14.01.2025 - 21:40
Cada vegada més mitjans socials deixen de verificar les comunicacions. Això passa no sols a la selva dels mitjans digitals, sinó també als tradicionals, esdevinguts refugi de la informació contrastada i l’opinió responsable. Cedint a la pressió del Partit Republicà, Mark Zuckerberg ha admès que el control (relatiu) que Meta exercia en el llenguatge i continguts de la plataforma equivalia a censura. Si aquest és el criteri, per força els mitjans encara responsables passaran per paradigmes de la censura. Sols pel fet de destriar la informació dels rumors i presentar-la amb urbanitat, esdevenen sospitosos d’amagar realitats ingrates. Amb aquest criteri, la premsa, en crisi ja fa temps, cada vegada és més a prop de tocar fons. Els mitjans socials han invertit la relació comunicativa i ara són els “lectors” els qui, en funció de comunicadors, s’esplaien donant curs a les teories més pintoresques. Amb el món de cap per avall, els periodistes de vegades “s’informen” en aquestes plataformes i les converteixen en notícia.
La transformació de la factualitat en facticitat impulsada per la revolució digital també afecta els mitjans tradicionals. El setembre del 2021 el New York Times va caure de quatre potes al bassal de les notícies falses amb un article de Michael Schwirtz i José Bautista sobre la trama russa del president Puigdemont. El diari insígnia de la premsa nord-americana, que es jacta de publicar “totes les notícies aptes per a ser impreses”, no ha retractat aquella butllofa inepta, i per tant inapta, que El País va enlairar com un globus de fira. I el Washington Post, el mític diari de la família Graham, actualment propietat del multibilionari Jeff Bezos, la setmana passada acomiadà el 4% dels treballadors enmig de turbulències internes, després que Bezos trenqués la tradició del diari refusant de donar suport a la candidatura de la vice-presidenta demòcrata. Aquesta decisió provocà la baixa d’un quart de milió de subscriptors i la dimissió de treballadors de prestigi, com el periodista d’investigació Josh Dawsey, l’editora gerent Matea Gold, i la caricaturista Ann Telnaes, guanyadora del premi Pulitzer, que marxà del diari després que aquest censurés una caricatura de Bezos i altres magnats agenollats davant una estàtua de Donald Trump. La caricatura al·ludia al fet que Bezos havia anunciat la donació d’un milió de dòlars per la inauguració de Trump i una segona contribució d’un milió més en espècie, obsequis amb què el magnat s’ha guanyat la invitació a sopar amb Trump a la seva residència de Mar-a-Lago.
Bezos justificà rompre amb la tradició d’afavorir el candidat demòcrata al·legant que calia desmentir la idea que els mitjans són esbiaixats. No hi ha cap dubte que la neutralitat de la premsa és una garantia d’objectivitat i fair play, però qualsevol virtut que es pugui atribuir a aquella decisió arbitral s’esvaeix davant la intolerància a una caricatura que objectivava la nova relació del diari amb el poder polític.
Tot apunta que s’ha superat el grau i mig d’escalfament de les comunicacions i es podria haver superat el punt de no-retorn a la veritat. S’imposa de reconsiderar urgentment la relació entre fets i valors d’acord amb la sociologia clàssica. Subscrivint el mètode científic, l’escola filosòfica més genuïnament americana, el pragmatisme, pretenia moure’s en el terreny dels fets. Els valors ja no rajaven d’un indret metafísic sinó de la conducta sedimentada en els costums. Tanmateix, en el pensament social dels pragmatistes, per exemple en el Dewey de Human Nature and Conduct, els valors sorgeixen del corrent vital dels fets com conills del barret d’un prestidigitador. Per a Dewey, la pregunta útil no és pas quins valors adoptarem ni d’on provenen, sinó de quina manera els farem servir i ens faran servir ells a nosaltres. La raó i els principis, diu, no es poden pas posar darrere de les accions o dels costums, com si els empenyessin, perquè en són la conseqüència.
Una objecció a aquest raonament és que dels fets estrictes no se’n deriven valors. Ni la ciència, ni la sociologia, ni l’estatística ni la psicologia determinen el bé i el mal. De la concatenació dels fets per causes naturals o de l’atomització de les impressions, com les presentava l’empirisme de Berkeley i de Hume, no se’n deriva cap judici de valor. Ni la fissió nuclear, ni els incendis que al moment d’escriure aquest article devasten barris sencers de Los Angeles, ni la riuada que a l’octubre assolà uns quants pobles del País Valencià no són moralment judicables. La Bíblia no condemna l’arbre de la ciència, sinó la pretensió humana de fer-ne ús; condemna la pretensió d’esdevenir jutges absoluts i “ser com déus”. Malgrat l’advertiment, no sabríem prescindir del plaer de judicar i menys encara del de condemnar. El problema, irresolt per filòsofs i teòlegs, és que del coneixement moral, d’aquesta intuïció de camins que es bifurquen a cada pas, se’n deriva la llibertat. Més ben dit: la llibertat és l’origen dels valors. Ho és perquè orientem l’acció i donem una direcció a la vida en vista d’uns valors entrellucats en les conseqüències previsibles dels nostres actes. Els valors pròpiament no són res, no són coses tangibles sinó signes de vida futurible, símbols del món en què voldríem viure i contribuïm a dissenyar esforçant-nos per dotar de sentit els fets irracionals.
Puix que la passió de llibertat és més forta que la ingenuïtat, els éssers humans sempre estem marxant del paradís. Jutgem i som jutjats en justa correspondència, mentre cerquem debades, com Caín, una socialització harmònica durable. El soroll dels mitjans socials prefigura la confusió babèlica. En la mesura que presenta els fets curosament, defensant-los de la seva negació en la filosofia postmoderna, el periodisme acreditat esdevé un refugi de l’objectivitat informativa. Tanmateix, per més conscienciosa que sigui la relació dels esdeveniments, no pot bandejar-se la qüestió dels valors, ja sigui que es destaquen per afinitat política, per inclinació religiosa o per convicció ideològica. En alguns mitjans l’èmfasi en els valors distorsiona l’exposició i tergiversa els fets potser sense voler, simplement d’esma. De vegades l’organització dels fets fa emergir uns valors i no uns altres, i de vegades és la tria de valors que fa emergir uns fets de les profunditats del present. Considerades com a finalitats absolutes, l’objectivitat i l’ètica poden resultar incompatibles, la veritat oposant-se al bé. Però si una cosa sembla urgent enmig del pandemònium de les xarxes fora de control, és restaurar la neutralitat dels fets com un valor en l’ètica de la comunicació. El perill no és tant que l’observador determini els fets observats com que n’abusi per a vehicular dèries personals o intersubjectives.
