Lloll Bertran: “TV3 va néixer per potenciar la llengua i ara la trinxa, la fa malbé”

Lloll Bertran fa amb Àlex Casanovas l’obra Cartes d’amor, a la Sala Versus Glòries. El seu personatge de Melissa li agrada. Repeteixen. És un obra que emociona. Comença rient i, al final, arriba molt endins dels espectadors. Divertida, belluguet, alegre i dinàmica com sempre, parla sobre la seva trajectòria, sobre l’obra i també ens aturem a parlar sobre l’amor. En parla d’una manera clara i senzilla, però malgrat la broma que ella penja d’una branca de fonoll –el seu estimat és Celdoni Fonoll–, diu moltes coses. Es reconeix com a verge [signe del zodíac] i diu que el cor té la veu cantant, que el cap l’assessora i els peus li toquen a terra. La seva energia amaga més serenor de la que llueix, com també el seu lèxic precís i ric.

—D’on us va venir, això del teatre?
—Ja en feia a l’escola i a tot arreu, fet i fet des que vaig néixer… Et podria explicar una anècdota de quan era petita. Quan era un napbuf, gairebé no parlava, ja em posaven un didal al dit i seguia la música.

—A Igualada, ja en fèieu?
—Recordo que quan vaig entrar a l’Institut del Teatre vaig aprendre moltes coses, evidentment, però hi ha una manera de ser dalt l’escenari que l’aconsegueixes quan el trepitges. Et poden fer moltes classes, que n’aprens i prens moltes tècniques i està molt bé, però trepitjar escenaris és el que et fa aprendre de veritat. I a mi, quan vaig arribar a l’institut, la gent em tractava com si ja portés molt de bagatge i era perquè, és clar, havíem fet un grup de teatre d’Igualada, i també n’havia fet a l’escola.

—A l’escola us devien castigar per entremaliada.
—Mira, d’aquella manera! Era molt bona estudiant, respectuosa i educada, això sí, però xerrava pels descosits. Com que era de les altes, seia al darrere i llavors em cridaven i em feien seure a primera fila. Sempre treia bones notes, però en conducta, no, perquè no parava de garlar. De puntualitat, tampoc, sortia de casa amb la meva germana gran i mentre ella arribava a l’hora, jo no. I em deien: “I tu, què fas?” Saludava la gent del carrer i arribava a tres quarts de quinze.

—No vau començar fent comèdia…
—El meu debut va ser entrar per la porta gran del teatre. El mateix dia que acabava a l’Institut del Teatre em van dir: “En Pere Planella et busca.” El cor m’anava a mil [fa el so del cor bategant], com que sóc molt verge, el cor em porta la veu cantant, el cap m’assessora i els peus em toquen a terra. Pensava que volia els meus apunts, que li agradaven, i no. Preparava L’auca del senyor Esteve amb la flor i nata de l’escena catalana [en diu tots els noms] i volia que la fes. Va ser meravellós, barrejar-nos estudiants que acabàvem de sortir de l’institut amb gent que en sabia tant, a més, al teatre Grec… I mentre fèiem L’auca em van dir que en Josep Maria Flotats feia càstings. Em vaig preparar un personatge d’El misantrop per fer la prova i fent-la ens ho vam passar molt bé, però no creia que m’agafés. Flotats és un geni extraordinari, crec que és tocat pels déus. Sempre li deia que era el rei Mides, perquè tot el que tocava ho convertia en or. Té una precisió, una exigència i un nivell extraordinaris.

—I us va agafar?
—Sí, hi vam fer Cyrano de Bergerac, El misantrop, El dret a escollir… Flotats a part de ser un home de teatre també és un psicòleg. Sap molt bé què ha de demanar als actors, què pot tibar de cadascú. Si em trobés un director que comencés a cridar, no faria res, me n’aniria, perquè em bloquejaria, fos l’obra que fos.

—Però la relació de Flotats amb Catalunya es va estroncar…
—Em va doldre moltíssim. Vaig pensar que som un país que deixem escapar els genis, amb tot el respecte cap a l’altra gent, que n’hi ha molta de fabulosa. Però, com vam poder deixar escapar un geni d’aquesta magnitud?, tot per una bestiesa, suposo que va ser una baralla de galls. Que el conseller, aleshores era en Pujals, es volia immiscir excessivament en la seva feina. Quan Flotats va arribar aquí, tot va créixer. Em va doldre que no tingués prou suport de la professió, no tothom li va donar el suport que es mereixia. Potser no hauríem aconseguit res. A vegades tens la sensació que una persona tan bona automàticament et fa adonar que potser tu no ho ets tant. Això a la gent no li agrada. Sé que des d’aquesta època estic vetada al TNC, després de Flotats, només hi he fet Molt soroll per a no res, amb l’Àngel Llàcer, amb qui també m’entenc molt bé i em va cridar per fer l’obra.

—Us sentiu vetada en uns altres llocs?
—Alguns representants ens expliquen que certs ajuntaments diuen que sóc massa independentista.

