no existeix, o que a vegades s’oblida. Això marca molt i ens assenyala a uns quants. Tinc tants amics que em diuen que no són músics, però són més bons músics que jo i em diuen coses que puc fer, i jo sóc l’amanuense que escolta els amics més interessants que et dicten coses que potser no se t’haurien ocorregut.” I afegeix: “Jo sóc artista perquè m’assemblo al meu veí.”

Entre relacions de veïnatge es couen aquestes trobades que vénen a explicar-nos alguna cosa. Barber, d’Aielo de Malferit, a la Vall d’Albaida, juntament amb el seu còmplice, el clarinetista Miquel Àngel, de Deltebre, al Baix Ebre, són dos músics que es dediquen a alguna cosa més que a fer música o més aviat que han tret la música dels corretjams o faixes que la tenen i retenen. Ells, que són artistes i musicòlegs rigorosos, al mateix temps, s’anomenen o els anomenen “desconstructors”. La setmana passada van proposar un “De sol a sol” dins un museu, concretament el Museu Lo Pati d’Amposta. Barber és conegut com un artista sonor que crea fora dels auditoris i de les parets dels equipaments musicals en qüestió. Per això la seua especialitat han estat les campanes i els campanars i situar-les com a geografies sonores intervingudes més enllà de l’església. Però tornem al tema. L’origen del seu “De sol a sol”, en realitat, és una trobada que ja fa més de trenta anys que celebra a l’aire lliure, i consisteix a passar-se tota la nit tocant, enmig d’una muntanya, amb tots aquells que s’hi vulguin sumar. A mi m’ho explicava Miquel Àngel, que hi ha participat unes quantes vegades. “Hi arriben centenars de persones! Cadascú s’emporta la seua paradeta. Per a un músic és tot un repte passar-te tota la nit tocant. Cascavells, instruments de vent, metàl·lics i molta veu. És viure la nit sonant. El so com a mitjà per a entrar en aquest món nocturn que de vegades ens és tan desconegut” m’explicava.

Miquel Àngel diu que la paraula “concert”, molt sovint, per als músics, és insuficient. “De sol a sol” és una expressió millor, perquè es fa evident que aquella acció musical es dilata en el temps. No té un punt d’inici ni un punt final. No has de patir per allò que hi haurà temps de tocar o el “fora camp” del repertori. La gràcia és més aviat deixar que la nit vagi entrant i jugui també amb el silenci i els cossos desperts o adormits. Amb aquesta premissa, Miquel Àngel Marín, en el programa dels “Encontres Aproximatius de Postbouesia”, va idear passar tota una nit al museu, fer aquesta experiència, ara, interior. Dormir o estar desperts en companyia. Sí, en aquell espai, on socialment només som espectadors diürns. La proposta de Barber i Marín era trencar el rol d’espectador i la fragmentació amb què assistim o participem en les programacions artístiques. Que passem sis hores junts i a veure què. Que arribem a les quatre de la matinada junts i a veure què. Que dins el sac de dormir l’espectador deixi de ser-ho. Inspirats per artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel o Carles Santos, que no només sonin campanes. Hi va haver danses, els desprestigiats roncs, que també es van afegir als ritmes nocturns. Hi va haver vent, i cotxes, i ocells i visites de persones inesperades. També les llums blaves d’un cotxe patrulla de la policia que s’anava passejant per davant del centre d’art i que generava aquella sensació de por, d’estar fent alguna cosa il·legal. I a les tres de la matinada, un esglai fort de so provocat per Barber per trencar el fil de l’avorriment. Fora hi havia instal·lada una càmera fixa que feia una retransmissió de la nit als que restaven a l’interior. I la relació amb els instruments anava canviant com el cos durant la nit, cada cop més cansat. La nit és un espai que associem amb passivitat o buit, però que pot ser totalment el contrari. La proposta de Marín no era innocent, ell mateix recordava que Joan Brossa, amb els seus poemes hipnagògics, anomenava aquell estat entre la vigília i el son que és un moment molt oportú per la creació. Escrivia quan estava a punt d’adormir-se. Perquè el son o el somni serveix per a consolidar records importants, ordenar idees i ser més creatius, però també per a esborrar dades que no tenen importància, per a buidar la paperera del nostre cap.

Barber ha invocat la nit moltes vegades; una va ser quan va fer sonar els nou campanars del Barri Vell de Girona, allà cap al 2026, en una iniciativa anomenada “Nit de campanes”, i tenia la intenció de donar vida a la nit, i en què Barber convidava a seguir-la en espais oberts o enlairats, i anar-se movent per “deixar-se portar”. També em ve al cap una acció, la Dormifestació de Roger Bernat, que proposava una dormida col·lectiva, en aquest cas, no tan musical, sinó per a reclamar el dret de ser improductius. “Per reivindicar el poder curatiu del son. Per compartir somnis. Perquè, donada la situació de perill extrem, cal fer-se el mort. Perquè, com que ja no és possible pagar un sostre on poder descansar, toca dormir a la intempèrie. Per deixar de ser actors d’aquest drama i reclamar el dret a ser simples espectadors. Perquè dormir és la vaga més antiga”, deien.

Reivindicar la nit com a espai per a l’art, ocupar el museu per dormir o estar desperts, una proposta que trenca una mica els reglaments estàtics del fet artístic, i, sobretot que ens inclou en l’acció i modifica les nostres relacions de veïnatge. Com diu Barber: “Si no ho canviem, la ciutat sempre escoltarà el mateix disc i perdrà tota la il·lusió. Nosaltres ens la juguem.” La nit com a espai per a la creació compartida. Provem-ho.