Llogaters que són intrusos a casa seua

De tot se n’aprèn, en aquesta vida. Amb l’arribada d’una activista de la PAH a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, hom podia pensar que el problema dels desnonaments seria més a prop de la solució, ni que fos pel fet que ‘passava’ a mans d’algú amb un interès real per resoldre’l. D’això fa uns quants anys, no gaires però prou, i la situació ha arribat a límits pornogràfics. Però no és per culpa de Colau, que la trituradora continuï fent camí a tota voracitat, sinó que és per sobre de Colau, i de totes les bones voluntats, deixant un rastre de misèria invisible darrere les flamants reconstruccions i precioses rehabilitacions.

No fa tantes dècades, per al jovent barceloní, l’entrada al mercat laboral implicava l’accés automàtic al mercat de l’habitatge. Devia ser en compliment del mite aquell amb què ens alliçonen els economistes i que diu que el mercat ‘s’autoregula’ tot sol. El cas és que, d’allà fins aquí, aquest parell de mercats s’han autoregulat tant que a les grans ciutats l’un s’ha deslligat de l’altre i va a la seua: el mercat de l’habitatge ja no s’adreça al salari autòcton, escanyat, estancat, sinó que s’ha obert a la festa dels salaris globals, a veure qui en dóna més. Així, un flux de cases alliberades dels seus desgraciats ocupants van ser venudes a preu de saldo a tot d’espavilats, que al seu torn les tornaren a la venda per als opulents pagadors del futur. Una subhasta feliç que no hauria de veure el final mentre no hi entrin a emmerdar els pesats dels drets humans. Aquests fleumes defensors dels vulnerables, fets els uns per als altres; animetes sentimentals que no han tingut en sa puta vida una inversió per la qual vetllar.

Quant de temps deu faltar, perquè s’inverteixin les tornes? Potser menys que mai. En tot cas, quan tothom teníem assumit que aquell dret universal a un habitatge digne seria per sempre paper mullat, va i ens surt aquest informe de les Nacions Unides que reconeix la crisi de l’habitatge com una crisi mundial, que no s’assembla a cap altra que haguem viscut abans i que està relacionada, entre altres causes, amb els sistemes que han fet del sostre de la gent una mercaderia. De fet, com explica, l’habitatge mateix ha esdevingut una font de desigualtat: qui avui posseeix un bé immoble és més ric que ahir, i qui no, és més pobre i està més endeutat que els seus semblants. Una obvietat que tots hem experimentat en carn pròpia: avui, la classe social ja no depèn tant dels ingressos i l’origen socioeconòmic com de la sort que hàgim tingut amb l’habitatge, la veritable plataforma de llançament de tot projecte vital.

‘La crisi de l’habitatge’, diu l’ONU al mateix informe, ‘és una crisi de drets humans que requereix una resposta basada en els drets humans’. Ves per on, el document no parla enlloc de la falta d’oferta com a causant de la pujada de preus, com sosté la vella escola, sinó de les inversions especulatives i de l’economia financeritzada. Si parlem dels lloguers abusius, per centrar el tema, hi ha el clàssic paternalista que diu que tothom no pot viure on voldria, que habitar a tal barri o tal altre no és cap dret per a ningú. Que això no passa a Londres, ni a París, ni enlloc on milers de competidors tinguin la mateixa il·lusió de residir-hi, que així és la vida, sap greu. Passa, però, que el barri on voldrien fer vida moltes d’aquestes persones és on ja viuen al present, a la mateixa llar per la qual d’un dia per l’altre els n’han demanat un preu inassumible. Llogaters complidors que, de sobte, passen a infringir la llei per un delicte fet a mida. Amb quina barra els hem de dir que ens sap greu, que no tothom pot viure on voldria, com si acabessin d’entrar furtivament per la finestra, com si haguessin forçat el pany, com si fossin intrusos a casa seua?

Els excusadors de la situació són molt ràpids a comparar el ‘caprici’ de viure a Barcelona amb el de viure a París, Londres o Nova York, però quan es tracta d’emmirallar-nos en les ciutats que han començat a regular els lloguers, o que ja els regulen de fa temps, de seguida corren a dir-nos que la seua realitat i la nostra són tan i tan diferents. Que, aquí, limitar els preus fomentaria el vandalisme arrendatari, perquè els pobres ho porten a la sang, que incentivaria els pagaments addicionals en negre, i, si collem gaire els propietaris, desencadenaria la venda massiva de propietats, si no un guaret de pisos buits en espera de temps millors, amb la qual cosa encara es reduiria més el parc per llogar. Quin desastre, que malament tot.

Total, que a Alemanya, Dinamarca o Portugal ja s’ho trobaran, colla de sense senderi, aquí som més llestos i ja sabem que prioritzar els drets humans, per abaixar preus, no funcionaria de cap manera. Ara bé, els que trobem que ja ens han aixecat prou la camisa amb l’argument, també pensem si no deu haver arribat l’hora de provar el que encara no s’ha provat, per variar. Perquè una cosa sí que la tenim segura: que tota aquesta història de l’oferta, la demanda i l’autoregulació en vinagre ja l’hem més que provada, que només hem fet que donar-li una oportunitat darrere l’altra, i tampoc no ha funcionat. Encara més: si es tractava que els preus ‘s’autoregulessin’ tots sols, és difícil de superar tant de fracàs.