—Això us ha marcat?
—Parlo des de la meva posició, he tingut la sort de treballar molt i puc ser fidel als meus principis. Tinc companys que potser s’han de mossegar la llengua perquè si es mullen massa pot ser que no els lloguin. Aquests representants diuen que ets massa independentista. Com si se’n pogués ser molt o poc, d’independentista! O n’ets o no n’ets. L’altre dia, en una plaça de les que anem, em deien: “Els del teu gremi no es mullen gaire, no?” Hi ha molta gent que té por de quedar-se sense feina, però també hi ha qui dóna la cara i no són pocs, però veus que la professió en general està esporuguida.

—Toneu a fer Cartes d’amor, amb Àlex Casanovas. Us agrada, aquest format?
—N’estic enamorada, és una obra que és una delícia. És emotiva, rius, somrius, vius la vida d’una parella d’ençà que són infants fins que es fan grans. Es relacionen per cartes, postals, notes. És un gran amor. Són molt diferents i complementaris alhora. Hi ha l’amor eròtic, l’amor fraternal, l’amor apassionat, viuen el ventall de l’amor, fins i tot són molt amics. És una obra que fa anys i panys que es fa i sempre funciona. Sempre triomfa.

—A vegades us confoneu amb el personatge?
—Hi ha actors que diuen que els passa, a mi no, sempre tinc clar on comença el personatge i on sóc jo. El que passa és que te’ls arribes a estimar i conèixer tant, que t’hi sents dins. En Rosich ha fet una cosa que m’agrada molt i ha tret el to paternalista del personatge masculí. Els ha fet a tots dos molt iguals. I també l’ha teatralitzada i ha fet que l’obra agafi una altra dimensió, crec que la gent ho agraeix molt. L’autor volia que fos llegida.

—I amb Àlex Casanovas?
—Tots dos havíem treballat amb en Flotats, però no havíem coincidit a escena. Ara, aquí no ens deixem. És un torneig dialèctic.

—Què preferiu, aquest petit format, musicals o grans obres?
—M’agrada tot. En una sala petita com aquesta, la gent queda recollida i estem molt a prop del públic, ho veuen tot. També quan vaig fer El secret de la Lloll. És fascinant. És una obra molt subtil. Ara, quan fas un obra com Molt soroll per a no res o el Cal dir-ho, amb en Flotats, és fabulós.

—Parlem d’amor, la vostra història amb en Celdoni Fonoll també és un amor de tota la vida.
—Sí, estic ben arrapada a una branca de fonoll [riu a cor què vols]. A vegades ens fan broma dient que som els únics de la professió que no ens hem separat. Hi ha gent que diu, home tants anys, la rutina… Sempre responc: “Hi ha rutina si vols!” Quan comences és meravellós, però no hi tornaria, el que tenim ara és infinitament millor perquè és consolidat de tota una vida. N’hem viscut de tots colors! El que hi ha ara és millor.

—Quants anys fa que esteu junts?
—Una colla d’anys! Una relació com la que tinc no la canviaria per res del món, però si no tens això, entenc que la gent digui que va al seu aire. I hi ha gent que s’estima molt, però són incompatibles. Mira, els dos protagonistes de Cartes d’amor s’estimen molt, són dues persones que no poden viure juntes, però necessiten sentir-se juntes. Quan em diuen que jo i en Celdoni tenim un amor de cinema, els dic que el tenim molt millor, perquè els de cinema s’acaben a la pantalla i el nostre continua. M’agrada molt aquell aforisme de Fuster que diu: “Qui sap si Romeu hauria acabat essent un cornut.”

—I com ho heu fet?
—Estimant-nos molt. L’estimes com és, com parla, el que fa, el que diu. Estàs tant de gust, tan confortable, al seu costat, que no calen secrets.

—També us deveu enfadar?
—No ho recordo. Crec que no ens hem enfadat mai. Tenim un caràcter molt pacífic tots dos. Ara semblarà que vivim a La casa de la pradera [riu]. Ens avenim, coincidim molt i amb el que no, ens respectem molt l’un a l’altre. Per exemple, jo vaig a moltes estrenes amb amics, ell s’atabala i no el forço pas a anar-hi. A vegades tinc la sensació que la gent es complica la vida. La fórmula és senzilla i fàcil: estimar-se molt i respectar-se.

—Doncs sembla que com més va menys funciona!
—Moltes vegades la gent força coses. No has sentit dir mai a algú: “Ja el canviaré.” La gent som com som i si volem estar amb una persona, ha de poder ser ella mateixa. Hi ha gent que diu: “Ens estimem molt, però cadascú a casa seva.”

