Lloguer i veïnatge, una destrucció

Hi ha una història per contar sobre els efectes del lloguer de la casa, de la llar. Diguem-ne pisos o habitatges, del que estem parlant és de les cases, del lloc on vius, de les llars (i dels seus genis, deïtats protectores). Aquesta història, en concret i en paral·lel a tots els aspectes nefastos de l’especulació immobiliària que ens assetja, és la destrucció del veïnatge. Ho he viscut. Tinc la sort de tenir contracte indefinit.

N’he tingut dos, ara només un. A casa, la resta de pisos de l’escala són de propietat. En l’estudi que tenia, a la dreta de l’Eixample, en un immoble de lloguer vertical, on tots els pisos són propietat del mateix amo i la seva família, cosa molt d’aquell barri de rendistes, quan el vaig deixar era l’única llogatera amb contracte indefinit. En el primer cas, el veïnatge de l’escala i del barri se sosté. A l’Eixample, impossible: els veïns canvien, per força, cada cinc anys o menys, no sabies mai qui trobaves per l’escala sense ascensor, ni els noms ni res.

És la destrucció del veïnatge, de la ciutat. Dades oficials d’aquesta mateixa setmana informen que més del 80% dels llogaters de la ciutat de Barcelona han canviat de casa els últims cinc anys, dues, tres o més vegades.

Amunt i avall del que encara en diem ciutat, dues o tres o més vegades en els últims cinc anys! Si tens criatures, que ja és difícil de formar família en aquestes condicions, a les quals se sumen les impossibilitats de guanyar-te la vida amb un mínim de decència, les has de treure, les criatures, d’una escola, escoleta, institut cada dos per tres. Que deixin amics que potser no tornaran a veure, que emprenguin una vida nòmada, com tu has de fer i faràs per obligació.

Tres de cada deu mudances, diuen les mateixes dades de l’últim informe de l’Institut de Recerca Urbana, són provocades, oh sí, és clar, per la pujada del lloguer. És tota una lliçó d’història urbana. Ara és només la propietat, la que fa el veïnatge. De cap de les maneres ho pot continuar fent la vida comuna dels barris, sense o amb lloguer, perquè, peix que es mossega la cua, és gairebé impossible, a més, per a una part immensa de veïns que ja ho voldrien, ser propietaris, accedir a aquesta propietat que els faria ser veïns de debò.

Aquesta perversitat desfà la ciutat. Quan en parlem, de la història urbana, d’ara i del futur, haurem de contar-ho a la menuda. Puc aportar una dada: dels deu pisos de l’immoble de la dreta de l’Eixample on tenia l’estudi, quan el vaig llogar teníem tots contracte indefinit. Ara, cap. Cada cinc anys, sant tornem-hi, si pots assumir la pujada.

Si no, al carrer i espavila. En trobaràs més i més de temporada, l’última perversió –de moment, si res no ho atura– del mercat que, des de les preferents (ah, aquella història) dels bancs, sap que la inversió més sòlida, per al capital contemporani de l’ultraliberalisme econòmic i social planetari, són les cases per a viure-hi a força d’endeutar-se. No parlo ara dels que paguen trinco-trinco, els fons immobiliaris, internacionals o no, formats arran d’aquella primera corrupció del sentit de la casa per a viure-hi de finals del segle vint, l’irònic segle del progrés.

El lloguer de temporada substitueix ara el lloguer temporal, a sobre. No és cap joc de paraules. Ni cinc anys, tu, només una temporada, curta. Creix al ritme d’un 38% a Catalunya. A tot arreu del país. No podem parlar de la condició urbana només pensant en Barcelona i altres capitals, tots som urbans des del punt de vista del lloguer, a les ciutats, grans, mitjanes, petites, i als pobles, grans, mitjans, petits i micropobles. La plaga s’ha estès arreu.

És el barraquisme vertical, en encertada formulació dels analistes del lloguer. És la desaparició progressiva de la condició primera de la vida en comú, el veïnatge, que fan així mateix, i molt, les portes obertes del carrer, les botigues i els serveis de proximitat, també esbandits més i més pels lloguers destructors.