—La Vanessa us va condicionar massa?
—No. En Puyal em va donar l’oportunitat del segle. Sí que em va projectar més cap a la comèdia, però no em fa res, perquè em fascina. També hi ha comèdies dramàtiques, com ara el Pigmalió, i el muntatge d’El misantrop d’en Flotats, que era una comèdia negra, que la gent reia, però era molt dramàtica. N’he fet, de personatges dramàtics. El que faig a Cartes d’amor, al principi fa riure, però cap al final…

—Feu tantes expressions sense paraules, ara no sé com explicar al lector els gests i les expressions que feu. Per exemple, aquest xuclar cap endins?
—Doncs que em corprèn… Nosaltres mateixos quan acabem l’obra ens emocionem.

—Quan mireu enrere, què hi veieu?
—Molta vida. Repetiria!

—Tot?
—Sí, si hi ha més vides, buscaré tots els de casa meva, el meu amor, els meus amics. En tantes vides com hi hagi, sempre els buscaré. Ha valgut la pena i espero que el futur també valgui molt la pena.

—Hi ha tot un moviment d’actrius que reivindiquen papers per a les dones grans…
—Venim d’una tradició que han dominat tant els homes que és cert que hi ha menys papers de dona. A vegades els homes tenen papers de grans, que són molt interessants. En les dones, arriba un punt en què els papers s’acaben i, en canvi, a la vida hi ha de tot. Vull saber què els passa, a aquestes dones de 50, 70, 80, 90 anys. Per sort, cada vegada hi ha més dramaturgues que creen més papers. Així i tot, costa una mica, però si més no s’hi va.

—Què us agradaria fer que no hàgiu fet?
—No ho sé, n’he tocat moltes, de tecles. Tornaria a fer algun musical perquè m’agrada molt cantar. Només sentir la música, ja es crea l’ambient en un instant. De vegades m’agradaria agafar una obra i explicar-la. Poder desdoblar-me en diferents personatges. Ho trobo molt divertit, és com si parlessis amb tu mateixa.

—En El secret de la Lloll ho fèieu.
—Sí, fins i tot hi havia un paper que em barallava amb mi mateixa. Anaves saltant d’una ànima a una altra.

—Què en penseu, de la polèmica que aquests dies hi ha hagut sobre la paròdia a TV3?
—No l’he vista, miro poc TV3 perquè la sento tan estrangera! No sento que em parli a mi, que parli amb mentalitat de Països Catalans. TV3 és una televisió que va néixer per potenciar la nostra llengua i ara la trinxa, la fa malbé. Si una persona del carrer s’esforça i no parla prou bé, doncs dius, mira, però que ho facin professionals? N’hi ha que fins i tot llegint el teleprompter diuen uns disbarats. A mi em fa mal, això, perquè jo, com deia Pere Quart: “Car, fet i fet, no sóc tan ase, i a més estimo amb un irrevocable amor, aquesta meva –i nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria.” Per mi és importat. És part de la meva vida, és la meva terra i el meu tarannà. Quan veig això que fan amb TV3, em fa mal. D’això, de la broma que m’has dit, entenc que han fet una conya amb una Mare de Déu, i allà han penjat el president Puigdemont, li han disparat i no passa res. És clar, com que som els esclaus! Se’n poden riure i escopir-nos i no passa res. Però si dius alguna cosa lletja als amos, doncs presó, querella. És injust i aberrant, al marge de la qualitat que tingui l’acudit, que, com et deia, no l’he vist. Et parlo d’oïdes.

—I la independència?
—Nosaltres hi som i hi serem, serem al costat de la gent que defensi el nostre país, la nostra cultura i la independència. Molts polítics, no tots, ens han decebut moltíssim, però el poble hi és. Ara s’haurien de canviar lideratges, però els del costat han fet tanta repressió que costa. Ara, repeteixo, la gent hi som.

—Teniu fama de ser una crac del Paraulògic, és veritat?
—Hi tinc una certa gràcia i facilitat, però no sóc una llegenda del Paraulògic.

—Així i tot, sí que la llegenda diu que gairebé l’acabeu cada dia, com us ho feu?
—Primer vaig molt de pressa, després vaig fent i moltes vegades m’he inventat paraules, i funciona. Són paraules que no havia fet servir mai. A vegades també va bé deixar-ho una estona i, quan hi tornes, en veus una que no havies vist abans. Misteris del cervell. A vegades ets a la paraula cent vint-i-cinc i te’n surt una que no és especialment complicada i que no havies vist. Alguna vegada, quan me’n queden tres o quatre, faig una mica de trampa i vaig al diccionari. M’exigeixo sempre la meitat de la puntuació i una mica més, i també miro de fer els tutis. Les cinc estrelles les faig sempre. M’agrada sentir l’ocell xisclar.

—També us deuen agradar el Minimots…
—Sí, els Minimots són grans mots, et fa pensar perquè no són les definicions tòpiques i típiques. Són insòlites i ho trobo magnífic. Una vegada va fer sortir la Sandra, diu: “Això li agradaria a la Camaca.” I un altre que encara recordo. Sempre, sempre el faig… I també faig el Wordle.cat, que a vegades em fa emprenyar, quan en fas sis i et diu “força bé”. He, he…